Araceli Vilarrasa
Com he fet altres vegades reprodueixo aquí un article publicat a Coses del Farró[1] ampliant la part gràfica.En aquesta ocasió es tracta d’un tema molt estimat i rellevant pel barri i hem sembla molt adient per ser el darrer post d’aquesta etapa de publicacions en continuïtat que ha tingut el blog Finestres del Farró. Han estat 11 anys plens de curiositat i descobertes compartides. Ara el que hem anat fent quedarà a disposició dels que ho vulguin llegir.Moltes gràcies a tots els lectors, comentaristes i col·laboradors que durant aquests anys, m’heu acompanyat.
A Montjuïc, a finals dels anys vint, es va produir un petit miracle: mentre es construïa el Palau Nacional en un recarregat estil neo-renaixenista, Mies Van der Rohe hi instal·lava el seu Pavelló d’Alemany, un esclat de bellesa nua, que expressa com cap altre la divisa “menys és més”. La història de l’arquitectura havia fet un salt.
Pocs anys desprès, el 1935, al nostre barri es reproduiria el mateix prodigi: al carrer Balmes cantonada Putxet en Francesc de Paula Nebot construïa un monumental edifici neoclàssic (Balmes 360) i, a pocs metres, en Sixte Illescas acabava la Casa de Vidre (Pàdua 96) un dels primers edificis netament racionalistes de la ciutat.
Actualment La casa de vidre ja no té el revestiment de vidre de claraboia que li donava nom, però encara conserva molts dels altres elements arquitectònics que la van fer famosa. A les darreres edicions del festival d'arquitectura 48 H Open House ha estat molt visitada per tota mena de públic.
Vidre i transparència: uns inicis plens de llum
En Sixte Illescas Mirosa (1903-1986) era fill d’un matrimoni de classe mitja barcelonina. El seu pare Sixte Illescas Carreres era un alt funcionari de Banc d’Espanya que amb els seus estalvis va adquirir alguns terrenys[2].
Va estudiar arquitectura en uns anys en que els professors de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, dirigida per Francesc de Paula Nebot, eren modernistes o noucentistes i quan va acabar es va posar a treballar com ajudant d’en Josep Goday, un dels més clars exponents del noucentisme català.
Però l’Illescas era un noi inquiet i emprenedor. De seguida es fa amic d’en Josep Lluis Sert, fill d’una família amb més recursos i volada, que ja havia estat a Paris en contacte amb Le Corbusier. El 1927, aquests dos amics conviden al gran innovador de l’arquitectura europea a venir a fer un conferència a Barcelona i es passen dos dies seguits xerrant amb ell. Així que, fortament seduïts per aquest devessall de idees i creativitat, s’inicien com arquitectes instal·lant-se en un despatx conjunt al tercer pis de Via Laietana 56.
Illescas reb l’encàrrec que el portarà a construir la Casa Vilaró (Av. Coll d’en Portell 43) quan encara no tenia 30 anys. Coneguda també com la Casa Vaixell, representa un veritable vaixell insígnia de la l’etapa racionalista de l’arquitectura catalana.
La casa Vilaró
Poc després la seva família li encarrega la construcció d’un edifici d’habitatges per llogar a uns terrenys de SantGervasi i així sorgeix la que serà la Casa de Vidre, acabada el 1935.
El naixement del G.A.T.C.P.A.C.
Comença així un període ple d’activitat, èxit i iniciatives. Per superar les dificultats que portava a la pràctica una arquitectura nova, van pensar en crear un lloc de trobada que servis per treballar conjuntament i a la vegada per contactar amb els industrials de la construcció i difondre el que s’estava fent a tot el món.
Al segon pis de la mateixa escala, a Via Laietana 56, hi tenien el seu despatx Ricard Churruca, German Rodrigues Aries i Francesc Fabregues. Illescas i Sert s’hi posen en contacte i d’aquella reunió neix el GATPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània). Illescas era un home d’una gran capacitat organitzativa i molt generós; capaç de dedicar molt temps a tasques col·lectives, així que sembla que aviat esdevé l’ànima del grup.
Treballen en tots els fronts. Cal inventar nous materials i noves tècniques, incidir en el disseny d’elements constructius, crear mobles i objectes de decoració segons la seva nova estètica. Cal definir el marc teòric del seu treball i redactar uns estatuts pel grup[3]; cal innovar en l’arquitectura dels habitatges i també en la concepció de l’espai públic i l’urbanisme.
Per cada objectiu l’Illescas, amb més entusiasme que visió de negoci, impulsava una empresa. Així va néixer la botiga de mobles MIDVA - Mobles i Decoració per la Vivienda Actual- que els permetia donar a conèixer els nous materials que alhora promovien a la revista que també havien creat: A.C. Arquitectura Contemporània.
Cada setmana el grup es reuneix, als seus locals del Passeig de Gràcia 99, on també tenen la botiga, per anar destil·lant els criteris que els portaran a la creació de les obres que van signar col·lectivament: el Pla Macià, la Casa Bolc, la Ciutat de Repòs i Vacances.
La casa de vidre
El 1932, quan només feia dos anys que en Sixte Illescas havia acabat la carrera, el seu pare li va encarregar la construcció d’un edifici d’habitatges als terrenys que havia comprat a Sant Gervasi, a la cantonada del carrer Pàdua amb el carrer Rios Rosas.
L’Albert Illescas, que hi va viure fins als 11 anys, descriu així l’entorn del edifici:
“Quan van començar les obres, i molts anys després, era un barri de casetes baixes, alineades als carrers més freqüentats i torretes envoltades per jardins ben endreçats: paviments de grava d’obra......”
La casa de vidre poc despés de la seva construcció
Com veiem a la fotografia, els nens que juguen al carrer i la tapia de la torre del davant fan part d’aquest paisatge de cases baixes, jardins i horts, característic del Farró encara avançat el S.XX. De fet, avui sabem que la torre de la que veiem la tapia era la casa on hi hagué del 1921 al 1930 la Residencia d’Estudiants de Catalunya[4].
El contrast del nou edifici amb el paisatge de l’època era tan important que nou anys després, quan el 1944 en Josep Amat pinta el paisatge del carrer Pàdua esborra l’edifici que, a la seva manera de veure, l’alterava[5].
El nom de “La casa de vidre” es deu a unes plaques de vidre de claraboia, de color verd ampolla, fixades amb perfils de ferro, que formaven la part baixa de la façana i que li donaven una gran vistositat.
Amb molts elements de l'anomenada arquitectura de barco, introduïa altres trets de modernitat com l'organització de la planta, el duplex amb terrassa al darrer pis, els sòcols roms de les parets, l’escala de volta catalana amb una vistosa barana de tub cromat o el cremador de deixalles que es llençaven directament des d'una portella de la cuina.
A la façana, les parets estucades de color blau clar i les caixes de malla de ferro en color blanc eren tota una provocació. Un altre element que crida l’atenció és l’ascensor, format per una capsa de vidre i una cabina folrada amb fusta d’arrel, que té a la porta una finestra d’ull de bou. Podeu veure un petit reportatge sobre la casa, explicada per la neta del arquitecte i una veïna que hi viu actualment a La Casa de Vidre. 48 H. Open House Barcelona i també en aquest blog La casa de vidre: l'arquitectura del GATCPAC al barri
La Casa de vidre (1935) juntament amb la casa d’en Josep Lluis Sert al carrer Muntaner 342-348 (1931) i la casa de German Rodríguez-Arias a la Via Augusta 61 (1931) són les tres obres de referència, capdavanteres del racionalisme a Sant Gervasi.
Esquerdes a la claraboia
Les obres col·lectives són difícils de mantenir i les desavinences en el si del GATCPAC no van trigar a manifestar-se. El 1934, per no aguantar les continues discussions entre en Torres Clavé i en Subirana per la direcció de l’obra de la casa que en Sert estava fent al carrer Muntaner – Sert havia marxat i els havia deixat la direcció de l’obra a tots tres- Illescas deixa el despatx amb en Sert i s’estableix pel seu compte amb Manuel Subiño a l’estudi C de la Casa de Vidre. El 1935 dimiteix com a Director del GATPAC. Sembla ser que van tenir raons entre ells sobre l’autoria dels projectes.
Tanmateix l’activitat continua a ritme frenètic. Del 1929 a l’inici de la guerra civil projecta 39 obras significatives[6]. Esdevé director artístic de l’empresa CINAES que controlava nombroses sales de cinema a Barcelona i com a tal projecta noves sales, s’encarrega del manteniment i contracta als pintors que feien els cartells que anunciaven les pel·lícules. Així mateix és l’autor de les famoses butaques del cine Femina, les més confortables que hi ha hagut mai per veure una pel·lícula. Fa nombroses conferencies a l’Ateneu de Barcelona i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i intervé en la creació del Col·legi d’Arquitectes del que és el primer tresorer.
Ja iniciada la guerra, el GATPAC continua funcionant i s’ocupa de la remodelació del Districte V. L’Illescas es compromet personalment en la creació del Comissariat de l’Habitatge de la Generalitat, projecte que fracassa i que ell mateix fa evolucionar cap a una Comissió Mixta per la Vivenda, on estaven representats els sindicats i la Generalitat, i que dirigia ell mateix. Però, home progressista amant del ordre, no triga a sentir-se molt incòmode amb la situació, especialment desprès del maig del 37, quan persones sense preparació però properes als comunistes substitueixen als representants dels treballadors. Per això decideix passar a segon terme i es anomenat arquitecte de la Defensa de Costas, cosa que li permet passar la resta de la guerra a Cadaqués.
Sixte Illescas a l' época de la seva plenitud
Obsidiana negra i resistent: la sordida tristesa de l’exili interior
Acabada la guerra amb la victòria del Glorioso Alzamiento Nacional el món de l’Illescas s’ensorra definitivament. Companys amb més recursos o amb menys responsabilitats familiars fugen a l’exili, altres es fan benveure pels vencedors. L’Illescas s’ha de quedar i fer front a una repressió violenta e incansable. Més acusada pel fet de ser un dels pocs arquitectes del GATCPAC que es queda al país.
Aquesta etapa comença amb la terrible escena d’un José Antonio Coderch de Sentmenat, uniformat de falangista i seguit d’un grup d’energúmens, entrant amb violència als locals de MIDVA per “arrasar tot record de l’arquitectura roja i comunistoide”. Després va venir el que va venir: tres penes de mort, una darrera l'altre, que no es van fer efectives per la ineficàcia de la mateixa policia franquista; la inhabilitació per exercir qualsevol càrrec públic; la reprovació del Colegio Oficial de Arquitectos, que ell havia ajudat a crear; i especialment el vuit immens que es va crear al voltant de tothom que “pudia a roig”.
Va haver de tancar el seu estudi professional per falta d’encàrrecs. Ningú volia encarregar un edifici a un arquitecte sense bona sintonia amb el poder. Per sobreviure va haver d’acceptar feines de segon ordre, direccions d’obres en projectes d’altres arquitectes i fins hi tot treballar amb la signatura d’un altre. També es va haver d’anar venent les propietats que tenia, algunes al Farró com la casa del carrer Lincoln, construïda per ell l’any 1935, on havia anat a viure quan es va casar, i dues torretes al carrer Rios Rosas, llindants amb la Casa de Vidre.
Al quadern autobiogràfic mecanografiat que el seu fill inclou al llibre, ho diu de manera molt senzilla. La postguerra
“va ser fatal per a tots nosaltres i per al país, ja que els vencedors consideraven la nostra arquitectura “comunista” i volgueren ressuscitar una altra arquitectura que en deien “de los Reyes Católicos” o del “Imperio”. La península es va tancar amb pany i clau, l’arquitectura del “Imperio” no va reïxi, però l’arquitectura moderna va desaparèixer.”[7]
Tanmateix l’ Illescas és un home emprenedor i així que s’ho pot permetre lloga un despatx a Rambla Catalunya 66, amb els mobles del GATPAC, les llibreries de color verd fosc de MIDVA i intenta tirar endavant una vida professional que, com es reflecteix a la seva obra, ja no té l’empenta i l’entusiasme dels primers anys. Per seguir treballant ha de fer moltes concessions a aquesta arquitectura del “Imperio” amb la que estan fets els edificis de la postguerra i quan, a finals dels anys cinquanta, l’arquitectura moderna reprèn dificultosament el seu camí encara sota el franquisme, l’Illescas és un home aïllat i poc disposat a tornar a creure en projectes col·lectius.
A poc a poc l’arquitectura passa a ser un treball per viure més que una passió creativa i de transformació social. Es refugia en els amics i en la cultura. En Sert i en Rodriguez Aries seran els seus únics amics arquitectes, però en té molts d’altres en el camp de les arts i la cultura. El 1949 és un dels creadors del Club 49[8], del que també serà president. Encara semblava un home molt fort, però dins seu, alguna cosa s’havia trencat.
Amb Rodriguez Àrias a Eivissa
El Cristal City, un refugi de jubilació
Quan es va jubilar va deixar del tot la professió i es va dedicar a viure la vida i als amics que trobava al bar Cristal, on tenia la seva tertúlia. Allí, en aquell ambient tan especial, barreja d’alcohol i llibres prohibits, capitanejat pel cambrer i propietari Pelegrí Rovira, es trobava gairebé cada dia amb personatges que van esdevenir el seu petit món: el Sr. Roure, home d’una gran cultura que mai havia treballat i vivia de les herències que anava rebent, el pintor Jordi Mercadé i, sobre tot, el també pintor August Puig i la seva dona, Ingrid Hellström, amb qui solia anar a passar els caps de setmana a Monells, on eren veïns. També li agradava molt anar a Cadaqués i a Eivissa.
“A poc a poc l’arquitectura es va anar diluint en la vida del meu pare, ara per tothom ja era simplement en Sixte o l’Illescas, un vellet interesant i divertit.”[9]
En un article a La Vanguardia l’Emili Donato el recordà així:
“Durant molts anys, els qui tenien algun interès en l’etapa més intensa i florida de l’arquitectura racionalista a Barcelona podien acudir al Cristal City amb la seguretat que, gairebé sempre, hi trobarien al seu interior a l’arquitecte Sixte Illescas -veí del barri- que hi passava forces estones sempre disposat a rememorar les característiques d’aquet estil arquitectònic i les anècdotes d’aquells anys”[10]
Uns anys i una vida que va viure intensament, però que el van portar, inexorablement, injustament, de l’avantguarda a l’oblit.
Obres de Sixte Illescas al Farró[11]
1933-1935 La casa de vidre. Edifici d’habitatges. Pàdua, 96
1935 Illescas: Lincoln. Edifici d’habitatges. Lincoln , 42
1947-1950. Edifici d’habitatges. Jeroni Mayol. Vallirana 78-80
1948 Edifici d’habitatges. Piera i Roure. Ronda General Mitre, 214-220
1949 Edifici d’habitatges. Jeroni Mayol Grifoll, carrer Vallirana 82
1954. Taller y magatzem. Pedro Cunill Vidal. Carrer Septimània
Altres obres a Sant Gervasi
1935-1940 Blog d’habitatges. M. Josefa Vda. De Massana, Passeig de Sant Gervasi- Plaça de la Bonanova
1940, 1943, 1959 Martí Llaurador. Xalet i estudi del escultor, Carrer dels Vergós 1-Carrer de les Escoles Pies.
1942-1945 . Vda. De Joan Noguera. Edifici d’habitatges. Turó de Monterols 4
1942- 1944. 1953. Edifici d’habitatges. Illescas. Carrer Atenes, 5
1945 Habitatge unifamiliar. Juan Sallares. Avda. Reina Victoria-Carrer Calvet
1945-1948 Edifici d’habitatges Juan Manurl de Larratea. Carrer Calvet 70
1946 Edifici d’habitatges. Juan Vallés Prat. Via Augusta 158
1946 Edifici d’habitatges. M.Cortés. Carrer Balmes, 335
1959 Casa entremitgeres. Rafael Figueres. Carrer Brusi
Notes
[1] VILARRASA, A., 2004, Sixte Illescas, l’arquitecte de vidre, Coses del Farró, 22, Tardor, pag. 5 (LINK)
[2] Dec la major part de les informacions sobre la vida de Sixte Illescas al llibre, valent, viscut i documentat que va escriure el seu fill Albert, que durant molts anys també va viure a la casa de Pàdua 96. El llibre incorpora el text d’un quadern autobiogràfic escrit pel mateix Sixte Illescas. Illescas de la Morena, A. i Brullet,M., 2008, Sixte Illescas arquitecte (1903-1986): de l'avantguarda a l'oblit, COAC, Barcelona
[3] La inauguració oficial va ser el 13 d’abril del 1931.
[4] Arisa, P., 2024, La Residencia d’Estudiants de Catalunya del carrer Rios Rosas 37, Coses del Farró, nº 21, pàg. 11
[5] Hem tractat aquest tema a Vilarrasa, A., 2019, Josep Amat, testimoni d’un paissatge fugisser, Coses del Farró, nº12, pàg.8 que podeu consultar també en la seva versió post.
[6] L’ Albert Illescas descarta del seu catàleg altres obres que anomena alimentaries o circumstancials, que considera que no tenen un interès arquitectònic especial. Ob cit. pag 122
[7] Ob. cit. pag 124
[8] Anomenat també Club Cobalto 49 va ser una associació artística que durant vint anys va impulsar l’avantguardisme en el camp de les arts. De les seves activitats destaquen les exposicions de pintura, les sessions de jazz i conferències d’art contemporani.
[9] Illescas, A, ob.cit pag.268
[10] DONATO, E., 1986, El lado entrañable del GATCPAC, La Vanguardia, 24 de desembre, pag. 31, citat a ARISA, P., El bar-llibreria Cristal City, Coses del Farró, nº11, Sant Jordi, pag. 19
[11] En aquest llistat incloem únicament les obres que figuren al catàleg que en fa l’Albert Illescas al seu llibre i que, com ja hem dit, omet algunes obres per considerar-les poc significatives. Ob. cit. pag. 284
Comentaris
Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.
Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom
