Passejant per la Riera de Sant Gervasi. Parada 3: Carrer Putxet nº 1-3

ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Anteriorment en aquesta serie: 

Abans de sortir de casa

Parada 1. Plaça Joaquím Folguera

Parada 2. Balmes/ Pintor Gimeno

Per arribar fins aquí des de la parada anterior:

1. Pugeu fins a la plaça Figuerola i allà veureu les restes del pas del torrent Castanyer que després de baixar per la fondalada del Tenis Barcino seguia pels darreres de les cases que ara hi ha al carrer Balmes fins arribar a aquest punt on s’ajuntava a la riera de Sant Gervasi.
2. Seguiu carrer Bertran avall i travesseu Mitre. Teniu el torrent a la vostra dreta, a mitja mançana. A aquesta alçada, on abans de la construcció de la ronda hi hagué el carrer Wagner, la vall s’obria i d’aquí al carrer Pàdua perdia una mica de pendent.
3. Arribeu fins a la cantonada de Ríos Rosas amb el carrer Putxet. Durant molts anys aquí començava el carrer Putxet i d’aquí fins a Balmes hi passava la riera.

Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

El pas de la riera pels darreres de la casa Nebot

Ens situem al carrer del Putxet n º 1-3. Estem al davant de la façana lateral del gran edifici que fa cantonada amb el carrer Balmes. Per un arc espectacular podem entrar a un petit passatge que porta a uns garatges.

Portalada al carrer Putxet 1 i 3, casa Nebot

Al davant de les portes de les cotxeres hi ha un antic mur de formigó, coronat per unes peces de ceràmica, que correspon al marge esquerre d’un solc de riera, ja canalitzada en temps antics. Es uns dels vestigis més evidents del pas de la riera.

Mur de canalització de la riera de Sant Gervasi al carrer Putxet 1-3

El projecte de Fernando Rojo: un document extraordinari

El pas de la riera per aquest indret el temin documentat al detall pel projecte que va fer l’enginyer Fernando Rojo per l’obertura del carrer Balmes, que va ser aprovat l’any 1920.

Fragment del plànol del projecte d’obertura del carrer Balmes realitzat el 1920 per l’enginyier Fernando Rojo[1]

En el plànol d’aquest tram que dibuixa Rojo, es pot veure el pas de la riera que travessa el carrer Putxet, just en el punt on ara hi ha la portalada en arc, i segueix avall, sempre a l’esquerra de Balmes, fins una mica abans del carrer Pàdua on dibuixa un meandre a la dreta i reprèn el curs cap al mar passant, ara si, pel mateix lloc per on passarà Balmes.

El plànol ens mostra unes cases que tenien la seva façana a Ríos Rosas, la tàpia lateral al carrer Putxet i el jardí del darrera abocat al pas de la riera. Més enllà, el carrer Putxet no estava obert i és en aquest plànol on es proposa la seva continuïtat fins al futur carrer Balmes. 

L’aquitecte Nebot escriu a l’ajuntament

A l’Arxiu Contemporani de Barcelona hem pogut consultar un substanciós expedient relatiu al projecte de rasants per aquest lloc[2] que comença amb una instancia datada de novembre del 1930 en la que l’arquitecte Francisco de Paula Nebot insta a l'Ajuntament a fer el projecte de rasants per poder començar a construir a la parcel·la Balmes/Putxet.

En aquesta època Nebot era un arquitecte molt respectat. Tenia 47 anys, era director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i ja havia projectat obres tan importants com la plaça Catalunya (1924-1926), el Palau Reial de Pedralbes (1919-1924) o el Teatre Coliseu (1922-1923). Les males llengües diuen que era el prototip “d’arquitecte d’èxit”, superficial i cregut“[3]. Malgrat que en la seva joventut havia estat adscrit al noucentisme aviat va començar a produir uns edificis eclèctics, escenogràfics i efectistes, més recarregats d’ornamentació del que el classicisme del moviment promulgava.

Així que ens el podem imaginar molt indignat, amb el cap ple de torres, teuladetes, columnetes i fornícules, i sense saber a quina alçada les havia de posar.

Finalment, el 1931 l’ajuntament emet el corresponent pla de rasants on podem veure una altimetria molt precisa en la que s’estableixen les alçades de la línia de façanes del carrer Balmes i del carrer Ríos Rosas una mica diferents de les que havia previst l’enginyer Fernando Rojo.

Les obres de l’espectacular edifici que ocupa el carrer Balmes del número 360 fins al 366, no es van començar a fins al 1934 i va ser un dels únics de la zona que es va acabar abans de la guerra, el 1936. 

Les cases Nebot a la cantonada del carrer Balmes amb el carrer Putxet

El passatge sense nom

Al davant de l’arc de Putxet 3, anant cap a mar i amb la mateixa alineació, hi ha un passatge sense nom. És un cul-de-sac que s’ acaba en un embornal situat al darrera de les cases del carrer de Pàdua nº 104-106. 

Aquest passatge és el testimoni, estranyament conservat, del curs de la riera entre el carrer Putxet i el carrer Pàdua. Ara és un indret singular, amb racons insòlits que respiren l’aire d’un altre temps.

Per acabar, i abans de continuar cap a la propera parada, us proposem fer un cop d'ull al mapa del 1933 on podeu veure perfectament senyalitzada la riera en aquesta part del seu curs, fins a la nostra propera parada, al carrer Balmes cantonada Pàdua.

Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

Continua  a

Parada 4: Carrer Balmes cantonada Padua

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] Fernando Rojo, 15 de septiembre, 1920, Proyecto de obertura y urbanizacion de la calle Balmes y de construcción para ferrocarril subterráneo en dicha calle, desde su cruce con la línia de Sarria a Barcelona hasta su terminacion. Q101 urbanitzacio y reforma 59831, AMCBCN

[2] 1931. Expediente relativo al proyecto de rasantes para la calle del Putxet desde la de Balmes a la de Ríos Rosas. nº 1.101, AMCBCN

[3] Així el recorda Albert Illescas al seu llibre Illescas, A., 2008, Sixte Illescas, arquitecte (1903-1986): de l'avantguarda a l'oblit, Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, pàg. 82

Per Sant Jordi va sortir el nou número de Coses del Farró

La podeu trobar a les institucions i comerços del barri, però ens diuen que els exemplars volen i per aixó la deixo aquí penjada i us la podeu descarregar sempre que volgeu.

                  

                                           CONSULTA I DESCARREGA AQUI

L'editorial d'aquest número parla de nosaltres. Estem a punt de complir deu anys i aixó ens emociona molt. Porser sóm poc autocrítics, però ja ens ho perdonareu.

Pel demès el sumari recull un conjunt d'articles sobre el passat i el present del barri que segur que no us deixaran indiferents.

                                             

Recordem una vegada més que és una revista amb vocació de ser feta pel veinat i per al veinat. El nostre major orgull és anar sumant persones al projecte; com a autors, com a editors o simplement fent-nos arribar temes d'interès i comentaris sobre els continguts. Hi sou totes convidades.

I el nostre agraïment als comerciants que la fan possible.

La colla dels «Rens». L’escoltisme català reneix al carrer Septimània

Pep Arisa

Tot sembla indicar, mentre no es trobin d’altres documents que ho desmenteixin, que va ser a Barcelona el primer lloc de l’estat espanyol on s’implantà l’escoltisme. I el que us agradarà saber als lectors d'aquest blog és que, desprès de la guerra, l’indret on va renéixer l’escoltisme va ser una petita casa del carrer Septimània.

Un moviment d’abast mundial

Hom defineix l’escoltisme, com un moviment juvenil d’abast mundial que pretén la formació integral de l'individu mitjançant les activitats de grup i la vida en contacte amb la natura.

L'acció educativa de l'escoltisme cap als nois i noies es basa en un sistema de valors que metodològicament s'expressa a través d'un codi de comportament (la Llei escolta) i de l'adhesió explícita i voluntària assumint-lo com a model de conducta (la Promesa escolta).

Fundat l'any 1907, a Anglaterra, per Robert Baden-Powell -general de l’exercit britànic- posteriorment es va estendre a un gran nombre de llocs. Actualment, l'escoltisme és present a 216 països, amb més de 38 milions d'escoltes d'ambdós sexes.

"Exploradores Barceloneses"

L’any 1911 Ramon Soler i Lluch, un obrer de la fàbrica tèxtil "La Seda" aficionat a l’excursionisme, crea els “Exploradores Barceloneses” sense arribar a registrar-ne ni el nom, ni l’associació. Aquest grup funcionava a partir de l’’informació que els facilitava el pare d’un noi anglès que sortia amb la colla i que per raons laborals residia a Barcelona.

En una de les seves excursions per on ara hi ha la plaça de les Glòries, aleshores un descampat, aquest grup d’”Exploradores” coincidí amb un esquadró de cavalleria del Regiment de Numància, comandat pel capità Pere Rosselló i Aixet que feia maniobres. El capità Rosselló, un militar preocupat per l’educació del jovent, coneixia ja l’existència dels Boy Scouts anglesos i quedà sorprès davant la presencia d’aquells "Exploradores"dels quals desconeixia la seva existència.

A partir d’aquell moment, en col·laboració amb en Ramon Soler, començaren a organitzar, d’una manera -diguem-ne- més formal, l’associació dels “Exploradores Barceloneses”.

L’escoltisme, des d’aquells primers anys, arrelà amb una certa força a Catalunya i s’estengué per gairebé tot el territori gràcies als grups de jovent dels centres excursionistes i -en l’escoltisme confessional- d’entitats religioses. Durant els anys de la Monarquia, inclosa la Dictadura d’en Primo de Rivera i la II República el moviment continuà en auge, fins que el cop d’estat de juliol de 1936 i la guerra que el seguí, en dificultà el funcionament.

Declarats Il·legals

L’abril de 1940, una ordre-circular del Ministerio de la Gobernación suspenia i per tant declarava il·legals les activitats escoltistes, els boy scouts, a tot l’Estat. Pocs mesos després, el desembre de 1940, una nova llei instituïa el Frente de Juventudes una secció de la Falange, el Partit Únic, concedint-li l’exclusiva de la formació política i física dels joves, entre els onze i els divuit anys.

Mossèn Antoni Batlle, havia estat membre i un actiu col·laborador de la Germanor de Minyons de Muntanya, considerada la primera associació escolta, genuïnament catalana, fundada el 1927.

Mossén Batlle, impulsor de l'escoltisme català

Durant la guerra, mossèn Batlle va viure a Suïssa retornant, a finals de 1938, a Euskadi llavors ocupada per l’exercit de Franco. Després d’una primera etapa de depressió i desolació moral davant la situació del país, es va anar refent establint contactes amb l’escoltisme forà, especialment els Scouts de France. 

Retornat el 1939 a Catalunya, malalt i sense poder comptar amb cap suport de la jerarquia eclesiàstica -rendida completament al nacionalcatolicisme-, decidí, tot i que la policia el vigilava per catalanista, reprendre el camí interromput en l’escoltisme; a partir d’una acció aparentment tant senzilla com “portar els nois al camp” i fent-los partícips de les seves pròpies activitats. 

Neix la Colla dels Rens

Paral·lelament, l’any 1940 -el mateix de la prohibició governamental de l’escoltisme-, els germans Josep Mª i Xavier Cirera havien refet, amb antics companys, la colla Rens amb el “cau” o lloc de trobada a casa seva, situada en un pis del carrer de Septimània nº 29. 

Els germans Cirera, durant la guerra, s’havien instal·lat a Suïssa i França i havien continuat les seves activitats dins els Scouts de France.

Mossèn Batlle els demanà que l’ajudessin a organitzar, tot ampliant la colla, un grup escolta on aplicarien les pautes apreses en l’escoltisme europeu. 

Donaren “cobertura” a les reunions, al freqüent moviment de joves en la casa del carrer de Septimània i a les periòdiques sortides d’excursió, amb una anomenada Scola Cantorum -un grup de catequesi i una escolania que sovint anava a cantar misses a comarques, combinant les cantades amb activitats excursionistes-, tutelada per mossèn Batlle. 

Acabaven de posar en marxa, en els anys més blaus i rabiosos del franquisme, el primer escoltisme de la postguerra a l’estat. 

El cau assaltat pels falangistes

L’experiència, però, durà poc ja que, el 27 d’abril de 1941, un escamot de falangistes assaltaren i saquejaren el pis, prenent-los bona part del material de muntanya i d’acampada que hi trobaren.

Mossèn Batlle no defallí. Trobà un lloc al Col·legi de Santa Florentina del proper barri de Galvany, a l’antiga torre dels Muntada del carrer de Calaf cantonada amb el de Muntaner. Els cediren com a «cau» l’antiga casa dels porters, un edifici de dues plantes amb una escala de cargol on s’hi reunien, setmanalment, uns 30 o 40 nois. Donaren a l’agrupament escolta, seguint l’experiència del carrer de Septimània, la forma d’una coral i el paper d’una catequesi, el Catecisme de Sant Magí, depenent formalment de la parròquia de la Bonanova.

Els germans Cirera, desprès de la irrupció dels falangistes a casa seva, traslladaren i mantingueren, durant un curt temps, un grup d’escoltes al convent de les Mínimes d’Horta on s’hi van a fer les primeres «promeses escoltes» de la postguerra.

Actualment la casa, del carrer de Septimània, on això va passar ja no existeix. Al seu lloc, al número 29, hi ha un edifici destinat a habitatges de lloguer, construït l’any 1945 per encàrrec de Manuel Casabò.

Edifici actual al carrer Septimania 29

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser u blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Torna la Directa al Tibidabo

Com tothom sap, el Club Excursionista de Gràcia és del Farró. Una entitat centenària que es va formar a Gràcia i un bon dia és va instal·lar al passatge Mulet. I amunt i crits, que les identitats múltiples són les més boniques. Si voleu saber tots els detalls de la seva història no deixeu de llegir l’article d’en Joan Alarcón al Coses del Farró[1].

Si sortiu del passatge Mulet, i enfileu el carrer Saragossa amunt, amunt, al davant tindreu nogensmenys que el cim del Tibidabo. Tot un repte per aquests muntanyencs aferrissats que l’any passat no van poder resistir més la temptació i ens van sorprendre a tots amb una cursa fantàstica: la directa al Tibidabo.

I aquest any hi tornen. El 7 de maig tindrem la segona edició. Aquí teniu el cartell i el vídeo de promoció.

 

 Però encara hi ha més. Ens proposen una col·laboració: si al inscriure-us dieu que sou lectors del Finestres del Farró o membres d’alguna entitat del barri, us descomptaran 1,5 e. del preu de la inscripció.

I si us voleu acabar d’animar, aquí us deixo el vídeo de la cursa l’any passat. 

Informació per la inscripció

**JA ÉS AQUÍ LA DIRECTA-TIBIDABO 2023**

Des del Club Excursionista de Gràcia estem molt contents d’anunciar-vos que el pròxim diumenge 7 de maig organitzarem la 2a edició de la cursa
La Directa Tibidabo

La Directa Tibidabo és una cursa mixta d’asfalt i muntanya, oberta a tothom sense distinció de categoria, gènere o nació. Té la sortida al barri d'El Farró i l’arribada a la plaça del Tibidabo, passant pels corriols del Parc Natural de la Serra de Collserola.

La distància a recórrer és de 5 km, amb 450 m de desnivell positiu i es pot fer tant corrent com caminant. El tret de sortida el donarà el president del Club a les 9:00h

🌱Si estàs fins al capdamunt de l’estrès de la ciutat, ara pots connectar amb la vertical cap al Tibidabo, connecta amb La Directa i respira!!💛🏃🏻‍♀️

La inscripció té un cost de 12€*, 9€* si ets soci o sòcia del CEG.

✏️Pots inscriure’t a https://cegracia.cat/la-directa
(inclou la samarreta 👕 de la travessa i un munt de sorpreses més QUE US ANIREM

COMPARTINT)
Seguiu-nos a les xarxes! @directatibidabo Per a més info: hola@directatibidabo.cat Tel. 620 48 38 09 (Whatsapp)

*Preus majors de 18 anys (el preu per a menors de 18 anys és de 7€ i no s’aplica el descompte). Consulteu totes les modalitats a la web.

Ànims, que d’aquí al 7 de maig encara podeu entrenar una mica.

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser u blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] Alarcón, J., 2022, CEG, una entitat centenaria, Coses del Farró, nº 17, Sant Jordi, pag. 31

Mercè Rodoreda inspira la remodelació de dues cases del carrer Mont-roig.

Araceli Vilarrasa

Al carrer Mont-roig hi ha dues cases bessones d’una bellesa discreta i elegant, que ens mostren com podria ser el barri si la restauració del patrimoni es fes amb criteri i bon gust.

La restauració ha estat feta per l'Estudi Biga, una cooperativa d'arquitectura fundada per Ignasi Fontcuberta i Guillem Villalta[1].  En diuen les Mont-rogenques i s’han inspirat en els textos de Mercè Rodoreda per salvar tot allò del “viure a Sant Gervasi” tradicional que pot ajudar a construir una vida rica i confortable en el present.

Si hi passeu per davant us sorprendrà la discreció de la intervenció, la noblesa que respira i l’aspecte inacabat del que fa gala.

Façana del carrer Mont-roig n 7 (Fotografia José Hevia)

La proposta ha tingut força ressò en el món de l’arquitectura més actual així que, via internet, vaig poder trobar-ne força informació[2]. Tanmateix no en tenia prou. Em moria de ganes de veure-la per dins. De ser-hi i respirar-la. Així que vaig quedar amb en Guillem i va accedir a ensenyar-me-la. Algun privilegi m’ha de donar mantenir aquest blog.

Dues casetes d’origen rural

Un matí fred i assolellat em vaig arribar al carrer Mont-roig. Així que vaig entrar a la casa em va fascinar la llum. Una llum suau que arriba des d’una gran claraboia oberta al sostre del terrat, al mig de la casa, i que li dona un cert aire de somni. Vaig pensar que a la Rodoreda li agradaria molt. També vaig pensar que potser s’assemblava més al que imaginem al llegir les seves novel·les que a la fosca i humida realitat de la casa on ella va viure.

Però en Guillem ja m’està explicat la història de les cases bessones

GV.- Les vam trobar casualment, mig abandonades. Era una construcció d’un modernisme auster, amb dos habitatges de planta i pis. Sabem que a principis del S. XIX això eren dues “cases de cos”, d’una sola planta i de 4 metres d’amplada cadascuna. Tenien dues portes d’entrada al carrer Mont-roig, que abans tenia un altre nom[3]. Eren cases d’una sola planta i s’hi va afegir un pis.

Estat inicial de la casa (Fotografia Joan Guillamet)

FF:- Això voldria dir que aquestes cases ja hi eren al 1847, quan Joaquim Ferret va urbanitzar la zona de la Torre dels Capellans.

GV.- En aquell temps això eren tot camps i la casa responia a una típica casa rural de Sant Gervasi. A principis del S XX hi va haver una reforma molt important i es van unificar les dues cases, van fer el jardí comú i van aixecar la torratxa.

Conservar, posar en valor i adaptar

FF.- Que heu conservat de la distribució antiga?

GV.- Volíem recuperar els diferents estats històrics de la casa però també l’havíem d’adaptar a les noves maneres de viure. Sobre tot volíem conservar les dimensions dels espais i fer arribar la llum al centre. Per això vam plantejar fer com un gran patí interior, que fos utilitzable i que alhora fos zona de relació entre espais.

Distribuidor central (Fotografia José Hevia)

FF.- Veig que heu conservat molts elements originals.

GV.- Vam deixar i posar en valor tot allò que ens agradava i que definia l’època de la casa. Els paviments s’han deixat tal com els vam trobar. Tot el que anàvem trobant ho anàvem deixant com si fos una ruïna valuosa que volem mostrar. Un altre criteri que ens guia és la sostenibilitat. El primer és entendre on actues, entendre la pre-existència, treballar-hi, i trobar solucions on la casa pugui tenir una confortabilitat. Aquí no es necessita gaire calefacció i d’aire condicionat no n’hi ha. Tot funciona per ventilació natural.

Quan entrem a la galeria es fa molt evident el paper de l’obra de la Mercè Rodoreda en aquesta comprensió de la pre-existència. Els vidres de colors, les fruites dels estucats de les parets, el mateix ús de la galeria com a espai intermedi entre el dins i el fora, evoca tendrament les cases recreades en el món rodoredià. Potser no la gran casa dels Valldaura de Mirall trencat, però si les petites cases on vivia Aloma, tan propera a la mateixa Mercè, o on va passar la seva infància l’Eugeni de Jardí vora el mar. 

Galeria (Fotografia José Hevia)

 

Galeria de la Forre Farriols, al carrer Rios Rosas 25 que inspirà la creació de la casa de Mirall Trencat (Veure Itinerari Mercè Rodoreda al Farró.1)

GV.- La galeria la vam trobar molt malmesa. Queia. El que vam fer va ser agafar tots els elements que tenien cert treball, recuperar vidres antics i tornar a fer l’estructura, molt pensada, molt fina, seguint amb els vidres de colors, certs detalls com les puntes de llança i la barana floral que marca el ritme interior. Ara està completament recuperada i segueix sent feta de ferrer, d’ofici, tal com era abans.

Detall de la galeria (Fotografia José Hevia)

El mal estat de la casa va fer que s’hagués de reforçar l’estructura amb bigues que s’han deixat a la vista i s’han pintat del mateix verd suau que surt a les fulles dels estucats de les parets. Aquests colors verds, roses i blaus cels que s’han trobat a les parets i als sostres han servit per definir una continuïtat de color amb els elements nous, com cortines i tapisseries.

GV.- Donem molta importància al color, especialment treballant en cases com aquesta, d’èpoques constructives on el color tenia molta importància i de fet pensem que avui també l’hauria de tenir.

La màgia de tot això és que aquest espai, que evoca el passat, ha sigut evolucionat cap al present de manera harmònica, sense ruptures ni discontinuïtats, però sense renunciar a tot allò que la vida d’avui ens demana. Jo m’hi quedaria a viure ara mateix.

GV.- Hem procurat que els espais no estiguin jerarquitzats i que siguin el més flexible possible, que puguin evolucionar amb el temps. Són espais oberts que faciliten la circulació i una forma de convivència que fuig de l’individualisme. De fet en tota la casa gairebé no hi ha portes. Això fa que aquests espais es connectin amb el distribuïdor central a través de grans portals. 

Des de la galeria podem veure el jardí, ample i ufanós, presidit per un pi de grans dimensions i on s’han deixat a la vista les restes d’una font modernista. En Guillem m’explica que un desl projectes futurs és refer-la, fent una basa i un circuit d’aigua com es feia a l’època.

Ni façadisme, ni parc temàtic

Mentre pugem cap al terrat en Guillem m’explica que aquest projecte és una iniciativa familiar. Són dos habitatges independents que ocupen ell i la seva germana amb la seva família. Això també implica una voluntat de recuperar la idea de les cases familiars, tenint potser més intimitat que abans, però amb moments per compartir.

La casa de baix agafa tota la planta baixa deixant una part a l’altra casa per sortir al jardí i la casa de dalt fa al revés. I es conserven el jardí, el terrat i la torratxa com a espais comunitaris als que s’accedeix des de cadascun dels habitatges. Així es pot aconseguir una vida familiar amb un elevat grau de independència. 

GV.- Si amb el temps les persones que viuen aquí tenen altres necessitats la casa s’hi podrà adaptar. Avui estem començant a entendre que hi ha moltes maneres de viure que no són les tradicionals i l’arquitectura ha de respondre a tot això. I la gràcia és que hi sàpiga respondre conservant el medi construït, sobre tot aquell que ja té valor. L’emergència ecològica en la que estem implica que haguem d’aprofitar tot allò que ja s’ha construït i en el que ja s’ha invertit molta energia. Si a més a més són edificis amb un valor patrimonial important, dons encara més.

FF.- Però això veiem que per desgracia no es fa així. La majoria d’aquestes casetes no tenen cap mena de protecció patrimonial i s’estan perdent. La casa d’aquí al costat n’és un exemple. S’ha tirat a terra i s’ha fet nova. Només fa un any que al carrer Saragossa se’n acaba d’esguerrar una altra.

Intervenció feta a Mont-roig 5

Intervenció feta a Saragossa 41

GV.- Si, estic convençut que la protecció s’hauria d’ampliar molt més. Aquí al Farró i ha molts edificis amb un gran valor patrimonial i no s’ha fet aquest treball d’acupuntura d’anar seleccionant totes aquelles edificacions aïllades que defineixen el patrimoni cultural del barri. Aquestes cases s’han de catalogar i conservar, que no vol dir que no es puguin modificar i adaptar a nous usos. Però això es pot fer preservant la seva essència. 

De fet una rehabilitació feta pensant en que l’edifici torni a ser tal com era abans impedeix que pugui perdurar en el temps. Si féssim això acabaríem vivint en un parc temàtic i en uns edificis que no s’adaptarien prou bé a les necessitats del present. El repte és rehabilitar els edificis mantenint i posant en valor els elements patrimonials, però alhora adaptant-los a allò que ens demana avui dia la societat, fins i tot pensant en el futur.

FF.- Hi estem anant, però encara costa. Precisament ara temin un gran repte al barri amb la rehabilitació de la casa Tosquella, que va comprar l’ajuntament.

GV.- Per fer les coses bé l’urbanisme ha de tendir a escoltar molt més a la gent. S’ha estar obert a la participació dels veïns. Això ja s’està començant a fer. Potser més a gran escala que a petita escala, més pels grans plans d’urbanisme que per cases concretes. Hi ha moltes experiències de processos participatius que, tot i que sempre són complexos, han estat un èxit. S’ha de saber combinar la veu dels veïns amb els coneixements i la visió dels professionals.

FF.- Sempre topem amb el problema del pressupost

GV.- Si però es poden trobar solucions. Per exemple, per que no convertim la rehabilitació d’aquesta casa en un taller d’aprenentatge? En lloc de pensar que restaurar aquesta galeria és molt car i no es pot pagar, perquè no pensar en que això pot ser l’oportunitat per fer un taller per aprendre els oficis que es perden i així aconseguim fer la galeria a un bon preu. Segur que hi ha formules i estratègies per aconseguir-ho.

Enfilem-nos per veure el mar

Mentre xarrem hem sortit al terrat i d’allà ens enfilem per una escala estreta que puja a la torratxa i que s’ha conservat tal i com era. 

FF.- Tu creus que aquestes torratxes les feien només per veure el mar? Hi ha qui diu que també hi tenien dipòsits d’aigua.

GV.- Aquí no hem trobat res d’això. Sembla que si que els agradava veure el mar.

El terrat i la torratxa (Fotografia José Hevia)

Al primer replà hi ha dues finestretes. A sota un reposador de fusta que ja hi era i que ha estat restaurat. Es un espai reduït que em fa pensar en l’habitació on l’Eugeni es tancava per pintar, en la Mercè que s’escapava de la seva casa del carrer Saragossa per refugiar-se a l’habitació de la torratxa del casal Gurguí i escriure, escriure, escriure.

FF.- Aquest banquet si que és un bon lloc per asseure’s a llegir a la Rodoreda.

GV.- La Rodoreda ha estat com una finestra que ens ha permès veure com es vivia en aquestes cases. La importància dels colors, les textures, els espais, la llum, el paper dels terrats. I com tot això enllaçava amb el barri. Una casa no s’entén tancada en ella mateixa sinó en relació amb el seu entorn, amb el seu barri. Per entendre tot això la literatura és molt important. 

Finalment sortim al terrat de la torratxa i si, per molt que una barrera de cases de pisos ens el vol amagar, encara podem veure el blau esplendorós del mar. 

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser u blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] L' Estudi Biga és una cooperativa de professionals de l'arquitectura fundada per el Guillem Villalta  

[2] Trobareu més información i fotografies a Estudi Biga: Cuando la arquitectura i la arquologia se dan la mano a CC/Magazine; Viure Mercé Rodoreda, dins i fora de casa. Punts de vista Rtve ; Dues cases, una historia, Ara, 15-07-22

[3] El 1850, arran de la urbanització de la zona promoguda per Joaquim Ferret i Mandri, el carrer rebé el nom de Concòrdia, nom que, com tants d’altres va ser canviat el 1907 per tal d’evitar duplicitats entre els municipis agregats a Barcelona. 

Sant Eusebi, 2

Guiu Asbert Rubio

L’indret on la riera de Cassoles es troba amb el carrer de Sant Eusebi visqué una transformació total a partir de la urbanització de la riera que es dugué a terme durant els anys quaranta, tot i que les cases ja es trobaven afectades des dels anys vint i no s’hi permetia fer-hi reformes de cap mena. 

La urbanització de la riera de Cassoles comportà un seguit d’expropiacions als carrers dels voltants, principalment Sant Eusebi, Madrazo i Mare de Déu de Gràcia. 

Una de les edificacions que van anar a terra pel procés urbanitzador fou la casa de Sant Eusebi, 2, propietat aleshores de Venanci Asbert Buxens, comerciant de Barcelona.

1930s. Vista de la casa de Sant Eusebi, 2 a peu de carrer. 

Font: Fotografia d’Abelard Asbert de Herrera. Arxiu personal.

 

Records de vida al carrer

No era la primera vegada que el pobre carrer de Sant Eusebi patia expropiacions: ja a finals dels anys vint el soterrament de la línia del ferrocarril de Sarrià i posterior urbanització de la Via Augusta van generar una primera onada d’expropiacions. 

Abans del soterrament de la línia del ferrocarril de Sarrià el carrer de Sant Eusebi es trobava partit en dues mitats: la primera anava de la riera de Cassoles fins a les vies del ferrocarril, acabant en cul-de-sac. Un lloc que segons Moisès Broggi, per raó de la seva poca afluència, era molt apropiat perquè els nens del barri hi juguessin¹. La segona meitat començava a la desapareguda plaça de Lincoln, a sobre del carrer homònim, i arribava fins al carrer Lanuza (avui Aribau), on topava amb la finca de Can Lledó, de la família Moragas.

En aquest record d’infància dels anys deu del segle passat hi podem veure un grup de nens del barri amb el nom de Companía del ? Policíaco. Entre aquests hi ha els germans Santiago i Moisès Broggi, els germans Teodor i Rafael Wirth, Ramon Costa, Manuel Sans, Florenci Puigvert i Abelard Asbert, la foto del qual va ser retallada i de qui s’indica que és suplent (S.) per no ser resident del barri.

                                                              Font: Arxiu personal

La referida plaça de Lincoln o el pont del carrer Madrazo eren elements urbans que donaven al barri una personalitat i uns aires molt característics, el que generava molta relació entre els habitants de banda i banda del ferrocarril. En aquesta imatge de principis dels anys vint s’hi pot veure l’extrem de la plaça Lincoln que donava a les vies del ferrocarril. Les edificacions del darrere corresponen al carrer Sant Eusebi i els joves que hi veiem son part d’una colla d’amics del barri, entre els quals hi ha Abelard Asbert, Ramón Costa i els germans Teodor i Rafael Wirth.

Font: Arxiu personal

Residencia de l'escriptor Joan Babtista Perales

No tinc coneixement de l’any exacte de construcció de la casa, però l’any 1876 ja hi vivia i n’era propietària Teresa Salgueda Solà, vídua olotina. Teresa havia nascut el 28 de febrer de 1827 a Olot, filla de Joan Salgueda i Antònia Solà.

A finals dels 1880s sembla que Teresa Salgueda passà a viure al carrer Saragossa, 55 (on morí el 26 d’octubre de 1891) i posà la torre de Sant Eusebi en lloguer. Fou llogada des d’aleshores i fins a principis del segle XX per la família Perales-Magistris.

Joan Baptista Perales Boluda fou un escriptor, historiador i periodista. Nascut a Moixent el 4 d’agost de 1837, va formar part de la redacció de El Noticiero Universal, diari barceloní fundat l’any 1888 per Peris Mencheta. Estava casat amb Júlia Magistris Galiani, gironina i filla d’un fondista piemontès. Júlia tingué diversos germans: Alexandrina, Joan (fotògraf) i Joaquim (dibuixant i litògraf), encara que aquests dos últims mai van residir-hi. Joan Baptista i Júlia tingueren un fill Rafael Perales Magistris, nascut a València. Durant els anys que habitaren la casa van tenir diverses serventes, per exemple l’any 1892 hi havia Maria Obiols de la Seu d’Urgell, i l’any 1895 hi havia Gregoria Faci de La Codonyera (2).

Font: Arxiu personal. Desconec els noms dels representats.

A principis de segle aquest sector del Farró tenia un caire més benestant que la resta del barri, tant per la tipologia dels habitatges com pels oficis dels residents, entre els quals hi havia escriptors, militars, comerciants, propietaris i pensionistes, encara que també hi havia jornalers, teixidors i carboners. Aquestes dues imatges dels habitants del carrer a principis del segle XX il·lustren millor que res l’ambient que s’hi respirava. És interessat l’existència d’una porta d’entrada al carrer, potser com a protecció de la riera.

Joan Baptista Perales va morir a la casa de Sant Gervasi el setembre de 1904, i el 24 de novembre de 1914 morí amb prop de trenta anys el fill Rafael, fet que segurament propicià el trasllat de mare i tieta, que l’any 1915 residien als baixos del carrer Madrazo, 2.

Casa d'estiueig de la família Asbert

No sabem en quin moment la propietat passà de Josep Salgueda i germans (hereus de Teresa Salgueda), propietaris l’any 1901, a Venanci Asbert, però a partir de què la família Perales-Magistris en va marxar, la família Asbert la utilitzà com a casa d’estiueig i segona residència, doncs l’habitatge principal el tenien a la Gran Via de les Corts Catalanes 504, cantonada amb Comte Borrell. 

La casa consistia en una planta baixa amb el jardí principal al davant, i un pati al darrere, encara que per anar d’un a l’altre s’havia de travessar la casa. Des del darrere s’accedia mitjançant unes escales al terrat.

Font: Arxiu personal. 

Aquesta foto és presa al terrat de la torre, i hi podem apreciar els detalls de les baranes de pedra artificial i la decoració com el test que conté una aloe vera. Hi veiem la botiga Casa Roig de brodats i calçats en un dels blocs aixecats a finals dels anys vint. La data ha de ser gener de 1933 o 1934. 

La següent sèrie d’imatges mostra la distribució del pati principal, que tenia una font amb sortidor, testos de rajoles de ceràmica, un banc i varies cadires i abundants arbres fruiters. El terra era recobert de grava.

Font: Arxiu personal.

En la primera foto hi ha Venanci Asbert Buxens, dret i asseguts d’esquerra a dreta: Abelard Asbert de Herrera, Encarnació de Herrera Guarás de Villaba (dona d’en Venanci), María Luisa Lon Laviós (promesa d’en Abelard) i Lluïsa de Herrera Guarás de Villaba. En la tercera, Abelard fumant i llegint una revista.

De casa d'estiueig a habitatge principal

Cap l’any 1935 el matrimoni Asbert-Lon i els seus dos fills s’hi van traslladar definitivament i en començar la guerra també hi vingueren els avis, ja que el centre de la ciutat era més perillós. Els avis hi van morir durant la guerra, i un cop acabada la família es va traslladar a una casa propera, en espera de l’inevitable expropiació i enderroc.

L’Abelard Asbert, fill d’en Venanci, fou un gran apassionat de la fotografia i gràcies a aquest fet hem conservat records gràfics de la casa, i jo tinc el plaer de compartir amb vosaltres fragments d’un vídeo dels anys trenta on hi apareix la casa.

Al vídeo s’hi poden veure: el carrer de Sant Eusebi, el jardí de la casa amb el petit Abelardito trastejant entre testos i plantes, el carrer de Carolines i la tanca d’Antoni Gaudí, una visita del metge a l’avi Venanci (acompanyada de la curiositat dels infants pel cotxe del metge), els nens jugant amb les joguines de reis, i finalment un fragment on podem veure com era l’escala que accedia al terrat.

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser u blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

¹ Broggi, Moisès. (2010). Memòries d'un cirurgià: (1908-1945). Edicions 62. 

2 Les fons utilitzades en aquesta recerca són Padró 1877, Padró de 1895 , Padró de 1901 , Padró 1905 Sant Gervasi, Padró 1910 Sant Gervasi, Padró 1915 Sant Gervasi