La plaça de la Torre canvia el seu nom pel de plaça Antoni Tàpies.

Araceli Vilarrasa

L’any 2023 és celebrarà arreu el centenari del naixement de l’Antoni Tàpies (1923-2012), el farronenc més universal, juntament amb Mercè Rodoreda. 

Va ser un dels darrers el dies de desembre del 2022, el dia de la Fira Solidària, que la noticia va saltar de boca en boca: la ponència del Nomenclàtor de Barcelona, s’avançava als actes de celebració d’aquest centenari i acabava d’aprovar canviar el nom de l’actual Plaça de la Torre pel de Plaça Antoni Tàpies.

Amb aquesta decisió s’acompleix la voluntat de dedicar un espai públic a un dels pintors catalans més reconeguts i de fer-ho al Farró, el seu barri. Una decisió que no pot ser més encertada. Jo crec que a ell li agradaria perquè l’antiga Plaça de la Torre és un espai serè, íntim i recollit, com els espais on li agradava habitar.

Antoni Tàpies al seu taller del carrer Saragossa. 2003. Foto La Vanguardia

Una plaça del vell Farró

Tanmateix, donats com som a la nostàlgia i a l’estimació de la història, no deixarem d’enyorar els vincles que la denominació Plaça de la Torre ens donava per entendre la primera urbanització del Farró. 

Com ha explicat molt bé en Pep Arisa, aquest nom feia referència a l’antiga Torre dels Capellans, una torre-masia dels pares felipons, que ells anomenaven Torre de Gràcia i de la que es tenen noticies documentades des del S. XVII.

La torre formava part d’una gran hisenda que limitava amb les terres del convent dels Josepets i que va ser urbanitzada per Joaquim Castanyer i Molet a partir del 1847. Aquesta urbanització i la posterior parcel·lació i construcció de cases, és la que va configurar aquesta àrea del barri, el carrer de la Mare de Deu de Gràcia, el carrer Mossèn Xiró i el carrer anomenat també de la Torre, que uneix Mosén Xiró a la plaça Mañè i Flaquer. 

En aquest mapa  es pot observar com el carrer de la Torre, voreja els jardins i l'edifici de la torre, per la part del darrera, fins al carrer  de la Mare de Déu de Gràcia i s'obre a la plaça de la Torre. 

(Mapa Martorell del 1931, Ajuntament de Barcelona ICGC).

Malgrat els grans canvis que es van produir a la zona, la torre va anar resistint fins que el 1964 va ser enderrocada per construir el bloc d’habitatges que hi ha als números 12, 12 bis i 14 del carrer de la Torre.[1]

Menys mal que encara ens quedarà el carrer de la Torre per recordar-la.

L'actual plaça de la Torre, un racò recòndit i silenciòs, que els nois i noies de 

les Concepcionistes utilitzen com a pati a mig matí

La presència d' Antoni Tàpies al Farró

En Joan Pons i la Tina Coll recordaven no fa gaire al Coses del Farró, com n’era d’emocionant per ells, joves estudiants menorquins de l’Escola Massana que vivien al carrer Santjoanistes, trobar-se creuant el semàfor de Balmes amb la figura inconfusible de l’Antoni Tàpies, carregat amb les seves bosses, que venia de comprar al mateix super on compraven ells[2].

Però la relació del pintor amb el barri havia començat molt abans, a finals dels anys quaranta, quan amb els seus companys Brossa, Cuixart, Tharrats i altres voltaven per la Plaça Molina encaboriats en llargues converses sobre surrealisme, simbolisme i ves a saber quantes coses més[3]. Després va anar a voltar el món, però quan va tornar es va instal·lar allà mateix, al carrer Sant Elies, molt a prop del Cristal-City del que va ser client tota la vida[4].

Uns anys desprès arrelaria definitivament al Farrò gràcies a la deixa d’una petita torre al carrer Saragossa provinent de la família de la seva dona, la Teresa Barba, que ell va convertir gràcies a un encàrrec al aleshores jove arquitecte Juan Antonio Coderch, en una de les mostres més interessants d’arquitectura contemporània que tenim al barri. 

Antoni Tàpies va viure i va treballar en aquesta casa-taller fins a la seva mort, esdevinguda el 6 de febrer del 2012, ara fa 11 anys. (Vegeu en aquest blog La casa Tàpies ).

Façana de la casa-taller d’Antoni Tàpies al Carrer Saragossa 57

(Foto Català i Roca)

2023, any del centenari Tàpies

Com hem pogut llegir als mitjans l’any del centenari de Tàpies es celebrarà a Barcelona, a Madrid, a Brusel·les i També a Nova York[5]. 

Com a plat fort, una exposició ontològica comissariada per Manuel Borja Villel que va ser director de la Fundació Tàpies i que ara és director del Centro de Arte Reina Sofía. Es diu que la mateixa casa de l’artista podria ser espai d’alguns esdeveniments.

Potser al Farró podríem pensar com sumar-nos a nivell popular a aquest homenatge i com fer de la nova plaça Antoni Tàpies un espai de celebració d’aquest veí tan especial. De moment us ofereixo aquest post per si en els comentaris i podeu afegir els vostres records sobre en Tàpies-veí i ens voleu explicar allò que en sabeu.

Antoni Tàpies, 1973, Gran marró sobre fusta foradada. Fundació Tàpies.

Tàpies és un pintor difícil però que ens ha deixat les claus per interpretar el seu pensament. A mi aquesta frase seva m'agrada molt:  "Penso que una obra d'art hauria de deixar perplex l'espectador, fer-lo meditar sobre el sentit de la vida"

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] No deixeu d’ampliar aquesta història a ARISA, P., 2020, El Vell Farró, Coses del Farró, 13, Sant Jordi, pàg. 5

[2] COLL, T. i PONS, J., 2020, Taxi a Sant Gervasi, Coses del Farró, nº 9 Tardor, pàg. 9

[3] Sobre aquest grup capitanejat per Joan Brossa, gran amic de Tàpies, i la seva vinculació amb el barri vegeu GINJAUME, F., 2015, Dau al Set, Coses del Farró, nº 4, Tardor, pag. 31

[4] Per més informació sobre aquest emblemàtic bar que va ser seu de tertúlies i trobades literàries podeu veure: ARISA, P., 2019, El bar-llibreria Cristal City, cau de tertúlies literaries, Coses del Farró, nº 11, Sant Jordi, pag. 12

[5] BETEVE, 4, agost, 2022, Preparen una gran retrospectiva sobre Antoni Tàpies en el centenari del seu naixement; vegueu també Fundació Tàpies, Any Tàpies.

Addenda

Afegeixo aqui aquest document que m'ha enviat en Pep Arisa i que Il·lustra el seu comentari. Moltes gràcies Pep!

La pedra Rosetta del barri: El carrer Saragossa el dia de Sant Medir 1925

Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

 

Araceli Vilarrasa

Matí del 3 de març del 1925. Una colla de Sant Medir baixa pel carrer Saragossa, entre el carrer Santjoanistes i Guillem Tell. Es tracta d'una fotografia procedent del Arxiu de Sarria-Sant Gervasi que ha estat publicada en diferents mitjans. Tanmateix l'he triat per començar aquesta col.lecció de fotografies antigues perquè, com veureu al final, amagava un secret que ja ha estat revelat.

El tema principal de la imatge és la desfilada dels medins. A primer terme just apunten els plomalls dels quatre batidors de la Guardia Urbana de gala, que obren la marxa.

Al darrera hi va l'abanderat acompanyat de dos cordonistes a dreta i esquerra, muntants a cavall.

 

Els segueix el carro de les escombraries que, sobre la marxa, va recollint la brutícia que deixen els cavalls. 

 

Més enrere una banda de músics fa sonar els seus instruments de vent i de percussió, omplint l'aire d’alegria. Una mica més amunt veiem encara alguns carruatges que formen el seguici carregats de i caramels i ganes de gresca.

 

Es tradició que les colles passin per davant de les cases dels seus socis (1) i al carrer Saragossa hi viuen molts socis de la Humorística, amb seu al Farró i  també socis de l’Antiga de Sant Medir que té la seva seu a l’Ateneu de Sant Gervasi. Però aquesta colla no pot ser la Humorística. Si ho fos anirien en burrets i no en  cavalls, així que molt probablement ha de ser l’Antiga de Sant Medir(2).

 

Sobre les estretíssimes voreres alguns veïns observen el pas de la colla esperant els seus dolços projectils. A la dreta, a primer terme, uns nens en bata d'escola, perquè Sant Medir sempre es celebra en dia feiner. Els homes que, a banda i banda del carrer, acompanyen el seguici porten la típica gorra de plat que els identifica com a treballadors o menestrals. Observeu la manca absoluta de presencia femenina i de nens petits. 

 

Al terra del carrer podem veure les vies del tramvia 17 que just en aquest punt es bifurquen per facilitar l'encreuament dels tramvies que van en sentit contrari: de Plaça Catalunya a  la Plaça de la Constitució, avui Frederic Soler, o de la Plaça de la Constitució a Catalunya. Traça d'aquest tramvia és també la columna de ferro forjat que s’aixeca a primer terme a la dreta i que sustenta l’abundant cablejat elèctric que travessa el carrer de bada a banda (3).

 

A aquesta alçada el carrer està format per cases amb jardí frontal, de planta i pis o planta i dos pisos.

 

A primer terme, a l'esquerra, veiem una renglera de peces de marbre que pertanyen al taller Marbres Barba, especialitzat en làpides funeràries, que ocupava la cantonada Saragossa/Guillem Tell,  banda muntanya.

 

Més amunt, pujant a la dreta, probablement oculta darrere l’arbre esponerós que centra la fotografia, sabem que hi ha la casa del número 52, que encara es conserva i que, segons ens informa la seva tarja d’escala, va ser construïda al 1852.

 

Just davant de l’arbre veiem un segon pal de ferro del cablejat del tramvia. Es tracta d’un model posterior, més petit i de disseny més modern que es va utilitzar a partir dels anys 20 (4).

 

Si seguim la línia de façanes del carrer en direcció al Tibidabo, veurem que a sobre del terrat d’una de les cases següents hi ha dos dipòsits d’aigua de grans dimensions que ens parlen de les dificultats de disposar d’aigua corrent a les cases. 

 

Seguint més amunt, a darrer terme, abans del perfil de la muntanya podem intuir la teulada del convent de les Sanjoanistes (5).

 

Una desertitzada serra Collserola tanca l’horitzò. Al seu cim hi podem reconèixer l’Observatòri Fabra. El seu director, Josep Comes i Solà molt bé podria haver estat un dels personatges que es miren la desfilada del medins pel carrer de casa seva, la Vil·la Urània (6).  

 

Tornem ara a primer terme de la fotografia per resseguir a mà esquerra les façanes bellament ornamentades d’una sèrie de cases senyorials amb jardins davanters.

 

La primera, que només veiem a mitges, ha de correspondre a la casa de la cantonada amb Guillem Tell. En veiem alguns elements de la tanca; a primer terme una gran porta de ferro forjat franquejada per uns pilars acabats amb embellidors de ceràmica vidriada; més enllà una porteta de servei molt petita que ens parla de l’estructura classista i de la voluntat de diferenciació social en aquests temps; més amunt, veiem una segona porta de ferro forjat, amb pilars i decoració igual que la primera. Es tractava dons d’una de les cases més grans i luxososes del carrer. Aquest fet es confirma si observen que l’edifici de La Caixa que hi ha avui ocupa tres números (65-67-69) (7).

 

Al davant de la façana d’aquesta casa, entre la tapia i el jardí s’aixeca una columna alta i estreta. Es tracta d’un pilar d’aigua dels que es van utilitzar per donar pressió a l’aigua que s’obtenia d’algun pou o mina. S’hi veu una escala d’esglaons de ferro que servia per pujat a fer el manteniment del petit dipòsit situat al cap d’amunt del pilar. Malgrat ser una estructura senzilla però molt aparatosa i poc elegant, aquesta columna ens parla també de la importància d’aquesta casa que devia ser de les primeres en tenir aigua corrent (8).

 

Seguint carrer amunt – números 71 i 73 actuals - veiem una casa senyorial, gairebé un palauet, de planta i dos pisos amb una façana ornamentada amb elements eclecticistes. A la vorera, davant la porta, un pal de fusta de gran alçada sustenta els fils elèctrics que abasteixen les cases. 

 

A la parcel·la següent, una casa de planta i pis ha de ser l’antecedent de la que avui encara es conserva al nº 75.

 

I més amunt encara, una palmera ocupa el pati davanter de la casa del número 77, que no veiem, però que té una llarga història ja que va ser seu de La Falange desprès de la guerra i, posteriorment va acollir l’emissora Radio Joventut de Barcelona des del 1951 fins al 1970 (9). 

 

Més amunt de la palmera veiem les façanes d’unes cases més senzilles que corresponen a la banda de mar del carrer Santjoanistes. A la casa del cantó podem distigir una gran obertura en arc que, com veureu, amaga informació molt important.

  

Efectivament, si aquesta fotografia té avui un gran valor historiogràfic és perquè és la que ha permès a en Pep Arisa identificar i ubicar amb precisió les famoses Cases d’en Farró que donen nom al barri (10). Quan tot això encara eren camps i xaragalls, Silvestre Farró va fer edificar, a les primeries del S.XIX unes cases arrenglerades en forma de carrer. Sabíem que la façana estava orientada a migdia i que el carrer que va prendre el nom de Farró és  l'actual Santjoanistes. 

 

Al 1850 els propietaris encarreguen al mestre d'obres Jeroni Granell una reforma d'aquestes cases. Comparant el projecte de la reforma amb la fotografia que estem analitzant en Pep Arisa ha pogut identificar aquesta finestra arquejada com a part de les cases d’en Farró reformades.

 

Així dons ja sabem que les primeres cases urbanes del barri estaven a la cantonada Saragossa amb Santjoanistes, baixant a la dreta, banda muntanya, al solar que ara ocupa l’edifici d’estil racionalista que correspon al número 83 del carrer Saragossa.

 

Es per aquesta troballa que aquesta fotografia és la pedra Rosetta del Farró.

 

 

 

---

[1] Per una petita historia de les colles de Sant Medir a Barcelona podeu veure Les colles de Sant Medir. 186 anys endolcint Barcelona al blog de la ciutat

[2] ESTER DE LA HUMORISTICA, 2016, La colla de Sant Medir “La humorística”; Coses del Farró, nº6, Tardor. D’altra banda el recorregut de l’Antiga de Sant Medir segueix baixant actualment per Saragossa.  

(3) La columna de ferro forjat, d’aire modernista deu ser l’original del 1903 quan es va electrificar la línia. Del mateix model se’n ha conservat una a la plaça Figuerola. Un dels motius de resistència a l’electrificació dels tramvies va ser precisament la crítica al sistema de presa aèria de corrent tant per motius estètics com de seguretat. Tanmateix aquest sistema s’acabà imposant per la seva eficiència i econòmica. La substitució dels pals de fusta que sostenien el fil elèctric per «elegantes y esbeltas columnas de hierro, que al mismo tiempo pueden ser empleadas para sustentar las farolas del alumbrado eléctrico de las plazas y calles” eliminaven les dificultats estètiques. MERRY DEL VAL,D:, 1896, Barcelona y los tranvías eléctricos, Barcelona, Luis Tasso.

(4) Com aquest en podem veure a l’actualitat a l’Avinguda Tibidabo en el cablejat del Tramvia Blau

(5) ARISA, J., 2015; El monestir de Sant Joan de Jerusalem, “Les Joanes” del Farró, Coses del Farró, nº 4, Tardor

(6) Josep Comes i Solà, director de l’Observatori Fabra des de la seva inauguració al 1904 fins a la seva mort el 1937, vivia una mica més avall del carrer Saragossa a la Vil.la Urania que ara hostatja el centre cívic. VILARRASA, A, 2018, Urània, Coses del Farró, 10, Tardor i serie de posts La Petita Història de la Vil·la Urània

(7) Avui correspon als números 65 -67- 70, ocupats per l’edifici de La Caixa. Segons recorda en Pep Arisa, a la cantonada Saragossa amb Guillem Tell, en frot a Marbres Barba, i havia una torre molt gran envoltada de jardí que arribava un bon tros endins del carrer Guillem Tell. ARISA, J., 2014, El carrer Saragossa, Coses del Farró, nº 1, Sant Jordi, p.29

(8) A l’Arxiu Municipal del Districte de Sarrià Sant Gervasi he pogut trobar diversos expedients de 1853,1854 i 1856 que parlen de la instal·lació d’aquests pilars d’aigua a les façanes de les cases.

(9) Vegueu una interessant resenya sobre l’activitat de Radio Joventut i una extensa descripció dels origens i reformes de l’edifici a BALAÑA I BADIA, P., 2017, Quan Radio Joventut parlava des de el Farró, Coses del Farró, nº 8, Tardor, pp. 8-19

(10) ARISA, J., 2020, El vell Farró, Coses del Farró, nº13, p. 5

La pesta al Farro del S. XVII: Un troballa arqueològica al carrer Septimània

Vivíem segurs d’haver conjurat els estralls que les epidèmies han suposat per la humanitat en tots els temps. I aquí ens teniu: confinats!.

És un bon moment per recordar altres episodis d’èpoques passades en que les malalties incontrolades s’unien a la fam i a la guerra per ocasionar molt dolor i molta mort. També al territori que avui coneixem com a barri del Farró. Una troballa arqueològica ens en dona constància.

Va ser el 2008, a les acaballes de la reforma urbanística de  la Ronda General Mitre que, casualment, al fer una rasa al davant de la casa del carrer Septimània nº 22 es van trobar unes restes humanes, apilades sense cap ordre. No hi havia dubte, eren ossos humans. I n’hi havia molts. Davant l’estupor de treballadors i veïns van acudir els serveis arqueològics de la ciutat, que van parar l’obra i es van passar molts dies excavant, ordenat i classificant aquelles restes amb la seva meticulositat habitual. 

Pel barri van córrer de seguida rumors que es tractava d’una fossa de la guerra civil. Res més lluny de la veritat. Un cop estudiades les restes la hipòtesi més plausible és que es tracti d’un abocament de cadàvers dels morts durant la pesta que assolà la Barcelona de mitjans del S.XVII.

En aquell temps el carrer Septimània encara no era el carrer Alegria que seria després; era un camí rural que vorejant la tanca del convent de Santa Maria de Gràcia -el que avui en diem els Josepets- anava a trobar el camí que pujava de Barcelona per on ara passa el carrer Saragossa[1].

La interpretació de les restes trobades es recull a la fitxa corresponent de la carta arqueològica de Barcelona i podeu veure-la també en aquest vídeo. 

Així que els arqueòlegs conclouen que es tracta d’un enterrament col·lectiu al que els cadàvers, alguns molt joves, van ser abocats amb preses i de manera desordenada, separats per capes de calç que recobria alguns cossos. Això i la troballa entre la terra d’un fragment de ceràmica del S. XVII fa pensar que es tractes dels 16 novicis i 5 frares que, com se sap documentalment, van morir durant la pesta del 1651 als Josepets.

Aquesta pesta, apareguda a les darreries de la Guerra dels Segadors, va fer estralls a la ciutat. Mireu què en diu l’obra de Pau Vila i Lluís Casassas:

“El 1650 fou un any eixut i de collites magres. Viles i pobles que durant la guerra havien abastat Barcelona ja no tingueren amb què fer-ho......La fam començà a fer-se sentir. Per més desgràcia es presentà una pesta que es propagà ràpidament; foren preses severes mesures per isolar els casos.....Les cases on hi havia hagut infeccions eren tapiades. L’epidèmia fou assoladora. Tothom que pogué abandonà la ciutat. [2]”

El convent de Nostra Senyora de Gràcia, conegut popularment amb el nom de Josepets per la devoció que els carmelites descalços tenien per Sant Josep, havia estat inaugurat només feia 20 anys quan hagué d’afrontar aquesta tràgica pèrdua[3]. Feia molts pocs anys, el 1647, s'hi havia traslladat el noviciat de l'ordre.

Escrivint aixó des del confinament del coronavirus m'han interessat especialment les consideracións que fa l'antropologa Mònica Alcalà sobre les polítiques sanitànies de l'época:

• "...per tal de contenir l’epidèmia es van crear les “guardes del morbo” les quals, en el millor dels casos, tenien la capacitat de tancar als malalts i els seus familiars a les cases, amb la prohibició de sortir i de rebre visites fins que no haguessin passat quaranta dies. Els que tenien menys sort eren segregats de tal manera que els malalts s’ingressaven a les morberies i els familiars en els edificis de quarantena disposats al costat d’aquestes. L’efecte immediat d’aquestes actuacions era l’aïllament del malalt que, tot i coneixent el seu futur més probable, l’era negada la companyia dels seus éssers estimats en els seus darrers dies i se’l relegava a un escenari de brutícia, fam i soledat. Més enllà de l’àmbit familiar, el marcatge de les cases i la prohibició de visitar els veïns infectats va fer créixer la por al contagi i, com a conseqüència, va disminuir la solidaritat entre els habitants de la localitat."(4).

Que el coneixement, la pau i el respecte per la natura ens defensin!

---

[1] ARISA, J., 2018, Cases i coses del carrer Septimània, Coses del Farró, nº10
[2] VILA, P., CASSASSAS, LL.,1973, Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps, ED Aedos, Barcelona, pp. 169

[3] ARISA, J., 2020, El vell Farro. Del S.XVII a finals del S.XIX. Els origens del nostre barri, Coses del Farró, nº13 

(4) ALCALÀ, M. Estudi d’una fossa comuna al barri de Gràcia de Barcelona: allò que els ossos diuen (i el que no) A: JUAREZ VILLENA, A., 2009, Memòria d’excavació del carrer Septimània 22 (Barcelona) Codi d’intervenció 053/08