Guiu Asbert Rubio
L’indret on la riera de Cassoles es troba amb el carrer de Sant Eusebi visqué una transformació total a partir de la urbanització de la riera que es dugué a terme durant els anys quaranta, tot i que les cases ja es trobaven afectades des dels anys vint i no s’hi permetia fer-hi reformes de cap mena.
La urbanització de la riera de Cassoles comportà un seguit d’expropiacions als carrers dels voltants, principalment Sant Eusebi, Madrazo i Mare de Déu de Gràcia.
Una de les edificacions que van anar a terra pel procés urbanitzador fou la casa de Sant Eusebi, 2, propietat aleshores de Venanci Asbert Buxens, comerciant de Barcelona.
1930s. Vista de la casa de Sant Eusebi, 2 a peu de carrer.
Font: Fotografia d’Abelard Asbert de Herrera. Arxiu personal.
Records de vida al carrer
No era la primera vegada que el pobre carrer de Sant Eusebi patia expropiacions: ja a finals dels anys vint el soterrament de la línia del ferrocarril de Sarrià i posterior urbanització de la Via Augusta van generar una primera onada d’expropiacions.
Abans del soterrament de la línia del ferrocarril de Sarrià el carrer de Sant Eusebi es trobava partit en dues mitats: la primera anava de la riera de Cassoles fins a les vies del ferrocarril, acabant en cul-de-sac. Un lloc que segons Moisès Broggi, per raó de la seva poca afluència, era molt apropiat perquè els nens del barri hi juguessin¹. La segona meitat començava a la desapareguda plaça de Lincoln, a sobre del carrer homònim, i arribava fins al carrer Lanuza (avui Aribau), on topava amb la finca de Can Lledó, de la família Moragas.
En aquest record d’infància dels anys deu del segle passat hi podem veure un grup de nens del barri amb el nom de Companía del ? Policíaco. Entre aquests hi ha els germans Santiago i Moisès Broggi, els germans Teodor i Rafael Wirth, Ramon Costa, Manuel Sans, Florenci Puigvert i Abelard Asbert, la foto del qual va ser retallada i de qui s’indica que és suplent (S.) per no ser resident del barri.
Font: Arxiu personal
La referida plaça de Lincoln o el pont del carrer Madrazo eren elements urbans que donaven al barri una personalitat i uns aires molt característics, el que generava molta relació entre els habitants de banda i banda del ferrocarril. En aquesta imatge de principis dels anys vint s’hi pot veure l’extrem de la plaça Lincoln que donava a les vies del ferrocarril. Les edificacions del darrere corresponen al carrer Sant Eusebi i els joves que hi veiem son part d’una colla d’amics del barri, entre els quals hi ha Abelard Asbert, Ramón Costa i els germans Teodor i Rafael Wirth.
Font: Arxiu personal
Residencia de l'escriptor Joan Babtista Perales
No tinc coneixement de l’any exacte de construcció de la casa, però l’any 1876 ja hi vivia i n’era propietària Teresa Salgueda Solà, vídua olotina. Teresa havia nascut el 28 de febrer de 1827 a Olot, filla de Joan Salgueda i Antònia Solà.
A finals dels 1880s sembla que Teresa Salgueda passà a viure al carrer Saragossa, 55 (on morí el 26 d’octubre de 1891) i posà la torre de Sant Eusebi en lloguer. Fou llogada des d’aleshores i fins a principis del segle XX per la família Perales-Magistris.
Joan Baptista Perales Boluda fou un escriptor, historiador i periodista. Nascut a Moixent el 4 d’agost de 1837, va formar part de la redacció de El Noticiero Universal, diari barceloní fundat l’any 1888 per Peris Mencheta. Estava casat amb Júlia Magistris Galiani, gironina i filla d’un fondista piemontès. Júlia tingué diversos germans: Alexandrina, Joan (fotògraf) i Joaquim (dibuixant i litògraf), encara que aquests dos últims mai van residir-hi. Joan Baptista i Júlia tingueren un fill Rafael Perales Magistris, nascut a València. Durant els anys que habitaren la casa van tenir diverses serventes, per exemple l’any 1892 hi havia Maria Obiols de la Seu d’Urgell, i l’any 1895 hi havia Gregoria Faci de La Codonyera (2).
Font: Arxiu personal. Desconec els noms dels representats.
A principis de segle aquest sector del Farró tenia un caire més benestant que la resta del barri, tant per la tipologia dels habitatges com pels oficis dels residents, entre els quals hi havia escriptors, militars, comerciants, propietaris i pensionistes, encara que també hi havia jornalers, teixidors i carboners. Aquestes dues imatges dels habitants del carrer a principis del segle XX il·lustren millor que res l’ambient que s’hi respirava. És interessat l’existència d’una porta d’entrada al carrer, potser com a protecció de la riera.
Joan Baptista Perales va morir a la casa de Sant Gervasi el setembre de 1904, i el 24 de novembre de 1914 morí amb prop de trenta anys el fill Rafael, fet que segurament propicià el trasllat de mare i tieta, que l’any 1915 residien als baixos del carrer Madrazo, 2.
Casa d'estiueig de la família Asbert
No sabem en quin moment la propietat passà de Josep Salgueda i germans (hereus de Teresa Salgueda), propietaris l’any 1901, a Venanci Asbert, però a partir de què la família Perales-Magistris en va marxar, la família Asbert la utilitzà com a casa d’estiueig i segona residència, doncs l’habitatge principal el tenien a la Gran Via de les Corts Catalanes 504, cantonada amb Comte Borrell.
La casa consistia en una planta baixa amb el jardí principal al davant, i un pati al darrere, encara que per anar d’un a l’altre s’havia de travessar la casa. Des del darrere s’accedia mitjançant unes escales al terrat.
Font: Arxiu personal.
Aquesta foto és presa al terrat de la torre, i hi podem apreciar els detalls de les baranes de pedra artificial i la decoració com el test que conté una aloe vera. Hi veiem la botiga Casa Roig de brodats i calçats en un dels blocs aixecats a finals dels anys vint. La data ha de ser gener de 1933 o 1934.
La següent sèrie d’imatges mostra la distribució del pati principal, que tenia una font amb sortidor, testos de rajoles de ceràmica, un banc i varies cadires i abundants arbres fruiters. El terra era recobert de grava.
.jpeg)
.jpeg)
Font: Arxiu personal.
En la primera foto hi ha Venanci Asbert Buxens, dret i asseguts d’esquerra a dreta: Abelard Asbert de Herrera, Encarnació de Herrera Guarás de Villaba (dona d’en Venanci), María Luisa Lon Laviós (promesa d’en Abelard) i Lluïsa de Herrera Guarás de Villaba. En la tercera, Abelard fumant i llegint una revista.
De casa d'estiueig a habitatge principal
Cap l’any 1935 el matrimoni Asbert-Lon i els seus dos fills s’hi van traslladar definitivament i en començar la guerra també hi vingueren els avis, ja que el centre de la ciutat era més perillós. Els avis hi van morir durant la guerra, i un cop acabada la família es va traslladar a una casa propera, en espera de l’inevitable expropiació i enderroc.
L’Abelard Asbert, fill d’en Venanci, fou un gran apassionat de la fotografia i gràcies a aquest fet hem conservat records gràfics de la casa, i jo tinc el plaer de compartir amb vosaltres fragments d’un vídeo dels anys trenta on hi apareix la casa.
Al vídeo s’hi poden veure: el carrer de Sant Eusebi, el jardí de la casa amb el petit Abelardito trastejant entre testos i plantes, el carrer de Carolines i la tanca d’Antoni Gaudí, una visita del metge a l’avi Venanci (acompanyada de la curiositat dels infants pel cotxe del metge), els nens jugant amb les joguines de reis, i finalment un fragment on podem veure com era l’escala que accedia al terrat.
Comentari
Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.
Finestres del Farró vol ser u blog de barri, obert a la participació de tothom.
Notes
¹ Broggi, Moisès. (2010). Memòries d'un cirurgià: (1908-1945). Edicions 62.
Felicitats, Guiu Asbert, per aquest interessant treball de recerca i moltes gràcies per compartir-lo.
ResponEliminaAquestes petites històries, records i imatges, ens ajuden molt a fer-nos una idea del que -malgrat el pas del temps i els canvis- havia sigut el nostre barri i els veïns que li han ajudat a marcar el seu, encara singular, caràcter.
Personalment tinc algun record per afegir -si m’ho permeteu- d’aquest tros del carrer de Sant Eusebi que va de la Riera de Cassoles fins a Saragossa.
A tocar de casa vostra, al número 4, hi havia -des del 1932-, en una altra torre amb pati al davant: L'Acadèmia Prat. Jo, a mitjans dels passats anys 60, hi vaig anar un parell o tres de cursos a acabar-hi el batxillerat (ens examinàvem, com alumnes «lliures», a l’Institut Ausiàs March). A l'Acadèmia Prat hi feien classes, al llarg de tot el dia fins a les deu de la nit. Això facilitava als qui ja treballàvem el poder completar o complementar els estudis i formació. Batxiller, comerç, comptabilitat, idiomes, peritatges mercantil o industrials...
Pràcticament davant de l'Acadèmia Prat i també a prop de casa vostra, potser als números 7 o 9 d’aquest carrer, hi havia una taverna també singular: «La Campana de Sant Gervasi». Era un peculiar lloc de trobada -els passats anys quaranta- de poetes, artistes i intel·lectuals. Sembla que la va promoure el poeta dominicà Jaime Colson i hi anaven, també, el francès d’adopció Robert Helman, el gallec Gabino Rey o els catalans Josep Mª de Sucre, Josep Busquets, Eduardo Castell, Joan Ponç i, en alguna ocasió, un ja veterà Manolo Hugué, Joan Brossa i Antoni Tàpies. Un heterogeni grup d'artistes, pintors, escultors, filòsofs, psicòlegs i intel·lectuals de la vella i nova generació que treballava a favor de l’art.
Potser un post a part, mereix la «placeta» de Lincoln -a cavall dels barris de Farró i de Galvany- un espai molt utilitzat, malgrat la «trinxera» del Tren de Sarrià, pels veïns d’aquells carrers especialment en el decurs de la Festa Major de Sant Gervasi.
Repeteixo, felicitats, moltes gràcies i disculpeu el llarg comentari.
Gâcies Pep pel comentari i per la informació. La Campana de Sant Gervasi segur que es mereixeria tot un post. Qui s'anima a fer-lo?
ResponEliminaM'agarda molt la imatge d'una boira que es va escampant a mesura que anem recuperant els paisatges desapareguts. Seguim
Bon dia Pep,
ResponEliminaMoltes gràcies pel comentari, molt interessant.
Tenia coneixement de l'Acadèmia Prat, el meu avi (que és el nen del vídeo) em va explicar que durant la guerra civil, ell i la seva germana hi van anar, ja que els hi donaven pa, arròs i els hi miraven els polls, també em va comentar que el director o professor que hi havia duia sempre una capa.
Excel.lent article!!
ResponEliminaEls meus cosins vivien a un micropís al carrer Sant Eusebi. Una família de sis persones havia de viure en tres diminutes habitacions i compartir un menjador minúscul. Era petit però entranyable.
Em costa d'imaginar-me que a l'època d'en Broggi Sant Eusebi era ple de torres d'estiueig!
Joan