Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1849-1897. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1849-1897. Mostrar tots els missatges

6.11.24

El pintor Oleguer Junyent i el passatge Mulet

Guiu Asbert Rubio

El passatge Mulet



Parlar del passatge Mulet és parlar d’un paisatge relicte, d’un carrer que ens transporta al Farró del segle passat, de cases per les quals han passat moltes vides. La portada d’aquest article és una pintura feta des d’un dels seus terrats, fa gairebé cent anys. Descobrir quina era la relació del pintor amb el passatge ha sigut l’objectiu d’aquesta petita investigació, amb la que he pogut ubicar una instantània ja molt desconeguda. 

Entre els residents que han engrandit la història d’aquest passatge hi ha el cèlebre Achille Battistuzzi, pintor italià que immortalitzà nombrosos paisatges barcelonins, incloent-hi la finca del marquès de Santa Anna, que l’escriptora Elvira Farreras utilitzà com a portada del seu llibre “El Putxet: Memòries d’un paradís perdut.” Residí fins a la seva mort a la casa del número 13.

Però avui la cosa no va de Battistuzzi sinó d’un altre pintor, propietari de la casa del davant, el número 14, que encara avui tenim la sort de poder contemplar (1).

La família Junyent

Oleguer Junyent (1876-1956) va ser escenògraf, pintor, col·leccionista i fotògraf, entre d’altres (2). Nascut en una família d’espardenyers, el seu avi Sebastià Junyent va ser un dels organitzadors del carnestoltes del Born. El seu germà Sebastià també es va dedicar a la pintura.

La casa del número 14 va ser propietat des de (almenys) l’any 1882 de Sebastià Junyent Busqué, tiet d’Oleguer i Sebastià. En morir Sebastià la propietat passà al seu germà Francesc, pare dels pintors.

A la casa Oleguer Junyent hi va tenir en algun moment un taller, encara que el principal el tenia al carrer Bonavista de Gràcia. 



La casa

La casa es va construir en el context de la urbanització del passatge, promoguda per Antoni Mulet Orfila entre 1867 i 1870. Antigament, la numeració de les cases del passatge estava invertida, parells al nord i senars al sud, i per això la casa en qüestió consta a l’antiga documentació amb el número 15.

L’any 1882 Sebastià Junyent demanà permís per aixecar un pis a la casa, que aleshores només constava d’un sol pis. Posteriorment, s’hi afegí un tercer cos que la portà a l’aspecte actual.

Projecte recollit a l'expedient d'ampliació (3)

Oleguer, pares i germans sembla que s’hi va traslladar l’any 1896 (tot i no constar al Padró de Sant Gervasi). La mare va morir al cap de dos anys i el seu pare no va trigar molt més, aleshores Oleguer ja estava emancipat i ja començava a anar d’aquí cap allà per tot el món, per la qual cosa el més segur és que no passés molt de temps al barri (4). La propietat, però seguí en mans de la família, que la va llogar a particulars (com consta en els censos de 1895 i de 1924) i a entitats com el Centre Autonomista Català de Sant Gervasi. 

Centre Autonomista Català de Sant Gervasi

Oleguer Junyent va ser un gran amic de Francesc Cambó, un dels fundadors de la Lliga Regionalista. Aquesta amistat probablement va fer que durant un temps, part de la casa fos llogada al Centre Autonomista Català de Sant Gervasi, centre adherit amb la Lliga Regionalista. 

El Centre s’hi traslladà l’any 1911, i s’hi estigueren fins a l’abril de 1932 (5). La seva anterior i primera seu havia estat des del 26 de febrer de 1905 al carrer de Sant Eusebi 8 (6), en una torre molt propera a la segona ubicació.

Moisès Broggi explicà que hi anava alguns diumenges amb la seva mare i germà. Hi feien teatre en català i balls. El Centre també organitzava les festes majors i promovia esdeveniments com els jocs florals. També s’encarregà de col·locar una placa commemorativa a la casa familiar de Joan Maragall, el juny de 1917. 


La casa de la família Junyent a l’actualitat. Foto pròpia (Maig, 2024).

La pintura

Tornant a la pintura, en algun moment de l’any 1936 Junyent va pintar aquesta instantània des del terrat de la seva casa, que era de les més altes del passatge, on la majoria eren de planta o planta i pis. S’hi veu la façana posterior de la casa (desapareguda) del carrer Sant Eusebi número 14, que tenia quatre patis que feien frontera amb els patis de les finques del passatge Mulet. En un d’aquests patis hi podem veure una taula, roba estesa i abundant vegetació. El terrat també és ple de roba estesa.

Al fons es poden veure dues cases amb accés pel carrer Saragossa, concretament les que fan cantonada amb Sant Eusebi: la primera al costat sud d’una tonalitat ocre, existent actualment amb alguna modificació, i l’altra de color blanc al costat nord, de la qual es veuen les escales d’accés al terrat. 

També s’hi pot observar un arbre, que formava part del primer arbrat que va tenir el carrer, només en el tram de Riera de Cassoles a Saragossa, consistent en una vintena d’acàcies.

D’aquesta manera, el gran pintor va regalar al barri un instant de la seva vida, un retrat d’una vida en un Farró desconegut.


Notes

(1) Per més informació sobre el Passatge Mulet en general podeu consultar Arisa, P. 2017, El passatge Mulet, Coses del Farró, nº17, pag.7



(4) Ajuntament de Barcelona (2017) Oleguer Junyent, col·leccionista. Roda el món i torna al Born. Museu Frederic Marès, Arxiu Fotogràfic de Barcelona. 

(5) La Veu de Catalunya, 7 d’abril de 1932, pàg. 4

(6) La Vanguardia 22 febrer 1905, pàg . 3


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 


31.5.24

Nou “barricidi”: L’enderroc de la Casa de la Mel a la plaça Mañé i Flaquer

  Araceli Vilarrasa i Pep Arisa 


Carrer de Vallirana 25-27 i plaça de Mañe i Flaquer 9. Inici del «barricidi» 
(Foto Joan Bosch)

A primers d’aquest mes de maig, quan encara ens dura l’enuig per l’enderrocament de les cases Bigorra al carrer Rios Rosas (1), en Joan Bosch ens va fer arribar la imatge amb que obrim aquest post. Era l’inici d’una mort anunciada: feia temps que l’edifici era buit i havíem començat a veure l’actuació de treballadors fent proves de sondeig.


Pocs dies després, una gran lona embolicava tot l’edifici, amagant el que s’hi feia dins... i avui la casa ja és a terra. 



De la Casa de la Mel al Humedad Relativa

La Casa de la Mel ja es només història, una història que, una mica, ja us hem anat explicant a la passejada pel carrer Vallirana. (El carrer Vallirana. Primera part. Vallirada de Baix). 


 «... Al número 27 (del carrer Vallirana) fent xamfrà amb el número 9 de la plaça de Mañé i Flaquer, s’hi establí durant molts anys, on ja abans hi havia la botiga de queviures Vilardell, el “colmado de categoria” d’en Ramiro Prunés. L’establiment era també conegut per LA MASCOTA LA CASA DE LA MIEL perquè estava especialitzat en la “compra y venta de MIEL PURA DE ABEJAS en grandes cantidades y en detall” segons deia en un anunci dels passats anys 40. En Ramiro Prunés i Puig (Barcelona 1901-1982) era tot un personatge que igual venia mel, atenia els clients o feia versos que publicava, especialment pels Nadals, en una mena de diari-participació anomenat LA FORTUNA.”

 

Entre els anys 1986 i el 2005, com també ens recordava una amable comunicant en un dels comentaris a l’itinerari, hi hagué, als baixos d’aquest edifici, el Bar-Discoteca «HUMEDAD RELATIVA» (2) on van arribar a oferir concerts de música «en directe», de forma permanent, les tardes dels diumenges i era, així mateix, l’espai de trobada -prop de casa- de molts joves del barri.

 

Anys després, la discoteca, canvià el nom pel de «DISTRITO CINCO»


Cartell d’Humedad Relativa, amb un seguit de concerts, delfebrer de 1995


Segons el Cadastre aquesta casa es va construir l’any 1890. Els baixos, cadastralment, estaven declarats com a local comercial i el primer pis com un equipament d’ensenyament. El Cadastre, no sempre l’enceta, però si que aquesta casa del xamfrà de «la placeta» de Mañé y Flaquer, era -segur- de les més antigues del barri. 


Una ferida al cor del barri


Si hi ha algun lloc emblemàtic del barri del Farró és sens dubte la plaça Mañé i Flaquer. Situada a l’encreuament entre Vallirana i Santjoanistes, l’antiga plaça de la Creu ha estat des de sempre el centre de la vida veïnal, on es celebraven i es celebren les festes populars i els esdeveniments col·lectius més importants.


 Tanmateix aquest caràcter, que és manté ven viu pel que fa a la convocatòria de les festes tradicionals, està perdent a grans passes la seva identitat, tant pel que fa al patrimoni i el paisatge urbà, com per la pèrdua de la seva vitalitat com a espai comercial.


 

Membres de la colla dels “burrets” a plaça Mañé i Flaquer, davant de can Benet. Al darrere, el carrer Vallirana, els anys cinquanta © Fons família Iserte 
(Foto publicada a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià) 

El tancament i enderroc de Can Benet, que era la seu de la Colla dels medins de la Humorística o dels Burrets va ser una ferida important (3). Encara queda en peu l’edifici de la fàbrica Numax que guarda el record de la seves lluites (4) i també la casa d’en Joan Bosch, mostra valuosíssima de les torretes del barri que el seu propietari s’ha encarregat de historiografiar àmpliament a Coses del Farró (5). La resta són edificis de substitució, tristament anodins, que han estat construïts amb l’únic objectiu de millorar el rendiment immobiliari dels solars.


 L’enderroc del edifici on hi hagué La casa de la mel ve a completar l’operació.


L'enderroc el 30 de maig del 2024

Actuacions al segle XXI amb criteris urbanístics del S. XX


La concepció que avui es té del patrimoni urbà ha canviat substancialment. De la protecció de monuments excepcionals i singulars s’ha passat a la valoració del paisatge urbà com a espai de memòria i de preservació de la qualitat mediambiental. Aquest canvi es sustenta en l'elaboració d’estudis sobre el paisatge urbà que recomanen protegir finques i edificis no només pel seu caràcter monumental sinó tenint en compte els aspectes vinculats al caràcter dels barris, les traces històriques i els vestigis del paisatge.


Tanmateix aquests canvi de sensibilitat no ha generat encara els canvis normatius necessaris per aturar la piqueta, que segueix actuant sense fre.


Alguna cosa es mou. A la legislatura passada l’ajuntament va promoure una mesura de govern titulada “Barcelona, ciutat patrimoni”(6) que pretenia dotar a l’ajuntament de noves eines normatives per afrontar aquest canvi ampliant el catàleg de patrimoni de la ciutat i creant una taula de patrimoni ciutadana amb la participació de veïns i professionals. 


Entre les mesures es preveia l’elaboració d’un pla urbanístic de preservació i protecció dels nuclis històrics del Clot i del Camp de l’Arpa del Clot amb l’objectiu de conservar la seva singularitat  i mantenir el teixit tradicional que els caracteritza.

 

D’altra banda veiem que la sensibilitat i l’empenta de les lluites veïnals per la defensa del patrimoni estan més vives que mai. Al nostre districte, per exemple, aquests dies hem conegut la victòria del veïnat aturant als tribunals el pla per construir pisos de luxe als jardins de Can Raventós de Sarrià (7). 


 Fragilitats 


Però si no ens afanyem no quedarà res per protegir. L’estudi promogut per l’ajuntament sobre el paisatge urbà del Farró el 2018 és molt clar en es seves conclusions:


Considerem fragilitats aquells aspectes d’interès per al Farró, que són vulnerables i que corren el risc de desaparèixer, ja sigui per un canvi social, un canvi normatiu o econòmic. Es necessària l’elaboració́ d’un pla o normativa que permeti la seva conservació́. Cada peça o aspecte d’aquest tipus que desaparegui fa més fràgils als demès. Les darreres edificacions evidencien els conflictes generats per l’aplicació́ de la normativa urbanística i posa en risc la conservació́ de valors propis del Farró com: 

- Les tipologies tradicionals ...

- Les cases de cantonada ...

- Les cases amb pati davanter....

- Les afectacions de vial o realineacions que porten inevitablement a la substitució de l’edificació....

- L’obertura de vial al carrer Francolí que preveu el PGM,...

- La restauració poc acurada i no adequada dels elements patrimonials ....”


Com assenyala el mateix estudi, la protecció d’aquests elements vulnerables aquestes contradiu i va més enllà de les eines normatives que avui té l’ajuntament.


Per tant considerem que és urgent la redacció d’un pla integral que contempli:

  1. La revisió i ampliació del catàleg de patrimoni
  2. La actualització de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català, conjuntament amb la Generalitat de Catalunya, per incloure-hi les proteccions de conjunts paisatgístics.
  3. La modificació de la normativa urbanística evitant l’augment de la densitat de construcció
  4. La promulgació d’una moratòria d’enderrocs als nuclis històrics dels barris 
  5. L’augment de la dotació econòmica a la protecció del patrimoni
  6. La promoció de projectes de rehabilitació i reutilització 
  7. La promoció del teixit comercial i la pacificació del tràfic
               

              Podeu dir que somniem....

              You may say I'm a dreamer

              But I'm not the only one

               

               

              Notes


              (1) VILARRASA, A., 2024, El “Barricidi” prosegueix: el recent enderroc de les casetes d’en Bigorra, Coses del Farró, 21, pàg.  16

              (3) GINER, R., 2023, Can Benet. El meu barri, Coses del Farró, nº19, Sant Jordi, pag. 16 

              (4) ARISA, J.,2017, Numax S.A., Coses del Farró, nº 8, Tardor. pàg. 25

              (5) Sobre la casa de Mañé i Flaquer 3, podeu veure els articles de Joan Bosch a Coses del Farro: 2020, La darrera Torre d’estiueig de Mañé i Flaquer, Cases del Farró,nº14, Tardor, pag. 3;  2021, El primer habitant de Mañé i Faquer 3, Coses del Farró 15, Sant Jordi, pag. 5;  Mister LL (Junior) i el vescompte que reclamava 8 pessetes, Coses del Farró, nº 16, pag.5

               


              Comentaris

               

              Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

               

              Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

              14.4.24

              Passejant per la riera de Sant Gervasi: Parada nº 7 : De Guillem Tell al passatge Laforja

              ITINERARIS

              Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

              Anteriorment en aquesta serie: 









              Sortim del Farró travesant el carrer Guillem Tell pel lloc on hi havia hagut un pont per sota del qual passava la riera. Aquest pont suportava les vies del tamvia 17 que venint del carrer Aribau i de la plaça Molina, entrava al Farró per Guillem Tell per girar Saragosa amunt. 

              En aquest tram de l'itinerari travessarem Can Regàs i arribarem fins a un curiòs passatge. Farem el camí seguint la llera de la riera per no perdren's cap pista del seu pas.

                                        Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

              Des de la xurreria la riera es perllonga fins el carrer Lincoln, al davant de la cruïlla amb el carrer Matilde Diaz. Aquí també la forma irregular en l’aprofitament de l’espai ens dona compte del pas de la riera.

              Discontinuïtat en les façanes del carrer Lincoln, a l’alçada de Matilde Diaz.


              Can Regàs i la finca dels España

              A partir d’aquest punt la riera es separa definitivament del carrer Balmes per travessar la finca de can Regàs, antiga propietat del la família España. 

              La cantonada de Lincoln amb el carrer Matilde Díez ens pot ajudar a situar-nos millor. Aquest carrer tan curtet va ser obert des de Saragossa a la riera quan el carrer Lincoln encara no existia. (Matilde Díez: L'antic carrer del Sol i la urbanització de Can Regàs) (1).


              Can Regàs era una gran propietat de més de 80.000 metres quadrats, propietat de Baltasar d’España, noble i regidor perpetuo a l’ajuntament de Barcelona, que anava des de la riera de Cassoles fins a la riera de Sant Gervasi i el carrer Alfons XII; i des del carrer Guillem Tell, abans carrer Sant Josep, fins al carrer Laforja.[2]

              Plànol inclòs a l'expedient: Urbanització i Plànols de Terrenys a Sant Gervasi, Relatius a Donya Francisca Orteu d'Espanya.1874. AMDSSG

              Com es pot veure al plànol que acompanya l’expedient d’urbanització del 1874, la propietat estava travessada per la riera i afectada pel pas del ferrocarril de Barcelona a Sarrià. Més endavant ho serà per l’obertura del carrer Balmes. 

              Els España eren uns grans terratinents que posseïen extenses propietats per tot el pla de Barcelona i més enllà. Però no per això deixaven d’estar atents al que passava als voltants de les seves terres al municipi de Sant Gervasi. Segurament que el “regidor perpetuo” estava al cas dels plans de construcció del ferrocarril que havia de passar per la seva finca.

              Per mala sort no ho va poder veure. Va morir un any abans que, el 1863, s’inaugurés el ferrocarril amb dues estacions que havien de revaloritzar molt els seus terrenys: la de la plaça Molina en terrenys de can Regàs i, a tocar de la propietat, l’estació de Gràcia, situada al límit entre Gràcia i Sant Gervasi.

              Tanmateix la seva vídua, Francesca d’Orteu, va seguir vetllant per la fortuna de la família i ràpidament posà en marxa la urbanització de la finca[3]. El 1874 presenta el pla definitiu que convertiria el camí termener que la limitava, en el carrer Sant Josep – avui Guillem Tell- i obriria dos carrers de mar a muntanya, a banda i banda de la riera, que portaran el nom dels propietaris: España pel difunt patriarca, que correspon a l’actual carrer Lincoln; i Orteu, per la seva dona, carrer que posteriorment desapareixerà amb l’obertura de Balmes.

              Al plànol podem veure que l’antiga casa de can Regàs estava situada entre el carrer del Preso[4] – actual Madrazo- i La Forja, probablement a l’alçada de l’actual número 12 de Lincoln, en una gran parcel·la que arribava fins a la riera. El projecte d’obertura del carrer parteix aquesta parcel·la pel mig i deixa la façana de la casa alineada amb el carrer España.

              Es interesant observar la presencia de la riera en els perfils que acompanyen al plànol. 



              En el perfil del carrer Espanya podem veure el pronunciat pendent que correspon a la llera. 


              El carrer Riera de Sant Gervasi 

              Arribem fins on Lincoln aboca al carrer Laforja i una mica a la dreta trobarem un dels vestigis més clars del pas de la riera. Al costat del número 9 del carrer hi ha un passatge, avui privat, on veiem el rètol del taller Auto-reparació J. Ferré.


              En aquest passatge hi hagué durant molts anys una placa de les que s’utilitzen per indicar el nom del carrer que deia: Riera de San Gervasio. 

              Placa situada a l’inici del passatge que surt del carrer Laforja, 9. Foto Pep Arisa, 1996


              A sobre la porta podeu veure les marques de l’antiga placa arrencada. Foto A. Vilarrasa 2021.

              L’existència d’aquesta placa ens faria sospitar que, almenys en algun període de temps, la riera havia tingut categoria de carrer. Segons ens han comentat el veïns el passatge va funcionar com a carrer durant molts anys. Hi havia diferents establiments que tenien porta a l’actual passatge. Això es pot veure en l’estructura de l’edifici de Lajorja 9, ja que la paret que dona al passatge no és una mitgera, sinó que presenta portes i finestres. 

              Aspecte actual del passatge

              On ara hi ha el taller hi havia hagut una vaqueria amb porta al carrer de la Riera. Un d’aquests establiments era un barber que diuen que quan es va jubilar es va endur la placa del carrer com a record [5]

              En Josep Ferré encara conserva al seu taller aquesta argolla que s’utilitzava per fermar els animals a la vaqueria que hi hagué on ara hi ha el taller

              El pendent d'aquest passatge arriba quasi al 7%, més del doble del 3% que es considera normal al Pla de Barcelona. Aixó ens fa pensar que el pendent fos modificat per ajudar a canalitzar les aigues cap a l'embornal que veurem més endavant.

              Estem quasi arribant al punt on les aigues de la riera de Sant Gervasi abocaran al naixement de la riera de'n Malla. A la propera entrada veurem on passa això.

              Continuarà

              Notes


              [2] PORTAVELLA, J., 2010, Els carres de Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, p.24.

              [3] Els dos plans d’urbanització daten del 1867 i del 1874

              [4] Aquest carrer, avui anomenat dels Madrazo, es va dir originàriament carrer “Progreso”, però al plànol se’l anomena “calle del Preso”. També es curiós observar com al carrer Alfons XII se’l anomena Calle del Colegio en referencia al “Colegio Carreras” que estava al costat d'on es va situar l’estació de la plaça Molina.

              [5] Tot i que aquest “carrer de la riera” no consta en els nomenclàtors de carrers de la ciutat, l’hem trobat en diferents expedients. En alguns s’utilitza el nom genèric de carrer de la riera com a terme per delimitar un territori, barrejat amb noms d’altres carrers de la zona. En altres es parla específicament del “carrer Riera San Gervasi”. Presentem aquí alguns exemples d’aquest segon cas: al 1902 la Societat El Tibidabo demana permís per enllumenar diferents carrers de Sant Gervasi, entre ells el carrer Riera de Sant Gervasi. (La Veu de Catalunya : diari catalá d'avisos, noticias y anuncis: Any 12, Núm. 1316 (10 set. 1902) Ed. Vespre, pag. 2); el 1922 l’Ajuntament dona permís per enrunar dues cases emplaçades als carrers Alfons XII i Riera de Sant Gervasi ( Gaceta municipal de Barcelona: Any 09, Núm. 14 (5 oct. 1922); també el 1922 es parla del carrer Riera de Sant Gervasi com a un dels afectats per l’acabament de la xarxa de clavegueram. (La Veu de Catalunya : diari catalá d'avisos, noticias y anuncis: Any 32, Núm. 8275 (30 set. 1922) Ed. Vespre pag. 9) Finalment com a dada curiosa hem trobat el carrer Riera de Sant Gervasi al padró d’habitants de Sant Gervasi del 1895, on consten els habitants de només dos edificis: el número 1, amb un sol habitatge i el número dos amb baixos 1º, 2º i 3º; primer pis amb 1º i 2º porta.


              Comentaris

               

              Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

               

              Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

              27.2.24

              La Bienfaisance française, entitat centenària radicada al Farró

              Araceli Vilarrasa

              El passat 22 de febrer es va celebrar al Salo de Cent l’acte de reconeixement de l’ Ajuntament de Barcelona a 32 entitats centenàries de la ciutat en reconeixement de la seva trajectòria. Entre elles n’hi ha una del Farró: la l’Associació La Beneficència Francesa de Barcelona, creada el 1845.

              En saber-ho em vaig acostar als seus locals del carrer Lincoln 55. Uns baixos endreçats i acollidors. Em va rebre en Serge Bourgeois, que és el president, amb la Patricia Klein i la Peggy-Laure Bernard que formen l’equip de treball social. La conversa va sorgir de manera àgil i afable. Charmante, com diríem en francès. M’expliquen que l’origen de l’entitat consta a l’acta de constitució: un paper escrit a mà amb data de l’any 1845. 

              SB.- Aquesta entitat va néixer sota l’impuls del cònsol de França a Barcelona Ferdinand de Lesseps. En aquells anys, Lesseps era una persona de gran prestigi a la ciutat degut al seu paper durant el conflicte civil del 1842. Sembla que la seva intervenció va ser clau per convèncer al General Espartero de que aturés el bombardeig de la ciutat des de Montjuïc i va ajudar a molta gent durant la repressió posterior als fets. La ciutat va quedar molt afectada i ell creia que havia d’ajudar. 

              En Serge em regala un interessant llibre publicat per ells[1] on es recull la història del francesos a Barcelona. Allà he pogut llegir que el 31 d’agost de 1845 es creà la Société Française de la Bienfaisance amb el suport de 54 socis, sota el protectorat del consolat de França a Barcelona. 

              SB.- Amb el temps, per qüestions legals, van haver d'independitzar-se del consolat i constituir-se com a Associació. L'associació es va constituir oficialment davant les autoritats espanyoles el 13 de febrer de 1898 amb la denominació de Societat General Francesa de Beneficència amb el suport de 145 socis. Entre aquests socis hi havia cognoms coneguts per ser empresaris i financers francesos com Cros, Moritz o Lebon que, atrets per l’activitat econòmica de la ciutat en els anys previs a l’Exposició Universal del 1888, havien establert els seus negocis a Barcelona. La reunió es va fer als locals de la Càmera de Comerç Francesa.

              FF.- Llavors Ferdinand de Lesseps ja era lluny d’Espanya.

              Retrat de Ferdinand de Lesseps jove, al temps en que era diplomàtic

              SB.- Si, però havia estat clau. Lesseps no només la va impulsar la Bienfaisance sinó que la va ajudar econòmicament de forma molt important regalant-li accions de l’empresa del Canal de Suez. Ell va estar a Barcelona fins al 1848. Desprès va anar a Madrid, com a ambaixador i allí va fer el mateix; va crear una associació benèfica i unes escoles franceses.

              Efectivament, Lesseps va tornar moltes vegades a Barcelona, on va mantenir l'amistat de moltes persones rellevants com Antoni de Brusi i Ferrer, propietari del Diari de Barcelona.

              FF.- Quina era la actuació de l'Associació en aquell temps?

              SB.- Des de l’inici es va orientar a ajudar de manera molt pragmàtica a les persones de la comunitat francesa que tenien problemes socials, de salut i d’educació. Així que hi havia tres seccions: la beneficència, la mútua i les escoles. Durant els primers anys, encara al S. XIX, les tres seccions estaven als locals de l'Església de Sant Felip Neri que els va cedir Isabel II després de la Desamortització de Mendizabal. Des dels locals annexes a l'església es feien quilos i quilos de pa que es repartien a la gent. Més endavant l’Associació es va traslladar on encara ara hi ha les Escoles Franceses, que ara porten el nom de Ferdinand de Lesseps, a la cantonada de Gran Via amb el carrer Sicília.

              FF.- I també donaven atenció medica?

              SB.- Fins als anys 60 encara hi havia una mútua mèdica molt important. L’associació ha estat especialment activa quan la ciutat ha passat per problemes, epidèmies, la grip del 1918. Durant la guerra civil molts dels francesos residents a Barcelona van marxar, però altres es van quedar i l'Associació va seguir ajudant-los des dels locals de les escoles de la Gran Via i també des d’uns altres locals que tenien a prop de la plaça d’España, on també feien classes. Aquest locals van ser totalment destruïts per les bombes franquistes, sortosament quan no hi havia ningú i no hi va haver víctimes. En aquestes èpoques la part mèdica era molt important, Van arribar a tenir un hospital propi: l’Hospital Francès, que estava a la Avinguda Verge de Montserrat cantonada Castillejos. Aquest hospital va ser molt actiu durant la guerra civil i després, durant la guerra mundial va ser molt utilitzat per acollir temporalment als francesos que fugien de la França ocupada i que passaven per Barcelona de camí cap a altres països.

              A poc a poc aquestes tres branques es van anar independitzant i adaptant-se a les necessitats dels nous temps.

              SB.- Fins fa 10 anys les escoles encara formaven part de l'Associació i nosaltres, com a part social, estàvem on ara hi ha els menjadors de l’escola.

              F. F.- I amb quins recursos s’ha finançat tot aixó?

              SB.- Hem tinguts donants de tot tipus: francesos residents a Barcelona i sense descendents directes que decidien deixar un edifici. També donacions d’empreses d’origen francès com la Damm o la Moritz. Hem rebut deixes importants que han permès que avui l’associació visqui del capital immobiliari que té. Som propietaris d’uns 40 pisos a Barcelona. Als anys 50 l’hospital estava molt deteriorat i havia perdut la seva utilitat. Es va vendre i amb els diners es van comprar aquest edificis al Farró.

              Al Saló de Cent, al centre M. Serge Bourgeois, president de l'entitat mostrant la distinció, a la seva esquerra M. Jean-Michel Casa, embaixador de França i a la seva dreta M. Olivier Ramadour, cònsul general.

              FF.- Per això vau arribar al barri..

              SB.- Quan fa uns 12 anys les escoles van tenir la necessitat d’ampliar els menjadors ens vam traslladar a aquests edificis que ja eren nostres. Va ser casual la proximitat a la plaça dedicada a Lesseps. 

              Comentem que Ferdinand de Lesseps va viure, durant un temps, a una torre a la vora de la riera de Cassoles, on ara hi ha la plaça que porta el seu nom. Es diu que cada dia baixava a peu des de la seva casa de Gràcia fins al consolat de França. Després va viure a la Barceloneta on hi ha una casa amb la placa commemorativa. Però el que ens fa més present el seu nom és, sens dubte, la plaça i la parada de metro.

              FF.- Anem a parlar de l’actualitat. Avui la Bienfaisance correspon a l’antiga branca social, dedicada a ajudar als francesos que viuen a Barcelona.

              SB.- Ajudem a persones de nacionalitat francesa i residents a Catalunya. Som una entitat original que només existeix a Barcelona i dona servei a tot Catalunya, però el 90 % dels atesos viuen a Barcelona. Cada vegada n’hi ha menys del perfil que abans era més comú. Per exemple una senyora que va venir a ensenyar francès a una casa de la burgesia de Barcelona i que quan es fa gran es troba que no ha cotitzat mai i no té dret a una jubilació; o francesos que aconsegueixen cobrar un ajut de l’estat però que és tan petit que no els permet allotjar-se i menjar. Persones grans o amb discapacitats que no poden treballar, famílies que es separen i la dona queda sola amb els fills o perd el treball. Aquí procurem donar-los un ajut que els permeti reencaminar la seva vida

              Entre les persones que ajuden n'hi ha moltes que tenen la doble nacionalitat. 

              SB.- Tenim casos de francesos de tercera, quarta o cinquena generació i que potser ja no parlen ni una paraula de francès. Avui estem ajudant a unes 30 famílies. En pocs casos és una ajuda permanent. Són gent sense recursos, no tenen família, no tenen amics. Però la majoria són ajudes temporals per persones que necessiten una petita ajuda econòmica, de coatching personal, o per ajudar a fer unes gestions administratives. Una petita empenta perquè puguin tornar a anar sols pel camí de la vida. Això és el que ens dona més satisfacció, saber que han pogut revertir una mala situació.

              Actualment a l'Associació hi ha dues treballadores, la Patricia Klein i la Peggy-Laure Bernard, que actuen com a assistents socials. 

              D'esquerra a dreta, els nostres informants, la Peggy-Laure Bernard, en Serge Bourgeois i la Patricia Klein  a l'ajuntament de Barcelona.

              PK.- Treballem en permanent contacte amb els serveis socials del consolat de França que són els primers en assabentar-se dels casos de necessitat. Per contra tenim poca relació amb les associacions del barri. Ens agradaria millorar aquest aspecte. 

              Tenen un pis que dediquen a poder allotjar temporalment a persones amb risc d’exclusió.

              SB.- Actualment temin uns 90 socis que paguen una quota anual (30 e. per persona i 50 e. si són un matrimoni). Voldríem tenir-ne més, però créixer costa molt. Antigament havíem arribat a tenir més de 500 socis. Ara cada any estem guanyant 2 o 3 socis i els que tenim són molt estables. No perdem. Això és important.

              FF.- I com funciona organitzativament l’Associació?

              PK.- A més de les dues treballadores fixes hi ha una persona externa que porta l’administració i la resta són treballador voluntaris. Hi ha un Consell d'Administració amb set membres i un president que és en Serge. Cada any es fa una reunió amb tots els socis als locals de les Escoles Franceses.

              SB.- També fem algunes activitats socials per crear relacions i dinamitzar la comunitat francòfona. Cada any fem un recital o un concert aprofitant les instal·lacions de l’Institut Francès del carrer Moyà i una obra de teatre feta per artistes que venen a actuar gratuïtament. Per festejar els 175 anys vam fer un sopar de gala

              FF.- Abans dèieu que el perfil dels usuaris ha canviat amb el temps

              PB.- Així és, els usuaris d’avui són més joves que abans. Amb els canvis del context econòmic hem d’atendre cada cop més infants i adolescents. Els problemes socials emergents donen nous perfils amb necessitats d’atenció. Apareix la figura de la família monoparental. Mares soles amb fills al càrrec.

              SB.- Alguns joves francesos poden venir atrets per una falsa imatge de país amable, amb sol, on tot seran facilitats. Després es troben que no hi ha feina, que els sous són més baixos que a França i els ajuts públics més difícils de gestionar. Impera la regla comunitària segons la qual tu reps l'ajuda del país on resideixes, així que els joves que viuen aquí perden la possibilitat de rebre ajuda dels Serveis Socials de França. 

              PB.- Nosaltres enfoquem la nostra feina per ajudar a la gent a recrear les seves vides i deixar de ser depenents. Per això ens valem tant d’ajudes materials com psicològiques que els permetin descobrir el potencial que tenen.

              FF.- Quin és el perfil de persones que us arriben actualment... 

              PB.- De tot tipus. El nou context social ho ha canviat tot profundament. Avui no podem pensar que les persones en risc són persones amb carències. N’hi ha amb una formació superior que pasen per una crisi, altres amb estudis de grau mitjà i també persones sense estudis. El perfil clàssic, que era una persona d’edat sense formació ni recursos familiars, està sent substituït per perfils d'edat i formació molt diversa. Algú que passa per un mal moment. Actualment tothom està en risc de perdre allò que tenia: treball, família, salut. Qualsevol de nosaltres pot necessitar ajuda per no caure en l’exclusió social.

              Déu-n’hi-do! Per això les causes solidaries tenen cada cop més sentit. Me'n vaig recordant allò de que “la solidaritat és la forma d’egoisme més intel·ligent”. Felicitats a la Bienfaisance i esperem que resteu molt de temps al Farró i que es vagin fent més estrets els vincles entre l’entitat i el barri.

              Notes

              [1] GUILLAUME, M., (CORD.), 2019, Les Français de Barcelone, Ombres et lumières – du XVe au XXe siègle, Bienfaisance Barcelona.

              I ara: Fenêtres du Farró

              La Bienfaisance Ens ha fet arribar aquesta versió de l'entrevista en frances que han fet arribar als seus associats i no ens resistim a possar-la aquí. 

              Fenêtres du Farro. Un blog créé par Araceli Vilarrasa qui nous invite à parcourir le quartier ouvrant de nouveaux espaces au regard ; observer les rues et les maisons avec des yeux pleins de questions ; découvrir les secrets de chaque lieu. Les histoires, les personnages, les voisins qui nous racontent le passé, le présent et l'avenir du quartier du Farró (quartier de Barcelone situé entre Gracia à l’est, Vallcarca au nord-est, le Putxet au nord et Sant Gervasi de Cassoles au sud et à l’ouest).

              La Bienfaisance Française de Barcelone, organisation centenaire basée à El Farró. Araceli Vilarrasa

              Le 22 février dernier, la mairie de Barcelone a célébré au Saló de Cent la cérémonie d’hommage des 32 organisations centenaires de la ville en reconnaissance de leur parcours. Parmi elles, il y en a une de El Farró : l'Association La Bienfaisance Française de Barcelone, créée en 1845.

              Quand je l'ai découvert, je me suis rendue dans leurs locaux au 55 de la rue Lincoln, un rez-de-chaussée soigné et confortable. J'ai été reçue par Serge Bourgeois, qui en est le président, avec Patricia Klein et Peggy-Laure Bernard qui font partie de l'équipe sociale. La conversation s’est déroulée avec vivacité et affabilité. Charmante, comme on dirait en français. Ils m'expliquent que l'origine de l'organisation se trouve dans l'acte de constitution : un papier manuscrit daté de 1845.

              SB.- Cette organisation est née sous l'impulsion du consul de France à Barcelone Ferdinand de Lesseps. Dans ces années-là, Lesseps était une personne de grand prestige dans la ville en raison de son rôle lors du conflit civil de 1842. Il semble que son intervention ait été déterminante pour convaincre le général Espartero d'arrêter le bombardement de la ville depuis Montjuïc et il a beaucoup aidé de personnes pendant la répression après coup. La ville a été durement touchée et il a cru qu’il devait l’aider.

              Serge m'a donné un livre intéressant publié par l’association [1] qui traite de l'histoire des Français à Barcelone. J'y ai pu lire que le 31 août 1845, la Société Française de la Bienfaisance était créée avec le soutien de 54 membres, sous le protectorat du consulat de France à Barcelone.

              SB.- Au fil du temps, en raison de problèmes juridiques, ils ont dû devenir indépendants du consulat et se constituer en association. L'association est officiellement créée devant les autorités espagnoles le 13 février 1898 sous le nom de Société Générale Française de Bienfaisance avec le soutien de 145 membres. Parmi ces associés figuraient des noms connus pour être des entrepreneurs et des financiers français comme Cros, Moritz ou Lebon qui, attirés par l'activité économique de la ville dans les années précédant l’exposition universelle de 1888, avaient établi leurs entreprises à Barcelone. La réunion s'est tenue dans les locaux de la Chambre de Commerce Française.

              FF.- Alors Ferdinand de Lesseps était déjà loin de l'Espagne.

              SB.- Oui, mais ça avait été la clé. Lesseps a non seulement promu la Bienfaisance, mais l'a également aidée financièrement de manière très importante en lui donnant des actions dans la société du canal de Suez. Il resta à Barcelone jusqu'en 1848. Puis il se rendit à Madrid comme ambassadeur et là il fit de même ; il crée une association caritative et des écoles françaises.

              En effet, Lesseps est retourné à plusieurs reprises à Barcelone, où il a entretenu l'amitié de nombreuses personnes importantes telles qu'Antoni de Brusi et Ferrer, propriétaire de Diari de Barcelona.

              FF.- Quelle était l’activité de l'Association à cette époque ?

              SB.- Dès le début, il s'agissait d'aider de manière très pragmatique les personnes de la communauté française qui rencontraient des problèmes sociaux, sanitaires et éducatifs. Il y avait donc trois sections : la charité, la mutuelle et les écoles. Durant les premières années, encore au XIXème siècle, les trois sections se trouvaient dans les locaux de l'église de Sant Felip Neri qu'Isabelle II leur céda après la confiscation de Mendizábal. Depuis les locaux du cloître attenants à l'église, des kilos et des kilos de pain étaient fabriqués et distribués à la population. Plus tard, l'Association s'installe en 1901 là où se trouvent encore les écoles françaises, qui portent aujourd'hui le nom de Ferdinand de Lesseps, à l'angle de la Gran Via et de la rue Sicilia.

              FF.- Et ont-ils également fourni des soins médicaux ?

              SB.- Jusque dans les années 60, il existait encore une mutuelle médicale très importante. L'association a été particulièrement active lorsque la ville a traversé des problèmes, des épidémies, la grippe de 1918. Pendant la guerre civile, de nombreux Français résidant à Barcelone sont partis, mais d'autres sont restés et l'Association a continué à les aider

              depuis les locaux des écoles à la Gran Via et également d'autres locaux qu'ils possédaient près de la Plaça d'España, où ils donnaient également des cours. Ces locaux ont été complètement détruits par les bombes de Franco, heureusement alors qu'il n'y avait personne et qu'il n'y a eu aucune victime. À cette époque, la partie médicale était très importante. Ils avaient même leur propre hôpital : l'Hôpital Français, qui se trouvait sur l'Avinguda Verge de Montserrat, au coin de Castillejos. Cet hôpital fut très actif jusqu’à la guerre civile. Durant la guerre mondiale, il fut largement utilisé pour accueillir temporairement des Français fuyant la France occupée et passant par Barcelone en route vers d'autres pays.

              SB.- En 2009, notre association fonda la fondation École Française Ferdinand de Lesseps, ou fut intégré les écoles et nous, en tant que Bienfaisance, étions installés là où se trouve aujourd'hui la cantine.

              F. F.- Et avec quelles ressources tout cela a-t-il été financé ?

              SB.- Nous avons eu des donateurs de toutes sortes : des Français résidant à Barcelone et sans descendance directe qui ont décidé de donner un immeuble. Également des dons d'entreprises d'origine française comme Damm ou Moritz. Nous avons reçu d'importants dons qui permettent à l'association de vivre aujourd'hui du capital immobilier dont elle dispose. Nous possédons environ 40 appartements à Barcelone. Dans les années 1950, l’hôpital était très vétuste et avait perdu son utilité. Il a été vendu et le produit de la vente a permis d’acheter ces bâtiments à El Farró.

              FF.- C'est pour ça que vous êtes venus dans le quartier.

              SB.- Lorsqu'il y a environ 12 ans, les écoles ont eu besoin d'agrandir la cantine, nous avons déménagé dans ces bâtiments qui étaient déjà à nous. La proximité de la place dédiée à Lesseps était une coïncidence.

              Nous mentionnons que Ferdinand de Lesseps vécut, un temps, dans une villa au bord du ruisseau de Cassoles, là où se trouve aujourd'hui la place qui porte son nom. On raconte que tous les jours il se rendait à pied jusqu’au consulat de France. Il a ensuite vécu à la Barceloneta où se trouve une maison avec une plaque commémorative. Mais ce qui rend son nom plus présent pour nous, c'est sans aucun doute la place et la station de métro.

              FF.- Parlons de l'actualité. Aujourd'hui la Bienfaisance correspond à l'ancienne branche sociale, dédiée à l'aide aux Français vivant à Barcelone.

              SB.- Nous aidons les personnes de nationalité française et résidant en Catalogne. Nous sommes une entité unique qui n'existe qu'à Barcelone et fournit des services dans toute la Catalogne, mais 90% des personnes aidées habitent à Barcelone et sa ceinture. On retrouve de moins en moins le profil qui était autrefois plus courant. Par exemple, une dame venue enseigner le français dans une maison de la bourgeoisie de Barcelone et qui, en vieillissant, découvre qu'elle n'a jamais cotisé et n'a pas droit à une pension ; ou encore des Français qui parviennent à percevoir une aide de l'État mais qui est si minime qu'elle ne leur permet pas de se loger et de manger. Des personnes âgées ou handicapées qui ne peuvent pas travailler, des familles qui se séparent et la femme se retrouve seule avec ses enfants ou perd son emploi. Ici, nous essayons de leur apporter une aide qui leur permet de réorienter leurs vies.

              Parmi les personnes qui reçoivent une aide, beaucoup ont la double nationalité.

              SB.- Nous avons des cas de Français de troisième, quatrième ou cinquième génération qui ne parlent peut-être plus un mot de français. Aujourd’hui, nous aidons une trentaine de familles. Dans quelques cas, il s'agit d'une aide permanente. Ce sont des gens sans ressources, sans famille, sans amis. Mais la plupart d’entre eux, reçoivent soit une aide financière temporaire, soit une action de coaching personnel ou une aide dans ses démarches administratives. Un petit coup de pouce pour qu'ils puissent reprendre seuls le chemin de la vie. C’est ce qui nous donne le plus de satisfaction, savoir qu’ils ont su renverser une mauvaise situation.

              L'Association compte actuellement deux employées, Patricia Klein et Peggy-Laure Bernard, qui agissent comme travailleuses sociales.

              PK.- Nous travaillons en contact permanent avec les services sociaux du consulat de France qui sont les premiers informés des cas de besoin. En revanche, nous avons peu de relations avec les associations de quartier. Nous aimerions améliorer cet aspect.

              Ils disposent d'un appartement dédié à l'hébergement temporaire de personnes en risque d’exclusion.

              SB.- Actuellement, il y a environ 90 membres qui paient une cotisation annuelle (30€ par personne et 50€ la cotisation de couple). Nous aimerions en avoir davantage, mais il est difficile de faire croître les adhésions. Dans le passé, nous avions atteint plus de 500 membres. Désormais, chaque année, nous gagnons 2 ou 3 cotisants et ceux que nous avons sont très stables. Nous n’en perdons pas. C'est important.

              FF.- Et comment fonctionne l’Association sur le plan organisationnel ?

              PK.- En plus des deux travailleurs permanents, il y a une personne externe qui s'occupe de l'administration et le reste sont des bénévoles. Il y a un Conseil d'administration composé de neuf membres et d'un président qui est Serge. Chaque année a lieu une Assemblée Générale de tous les membres dans les locaux des Écoles françaises.

              SB.- Nous organisons également quelques activités sociales pour créer des relations et dynamiser la communauté francophone. Chaque année, nous offrons un récital ou un concert à l'Institut français de la rue Moià et une pièce de théâtre réalisée par des artistes qui viennent gratuitement. Pour fêter nos 175 ans, nous avons organisé un Dîner de Gala.

              FF.- Vous avez dit auparavant que le profil des utilisateurs avait changé avec le temps.

              PB.- C'est vrai, aujourd'hui nos assistés sont plus jeunes qu'avant. Avec l’évolution du contexte économique, nous devons nous occuper de plus en plus d’enfants et d’adolescents. Les problèmes sociaux émergents donnent de nouveaux profils avec des besoins d’accompagnement. La figure de la famille monoparentale apparaît. Mères célibataires avec des enfants à sa charge.

              SB.- Certains jeunes Français peuvent être attirés par une fausse image d'un pays convivial, ensoleillé, où tout leur sera facilité. Ils constatent alors qu'il n'y a pas d'emploi, que les salaires sont plus bas qu'en France et que les aides publiques sont plus difficiles à gérer. La règle communautaire prévaut que vous recevrez une aide du pays où vous résidez, les jeunes qui y résident perdent donc la possibilité de recevoir une aide des Services sociaux de France.

              PB.- Nous concentrons notre travail sur l’aide aux personnes pour recréer leur vie et cesser d’être dépendantes. C'est pourquoi nous apportons une aide tant matérielle que psychologique pour leur permettre de découvrir leur potentiel.

              FF.- Quel est le profil des personnes qui vous contactent actuellement...

              PB.- De toutes sortes. Le nouveau contexte social a tout changé profondément. Aujourd’hui, on ne peut plus penser que les personnes à risque sont des personnes déficientes. Il y a ceux qui ont fait des études supérieures et qui traversent une crise, d'autres qui ont fait des études secondaires et aussi des gens sans formation. Le profil classique, celui d'une personne âgée sans éducation ni ressources familiales, est remplacé par des profils d'âge et d'éducation très divers. Quelqu'un qui traverse une mauvaise période. Aujourd’hui, tout le monde risque de perdre ce qu’il avait : son travail, sa famille, sa santé. Chacun d’entre nous peut avoir besoin d’aide pour ne pas tomber dans l’exclusion sociale.

              Mon Dieu ! C’est pourquoi les causes solidaires prennent de plus en plus de sens. Je pars en me rappelant que "la solidarité est la forme d'égoïsme la plus intelligente". Félicitations à la Bienfaisance et nous espérons que vous resterez longtemps à El Farró et que les liens entre l'organisation et le quartier se resserreront.

              Remarques

              [1] GUILLAUME, M., (CORD.), 2019, Les Français de Barcelone, Ombres et lumières – du XVe au XXe siècle, La Bienfaisance de Barcelone.


              Comentaris

               

              Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

               

              Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.