La capça de mistos

Pep Arisa

Hi ha una casa, al barri, que la gent -que sovint tenim força malicia- anomenàvem (i alguns encara anomenen), pel seu perfil i forma: «La Capça de Mistos».

Al xamfrà dels carrers de Lincoln amb Santjoanistes, al número 58 de Lincoln, hi ha un edifici alt, de quatre plantes, amb una llarga façana i molt poca fondària que, vist de perfil -des del xamfrà de Santjoanistes amb La Gleva-, sembla una capça de mistos.

Al poc d’obrir-se, per part de l’Ajuntament l’any 1948, el darrer tram -des de Guillem Tell fins a Santjoanistes- del carrer de Lincoln, la propietat d’una estreta i llarga parcel·la -d’uns 50 m2- que feia xamfrà amb Santjoanistes, en decidí treure’n profit construint-hi un edifici de pisos i locals per llogar. 

El nostre barri, com molts altres de Barcelona, malgrat la difícil situació dels temps de postguerra anava, poc a poc, recuperant-se. El franquisme, que intentava redimir la destrucció que ell mateix havia provocat, intentà incentivar una política d’urbanisme -recuperant projectes dels anys 30 que havien quedat aturats- com el soterrament del tren de Sarrià i la posta en servei del ramal del Tibidabo, la consegüent urbanització de la Via Augusta, les places de Gal·la Placídia i de Molina, el mateix carrer de Balmes, la Ronda del General Mitre, la avinguda Príncep d'Astúries (l’actual Riera de Cassoles)... Aquestes grans obres van anar acompanyades d’altres de menors, però també -especialment per al barri- importants, com millores en el clavegueram i l’eliminació de «culs de sac» en alguns dels carrers adjacents, paral·lels i travessers a aquestes grans vies. Al Farró, per exemple, l’obertura dels carrers de Santjoanistes, de Francolí i de Sant Hermenegild (fins a Balmes), la prolongació del de La Gleva (des de Sant Hermenegild fins a Pàdua) o el de Lincoln (en el tram que va de Guillem Tell fins a Santjoanistes, en sentit muntanya i fins a la Via Augusta, en sentit mar), en son una mostra. 

Per un altre costat, igual que havia fet la República l’any 1935, el nou règim promogué, per a combatre l’atur i millorar la manca d’habitatge, una política de construcció d’edificis, normalment blocs de pisos -de renda limitada- amb exempcions tributaries durant uns anys, declaració d’utilitat pública per a efectuar expropiacions, subvencions i ajuts econòmics, préstecs hipotecaris,... Això va ser aprofitat -evidentment pels sectors deprimits de la població que hi trobaren feina- però, també, per determinats membres de les classes mitjana i alta, els «nous rics» i «espavilats» -sense oblidar les entitats bancàries i Caixes d’Estalvis- que amb l’especulació immobiliària arribarien a obtenir grans beneficis . 

Un edifici estret, estret

En aquest context doncs, el juny de 1949, la senyora Asunción Valcárcel Bazo -la llavors propietària del terreny situat al número 58 del carrer de Lincoln- encarregà, a l’arquitecte Joaquim Mascaró i Vinyets, titulat l’any 1942, el projecte [1] i direcció de la construcció d’aquesta casa.

Era -i és- un edifici de planta baixa, amb dos locals o botigues i tres plantes més, amb dos pisos per planta. El mateix ajuntament, en la memòria i planells segellats que presentaren per a obtenir la preceptiva sol·licitud del permís d’obra, ratllà la paraula «pisos» i la substituí -manuscrita, però amb lletra majúscula- per la de «estudios». Tant evident era que elspisos eren molt petits -com un parell de «mistos» dins la capça-... Cadascun d’aquests «estudis» -d’uns 25 m2- consta de recibidor, aseo, cocina-comedor y un dormitorio.

D’una manera enginyosa, com a bon professional, l’arquitecte va saber treure'n profit. Destinà la part més estreta de la finca, al mig de la casa, per a encabir-hi l’escala d’accés als pisos superiors que s’il·lumina aprofitant el tancament de panots de vidre de la façana. A banda i banda de cada replà -del primer, segon i tercer pis- hi ha els «estudis», un a cada costat, amb les obertures de les finestres donant a la façana. Quelcom semblant va fer amb les botigues de la planta baixa, una a cada costat de la porta d’entrada, amb les obertures (originàriament una porta i una finestra-aparador a cada local) donant directament al carrer.

Dos locals petits, però que havíen estat plens de vida

Als passats anys cinquanta, quan jo era un infant, en una d’aquestes botigues -la que donava al xamfrà- hi havia una papereria -al barri, llavors, n’hi havia moltes...-. Hi venien material escolar i, també, per a la gent gran: papers, llibretes, llapis -de colors «Alpino» i normals-, mànecs i plumilles, sobres de diferents mides, paper d’embolicar i de forrar, tinters, secants, carpetes, gomes d’esborrar «Milan», paper per fer copies a la màquina d’escriure, maquinetes de fer punta, algun «plumier» de fusta,... 

També tenien, però no gaires, algun conte d’aquells d’en Ferràndiz amb les tapes de cartró troquelades i algun llibre clàssic juvenil. No tenien, ja ho heu vist, gaire espai per això procurava tenir de tot una mica... En tenia cura i n’era la mestressa, la «senyoreta Sònia»; una dona, austríaca, de mitjana edat -que, amb accent, parlava castellà i català-. Havia vingut a Barcelona, l’any 1942, amb «Els Vienesos» una companyia de revista i opereta austríaca, creada per en Arthur Kaps i en la qual hi havia altres artistes com Franz Johan i Herta Frankel... Efectuaren representacions, en diferents teatres de Barcelona, fins l’any 1955. La nostra «senyoreta Sònia» havia format part de la companyia, potser com a corista o ballarina. Segurament va ser a mitjans dels anys 50 quan, havent plegat de «Els Vienesos», vivint com vivia al mateix carrer de Lincoln davant de la botiga, s’hi establi. Recordo, que la «senyoreta Sònia» continuà vivint al barri -ja sense cap vincle amb la papereria- fins ben entrats els anys 70. Sempre quan la trobàvem pel carrer, com si encara fos a la botiga, en destacava el seu somriure i amabilitat. 

També ocupà aquest local, clar, quan ja no era papereria, una ben assortida verduleria i, alhora, petita botiga de queviures -un colmado- on, també en poques quantitats, hi tenien el més imprescindible (llaunes de conserves, algun paquet d'arròs o de sucre, vi bo i algun licor -embotellat-...). La Mercè Niubó -sempre enfeinada i poc parladora- i el seu marit, n’eren els propietaris. Hi van estat, fins que els arribà la jubilació, forces anys. 

A l’altre local, que dona només al carrer de Lincoln, sempre hi recordo una perruqueria de senyores. La perruquera era la Mª Àngels Niubó, germana de la Mercè la verdulera, que també estigué en aquesta botiga fins que, per raons de salut, ho tingué de deixar. Allà hi acudien, a posar-se «guapes» i pentinar-se, forces dones d’aquest costat del barri. Ara, des del 1998, hi ha la Perruqueria de la Pilar López, que va treballar uns anys amb la Mª Àngels i ha continuat oferint, especialment a les veïnes -amb els estils i modes actuals- els seus serveis. A primers de febrer del 2024, aquesta mateixa perruqueria es traslladà -continuant dins del barri- al carrer de Sant Guillem.

Actualment els baixos són buits tot i estar situats en un lloc ben animat del barri. Al que fa xamfrà, quan va plegar la verdulera -la Mercé- s'hi van estar, en periodes relativamet curts, diferents negocis que han anat tancant. El mateix passa amb el que era la perruqueria de la Pilar López que, des que en va marxar, dona l'impressió que és vuit. Una mostra més de la necessitat d'actuar amb diferents mesures per afavorir el manteniment del comerç local.

El rascador de la capça

Tornant al tema de la «Capça de Mistos». Potser va ser un detall murri del mateix arquitecte o constructor però, si mirem la curta i estreta façana que dona al carrer de les Santjoanistes, hi podrem observar, com si es tractes del «rascador» d’una caixa de mistos, una mena d’esgrafiat o requadre que va de dalt a abaix de la paret. 

Notes

[1] Projecte a la Carpeta nº 41181 de l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB)

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom

La Planchadora, el darrer establiment de Barcelona dedicat a l’ofici de la planxa artesanal

Araceli Vilarrasa

Un dels tresors que tenim al Farró és aquesta petita botiga-taller, situada al carrer Balmés 368, a la més petita de les botigues aixoplugades sota la gran cúpula que corona l’edifici Schmith, a la cantonada del carrer Balmes amb Mitre. Un establiment ple de tuls, randes i brodats blancs, que la Rita Serra planxa amb delicadesa de fada i coneixements adquirits al llarg de tota una vida.

Les peces que planxa la Rita són peces de festa i d’alegria. Vestits de batejar que donen la benvinguda als nadons; llençols de noces, suaus com la pell; estovalles de fil brodades per les àvies i que només es treuen els dies de festa grossa. 

La Rita Serra encanonant una peça

FF.- Dius que treballes aquí de tota la vida?

Rita.- Si. Jo vaig començar a planxar quan tenia 11 anys. La botiga l’havia començat la meva àvia, la Rita Enrich, que va venir de Sabadell i es va establir aquí, al carrer Balmes 377, on hi ha casa Pepe. Ella era d’una bona família de Sabadell i sempre li havia agradat anar molt ben vestida. Quan es va haver de posar a treballar la planxa li va agradar. Contem que aixó devia ser cap allà el 1954. 

En aquell temps el carrer Wagner creuava Balmes a aquesta alçada. Mitre encara no existia, però ja feia 7 anys que l’arquitecte Nebot havia acabat aquest majestuós edifici que defineix el vèrtex oriental del triangle del Farró; un edifici majestuós, coronat amb una cúpula espectacular.[1]

Rita.- Al cap de poc temps la meva mare, que es deia Consuelo Pérez, tenia 19 anys i acabava d’arribar de Burgos, a servir, com tantes noies, va passar per davant de la botiga i va veure un rètol que havia posat la meva àvia i que deia “Se necessita oficiala. Se enseña a planchar”. A la mare li va semblar que allò de planxar era més net i bonic que fregar els terres i va decidir provar-ho.

FF.- I li devia anar molt bé. 

Rita.- La meva àvia va veure ràpidament que aquella noia tenia mans d’or per la planxa i van treballar juntes sempre més. A més, la mare era molt guapa, era una nina. Encara passen homes i entren per dir-me que la meva mare era la dona més guapa de Barcelona. Així que al cap d’un temps es va casar amb el fill de la mestressa.

La Rita Enrich i la seva jove, Consuelo Perez a la porta de la seva casa del 

carrer Balmès 377, als voltants de l'any 1955

FF.- Entre tots van tirar el negoci endavant.

Rita.- En aquella època aquí hi havien arribat a treballar 4 o 5 dones: n’hi havia una que estava tot el dia fent camises, era la camisera; la meva mare feia les estovalles, els vestits de batejar i les peces més delicades; la meva àvia planxava peces més petites, que pogués fer asseguda, “tapetes”, ganxets, mocadors, tovallons; i encara hi havia una altra noia als matins i una altra a les tardes. Fèiem la roba blanca de tot el barri. Venien les minyones carregades amb uns sacs de roba molt grans i ens portaven la feina. Els canvis de temporada les cortines, els cobrellits. Jo, de molt petita, anava amb la minyona de la meva àvia a portar les paneres plenes de roba planxada a les cases de les clientes.

FF.- Amb els anys tot devia anar canviant

Rita.- Va canviar molt la gent del barri. Els que tenien més diners se’n van anar a Sant Cugat o a la zona més alta. També va canviar molt la manera de viure. La manera de vestir. La feina va anar baixant. Durant un temps érem la meva àvia, que ja feia poquet, la meva mare, la senyora Carmen, que hi va estar molts anys, i jo, que feia els jocs de taula i les peces més grans i pesades.

FF.- Tu com en vas aprendre?

Rita.- De molt petita la meva àvia m’animava a ajudar-la. Em deia: si em planxes les mànigues de les camises et donaré uns dinerons. I jo ho feia. En vaig aprendre de veure-ho fer. Jo em posava a la taula i sempre tenia al davant la meva mare i veia com es feia. Al final ella ha pogut treballar fins molt gran perquè em tenia a mi que li feia tot el que pesava més. Els any vuitanta encara fèiem 6 o 7 vestits de batejar a la setmana però, a poc a poc, tot va anar baixant. La meva àvia va morir fa uns 25 anys, la senyora Carmen es va jubilar, la meva mare també es va jubilar i ara m’he quedat jo sola. Ara la meva mare té 88 anys i fa un any encara venia, de tan en tant, a ajudar-me.

Mare, àvia i neta a l'obrador del carrer Balmes als voltants del 1992

FF.- Veig que et porten a planxar peces molt especials

Rita.- Els vestits de batejar tenen molta història. N’hi ha que la meva mare els va planxar pels fills i ara els planxo pels nets. Ara m’han començat a venir gent que em diuen: mira aquesta roba de bressol me la vau planxar pel meu fill fa 60 anys i ara em fa molta il·lusió que me la planxeu pel meu besnet. O sigui que ja estem fent quartes generacions. Quan m’ho porten i ho veig tan ben encanyonat, planxat per la meva mare i que encara fa tan goig... m’emociono.

FF.- Que es això del encanyonat?

Rita.- No ho saps, oi? Són les tècniques que fem servir els de l’ofici. Ara hi ha molt poca gent que les sàpiga fer. L’emmidonat tradicional per exemple. Jo encara bullo l’aigua amb el midó que es desfà. Aquí l’ofici està en saber quina quantitat d’aigua i quina quantitat de midó es necessita segons la roba i segons l’efecte que es vol aconseguir. S’ha d’anar molt en compte perquè el midó és blanc, però també taca. Jo planxo amb la planxa tradicional, vull dir que el vapor és anecdòtic. Es planxa amb la planxa seca, que no pesa, perquè en molts moments es planxa a l’aire: els volantets, les maniguetes dels vestits de batejar es planxen només amb la punteta de la planxa. La roba si que ha d’estar mullada i també s’ha de saber el punt d’humitat. Sempre es mulla amb un punt de midó, encara que sigui molt poc, per donar-li el toc de nou. El midó ben fet no vol dir encarcarat.

FF.- Però hi ha peces que si que queden molt rígides

Rita.- Les de ganxet. El ganxet és diferent. Les cortines de ganxet han d’aguantar la forma i la mida i necessiten més midó. El midó també fa que la pols no entri tan a la peça i et dura neta molt més temps. El que s’ha de saber és adaptar-se a les necessitar de cada peça. Si tinc un vestit molt antic, l’hauré de tractar de manera especial. El rento a mà amb sabó d’escames, l’eixugo a mà...I encara no t’he explicat l’encanyonat. Això és fer les puntes ondulades. Es el final de les puntes perquè quedin maques. Es fan als vestits de batejar o a alguns jocs de taula, a les “mañanites”. Planxo un joc de taula per Nadal que m’hi estic tot el dia perquè és gran i va tot encanyonat: estovalles i tovallons.

La Consuelo Perez als anys 60, encanonant amb les mateixes eines 

que encara utilitza avui la seva filla.

FF.-I com es fa?

Rita.- Amb els molls. Són com unes tisores amb punta rodona. Ho els escalfo amb aquest fornet antic i s’ha de vigilar que estigui prou calent, però no massa perquè es pot cremar la punta. Per fer un acabat, la punta es torna a emmidonar i vas fent les ondes, una per una. Això és bastant difícil i l’ofici està en fer-ho bé sense cremar-se ni cremar la punta. Si es fa ben fet, dura molt. Aquí he vist vestits encanyonats que fa trenta anys es van fer servir sis o set vegades i encara fan goig. És que la meva mare ho feia molt be, tenia un dó per la planxa.

FF.-Aquesta manera de planxar s’adapta a totes les robes?

Rita.- No. Jo per planxar necessito robes naturals, robes bones. Si és sintètic no m’interessa. A mi em porten uns vels de les besàvies, amb brodat de Granada, tot brodat antic, que és una preciositat. I queden molt bé. Però si és un vel de nylon no el faig. 

FF.- Deus trobar-te amb robes molt boniques.

Rita.- Hi ha vestits preciosos que passen de mares a filles o d’àvies a netes. També hi ha senyores que se’ls casa la filla i els donen un parell de llençols antics com a aixovar. Darrerament planxo moltes puntes a coixí per regalar o per emmarcar. Encara hi ha gent que desconeix que per pocs diners pot tenir una cosa que li quedarà perfecte per tota la vida. Si tu emmarques un mocador de núvia de puntes de coixí, ben planxat, no té res a veure. Queda molt més bonic que si es veuen els plecs.

Mentre parlem ha arribat una senyora que ve de l’altra punta de Barcelona a portar un joc de taula, brodat de lagarterana, amb motius de Nadal.

FF.- Les teves relacions amb el barri també deuen haver canviat molt.

Rita.- Abans, aquí mateix hi havia altres planxadores. I totes treballaven. N’hi havia una més amunt; n’hi havia una a Sant Gervasi, una altra a Galvany. En un sector petit n’hi havia potser cinc. Ara, a tot Barcelona, planxadora, planxadora només quedo jo. Ara el que hi ha són tintoreries que planxen, però no és el mateix que la planxa tradicional. Per contra ara em ve gent de tot Barcelona i de encara de molt més lluny. D’Andorra, de Tarragona. Em venen senyores que viuen lluny i estan acostumades a tenir planxadora de tota la vida. La que tenien s’ha jubilat i no els agrada el planxat de les tintoreries. És una clientela molt agraïda perquè sap el que vol i ho sap valorar.

Interior de la botiga 

FF.- Com veus l’evolució del barri?

Rita.- Dels que érem del barri de tota la vida, no queda gairebé ningú. Queda la floristeria que ho porta la filla. Abans hi havia el forn de pa, la pastisseria. Anaves a aquest llocs i et coneixien. Anaves al mercat i et coneixien. Ara és molt diferent. Aquí al davant hi havia el cine Atenes que donava molta vida. També hi havia Vidosa. Mira, l’encarregada de Vidosa era clienta nostra. Aquí al costat hi havia una botiga de parket. Els propietaris vivien a la cantonada i la senyora ens portava els jocs de taula a planxar. Ens coneixíem tots i els clients eren veïns. Tinc veïns que eren clients i vam fer amistat. I ara ha quedat l’amistat.

I la deixo, que encara té molta feina per fer. Plena de somriures i bon humor, serà la darrera en abandonar el vaixell i estic segura que l’amistat i l’agraïment del barri l’acompanyarà sempre.

 

 

 Notes

(1) L'edifici fou projectat per l'arquitecte Francesc de Paula Nebot i es va acabar de construir el 1949. Es un bon exponent del monumentalisme classicista de la postguera. La seva cúpula va ser declarada element singular protegit.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

El carrer Septimània: de la plaça Sant Joaquim al carrer Saragossa

ITINERARIS

Pep Arisa

Anteriorment en aquest itinerari: 

El carrer Septimània: abans de sortir de casa

El carrer Septimània: De la plaça Lesseps a l’alçada del carrer Home

El carrer Septimània: Del carrer Homer a la placeta Sant Joaquim

El carrer Septimània: travessant la plaça Sant Joaquim

La casa Clarà i Masriera (número 55)

Al número 55 hi veiem una casa que, originàriament, era de planta baixa i un pis amb un llarg balcó. Te detalls modernistes a les obertures de la façana i al coronament de l’edifici, tot i que un segon pis afegit posteriorment on hi havia el terrat enlletgeix, des del punt de vista arquitectònic, el conjunt. 

Aquesta casa la va fer construir, l’octubre de 1898, el llavors propietari Joan Clarà i Masriera germà del joier vuitcentista Magí Clarà que vivia, gairebé al costat, al número 65 d’aquest mateix carrer. L’autor del projecte va ser el Mestre d’Obres Jaume Sanllehy i Molist. 

Originàriament als baixos de l’edifici s’hi projectà una botiga, al primer pis un habitatge i, on avui hi ha el número 57, separat del carrer per una tanca, el pati-jardí. Als baixos d’aquesta casa hi hagué, durant molts anys, la merceria i botiga de labors Manolita.

Detall del projecte de la Casa Joan Clarà (1898). (AMCB)

Septimània 57: el taller de fotografia de l’Enrique Hugas.

A la casa del costat, el número 57, li passa quelcom semblant, un pis afegit malmet -tot i el toc de modernitat que, com a contrast, li han donat- , estèticament, l’edifici. 

Segons hem pogut esbrinar, Enrique Hugas -del que ja hem parlat anteriorment, comprà aquest solar i encarregà, l’abril de 1912, a l’arquitecte Alfons Barba i Miracle el projecte [1] d’una nova casa, de planta baixa i un pis, amb uns grans finestrals, destinat a “taller” de fotografia. 

Als baixos d’aquest immoble hi hagué, durant forces anys, una botiga molt entranyable al barri, Rombes, on venien jocs didàctics, llibres infantils i joguines per a la mainada.

Detall del projecte de “Taller de fotografia” d’en Enrique Hugas (1912) al número 57 de Septimània.(AMCB)

                                                      El Taller de Fotografia, avui. 

La casa Ferragut (número 48)

Davant al número 48 (abans 60), hi veiem un alt edifici plurifamiliar de baixos i cinc pisos que va fer construir, el gener de 1930, el llavors propietari del terreny Emili Ferragut. 

El projecte [2] és obra de l’arquitecte modernista Isidre Gili i Moncunill. Onze balcons omplen la façana, els del primer i l’últim pis, correguts al llarg de tot l’ample de l’edifici i els altres nou, més curts, repartits en les tres plantes restants. Les baranes i el portal de l’escala son de forja. En un dels locals dels baixos hi hagué, al llarg de molts anys, el Taller de reparació d’automòbils d’en Lluís Alimany.

Septimània 50, la llavor de la parroquia

L’edifici del costat, el número 50 (abans 62), inicialment era una casa de planta baixa i un pis a la qual -com podem apreciar per la diferència en l’arrebossat que imita carreus de pedra- més endavant s’hi va afegir una nova planta. 

A la façana hi podem veure, a les llindes de les obertures i les baranes de les finestres dels baixos, elements decoratius modernistes. La balconada del primer pis, molt treballada, és de ferro fos. 

Aquesta casa va ser llogada, el 1939, pels pares carmelites calçats abans d’adquirir el terreny a l’illa formada pels carrers de Sant Hermenegild - Sant Guillem - Francolí - La Gleva i edificar-hi el convent i l’església de la parròquia Santa Joaquima de Vedruna. 

S’hi establiren de forma precària habilitant els baixos com a capella. Hi celebraven, cada any, amb especial esplendor les festes del Carme amb la tradicional processó pels carrers del barri. [3]

Cases números 50 i 48 del carrer de Septimània.

La casa Joan Gelat (números 52-54)

Als número 52-54 (abans 64-66) i Saragossa 92, hi ha la Casa Joan Gelat que el 1891 ja posseïa una casa en aquest mateix solar. 

És obra de l’arquitecte Aureo Bis Mas de Xaxars dels anys 1904 -1905. Edifici d’habitatges, de planta baixa, dos pisos i terrat amb detalls -treballs de ferro, relleus, decoracions i acabats- de línies modernistes. 

L’any 1922, el llavors propietari Pere Batalla, encarregà a l’arquitecte Climent Maynés i Gaspar unes obres d’ampliació de l’ala de l’edifici que correspon a Septimània 52 [4]. Durant la II República, a partir dels primers mesos de l’any 1934 s’hi establi, al pis principal, la delegació a Sant Gervasi del partit, democratacristià i catalanista, Unió Democràtica de Catalunya [5]. 

Fa pocs anys aquesta bonica casa va ser rehabilitada amb força encert. Està protegida com a element patrimonial amb el Nivell “C” (Bé d’Interès Urbanístic).

Casa Joan Gelat (1904-1905)

La casa Sunyer (número 65)

Som al final del carrer, al número 65 de Septimània i 90 del de Saragossa, la “Casa dels Sunyer”. 

Un cop més hem de recórrer a l’Elvira Farreras per a saber que: 

“El joier Ramon Sunyer [6], gran amic d’en Miró, que li va fer un magnífic retrat, també es va arreglar la casa pairal del seu avi matern Magí Clarà al carrer de Saragossa (xamfrà amb Septimània), i se n’hi va anar a viure. La seva llar fou un veritable cenacle on diversos artistes trobaven un lloc per parlar d’art i fer música. Mossèn Baldelló (musicòleg i organista) en fou un dels més assidus concurrents. La seva muller (d’en Ramón Sunyer), Mercè Gaspar, parenta de lluny del meu home, molt amiga de l’Eugeni d’Ors, tocava el piano i ajudava amb la seva música a fer més agradables aquestes reunions“ [7]. 

Cercant pels arxius hem vist que, efectivament, el setembre de 1925 en Ramón Sunyer -en representació de la seva mare Francisca Clarà, vídua del també orfebre Josep Sunyer- sol·licità una llicència municipal d’obres per fer una gran reforma i ampliació de l’antiga casa pairal familiar de Sant Gervasi. El projecte [8] el va encarregar a l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas (no ens podem estar de reproduir- ne el disseny de les façanes). 

Al baixos, amb la porta d’entrada pel carrer de Saragossa, hi hagué durant molts anys una peculiar botiga de “plats i olles” on hom i podia trobat, també, rajoles de ceràmica “catalana” amb dites humorístiques o patriòtiques, testos, gerros, cassoles, cendrers, càntirs, setrilleres, porrons i d’altres objectes de vidre. 

La façana de la casa encara ara està coberta per una enfiladissa heura que, amb les fulles, ara verdes, ara grogues, ara roges o completament despullada..., va assenyalant al llarg de tot l’any el pas de les estacions. Al patí que, per un dels seus costats, dona al carrer Septimània hi podem veure, així mateix, la copa d’un vell nesprer, a començament de l’estiu, ben carregat de fruits. 

Si aixequem la mirada, veurem pintat al capdamunt de l’envà d’humitats de la casa que tanca un dels costats del jardí, un gran i avui dia sorprenent, rètol publicitari amb el nom de FEDERICO VALLET SA Construcciones. Recordant el mal que al barri va fer la Ronda és com un advertiment, damunt d’aquestes velles cases, de que la “piqueta” sempre està a l’aguait. 

Detall del plànol de l’edifici d’en Magí Clarà reformat (el 1925) segons el projecte de Jaume Mestres (AMCB).

La “Casa Sunyer” (1925) ens marca el final del nostre itinerari

A amb això arribem al carrer de Saragossa i al final de la nostra passejada pel carrer de Septimania, el nostre entranyable i vell Carrer de l’Alegria.

Si us ve degust podem anar a prendre un refresc -o el vermut- en qualsevol dels bars o terrasses propers. 

Confiem que, l’itinerari, us hagi agradat. 

Fins al proper. 

Notes

[1] Carpeta Fo 629/1912 de l’AMCB.

[2] Carpeta Fo 485/1930 Exp.1533 de l’AMCB.

[3] L’octubre de 1949, compraren el solar que hem esmentat en el que s’hi construí el nou convent i la capella provisional, que tenia l’entrada per Sant Hermenegild 13, inaugurant-se el 19 de març de 1954. La moderna església de Santa Joaquima de Vedruna, amb l’entrada principal per carrer del Francolí 54-60, és un edifici erigit entre els anys 1968 i 1974 obra de l’arquitecte Jordi Dou Mas de Xaxàs.

[4] Carpeta Fo 1984/1922 de l’AMCB.

[5] Setmanari El TEMPS, nº 5, 10 de febrer 1934, pàg. 2.

[6] Ramon Sunyer i Clarà (Barcelona, 1889 - Barcelona, 1963) era un reconegut joier i argenter que aprengué l’ofici a l’escola de Francesc d’A. Galí i al taller del seu pare, el també joier Josep Sunyer i Parera. Va ser un dels representants més destacats de l’orfebreria Noucentista. El seu estil era fortament influït pel barroc popular català, però el va evolucionar fins a crear un estil propi, conegut com l’estil Sunyer. També va destacar en l’art litúrgic. Fundà l’Escola d’Arts i Oficis de la Mancomunitat i d’altres entitats com els Amics de l’Art Litúrgic i els Amics de Gaudí. Va estar relacionat, també, amb els Amics de la Poesia i amb la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Presidí, així mateix, el Cercle Artístic de Sant Lluc.

[7] Elvira Farreras i Valentí. Obra citada, pàg. 98.

[8] Carpeta Fo 3758/1925 de l’AMCB.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.

El carrer Septimània: travessant la plaça Sant Joaquim

ITINERARIS

Pep Arisa

Anteriorment en aquest itinerari: 

El carrer Septimània: abans de sortir de casa

El carrer Septimània: De la plaça Lesseps a l’alçada del carrer Home

El carrer Septimània: Del carrer Homer a la placeta Sant Joaquim

En aquest itinerari ens fixarem només en les cases de la plaça que tenen numeració del carrer Septimània.

La casa Mariano Llobet (número 40)

Quan gairebé arribem a la plaça de Sant Joaquim, a la dreta, hi tenim al número 40 de Septimània i al 3 en la numeració de la plaça, la Casa Mariano Llobet.

És una casa de planta baixa i un pis, amb la façana més llarga i la porta d’accés encarada al carrer i la més curta a la plaça. L’edifici és una obra de l’any 1905 de l’arquitecte Jeroni Mayol i Grifoll, amb detalls modernistes. El febrer de 1967, l’aleshores propietari, encarregà a l’arquitecte J.A. Martino i Carreras la transformació dels baixos en els tres locals comercials que avui hi podem veure. 

En un d’ells, des de fa molts anys, hi ha la Tintoreria i bugaderia Septimània i, al del xamfrà amb la plaça, hi recordo la Papereria i quiosc de premsa Septimània.

Al numero 40 bis, els passats anys trenta, hi tingué el seu estudi-taller (anteriorment n’havia tingut un altre al carrer de Laforja, 16) el dibuixant i escultor Joan Rebull i Torroja (1899-1981) (1). Aquest local el compartí amb el també escultor, bon amic i company de l’anomenat grup “Els Evolucionistes” (nucli que sorgí com a “rèplica” al noucentisme) Josep Granyer i Giralt (1899-1983) (2).

Casa Mariano Llobet (1905)

Septimània 51, una ampliació de la casa Solé i Pla

Davant, a la mateixa alçada però a l’esquerra, hi ha al número 51 de Septimània i 2 de la plaça, una casa de baixos i tres plantes amb la porta de l’escala a la plaça. 

El darrer pis, amb una gran balconada i les llindes de les obertures arrodonides, el va fer afegir, l’any 1935, el llavors propietari de l’edifici Joan Solé i Plà. Aquesta casa passà, després, als hereus d’aquest metge i polític nacionalista català. (L' estelada més antiga que es conserva va ser descoberta a unes golfes del carrer Septimània) Potser per això a la façana que dona a Septimània, gairebé a tocar de la plaça i a l’alçada del primer pis, hi ha un enrajolat amb la imatge de Sant Jordi, Patró de Catalunya. 

A la botiga dels baixos hi hagué, els anys 80 i 90 del passat segle, l’ Autoservei d’Alimentació Albert, hereu de l’antic colmado del Sr. Joaquím.

Sant Jordi al número 51 de Septimània.

La casa Saperas (número 53)

Travessem la plaça i, al costat mar, hi veiem al número 53 de Septimània i 8 de la plaça, l’anomenada Casa Saperas. 

És una important obra feta sobre una casa de planta baixa i un pis, de l’any 1897, propietat d’en Joan Bertran i projectada pel Mestre d’Obres Lluís de Miquel i Roca (3). La fitxa del Cercador de Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona ens diu que aquesta casa és de l’any 1910, se’n desconeix, però, l’autor i sobre les seves característiques arquitectòniques afegeix: 

“Edifici d’habitatges, de planta baixa i tres plantes, pis amb un cos retirat (àtic) i coberta plana. D’estil modernista, a les façanes destaquen tant els encerclats de les obertures (especialment el coronament, sota els balcons), les baranes d’aquests i del terrat i el tractament dels paraments de façanes, d’estuc, imitant pedra. La planta baixa està desfigurada, tant pel que fa a la modificació de les mides de les obertures com al desafortunat aplacat dels paraments”.

Té el nivell de protecció C (Bé d’interès Urbanístic amb elements d’interès). Afortunadament, en la rehabilitació de l’edifici que, sinó anem errats es va fer l’any 2016, es retiraren els aplacats dels baixos que, segons la fitxa del Cercador del Patrimoni “desfiguraven” la façana. 

En la llinda de les portes que donen a Septimània hi ha les testes enrinxolades d’una jove que Elvira Soriano, una de les artistes del barri, batejà com “La Fada del Farrò” ( L’Elvira Soriano i la fada del Farró) (4). 

Tafanejant per l’Arxiu Municipal Contemporani hem trobat un expedient (5) on l’aleshores propietari, Enrique Hugas encarregà, l’agost de 1910, al Mestre d’Obres Ramón Ribera i Rodríguez rematar aquesta casa amb un gran cobert dalt del terrat. Hugas era un dels més grans posseïdors immobiliaris del barri que, els qui heu fet l’itinerari pel carrer de Vallirana, ja sabeu que vivia en la torre del número 61 d’aquell carrer on també hi tenia un bon nombre de cases. (El Carrer Vallirana. Segona Part: Vallirana de Dalt).

La data de l’encarrec i la semblança amb les altres cases d’habitatges que Enrique Hugas tenia al barri, ens permet apuntar la hipòtesi de que el “facultatiu” autor d’aquesta casa podria molt be ser Ramón Ribera i Rodríguez i que el cobert del terrat va ser la darrera intervenció a la finca, un cop acabat l’edifici. 

A la botiga del xamfrà va haver-hi, des del 1976 i al llarg de molts anys, la Carnisseria d’Enric Hernández, des del 2011 la floristeria Flor del vent i, des de fa pocs anys, l’Estudi de Dibuix i Pintura d’Elvira Soriano. En l’altre local dels baixos, durant molts anys hi hagué el taller de reparació d’automòbils de Faust Bozzo.

“Casa Saperas” o “Casa Enrique Hugas” ? (1897-1910)

La Fada del Farró” al carrer de Septimània 53.

Septimània 42, la casa del Sant Pancraç

Al costat muntanya de la plaça hi veiem un gran immoble, resultat de l’ampliació i reforma l’any 1967 d’un edifici existent de baixos, entresol i 2 pisos que ocupa els números 42 de Septimània, els 6 i 7 de la plaça Sant Joaquim i el 67 de Vallirana, on hi ha la porta de l’escala. 

El promotor d’aquesta important reforma va ser l’empresari immobiliari Josep Parés i Viñals que encomanà el projecte (6) a l’arquitecte Lluís G. Canals i Arribas. Un dels locals dels baixos l’ocupa avui el forn-cafeteria Pa de Sucre, abans L’espiga del Farró. (Santiago, Berlin, Barcelona: L’espiga del Farró).

A la façana que dona a la plaça hi veiem una nova capelleta, en aquest cas, la imatge que hi ha és de Sant Pancraç, el sant al qual hom invoca per a demanar “salut i feina i menjar per l’eina...”, segons una expressió -de mitjans del segle XX- que recull el folklorista Aureli Capmany.

“Sant Pancraç” als números 6 i 7 de la plaça de Sant Joaquim.

Aquest itinerari continua a:

El carrer Septimània: de la plaça Sant Joaquim al carrer Saragossa

Notes

(1) La Veu de Catalunya, 21 de maig de 1933, pàg. 14.

(2) Catàleg Exposició de Primavera 1935 a Montjuïc, pàg. 28

(3) Expedient Fo 884-Z de l’AMCB.

(4) COSES DEL FARRÓ no 6, Tardor del 2016, pàg. 47

(5) Expedient Fo 914/1910 de l’AMCB.

(6) Carpeta 83158 Exp. Q 132 de l’AMCB.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.

Tallers Oberts. Els creadors ens obren les seves portes

Per Araceli Vilarrasa

El cap de setmana del 10 al 12 de novembre s’ha celebrat la 30ª Edició dels Tallers Oberts.

Vaig començar el divendres anant a visitar el taller de la Roser Busquets al carrer Francolí. (Vegeu Cuando creas, no te enteras de nada más). No podia ser d’altra manera. 

Amb la Roser vam recordar els temps en que l’associació Art Farró-Putxet era qui organitzava aquesta moguda, en la que havien arribat a participar gairebé trenta artistes del barri. En aquell temps (aproximadament del 2007 al 2015) la visita als tallers s’acompanyava amb altres activitats de carrer com tallers d’art per infants a la plaça, activitats per gent gran, penjada d’obres d’art als balcons. (Art Farró-Putxet, escalfant motors per dissabte)

Torno a embadalir-me amb el doll de colors que sembla que s' escapen de les obres de la Roser per inundar tot l’aire del seu petit estudi. El foc, l’aigua, la terra i l’aire es miren de fit a fit amb l’esclat de les flors primaverals, la vegetació otoñal o la vida dels fons marins. Les motllures de l’arquitectura propera també hi son presents.

Recordem amb afecte a en David Moragas (David de Moragas i Maragall: In Memoriam) que també va dedicar moltes energies a l’organització d’aquesta activitat. 

Però la Roser és una dona sempre positiva i animosa i m’explica que ara els Tallers Oberts s’han extès per tot Barcelona i Hospitalet i que s’organitzen des del FAD. Em regala el programa i veig que presenta un directori de 253 participants, tot hi que del Farró-Putxet només en son 5. La Roser em recomana que vagi a veure als nous, gent jove i entusiasta que venen amb moltes ganes de tornar a fer pinya (1).

Abans de marxar, no puc resistir la temptació i em compro unes arrecades fantàstiques. Des de que les porto tothom se’n enamora i em pregunta d’on les he tret. 

Coopelia: un espai per crear i compartir

M’arribo al número 105 del carrer Saragossa i allí conec a la Ditas Puigmartí, una dona alegre i comunicativa que irradia entusiasme i il·lusió per aquest projecte que acaba d’empendre: la creació d’un espai de coworking dedicat a artesant, artistes i dissenyadors. 

No fa gaire que han obert però ja es respira molta marxa i activitat. El Taller ofereix als seus artistes i artesans un espai de treball ampli i lluminós, zones per guardar les eines i per emmagatzemar la producció. 

Allí conec a l'Olivia Esteve (@lasmarimorenas) que m’explica el projecte en el que està treballant. Es tracta de guarnir arbres de Nadal, aportant el disseny y els elements decoratius que confecciona ella mateixa amb materials naturals. Un cop acabat el Nadal s’enarrega de recollir-ho tot i de guardar-ho per la propera campanya. Economia circular de la més acurada.

La Ditas m'explica que ha treballat tota la vida entre llibres. Durant més de vint anys ha estat correctora tipogràfica i d’estil d’un gran grup editorial.

DP:- El canvi d’orientació professional ha estat per intentar conectar amb la meva part més creativa i deixar de treballar mil hores davant l’ordinador. El problema era que necessitava molt d’espai per treballar i guardar materials i aleshores vaig sentir la necessitat de crear un espai al barri on jo i altres dones emprenedores poguéssim desenvolupar professionalment els nostres projectes artístics i artesanals.

FF:- I perquè vas triar El Farró? 

DP:- Sóc veïna de Sant Gervasi de tota la vida i volia trobar un espai gran com els que hi ha al Poble Nou, al Born, a Gràcia, però proper i tranquil, per anar-hi caminant i per contribuir a fer barri.

FF:- Quins projectes tens pel futur?

DP:- M’agradaria que Coopelia fos un espai de referència de la comunitat creativa, tant per les marques desenvolupades per les usuàries del coworking, com per les activitats i tallers que oferim a l’espai. 

A Coopelia estan oberts a col·laborar amb altres espais i a acollir diferents iniciatives. Per exemple el 25 i 26 de novembre organitzen un Mercadillo d’art KM.0 amb la participació de un nombrós grup d’artistes propers. 

Tossuda: ceràmica que vols acaronar

El diumenge Tallers Oberts em va permetre treure el nas per un taller de  ceramica que no fa gaire que ha obert al carrer Vallirana i que feia dies que tenia ganes de conèixer millor. Allí em vaig trobar amb la Gemma Mercader, una noia que desprèn  una llum serena i contundent. 

M'explica que va començar la carrera professional com a fotògrafa i il·lustradora, amb una formació en Belles Arts, que va incloure un Erasmus a Alemanya i una breu formació a la St. Martins de Londres, especialitzant-se en imatge. També va estudiar il·lustració a l'escola Bonnemaison, amb l'Ignasi Blanch. 

GM:- Vaig iniciar el meu camí en la ceràmica amb la Montse Sunyer, que té l'estudi aquí al costat, al carrer Septimània (2). Posteriorment, vaig continuar la meva formació a La Bisbal i en diversos tallers de Barcelona i el Montseny. Va ser al 2020 quan vaig decidir crear la marca personal de Tossuda, Tossuda Studio.

FF:- I et vas decidir a muntar el teu propi taller..

GM:- Des de la meva infància, he tingut la sort de disposar d'espais per muntar, desmuntar, experimentar i crear. Aquesta oportunitat de tenir un lloc dedicat a la creativitat ha estat una part essencial de la meva vida. La necessitat i la naturalitat d'aquest procés han estat els motors que m'han portat a mantenir una dinàmica creativa constant.

FF:- I perquè vas triar el Farró?

GM:- He viscut tota la meva vida a la Plaça Molina com la quarta generació, i amb 20 anys residint al Farró, vaig mantenir tallers en diverses zones. Des del carrer Alfons XII, carrer Sant Hermenegild, fins al carrer de la Costa, on amb un amic vam muntar Fortfinger com a il·lustradors amb autoedicions. Des de fa un any, estic instal·lada en aquest taller del carrer Vallirana,més gran, que em proporciona l'espai necessari per tenir un forn i àrea d'exposició per la meva feina.

FF:- Es un taller exclusivament dedicat a la ceràmica?

GM:- No. Mantinc una part del taller amb un petit plató i una taula gran, permetent la possibilitat que altres persones vinguin a impartir tallers d'altres disciplines. Així mateix, aquest espai m'ofereix la flexibilitat de dedicar-me a altres formes d'expressió artística, com la serigrafia, o el que sorgeixi en un moment donat. En conjunt, aquest taller no només és un lloc per a la meva pròpia creativitat sinó també un espai obert per a altres formes d'expressió i aprenentatge.

FF:- Com veus el futur del taller?

GM:- El meu somni és continuar treballant al taller, dedicant-hi temps sense presses i creant peces. Busco la possibilitat d'aconseguir ajuda per altres àmbits com la comunicació, actualització de la web,etc.. per centrar-me més en la creació. L'objectiu és mantenir un ritme constant de treball i explorar noves creacions. Veig el projecte creixent sense presses però amb constància, mantenint la dedicació a la creació de peces i experimentant amb noves idees. La col·laboració amb altres per gestionar altres àrees pràctiques pot ser clau per al creixement continuat del projecte.

L’elegància i calidesa de les peces que exposa em fan venir ganes d’emportar-me-les totes a casa. 

Taller Balam: on es troben la creativitat i l’aprenentatge

Per consell de la Ditas m’arribo a Pàdua 25 per conèixer el Taller Balam. Això queda al davant de la placeta dedicada a Ventura Gassol, en aquest triangle que ara ja no sabem si també és Farró o si segueix sent Putxet. 

En Quim Iborra és un dels promotor d’aquesta galeria d’art i centre de creació artística que aplega un grup de creadors emergents residents a Barcelona. 

FF:- Fa molt que funciona aquest taller?

QI:- Des de fa tres anys, amb el meu company Luis Anaya portem la galeria d'art Taller Balam. Sempre he estat treballant a l'entorn de la cultura. Durant els últims anys al Gran Teatre del Liceu com a responsable del departament d'edicions i documentació, i més tard en el projecte d'implementació de l'arxiu digital al Teatro Real de Madrid.

FF:- Que et va moure a muntar aquest taller?

Taller Balam sorgeix pel nostre interès per l'art i la cultura. Voliem crear un espai amable on els artistes emergents puguessin exposar la seva obra i compartir els seus coneixements artístics. Una galeria on la mirada es centrés en els artistes. Hem aconseguit crear aquest espai que a dia d'avui concentra obra de més de 60 creadors.

FF:- Tenies alguna vinculació amb el barri?

QI:- No teniem cap vinculació amb el barri, però l'espai ens va agradar en un primer moment. L'estructura del local s'ajustava plenament als nostres desitjos. A banda ens agrada la ubicació a la plaça de Ventura Gassol, un espai molt tranquil, però molt ben comunicat. Cada cop més la gent del barri ens coneix i s'apropa al Taller per a conèixer les propostes expositives que realitzem de forma mensual.

FF:- Qui es el teu somni pel projecte?

Q I:- La nostra idea és seguir avançant en el projecte, plantejar nous reptes i noves visions sobre l'art, sempre acompanyats dels artistes. Estem oberts a una major implicació amb el barri, a partir de propotes que ens enriqueixin a tots. Us esperem.

Taller Balam forma part del projecte Upper Gràcia una plataforma que aplega dotze locals amb l’objectiu de visibilitzar el talent que existeix en aquesta zona.

Llarga vida als tallers oberts

Mentres nosaltres xerrem, a la placeta en Takayuki Maejima està fent un retrat a mare i filla assegudes a l’ombra dels arbres. I ho fa dibuixant directament a la seva tablet.

Acabo les visites amb la idea de que moltes coses es mouen. Projectes personals i projectes col·lectius. Tan de bó totes aquestes iniciatives emergents es consolidin i vagin aglutinant a tants i tants artistes i artesans que treballen a prop nostre. Als nous amb els que ja fa temps que hi son. Els consolidats amb els emergents. Farró Putxet sempre ha estat terra d’artistes.

Notes

(1) No tindré temps de visitar el taller de la Kima Guitart, que també participa en aquests tallers oberts i a qui vam dedicar el Racó de l'Artista del nº 16 de Coses del Farró. VILARRASA, A., 2021, Kima Guitart, somnis de seda, Coses del Farró, nº16, pg. 47

(2) Vam dedicar el Racó de l'Artista del nº 18 de la revista Coses del Farró a la Montse Sunyer. GALLART, J., 2022, Montse Sunyer, la teràpia del fang, Coses del Farró, nº 18, pg.47. 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.