Comentaris
Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.
Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.
Un blog que ens convida a recórrer el barri obrint nous espais a la mirada; observant els carrers i les cases amb uns ulls plens de preguntes; descobrint els secrets de cada lloc. Les històries, els personatges, els veïns i les veïnes que ens parlen del passat, de l'avui i del demà del barri del Farró
Comentaris
Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.
Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.
Col.lecció de fotografies antigues del Farró
"L'entrada principal tenia un portal amb una reixa modernista molt bonica. Per un costat i l'altre estava emmarcada per dos pilars que tenien al cim i com a coronament els busts de l'actriu i del seu marit, que crec que era també l'actor Julian Romea i que es miraven l'un a l'altre”(1).
La potent imatge del carrer Saragossa encapçalat per aquesta magnífica portalada amb els busts dels dos grans actors quedava sospesa en la boira de la imaginació.
Doncs aqui la teneiu: aquesta és la imatge de la porta en dues fotografies descobertes per en Guiu Asbert, lector d'aquest blog, que ha tingut l'amabilitat de fer-me-les arribar.
La primera és una fotografia feta l'any 1920 per Josep Salvany i Blanch (1866-1929) i pertany al fons fotografic Salvany de la Biblioteca de Catalunya (3). Segons ens informa la fitxa del document correspon a l'entrada "d'una finca del barri del Putxet de Barcelona", va ser feta amb una càmera Hasselblad i es conserva en una placa de vidre estereoscòpica de 6 x 13 cm.
Aspecte actual de la porta del carrer Putxet 29
A la segona fotografia, feta 26 anys després, la vegetació que amaga el cim del pilar de la dreta, fent quasi desapareixer el bust de Julian Romea, ens fa sospitar una época d'abandonament de la casa en época de postguerra.
Un altre fet a remarcar és que la posició de la porta no correspon a la parcel·la que actualment arribaria a la casa del carrer Cadis 17-21, que és l'entrada al jardi de la finca del carrer Putxet 29.
També aixó té la seva explicació. Efectivament, a l'Arxiu Contemporani hem pogut trobar un document que constata que al 1960 es van replantejar les alineacions de la finca del carrer Putxet 27 (4). En aquest moment és va integrar l'entrada i part del jardi de la casa de Matilde Díaz a la parcel·la del carrer Putxet 27 i 29, que formen part del parc de Can Bertran.
Segurament va ser en aquest moment quan es va modificar la tanca i es va fer desapareixer la porta reixada. L'Elvira ho explica així:
"Anys més tard es va vendre el jardí i al cap de poc temps la reixa i els busts que ornaven la mateixa varen desaparèixer...... Busts i reixa qui sap on hauran anat a parar, la reixa segurament fosa i els busts trinxats als derribos tal i qual"(2).
Segurament va ser així, pero ara, gràcies a la feina i a l'interès de'n Guiu Asbert, ja sabem com eren. Escriurem als arxius que guarden aquestes fotografies perque el peu de la foto passi de fer referencia a una anònima torre del Putxet, a dir que era la porta de la casa que l'actriu Matilde Diez va tenir al barri del Putxet i que els busts representen a la mateixa actriu i al seu marit, Julian Romea.
Així haurem contribuit a fer un petit forat a aquesta boira d'oblit que envolcalla el passat (6). Moltes gràcies Guiu.
Comentaris
Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.
Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.
Col.lecció de fotografies antigues del Farró
La cantonada del carrer Pàdua amb Balmes és un dels llocs del barri que amaga més misteris. Per sort tenim dues fotografies antigues que ens en poden desvetllar uns quants.
El Torrent de l’infern 1890-1899[1]
La primera és una de les meravelloses fotografies de la darrera dècada del S. XIX, que Lola Angada va cedir a la ciutat; una panoràmica del cim del Putxet vista des del turó de Monterols. La fitxa del Arxiu Fotogràfic de Barcelona la ubica a l’actual carrer Balmes, sense especificar l’alçada, però jo, comparant les dues fotografies, m’atreviré a dir que es tracta de la cantonada Balmes amb Pàdua.
A primer terme veiem el llit del Torrent de l’infern, aspre i pedregós, recorregut per una tanca que envoltaria la finca de Can Buscarons. Una porta de ferro vorejada per dues esveltes pilastres obre pas cap a una zona d’ horts i jardins on veiem un curiós pavelló.[2]
Més amunt les edificacions segueixen l’alineació del carrer Ríos Rosas, avui totalment substituïdes. Segueix el costat oest del turó de Putxet ocupat per l’extensa finca de Can Bertran. Hi podem veure el palauet i la zona de bosc. Més amunt encara, podem identificar la pedrera de roca calcària que va ser explotada fins a principis del S. XX[3], i al cim, el pavelló que hi construïren els Bertran substituint la capella que hi havia hagut anteriorment[4]. La part superior del turó, on ara hi ha el parc, està completament desertitzat, sense gens de vegetació.
Però tornem a primer terme. El Torrent de l’infern és el nom que pren la part alta de la Riera de Sant Gervasi. Sembla que el nom li ve de la fúria que podien agafar les aigües al encaixar-se entre el Turó del Putxet i el Turó de Monterols. La Mercé Rodoreda ho descriu així:
"Havia d'haver vingut quan no hi havia el carrer Balmes. La Riera de Sant Gervasi… el camí estret….Quan plovia fort la riera baixava plena i amb l'Eugeni ens l'anàvem a mirar. I de vegades amb la Rosamaria. En duia un a cada banda, agafats de la mà, i miràvem l'aigua que baixava desesperada."[5]
Encara que avui ens puguem imaginar el contrari, la llera de la riera era un lloc desavinent i perillós. Corresponia als darreres de les cases. El Casal Gurguí, la casa de l’avi de Mercè Rodoreda, n’és un bon exemple. Tenia la façana principal al carrer París, avui Manuel Angelón, i al darrera, la porta del jardí donava a la riera, avui Balmes.
Als diaris de les primeres dècades del S. XX són nombroses les queixes dels veïns per la brutícia i les escombraries que s’hi amuntegaven. Les noticies parlen d’accidents, baralles, robatoris i fins i tot d’algun crim, que tenen lloc en aquests indrets. Veiem per exemple la noticia d’aquests lladres de gallines del 1919.
“Ayer por la mañana, el guardia municipal José Ventura vio en la riera de San Gervasio entre las calles de Padua y París, á tres individuos, dos de los cuales llevaban sendos sacos. Al interrogarles, abandonaron, los sacos y sé dieron á la fuga, pero el guardia pudo coger á uno que, tras breve lucha, logró escapar, dejando en manos de aquél la mitad de su americana. Los sacos, que contenían 17 gallinas y un pollo, y la mitad de la americana, fueron puestos á disposición del juzgado.”[6]
La segona fotografia ens mostra l’altra banda del torrent. Han passat més de trenta anys però el paisatge no ha canviat gaire. El canvi més important que s’ha produït és la urbanització de la llera del torrent, que ara ja és el carrer Balmes.[8] A primer terme veiem la mateixa tanca que envolta la finca de Can Buscarons, que segueix sense edificar.[9]
A l’altra banda del carrer veiem el vessant est del Turó de Monterols. A la dreta apareix la Casa de la família Gil envoltada de jardí, amb un pavelló tocant a la tanca que recorre Balmes. Al centre una zona de bosc i a l’esquerra uns camps de conreu abancalats.
Al 1833 la família Gil va comprar aquesta finca que tenia una masia construïda al S.XVIII, probablement sobre alguna edificació anterior que es situava a l’antic camí de Barcelona a Sant Gervasi. Com molts dels camins del Pla de Barcelona, aquest camí no passava per la llera del torrent sinó una mica més amunt, evitant així les inundacions.[10]
Els nous propietaris de la casa hi van fer moltes millores i la van adaptar a l’estil mig rural, mig palauet, de la burgesia de l’època. A més a més hi va fer un pou i una basa per poder regar els camps i van mantenir una part molt important de la vegetació.
La finca no es va urbanitzar i al 1940 l’ ajuntament va portar endavant un projecte d’ urbanització que comportava la cessió per part de la família Escolà Gil de la meitat de la finca per fer-hi el parc, l’ampliació del carrer Atenes, que en aquest indret era molt estret, i la urbanització de la resta de la finca. Malauradament aquest projecte comportava l’enderroc de la casa, molt malmesa per la guerra, que es va enderrocar al 1945.
Al lloc que ocupa el centre de la fotografia es va obrir, al 1953, el carrer Corint[11] que puja pel turó des de Balmes a Valls i Taberner, travessant el carrer Atenes. Des d'aquí el pintor Josep Amat recolliria uns anys desprès els seus records de la vista sobre el Putxet.
Si pujant per aquest carrer, on hi ha els Jardins del Timbaler del Bruc, arribem fins al carrer Atenes i girem a la dreta encara podrem veure un mur elevat que correspon a l’antiga masia. Al numero 13 del carrer, on hi havia hagut el taller de mobles Mis queridos muebles, hi veureu una porteta que dona a una escala per la que s’accedeix a la bodega, que es l’única part de la casa que s’ha conservat. Una mica més amunt, sobre el número 15 hi havia la porta principal que donava al camí.[12]
Després de la guerra Balmés s’edifica a tota velocitat amb el resultat que coneixem. El torrent ha desaparegut engolit per les clavegueres, sota el carrer una ciutat paral·lela estén els seus tentacles de ferro, els dos turons han preservat uns petits pulmons vegetals, les edificacions han densificat la població fins a extrems insospitats i el carrer s’ha convertit en un dels de major tràfic de la ciutat; un dels carrers pantalla que envolta el Farró, pendent sempre d’una reforma que es va acostant, però que no acaba d’arribar.
[1] El Putxet des del torrent de l’infern, Fotografía del Arxiu fotogràfic de Barcelona, atribuïda a Jaume Anglada Colomines, avi de Lola Anglada.
[2] De fet, aquest no era el curs original de la riera que, a aquesta alçada, feia moltes giragonses i havia passat més a prop de Ríos Rosas, però això ja ho explicarem en un altre post.
[3] Tot i que de manera intermitent, la pedrera va estar en explotació durant tota la primera meitat del S. XX. Gaseta municipal de Barcelona: Any 39, Núm. 12 (24 març. 1952)
[4] L’actual configuració urbanística del Putxet correspon al projecte que en va fer en Felip Bertran d’Amat a finals del S.XIX. Per això els noms dels carrers principals corresponen al mateix Felip Bertran, a la seva dona Elisa Musitu.
[5] RODOREDA, M., 2007, Jardí vora el mar. Club Editor Jove, Barcelona
[7] Fotografia cedida per Mercè Ferrer i publicada per El Jardí de Sant Gervasi
[8] A aquesta alçada el traçat del carrer Balmés passava per la finca dels Brusi i entrava a la llera del torrent que anava seguint fins a l’avinguda Tibidabo. El projecte d’urbanització d’aquest tram va ser aprovat el 1920 i es va acabar de realitzar cap al 1930, donant joc a moltes negociacions i tripijocs immobiliaris que ja explicarem en un altre moment.
[9] La forma en xamfrà de la tanca i la seva porta de ferro emmarcada en pilars, és el que em permet suposar que en les dues fotografies estem a la cantonada de Balmes amb Pàdua.
[10] L’antic camí de Barcelona a La Bonanova pujava pels actuals carrers Alfons XII, Brusi i Atenes per arribar a l’actual carrer de Sant Gervasi de Cassoles.
[11] Segons Jesús Portavella el nom es deu a que la ciutat de Corint va ser aliada d’Atenes en la guerra contra Esparta, l’any 395 abans de crist.
[12] Dec aquestes informacions al post Monterols (Feb del 2015), del mestre de blogaires Cancowley de El Pla de Barcelona. En aquesta entrada son també molt interessants els comentaris que aporta la Sra. Mercè Ferrer.
Amb la imaginació excitada per la imatge del carrer Saragossa encapçalat pels busts de Julian Romea i Matilde de Díez me’n hi vaig anar, a veure que veia i el resultat no va poder ser més decebedor. Allà res feia recordar una imatge tant potent.
Malgrat aquest desencís a l’hemeroteca de La Vanguardia vaig trobar la confirmació de que Matilde Díez havia tingut una casa al Putxet en aquesta deliciosa cita del 1882.
“La eminente actriz, la artista más querida de nuestro público, señora doña Matilde Díez se halla en su magnífica torre del Putchet, donde acostumbra pasar todos los veranos, acompañada de su apreciable família”[3].
A l’arxiu de Sant Gervasi em van donar més alegries: allà es guarda una instància escrita de la pròpia ma de l’actriu, que comença així:
"Matilde Díez Hermida, propietaria de la torre nº 3 de la calle del Putxet a VS con el debido respeto expone: ect...ect.." [4]
Es confirmava així que “La Matilde”, tot i el seu anar i venir pel món, havia estat la nostra veïna. Però on devia ser la seva casa?. L’actual numero 3 del carrer Putxet, a tocar del carrer Balmes, en aquella època era encara la llera del Torrent de l’Infern i això queda molt lluny del carrer Saragossa.
La que em va donar la pista definitiva per trobar la casa va ser, com sempre, l’Elvira Farreras que no només afirma que l’actriu havia viscut a una casa del Putxet, sinó que la descriu de manera inconfusible.
“Tenia un jardí força gran que llindava paret per paret amb el Bosc Bertran i que, cosa estranya, encara es conserva. Tenia dues entrades una pel carrer Putxet i l'altre pel carrer Cadis. La corresponent al carrer Putxet i que era la principal, després de pujar una bona sèrie d'escales, duia a la casa còmoda i no massa ostentosa, això si, tenia la seva torratxa coberta i amb unes finestres als quatre costats que tenien vidres de colors, blaus i vermells. L'entrada principal tenia un portal amb una reixa modernista molt bonica. Per un costat i l'altre estava emmarcada per dos pilars que tenien al cim i com a coronament els busts de l'actriu i del seu marit, que crec que era també l'actor Julian Romea i que es miraven l'un a l'altre.” [5]
En aquest mapa del 1933 es pot identificar el parc de Can Bertran i el triangle que dibuixa la seva tanca amb el carrer Putxet i el Carrer Cadis. La primera parcel·la que s’allarga verticalment, seguint la tanca del parc, des del carrer Putxet al carrer Cadis i que té una casa de planta quadrada a dalt de tot, havia de ser la casa de la que ens parla l’Elvira.
Mapa 1933 ICGC
Foto aèria actual
A la fotografia aèria podem identificar la casa de planta quadrada al cap damunt del carrer Cadis, a tocar de la casa de Can Bertran, i veiem com el jardí allargassat, que originalment devia portar fins a la seva entrada principal pel carrer Putxet, es troba ara ocupat per una edificació moderna.
Així que havia de buscar la casa de Doña Matilde al carrer Cadis. Me’n hi vaig anar i en arribar al cap d’amunt del carrer la vaig trobar, esplèndida, amb la seva torratxa amb les finestres de colors; una mica avergonyida d’haver transformat la seva façana posterior, segurament dedicada al servei, en la seva entrada única i principal.
Carrer Cadis 17-21
Segurament, al ritme de l’especulació urbanística creixent que va transformar radicalment el barri del Putxet, la parcel.la es va dividir i la part anterior que corresponia a un gran jardí es va vendre per construir- hi dos blocs de pisos als que s’accedeix per l’actual número 31-33 del carrer Putxet.
Entrada actual del carrer Putxet 31-33
L’entrada a la casa devia quedar al costat de la tanca de ferro de la Casa Bertran que encara hi ha a Putxet 29, i allí hi devia haver els busts dels dos actors, que malgrat la seva separació, la Matilde va conservar tota la vida.
Així doncs, tot fa pensar que desprès del seu casament el 1836, en ple èxit i donat que vé molt sovint a actuar a Barcelona, la Matilde compra aquesta casa i hi passa moltes temporades. Quan poden coincidir, li acompanya el seu marit Julian Romea[6], que potser aprofita les llargues tardes d’estiu per escriure, des del jardí, les seves poesies i obres de teatre, mentre ella passeja amunt i avall, memoritzant el paper de la seva propera estrena. També és molt possible, però això ja son imaginacions meves, que en aquest immens jardí adossat a la tanca del parc de Can Beltran, l’Alfredo Romea, el fill de la parella, tinguès estades tranquil·les, a cura d’una avia o d’una institutriu, quan els seus pares eren de tourné.
Antonio Maria Esquivel. Retrato de Alfredito Romea Diéz. 1845
Font: Museo del Romanticismo de Madrid
Al cap de pocs anys, la unió amb en Julian Romea es desfà i Matilde segueix conservant la seva casa del Putxet, on amb el temps acostuma a passar llargues temporades de repòs i des d’on manté una estreta relació amb els escenaris barcelonins, fins al punt d’estrenar una obra en català i de seguir-hi actuant quan, per l’edat, ja s’ha retirat oficialment del teatre.
Com era la casa on tot això va passar? Ens podem imaginar a la Matilde enfilada a la torratxa dels vidres de colors?. A l’Arxiu Municipal Contemporani vaig trobar un expedient del 1890 que aporta llum sobre aquesta qüestió. En ell en Xavier Tort i Martorell demana permís a l’Ajuntament de Sant Gervasi per aixecar un pis i unes golfes a la seva casa del carrer Putchet nº 3 que consta només d’una planta baixa
En el projecte que presenta per la seva aprovació, signat pel mestre d’obres Juan Linares Goméz, aporta el dibuix de la façana principal, que ens permet reconèixer l’estil, la distribució i els ornaments de les finestres de la casa que hem identificat al carrer Cadis 17.
El projecte inclou un plànol de la planta baixa, amb una distribució que no sabem fins a quin punt altera la original.
Així que en temps de la Matilde la casa tenia una sola planta amb porta i finestres ornamentades a l’estil neoclàssic del S.XIX. La planta de la casa estava distribuïda en amplis salons i un menjador que s’obria a una gran galeria vidriada orientada a llevant i que omplia la casa de llum matinal. L’absència de cuines i altres espais de servei ens fa pensar que aquests estaven situats en un semi-sotarrani al que s’accedia des de la porta de servei que donava al carrer Cadis i que era molt més petita i menys ornamentada que l’actual.
La façana principal, que ara no podem veure des del carrer Càdis, s’obria cap a migdia i connectava amb l’avinguda que, travessant el jardí, portava fins a la porta del carrer Putxet, al cap de munt del carrer Sant Felip: una tanca de ferro forjat, franquejada per dos pilars, a sobre del quals descansaven els busts de Matilde Díez i Julian Romea mitrant-se l’un a l’altre.
Com els dracs, que viuen per sempre mentre que els nens es fan grans, les cases tenen una vida molt llarga i acullen altres histories i altres estadants. El temps fa la seva feina i envelleix, esborra, preserva, modifica.
Matilde Díez va morí a Madrid el 16 de gener de 1883. Tenia 65 anys. Als darrers temps de la seva vida tot fa pensar que s’estava a Barcelona més que mai.
Julián Romea havia mort 15 anys abans, quan només tenia 55 anys, víctima d’una malaltia del cor que havia contret durant una gira per Amèrica[7]. El 1873, s’ havia posat el nom de Romea a l'antic Teatre de l'Hospital que havia estat inaugurar el 1863 i que encara avui porta aquest nom[8].El seu fill Alfredo s’havia casat i amb dos fills petits havia enviudat al cap de pocs anys. Així que és molt possible que al darrers temps de la seva vida la Matilde sovinteges les seves estades a la casa del carrer Putxet, on fruïa de la companya del fill y dels nets.
Retrat de Matilde Díez ja gran que es conserva a l' l'Arxiu Nacional de Catalunya
El que sabem del cert és que, poc abans de la seva mort, quan ja feia anys que s’havia retirat dels escenaris madrilenys, seguia actuant a Barcelona. La Vanguardia recull notícies de l'actuació continuada de Matilde l'any 1881 al teatre Novedades i als primers mesos del 1882 al Teatre Principal. En una d'aquestes actuacions la Novedades veiem com el públic barceloní la seguia reverenciant.
"Doña Matilde Díez es siempre la maestra en el buen decir y el modelo que deben estudiar las actrices españolas. Al verla anoche en escena, en el ocaso ya de su gloriosa y dilatada carrera, echamos de ver la distancia que media entre muchas de las actrices que hoy dia pasan, por notabilidades, y esta verdadera notabililad, cuyo nombre vivirá inperecedero en los anales de la escena española.»[9]
Conducció del cadàver de Matilde Díez al cementiri.
Dibuix de Juan Comba, La Ilustración española y americana, 27 (3):52
En el seu testament deixa la casa al seu fill Alfredo Romea que, dissortadament, moriria nomes sis mesos desprès de la seva mare, deixant orfes els seus dos fills menors[10].
No sabem quant temps van quedar buits i desolats els jardins de la casa del carrer Putxet. Només sabem que set anys desprès en Xavier Tort i Martorell (1854-1912), encara jove però ja en ple desenvolupament professional i polític, es disposa a ampliar la casa afegint-hi un pis més. Tort i Martorell era un empresari i polític català, membre del Partit Conservador, que va ser diputat a les Corts Espanyoles durant la restauració borbònica i també regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Especialista en dret administratiu, és autor del “Tratado General de expropiación por utilidad pública”.
L’Elvira Farreres, que ho sabia tot sobre el Putxet, és qui ens explica la continuació d’aquesta historia:
“En morir Tort i Martorell la casa fou venuda a un industrial que es deia Capdevila i que va ampliar la vivenda respectant el jardí i el seu aire romàntic. Aquest senyor va deixar aquest món poc abans de la guerra i la seva vídua, en mig de les dificultats que aquesta comportava va aguantar la casa com va poder[11]. Anys més tard es va vendre el jardí i al cap de poc temps la reixa i els busts que ornaven la mateixa varen desaparèixer ja que un nou propietari que no devia ser partidari del "modernisme" tingué l'acudit de "modernitzar" el portal, instal·lant al seu lloc una tanca amb reixa de ferro, de sèrie, i sense cap mena d’interès artístic. Busts i reixa qui sap on hauran anat a parar, la reixa segurament fosa i els busts trinxats als derribos tal i qual"[12]
Era modernista la reixa? No ho crec. Qui sap si entre el 1900 i el 1910 algú va canviar l’entrada neoclàssica per una reixa modernista. De ser així, hauria conservat els busts? Pot ser l’Elvira ja ho sabia però va voler fer l’acudit i en Jaume Fabre s’ho va creure.
El que si es modernista és el poema que em ve al cap per concloure aquesta romàtica historia[13]
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia.
Sense les ferides que al cor ha deixat,
sense les ferides que es tornen a obrir
quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaven de pressa,
i encara no manca
penjat a la branca
un tros de la corda de l'engronxadora
com trista penyora
despulla podrida d'un món esbocat...
Faune mutilat
brollador eixut
jardí desolat
de ma joventut.
[2] FABRA, J. i J.M., HUERTAS, 1976, Tots els barris de Barcelona, Ed. 62, vol.3, pp. 120
Un altre expedient del 1865 aporta informació en el mateix sentit AMD Sarria-Sant Gervasi, AMDSG1-014, Ajuntament de Sant Gervasi de Cassoles 01/01/1865, Donya Engracia Fabra Sol·licita Permís a l'Ajuntament de Sant Gervasi de Cassoles Per Alienar l'Aigua Potable del Pilar Repartidor Que Hi Ha Prop de la Casa de Donya Matilde Díez, i Practicar Algunes Proves a la Canonada.
[5] FARRERAS, E. 1982, Adeu Putxet, Ed. 7 i 1/2, Barcelona, pg. 24 i 25
[6] Testimoni de la presencia i l’estima per Julian Romea a Barcelona tenim el carrer que porta el seu nom i que va, paral·lel a Via Augusta, entre La Travessera de Gracia i el carrer de La Granada i també el Teatre Romea que porta el seu nom des de 1873. Romea havia mort cinc any abans (1868) a Loeches (Madrid), víctima d’una antiga malaltia del cor, quan només tenia 55 anys.
[7] A la seva biografia es diu: “Estando en Barcelona agravose su enfermedad. Regreso precipitadamente a Madrid donde, por prescripcion facultativa, al pueblo de Loeches, y regreso poco después a la corte al ver que no encontraba alivio a su dolencia" Moriria al poble de Loeches el 10 de Agosto de 1868. Romea Yaguas (Julián). Biog., a: Enciclopedia Universal IlustradaEspasa-Calpe, Tomo LII, Espasa Calpe S.A., Bilbao, pag. 195
[10] BARATECH ZALAMA, M. T., 1991, Julian Romea: reseña de su homenaje postumo, A: Villa de Madrid, Ayuntamiento de Madrid, 103, pp. 55-65. En aquest mateix article es diu que Alfredo va ser enterrat a "San Gregorio de Dassolas, cerca de la quinta de recreo que habia comprado su madre para pasar grandes temporadas de descanso." Tot fa pensar que, malgrat la pifia l'Alfredo descansa al cementiri de Sant Gervasi
[11] Hem pogut comprobar aquest fet gracies a un expedient del 1959 en el que la propietària Mercedes Santgenís Vda. Capdevila presenta per la seva aprovació un projecte d’ampliació de la porta del carrer Cadis n 17, projecte que no es correspon amb la porta actual i que no sabem si es va arribar a fer (AMCBCN,Carpeta n º 50432 referente a la finca Cadiz 17).
[12] FARRERAS, E. 1982, Adeu Putxet, Ed. 7 i 1/2, Barcelona, pg. 24 i 25
[13] ALCOVER, J., 1909, La reliquia