La pedra Rosetta del barri: El carrer Saragossa el dia de Sant Medir 1925

Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró

 

Araceli Vilarrasa

Matí del 3 de març del 1925. Una colla de Sant Medir baixa pel carrer Saragossa, entre el carrer Santjoanistes i Guillem Tell. Es tracta d'una fotografia procedent del Arxiu de Sarria-Sant Gervasi que ha estat publicada en diferents mitjans. Tanmateix l'he triat per començar aquesta col.lecció de fotografies antigues perquè, com veureu al final, amagava un secret que ja ha estat revelat.

El tema principal de la imatge és la desfilada dels medins. A primer terme just apunten els plomalls dels quatre batidors de la Guardia Urbana de gala, que obren la marxa.

Al darrera hi va l'abanderat acompanyat de dos cordonistes a dreta i esquerra, muntants a cavall.

 

Els segueix el carro de les escombraries que, sobre la marxa, va recollint la brutícia que deixen els cavalls. 

 

Més enrere una banda de músics fa sonar els seus instruments de vent i de percussió, omplint l'aire d’alegria. Una mica més amunt veiem encara alguns carruatges que formen el seguici carregats de i caramels i ganes de gresca.

 

Es tradició que les colles passin per davant de les cases dels seus socis (1) i al carrer Saragossa hi viuen molts socis de la Humorística, amb seu al Farró i  també socis de l’Antiga de Sant Medir que té la seva seu a l’Ateneu de Sant Gervasi. Però aquesta colla no pot ser la Humorística. Si ho fos anirien en burrets i no en  cavalls, així que molt probablement ha de ser l’Antiga de Sant Medir(2).

 

Sobre les estretíssimes voreres alguns veïns observen el pas de la colla esperant els seus dolços projectils. A la dreta, a primer terme, uns nens en bata d'escola, perquè Sant Medir sempre es celebra en dia feiner. Els homes que, a banda i banda del carrer, acompanyen el seguici porten la típica gorra de plat que els identifica com a treballadors o menestrals. Observeu la manca absoluta de presencia femenina i de nens petits. 

 

Al terra del carrer podem veure les vies del tramvia 17 que just en aquest punt es bifurquen per facilitar l'encreuament dels tramvies que van en sentit contrari: de Plaça Catalunya a  la Plaça de la Constitució, avui Frederic Soler, o de la Plaça de la Constitució a Catalunya. Traça d'aquest tramvia és també la columna de ferro forjat que s’aixeca a primer terme a la dreta i que sustenta l’abundant cablejat elèctric que travessa el carrer de bada a banda (3).

 

A aquesta alçada el carrer està format per cases amb jardí frontal, de planta i pis o planta i dos pisos.

 

A primer terme, a l'esquerra, veiem una renglera de peces de marbre que pertanyen al taller Marbres Barba, especialitzat en làpides funeràries, que ocupava la cantonada Saragossa/Guillem Tell,  banda muntanya.

 

Més amunt, pujant a la dreta, probablement oculta darrere l’arbre esponerós que centra la fotografia, sabem que hi ha la casa del número 52, que encara es conserva i que, segons ens informa la seva tarja d’escala, va ser construïda al 1852.

 

Just davant de l’arbre veiem un segon pal de ferro del cablejat del tramvia. Es tracta d’un model posterior, més petit i de disseny més modern que es va utilitzar a partir dels anys 20 (4).

 

Si seguim la línia de façanes del carrer en direcció al Tibidabo, veurem que a sobre del terrat d’una de les cases següents hi ha dos dipòsits d’aigua de grans dimensions que ens parlen de les dificultats de disposar d’aigua corrent a les cases. 

 

Seguint més amunt, a darrer terme, abans del perfil de la muntanya podem intuir la teulada del convent de les Sanjoanistes (5).

 

Una desertitzada serra Collserola tanca l’horitzò. Al seu cim hi podem reconèixer l’Observatòri Fabra. El seu director, Josep Comes i Solà molt bé podria haver estat un dels personatges que es miren la desfilada del medins pel carrer de casa seva, la Vil·la Urània (6).  

 

Tornem ara a primer terme de la fotografia per resseguir a mà esquerra les façanes bellament ornamentades d’una sèrie de cases senyorials amb jardins davanters.

 

La primera, que només veiem a mitges, ha de correspondre a la casa de la cantonada amb Guillem Tell. En veiem alguns elements de la tanca; a primer terme una gran porta de ferro forjat franquejada per uns pilars acabats amb embellidors de ceràmica vidriada; més enllà una porteta de servei molt petita que ens parla de l’estructura classista i de la voluntat de diferenciació social en aquests temps; més amunt, veiem una segona porta de ferro forjat, amb pilars i decoració igual que la primera. Es tractava dons d’una de les cases més grans i luxososes del carrer. Aquest fet es confirma si observen que l’edifici de La Caixa que hi ha avui ocupa tres números (65-67-69) (7).

 

Al davant de la façana d’aquesta casa, entre la tapia i el jardí s’aixeca una columna alta i estreta. Es tracta d’un pilar d’aigua dels que es van utilitzar per donar pressió a l’aigua que s’obtenia d’algun pou o mina. S’hi veu una escala d’esglaons de ferro que servia per pujat a fer el manteniment del petit dipòsit situat al cap d’amunt del pilar. Malgrat ser una estructura senzilla però molt aparatosa i poc elegant, aquesta columna ens parla també de la importància d’aquesta casa que devia ser de les primeres en tenir aigua corrent (8).

 

Seguint carrer amunt – números 71 i 73 actuals - veiem una casa senyorial, gairebé un palauet, de planta i dos pisos amb una façana ornamentada amb elements eclecticistes. A la vorera, davant la porta, un pal de fusta de gran alçada sustenta els fils elèctrics que abasteixen les cases. 

 

A la parcel·la següent, una casa de planta i pis ha de ser l’antecedent de la que avui encara es conserva al nº 75.

 

I més amunt encara, una palmera ocupa el pati davanter de la casa del número 77, que no veiem, però que té una llarga història ja que va ser seu de La Falange desprès de la guerra i, posteriorment va acollir l’emissora Radio Joventut de Barcelona des del 1951 fins al 1970 (9). 

 

Més amunt de la palmera veiem les façanes d’unes cases més senzilles que corresponen a la banda de mar del carrer Santjoanistes. A la casa del cantó podem distigir una gran obertura en arc que, com veureu, amaga informació molt important.

  

Efectivament, si aquesta fotografia té avui un gran valor historiogràfic és perquè és la que ha permès a en Pep Arisa identificar i ubicar amb precisió les famoses Cases d’en Farró que donen nom al barri (10). Quan tot això encara eren camps i xaragalls, Silvestre Farró va fer edificar, a les primeries del S.XIX unes cases arrenglerades en forma de carrer. Sabíem que la façana estava orientada a migdia i que el carrer que va prendre el nom de Farró és  l'actual Santjoanistes. 

 

Al 1850 els propietaris encarreguen al mestre d'obres Jeroni Granell una reforma d'aquestes cases. Comparant el projecte de la reforma amb la fotografia que estem analitzant en Pep Arisa ha pogut identificar aquesta finestra arquejada com a part de les cases d’en Farró reformades.

 

Així dons ja sabem que les primeres cases urbanes del barri estaven a la cantonada Saragossa amb Santjoanistes, baixant a la dreta, banda muntanya, al solar que ara ocupa l’edifici d’estil racionalista que correspon al número 83 del carrer Saragossa.

 

Es per aquesta troballa que aquesta fotografia és la pedra Rosetta del Farró.

 

 

 

---

[1] Per una petita historia de les colles de Sant Medir a Barcelona podeu veure Les colles de Sant Medir. 186 anys endolcint Barcelona al blog de la ciutat

[2] ESTER DE LA HUMORISTICA, 2016, La colla de Sant Medir “La humorística”; Coses del Farró, nº6, Tardor. D’altra banda el recorregut de l’Antiga de Sant Medir segueix baixant actualment per Saragossa.  

(3) La columna de ferro forjat, d’aire modernista deu ser l’original del 1903 quan es va electrificar la línia. Del mateix model se’n ha conservat una a la plaça Figuerola. Un dels motius de resistència a l’electrificació dels tramvies va ser precisament la crítica al sistema de presa aèria de corrent tant per motius estètics com de seguretat. Tanmateix aquest sistema s’acabà imposant per la seva eficiència i econòmica. La substitució dels pals de fusta que sostenien el fil elèctric per «elegantes y esbeltas columnas de hierro, que al mismo tiempo pueden ser empleadas para sustentar las farolas del alumbrado eléctrico de las plazas y calles” eliminaven les dificultats estètiques. MERRY DEL VAL,D:, 1896, Barcelona y los tranvías eléctricos, Barcelona, Luis Tasso.

(4) Com aquest en podem veure a l’actualitat a l’Avinguda Tibidabo en el cablejat del Tramvia Blau

(5) ARISA, J., 2015; El monestir de Sant Joan de Jerusalem, “Les Joanes” del Farró, Coses del Farró, nº 4, Tardor

(6) Josep Comes i Solà, director de l’Observatori Fabra des de la seva inauguració al 1904 fins a la seva mort el 1937, vivia una mica més avall del carrer Saragossa a la Vil.la Urania que ara hostatja el centre cívic. VILARRASA, A, 2018, Urània, Coses del Farró, 10, Tardor i serie de posts La Petita Història de la Vil·la Urània

(7) Avui correspon als números 65 -67- 70, ocupats per l’edifici de La Caixa. Segons recorda en Pep Arisa, a la cantonada Saragossa amb Guillem Tell, en frot a Marbres Barba, i havia una torre molt gran envoltada de jardí que arribava un bon tros endins del carrer Guillem Tell. ARISA, J., 2014, El carrer Saragossa, Coses del Farró, nº 1, Sant Jordi, p.29

(8) A l’Arxiu Municipal del Districte de Sarrià Sant Gervasi he pogut trobar diversos expedients de 1853,1854 i 1856 que parlen de la instal·lació d’aquests pilars d’aigua a les façanes de les cases.

(9) Vegueu una interessant resenya sobre l’activitat de Radio Joventut i una extensa descripció dels origens i reformes de l’edifici a BALAÑA I BADIA, P., 2017, Quan Radio Joventut parlava des de el Farró, Coses del Farró, nº 8, Tardor, pp. 8-19

(10) ARISA, J., 2020, El vell Farró, Coses del Farró, nº13, p. 5

David de Moragas i Maragall: In Memoriam

Amb la Roser vam decidir obrir aquest post a la participació de tots aquells que van conèixer i estimar a en David i resulta que, inpensadament, s'ha convertit en el lloc de l'homenatge que li fa el barri en aquests temps de confinament; especialment amb l'anunci per part de Veïns-Farró de posar el seu nom al Concurs de Fotografia. En vindran d'altes, perquè aquest homenatge li volem fer junts, a viva veu i a la plaça. Mentrestant moltes gràcies a totes pels vostres textos.

 Podeu afegir el vostre text a comentaris o enviar-lo a 

finestresdelfarro@gmail.com 

Aquesta estranya primavera s’ha endut en David de Moragas. Tenia 82 anys i feia temps que lluitava amb la seva malaltia. Vivia al Passatge Sant Felip i potser l’havíeu trobat moltes vegades passejant pel Farró amb el seu barret de panamà i la seva americana blanca.

El vaig conèixer un lluminós matí de Tallers Oberts. Amb la seva habitual bonhomia ens va rebre a casa seva i ens va ensenyar el seu taller. Recordo una llum especial que arribava del sostre i es filtrava per les fulles de les plantes que omplien la casa.  A sobre la taula hi havia les seves obres més estimades: els quimigrames.

Pintor, fotògraf, escultor, ceramista; la seva vida va girar sempre al voltant de l’art. Ell hi feia broma. Son ens gens, deia, em ve de família (1).

Va néixer el 1937 a Sant Gervasi. Net del poeta Joan Maragall i fill del psiquiatre Jeroni de Moragas. De molt jove va saber que volia ser pintor i, a la vegada, va formar-se i va treballar com a fotògraf professional(2).

Em vaig guanyar la vida fent de fotògraf, ens explicava, i a més a més pintava tan com podia, fins que vaig descobrir que podia pintar amb la fotografia. Els quimigrames juguen amb els colors blanc, negre i ocre i s’obtenen tractant l’emulsió fotogràfica amb el gest dels pinzells. Es treballa amb un full de paper fotogràfic que s’exposa a la llum i amb un pinzell es dibuixen les imatges mentre el paper va pujant de tó fins a arribar al negre. Els ocres s’aconsegueixen amb el revelador i el fixador.

Fill de Sant Gervasi, va venir a viure al passatge Sant Felip. Era un enamorat del seu carrer i del seu barri i això el va portar a comprometre’s a l’organització dels Tallers Oberts.

Al setembre passat, al pregó de la Festa Major del 2019, la Roser Busquets va llegir un text preparat amb la col·laboració d’en David, la Montserrat Pla i en Francesc Daumal. En ell, recordaven així el naixement d’aquesta moguda farronenca que va durar 8 anys.

“...una tarda tranquil·la i assegudes a les cadires enfront del meu estudi del carrer Francolí, la Montserrat Pla, la Lourdes Romagosa que és l’esposa del David de Moragas, i jo mateixa, vam decidir que per poder participar en les Jornades de Tallers Oberts de Barcelona, i ja que Sarrià quedava lluny, ens podíem ajuntar, el David, la Montse i jo, i fer-ho també al nostre barri. Així va néixer al 2007, l’Art Farró-Putxet que integrava el barri sencer”.

De seguida el projecte els va créixer entre els dits i les Jornades es van anar enriquint amb propostes diferents. A l’activitat central, que era la visita del veïnat als tallers dels artistes, s’hi van anar afegint altres activitats com els tallers d’art per infants, que es feien a la plaça Mañer i Flaquer, la pintura al carrer, el guarniment de balcons amb obres d’art o l’exposició col·lectiva al centre cívic, que a aleshores era a la casa Sagnier (3).

Des de l’any 2010, per iniciativa d’en David de Moragas i amb l’ajut d’en Xesco Ginjaume, es va fer també el Concurs de Fotografia que encara ara continua com una activitat important de la Festa Major.

En David sempre hi era, sempre aportant idees, sempre col.laborador. 

Sortirem d’aquesta pandèmia que ens ha segrestat la vida. Vindrà altre cop la primavera, que al nostre barri comença amb la florida de les mimoses del Passatge Sant Felip, i recordarem en David obrint generosament la porta de casa seva a tots els qui s’interessaven per l’art. 

En aquest video d'un programa de betebé en 

David de Moragas i en Pep Arisa parlen del passatge Sant Felip

Les seves companyes Montse Pla i Roser Busquets ens han fet arribar aquests frases de comiat. Aquells que el vau conèixer podeu afegir les vostres als comentaris i les anirem incloent.

“El David de Moragas i Maragall era tot un personatge: simpàtic, elegant, educat , atent,  que es feia mirar quan passejava pel Farró.

Segons ell mateix deia es considerava un pintor i també podríem dir que una persona eclèctica, amb moltes i variades facetes. Abraçava diferents maneres de practicar l‘art: pintura, dibuix, escultura, fotografia, ceràmica, etc., sempre imprimint la seva manera particular d’interpretar  la vida i la naturalesa.

Quan el David, la Montse i la Roser van unir-se per organitzar les jornades de tallers oberts al barri del Farró, el David s’hi va abocar amb tot el seu cor. Quantes reunions, esforços i il·lusions hi va posar, sempre atent, donant idees i col·laborant amb tot el que calia.

Van ser uns anys molt prolífics tant pels artistes com pels veïns del barri.

DAVID ET TROBEM A FALTAR”

Montse Pla i Roser Busquets

El vaig conèixer als taller oberts de Farró Putxet, era una persona generosa ,afable i sobre tot enamorat de l'art. En tinc un gran record.

Anònim

Certament, en David de Moragas era un artista polifacètic: fotògraf, pintor, escultor, ceramista, ... Autodidacta, molt influenciat per l’impressionisme, gaudia en experimentar contínuament amb noves tècniques. Home de fàcil conversa, “petar la xerrada” amb ell -a la porta de casa seva, al seu estudi o en qualsevol trobada casual pels carrers del barri, era sempre un plaer.
Pel Sant Jordi del 2017, precisament tres anys justos abans de la seva mort, a la revista COSES DEL FARRÓ nº 7, dins l’espai “El racó de l’artista” li dedicarem un petit article. Per a complementar-ne algunes dades, ens va rebre al seu estudi on ens mostrà diferents mostres de la seva obra i, poc amic de l’”autobombo”, li anàrem arrencant alguns detalls de la seva trajectòria artística.
En una paret de l’estudi hi tenia un poema -escrit per ell-, que era tot un plantejament de vida. Ens agradà i ens autoritzà publicar-lo en la ressenya. Pensàvem que, retrata perfectament la seva manera de ser i sentir. Us el mostrem de nou, en homenatge:
“La vida és plena de colors
Com les quatre estacions de l’any.
Cal viure cada estació amb plenitud.
Quan es neix i s’és infant, és la primavera.
L’estiu, és la joventut.
La maduresa, la tardor.
L’hivern, la vellesa.
Si mirem el passat amb alegria, 
Viurem un present ple de vida i colors.
No esperem donar la ma en l’últim moment,
Donem-la a cada instant.
La vida sols és un instant en el temps i l’espai,
Al donar-nos les mans fem que sigui eterna.
Fem que dins nostre hi brolli l’amor.
Amb amor podem viure intensament 
Les nostres quatre estacions." 
Molta raó, David: “...La vida sols és un instant en el temps i l’espai...” però, en el nostre record, tu hi seràs sempre present. Descansa en pau, veí i amic.

Pep Arisa

Sempre em ba semblar un senyor elegant, simpàtic i era agradable conversar amb ell sobre tot d'art. Va tenir la gentilesa un dia fer-li una classe del que per ell era la seva passio, la pintura fotogràfica, a un net meu que llavors estudiava Belles Arts crec que li va transmetre. Actualment la fotografia forma part del seu treball i del seu perfil artístic. Gracies per la teva amistat.

Rosa Blanh

Fa anys que ens vàrem coneixer, junts vam tirar endevant el concurs de fotografia del Farró, i a partir d'aquí va néixer una bona amistat, trobaré molt a faltar les tertulies al teu estudi o a la porta del consultori, parlar amb tú sempre em donava pau i serenor, un petó molt gran a on estiguis, i espero segueixis compartint les teves vivències i saviesa amb el nous companys, el que ja nó sé és si et deixaran fumar, fins sempre amic David!!

Xesco Ginjaume

Gràcies David per la teva generositat.
Avui pensava en tú mentres llegia un article científic de La Vanguardia que deia: Científicos de la NASA hallan evidencias de un universo paralelo donde el tiempo va hacia atrás.
Tal vegada tú ara ja ho coneixes, i fins i tot ho experimentes i ho comprens.Gràcies David per encomanar la teva constant curiositat. Fins l'infinit. T'estimo. 

Maria José VELA

Asseguts en un banc de la placeta, l'home de la camisa texana blau cel em va mirar seriosament. Li havien arrancat quelcom més profund que les arrels de l'arbre de Fortià. L’enfermetat li havia tret el que era sagrat per a ell; les ganes de pintar.
—Que vols aprendre aquarel·la? Però si tú ja en saps d'això. —Em va dir.
Vaig fer que no amb el cap. Jo sabía que no sería fácil portar-lo a que m’ensenyés. Era tossut en moltes coses,  però volia intentar-ho. Ell portava molts mesos sense pintar res. No en tenia ganes.
Es va posar bé el seu barret de palla.
—T’ofereixo el meu taller. —Va dir-me el David tot seriosament.
Vaig pensar que potser el destorbaría. Ara em sap molt de greu no haver-ho aprofitat. De segur m’hagués ensenyat molt més sobre tot el que ha viscut. El seu gran coneixement de la vida.

 Francesc Daumal i Domènech, maig 2020

Et vaig conèixer quan jo tenia 15 anys aproximadament al poble d'Alp quan vam anar a jugar un torneig de hoquei sala en una pista al costat de l'estació amb el nostre equip del Junior.

No recordo com vam quedar en el torneig però si que vam fer una festa al final inoblidable, ballant tots junts a tot el llarg de la pista a l'unison! Genial! Amb altres amics Serrahimes i Romagoses entre d'altres!

Després vam coincidir altre cop quan intentant fer fotos vaig necessitar el teu ajut a la botiga de fotografia que tenies al carrer Hercegovina i vam seguir recordant Alp i tota la colla.

Més endavant coincidim a viure al mateix barri, al Farró, i molt aprop uns dels altres, fins que un dia, la Roser Busquets, la teva dona, la Lourdes Romagosa, i jo vam iniciar el que després seria l'Associació Art Farró-Putxet, a la que vas assumir el rol de Vicepresident que vas anar exercint amb alegria fins al punt que vas voler ampliar les activitats creant el Concurs de Fotografia que a partir d'aquest any i en honor teu es dirà o tindrà el premi David de Moragas segons m'ha arribat i que considero tan merescut. 

Ets el meu amic!

Hem passat molts moments molt alegres i divertits també amb la Lourdes, la Roser, el Paco i el Josep Ma. que ha fet que la nostra amistat fos més consolidada.

Gràcies per ser tant planer, natural, generós, simpàtic, també punyent quan ha calgut, creatiu, juganer, incitador i innovador.

Rep un petó etern David!

Montse Pla Soler 

Pintaba en mi taller una tarde soleada cuando aparecieron los tres, David, Montserrat y Roser, me cogieron por sorpresa no sabia que querían, pero pronto me abrieron las puertas de su asociación, y compartimos momentos entrañables, entre sobrasada picante y olores de primavera, el color bañaba cada lienzo, la luz invadía la plaza, y las obras tintineaban desde las terrazas, David estaba feliz entre su gente , su adoración a los pinceles, unía a todos en una algarabía de color. Reia el día que fuimos a la cabalgata llenos de paraguas,sonaban las cuatro estaciones de Vivaldi y elegimos el otoño, fue anecdótico porque llovió y el tomo uno de los paraguas y se lo dio al alcalde de Barcelona, así era el, alegre comprometido, generoso, vivaracho y al mismo tiempo le bañaba una picardía serena...BUEN VIAJE AMIGO...quedas en la memoria de todos... 

Elena Rubert

Coneixem en David des del nostre aterratge a Veïns Farró. Vam coincidir en el “grup de treball sobre el futur equipament del carrer Saragossa 29-31” i a partir d’aquelles reunions en les que vam compartir debat i propostes vam iniciar una relació molt de barri.

Gràcies a les converses que vam anar tenint, vam crear vincles entre dues entitats que teníem moltes ganes de fer activitats: Art Farró-Putxet i Veïns Farró. I una de les primeres que vam començar a compartir va ser el Concurs de Fotografia. Primer col·laborant, i ja darrerament en David ens va traspassar tota l’organització. Per a nosaltres ha estat un honor compartir la passió d’en David per la fotografia i de retruc amb tot el veïnat del Farró.

I és per això que des de la junta de Veïns Farró, i amb el permís de la família, hem decidit que a partir d’aquest any el “Concurs de Fotografia al Barri del Farró” passi a dir-se:

CONCURS DE FOTOGRAFIA DEL FARRÓ - DAVID MORAGAS

Serà el nostre petit homenatge al responsable de que el Farró tingui un bon planter de fotògrafs.

Veïns Farró

Parlant de fotografies i del David, una petita anècdota.

El David ens va explicar al Josep María i a mi que quan era molt jove li havien regalat una bona màquina fotogràfica i que un bon dia va anar als Encants i d’amagat, ja que estava prohibit, va anar retratant els estranys personatges que per allà hi havien. 

En resum, tenia una bona col·lecció de fotografies d’una època històrica dels Encants.

El Josep Maria es va posar en contacte amb la responsable de l’arxiu històric del barri Fort Pienc,  Gisela Boronat, la qual es va mostrar molt interessada en les fotografies  i va proposar la possibilitat de mostrar-les a la Sala d’exposicions  de Fort Pienc.

Així es va fer  i per la Festa Major del barri es va dur a terme. En acabar i com a fi de festa , ens van convidar al David, la Lourdes i a mi  mateixa a una fideuà  solidària amb tota la gent del barri.

Roser Busquets

David, un gran amigo. Era amable, generoso, cariñoso y muy buena persona. Si necesitabas algo allí estaba para lo que fuese. Le gustaba lo bonito y amaba el arte como artista que era y como persona. Siempre me lo encontraba paseando y nos poníamos a hablar de lo que estaba pintando y lo que estaba disfrutando. 
Lo encontraré mucho a faltar.

Teresa Sarrias

El Jardí de Sant Gervasi també s'ha volgut fer ressó de la mort d'en David de Moragas. 

---

[1] 17-11-2010,"David de Moragas: Quiero morir con el pincel en la mano", El periódico.

[2] Per una informació més detallada sobre la seva vida profesional vegueu aquí la presentación de la seva exposició Quimigrames, realitzada el 2006 al Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya.

[3] Podeu veure els programes i imatges de les Jornades de Tallers Oberts al blog Art-Farró-Putxet.

COSES DEL FARRÓ

Per la Festa Major aquest blog estrena pàgina nova: COSES DEL FARRÓ, la revista.

Des d'aquesta pàgina podeu consultar i descarregar tots els números de la revista de l’Associació de Veïns i Comissió de Festes del Barri del Farró.

Aviat farà dos anys que aquest somni, impulsat per un gran amic i comentarista d’aquest blog, en Pep Arisa, va començar a fer-se realitat i, fins avui, s’ha anat mantenint gracies a la feina de la Vocalia de Publicacions de l’Associació, de la que tinc l'honor de formar part.

Llarga vida a la revista i esperem anar-ne tenint molts números més.

Anar a la pàgina COSES DEL FARRO. La revista.

L'Altra pedala pel Farró

Com molta gent, vaig començar a llegir L'Altra de Marta Rojals empesa pel bon record que em va deixar  la lectura de la seva primera novel.la - Primavera, estiu, etcètera - i també com molta gent, em vaig endur una sorpresa en trobar-me amb un llibre molt diferent; una història i uns personatges dibuixats a l'aquarel.la, que ens mostren la nuesa del no-res quan la crisi esdevé normalitat i vida qüotidiana, quan la llibertat és una aparença. 

L'autora, col.laboradora habitual de Vilaweb, parlà d'aquesta obra en una entrevista  on diu que la idea de la novel.la parteix d'un article seu publicat a Vilaweb que porta per títol Creients. En aquest article descriu la decepció d'una generació, la seva, la dels nascuts a la dècada dels setanta, que es van creure que si estudiaven i eren bons professionals ho tindrien tot.

Per mi la sorpresa del llibre va tenir a més un altre al.licient. Els escenaris que ha triat l'autora per emmarcar la seva història van de Galvany a Gracia passant pel Farró.

I no ho fa perquè si. De ven segur que la seva formació d'arquitecta li permet una mirada d'urbanista per donar un valor social a l'emplaçament dels llocs on transcorre la història. 

L'Anna, treballadora autònoma del disseny gràfic, viu a cavall entre la casa i la feina però, en un món on tot es dissol i es barreja, acabarà convertint la seva casa en un lloc per treballar i trobant al taller l'espai idoni per un amor transgressor.

El taller ens el situa a Gràcia; la Gràcia inquieta, activa i menestral, que acull les mil iniciatives d'aquesta jove generació emprenedora per força, que ha transformat les antigues fàbriques en tallers de creació i en espais de co-working. "Aquell mateix estiu…va començar a fer matins a l'Estudi n 3 de l'anomenat pati dels Tallers" (p.74). Un barri que hauria pogut ser testimoni de l'èxit de tot aquest luxe de capacitats i iniciativa, però que ha quedat suspès, a mig aire entre l'especulació, la precarietat i l'oci.

Tanmateix l'Anna i el seu marit, en Nel, un llicenciat en història aturat des de la reestructuració del diari on tenia un bon lloc, no viuen a Gracia. Els seus recursos actuals i els preus als que s'ha posat el barri no els hi permetrien. I dons, on poden viure? L'autora és conscient que la vivenda és el problema clau al que s'enfronten els joves i de com, en molts casos, el problema només es resol per la capacitat que tenen les famílies de l'antiga clase mitja de cedir pisos a aquesta nova generació exclosa de la festa. 

Per això l'Anna i en Nel "van córrer a viure junts al pis amb cara i ulls que l'oncle els posava a disposició a Sant Gervasi." (p. 53). Aquest pis es troba al carrer Balmes, en algun lloc entre la plaça Molina i Pàdua. No diu a quin cantó, però a mi m'agrada situar-lo a la banda de Galvany.  

"A l'habitació mitjana del pis de l'oncle Avel.lí - un luxe de tres dormitoris en una ciutat de preus hipertrofiats - l'Anna va veure l'oportunitat de recuperar la calma. Si li convenia res estava a 20 minuts caminant i a set pedalant de l'Estudi 3" (p. 41)

I ja els tenim vivint en un pis de luxe, amb el confort que sempre havien cregut que tindrien, però amb el dessassosec i els conflictes que els provoca la situació del préstec familiar i d'un cert desclassament.  

"Com que deu ser l'única veïna del barri que no té residència a la platja, li queda tot el terrat per ella sola" (p. 176)

I així és com el Farró es converteix en un territori de pas que l'Anna creua a peu o pedalant sobre la seva Brompton.

"Avui atravessa el Farró amb la marxa llarga, somriu als gossos que es mosseguen els colls a la gespa de Lesseps, treu la llengua a un nen de cotxet, enlleganyat, que puja pel carrer Verdi…" ( p. 87)

"….. la sola de les botes li grinyolarà pels laberints del Farró fins que arribi al brogit de la plaça Lesseps" (p. 62)

És molt temptador comparar la figura de l'Anna amb la d'una altra noieta que fa vuitanta anys també corria pels carrers del Farró, l'Aloma de Mercé Rodoreda, que vivia al carrer Ríos Rosas i que pujava al terrat de casa a estendre els llençols.

Aloma era molt jove i l'Anna també ho és. Però l'Anna és jove amb una joventut allargassada i mentidera que de sobte la pot fer sentir molt vella. 

Diríeu que l'Anna ha conquerit la llibertat e independència que Aloma gairebé no gosava somniar; va estudiar una carrera, té una feina i una economia pròpia i es sent prou mestressa del seu cos i de la seva vida com per explorar el desconegut. I tanmateix tot això no la salva, no apaivaga la necessitat d'oblidar, de perdre's en els seus forats negres.

Aloma, que perd la casa i la família en una aventura sòrdida i mesquina, trobarà en el fill que no hauria volgut una nova força per construir-se; per ser valenta, diu ella.

L'Anna no. El fill de l'Anna, desitjat i temut, sempre aplaçat, no arriba per salvar-la d'ella mateixa, ni per salvar-la de l'altra. 

I no us dic res més, que no us vui espatllar la lectura.