El pintor Oleguer Junyent i el passatge Mulet

Guiu Asbert Rubio

El passatge Mulet

Sant Gervasi. Oleguer Junyent Sans, 1936. 

Parlar del passatge Mulet és parlar d’un paisatge relicte, d’un carrer que ens transporta al Farró del segle passat, de cases per les quals han passat moltes vides. La portada d’aquest article és una pintura feta des d’un dels seus terrats, fa gairebé cent anys. Descobrir quina era la relació del pintor amb el passatge ha sigut l’objectiu d’aquesta petita investigació, amb la que he pogut ubicar una instantània ja molt desconeguda. 

Entre els residents que han engrandit la història d’aquest passatge hi ha el cèlebre Achille Battistuzzi, pintor italià que immortalitzà nombrosos paisatges barcelonins, incloent-hi la finca del marquès de Santa Anna, que l’escriptora Elvira Farreras utilitzà com a portada del seu llibre “El Putxet: Memòries d’un paradís perdut.” Residí fins a la seva mort a la casa del número 13.

Però avui la cosa no va de Battistuzzi sinó d’un altre pintor, propietari de la casa del davant, el número 14, que encara avui tenim la sort de poder contemplar (1).

La família Junyent

Oleguer Junyent (1876-1956) va ser escenògraf, pintor, col·leccionista i fotògraf, entre d’altres (2). Nascut en una família d’espardenyers, el seu avi Sebastià Junyent va ser un dels organitzadors del carnestoltes del Born. El seu germà Sebastià també es va dedicar a la pintura.

La casa del número 14 va ser propietat des de (almenys) l’any 1882 de Sebastià Junyent Busqué, tiet d’Oleguer i Sebastià. En morir Sebastià la propietat passà al seu germà Francesc, pare dels pintors.

A la casa Oleguer Junyent hi va tenir en algun moment un taller, encara que el principal el tenia al carrer Bonavista de Gràcia. 

Oleguer Junyent vist per Ramon Casas. MNAC. 

La casa

La casa es va construir en el context de la urbanització del passatge, promoguda per Antoni Mulet Orfila entre 1867 i 1870. Antigament, la numeració de les cases del passatge estava invertida, parells al nord i senars al sud, i per això la casa en qüestió consta a l’antiga documentació amb el número 15.

L’any 1882 Sebastià Junyent demanà permís per aixecar un pis a la casa, que aleshores només constava d’un sol pis. Posteriorment, s’hi afegí un tercer cos que la portà a l’aspecte actual.

Projecte recollit a l'expedient d'ampliació (3)

Oleguer, pares i germans sembla que s’hi va traslladar l’any 1896 (tot i no constar al Padró de Sant Gervasi). La mare va morir al cap de dos anys i el seu pare no va trigar molt més, aleshores Oleguer ja estava emancipat i ja començava a anar d’aquí cap allà per tot el món, per la qual cosa el més segur és que no passés molt de temps al barri (4). La propietat, però seguí en mans de la família, que la va llogar a particulars (com consta en els censos de 1895 i de 1924) i a entitats com el Centre Autonomista Català de Sant Gervasi. 

Centre Autonomista Català de Sant Gervasi

Oleguer Junyent va ser un gran amic de Francesc Cambó, un dels fundadors de la Lliga Regionalista. Aquesta amistat probablement va fer que durant un temps, part de la casa fos llogada al Centre Autonomista Català de Sant Gervasi, centre adherit amb la Lliga Regionalista. 

El Centre s’hi traslladà l’any 1911, i s’hi estigueren fins a l’abril de 1932 (5). La seva anterior i primera seu havia estat des del 26 de febrer de 1905 al carrer de Sant Eusebi 8 (6), en una torre molt propera a la segona ubicació.

Moisès Broggi explicà que hi anava alguns diumenges amb la seva mare i germà. Hi feien teatre en català i balls. El Centre també organitzava les festes majors i promovia esdeveniments com els jocs florals. També s’encarregà de col·locar una placa commemorativa a la casa familiar de Joan Maragall, el juny de 1917. 

La casa de la família Junyent a l’actualitat. Foto pròpia (Maig, 2024).

La pintura

Tornant a la pintura, en algun moment de l’any 1936 Junyent va pintar aquesta instantània des del terrat de la seva casa, que era de les més altes del passatge, on la majoria eren de planta o planta i pis. S’hi veu la façana posterior de la casa (desapareguda) del carrer Sant Eusebi número 14, que tenia quatre patis que feien frontera amb els patis de les finques del passatge Mulet. En un d’aquests patis hi podem veure una taula, roba estesa i abundant vegetació. El terrat també és ple de roba estesa.

Al fons es poden veure dues cases amb accés pel carrer Saragossa, concretament les que fan cantonada amb Sant Eusebi: la primera al costat sud d’una tonalitat ocre, existent actualment amb alguna modificació, i l’altra de color blanc al costat nord, de la qual es veuen les escales d’accés al terrat. 

També s’hi pot observar un arbre, que formava part del primer arbrat que va tenir el carrer, només en el tram de Riera de Cassoles a Saragossa, consistent en una vintena d’acàcies.

D’aquesta manera, el gran pintor va regalar al barri un instant de la seva vida, un retrat d’una vida en un Farró desconegut.

Notes

(1) Per més informació sobre el Passatge Mulet en general podeu consultar Arisa, P. 2017, El passatge Mulet, Coses del Farró, nº17, pag.7

(2) Beltrán Catalán, Clara (2020). Oleguer Junyent i Sans, pintor-escenógrafo. Entre la tradición y la modernidad (1899-1936). 

(3) Mulet, Ptge., 15. Solicita permiso para subir un piso en casa de planta baja. Junyent, Sebastian Miquel Roca, Luis de 

(4) Ajuntament de Barcelona (2017) Oleguer Junyent, col·leccionista. Roda el món i torna al Born. Museu Frederic Marès, Arxiu Fotogràfic de Barcelona. 

(5) La Veu de Catalunya, 7 d’abril de 1932, pàg. 4

(6) La Vanguardia 22 febrer 1905, pàg . 3

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

La capça de mistos

Pep Arisa

Hi ha una casa, al barri, que la gent -que sovint tenim força malicia- anomenàvem (i alguns encara anomenen), pel seu perfil i forma: «La Capça de Mistos».

Al xamfrà dels carrers de Lincoln amb Santjoanistes, al número 58 de Lincoln, hi ha un edifici alt, de quatre plantes, amb una llarga façana i molt poca fondària que, vist de perfil -des del xamfrà de Santjoanistes amb La Gleva-, sembla una capça de mistos.

Al poc d’obrir-se, per part de l’Ajuntament l’any 1948, el darrer tram -des de Guillem Tell fins a Santjoanistes- del carrer de Lincoln, la propietat d’una estreta i llarga parcel·la -d’uns 50 m2- que feia xamfrà amb Santjoanistes, en decidí treure’n profit construint-hi un edifici de pisos i locals per llogar. 

El nostre barri, com molts altres de Barcelona, malgrat la difícil situació dels temps de postguerra anava, poc a poc, recuperant-se. El franquisme, que intentava redimir la destrucció que ell mateix havia provocat, intentà incentivar una política d’urbanisme -recuperant projectes dels anys 30 que havien quedat aturats- com el soterrament del tren de Sarrià i la posta en servei del ramal del Tibidabo, la consegüent urbanització de la Via Augusta, les places de Gal·la Placídia i de Molina, el mateix carrer de Balmes, la Ronda del General Mitre, la avinguda Príncep d'Astúries (l’actual Riera de Cassoles)... Aquestes grans obres van anar acompanyades d’altres de menors, però també -especialment per al barri- importants, com millores en el clavegueram i l’eliminació de «culs de sac» en alguns dels carrers adjacents, paral·lels i travessers a aquestes grans vies. Al Farró, per exemple, l’obertura dels carrers de Santjoanistes, de Francolí i de Sant Hermenegild (fins a Balmes), la prolongació del de La Gleva (des de Sant Hermenegild fins a Pàdua) o el de Lincoln (en el tram que va de Guillem Tell fins a Santjoanistes, en sentit muntanya i fins a la Via Augusta, en sentit mar), en son una mostra. 

Per un altre costat, igual que havia fet la República l’any 1935, el nou règim promogué, per a combatre l’atur i millorar la manca d’habitatge, una política de construcció d’edificis, normalment blocs de pisos -de renda limitada- amb exempcions tributaries durant uns anys, declaració d’utilitat pública per a efectuar expropiacions, subvencions i ajuts econòmics, préstecs hipotecaris,... Això va ser aprofitat -evidentment pels sectors deprimits de la població que hi trobaren feina- però, també, per determinats membres de les classes mitjana i alta, els «nous rics» i «espavilats» -sense oblidar les entitats bancàries i Caixes d’Estalvis- que amb l’especulació immobiliària arribarien a obtenir grans beneficis . 

Un edifici estret, estret

En aquest context doncs, el juny de 1949, la senyora Asunción Valcárcel Bazo -la llavors propietària del terreny situat al número 58 del carrer de Lincoln- encarregà, a l’arquitecte Joaquim Mascaró i Vinyets, titulat l’any 1942, el projecte [1] i direcció de la construcció d’aquesta casa.

Era -i és- un edifici de planta baixa, amb dos locals o botigues i tres plantes més, amb dos pisos per planta. El mateix ajuntament, en la memòria i planells segellats que presentaren per a obtenir la preceptiva sol·licitud del permís d’obra, ratllà la paraula «pisos» i la substituí -manuscrita, però amb lletra majúscula- per la de «estudios». Tant evident era que elspisos eren molt petits -com un parell de «mistos» dins la capça-... Cadascun d’aquests «estudis» -d’uns 25 m2- consta de recibidor, aseo, cocina-comedor y un dormitorio.

D’una manera enginyosa, com a bon professional, l’arquitecte va saber treure'n profit. Destinà la part més estreta de la finca, al mig de la casa, per a encabir-hi l’escala d’accés als pisos superiors que s’il·lumina aprofitant el tancament de panots de vidre de la façana. A banda i banda de cada replà -del primer, segon i tercer pis- hi ha els «estudis», un a cada costat, amb les obertures de les finestres donant a la façana. Quelcom semblant va fer amb les botigues de la planta baixa, una a cada costat de la porta d’entrada, amb les obertures (originàriament una porta i una finestra-aparador a cada local) donant directament al carrer.

Dos locals petits, però que havíen estat plens de vida

Als passats anys cinquanta, quan jo era un infant, en una d’aquestes botigues -la que donava al xamfrà- hi havia una papereria -al barri, llavors, n’hi havia moltes...-. Hi venien material escolar i, també, per a la gent gran: papers, llibretes, llapis -de colors «Alpino» i normals-, mànecs i plumilles, sobres de diferents mides, paper d’embolicar i de forrar, tinters, secants, carpetes, gomes d’esborrar «Milan», paper per fer copies a la màquina d’escriure, maquinetes de fer punta, algun «plumier» de fusta,... 

També tenien, però no gaires, algun conte d’aquells d’en Ferràndiz amb les tapes de cartró troquelades i algun llibre clàssic juvenil. No tenien, ja ho heu vist, gaire espai per això procurava tenir de tot una mica... En tenia cura i n’era la mestressa, la «senyoreta Sònia»; una dona, austríaca, de mitjana edat -que, amb accent, parlava castellà i català-. Havia vingut a Barcelona, l’any 1942, amb «Els Vienesos» una companyia de revista i opereta austríaca, creada per en Arthur Kaps i en la qual hi havia altres artistes com Franz Johan i Herta Frankel... Efectuaren representacions, en diferents teatres de Barcelona, fins l’any 1955. La nostra «senyoreta Sònia» havia format part de la companyia, potser com a corista o ballarina. Segurament va ser a mitjans dels anys 50 quan, havent plegat de «Els Vienesos», vivint com vivia al mateix carrer de Lincoln davant de la botiga, s’hi establi. Recordo, que la «senyoreta Sònia» continuà vivint al barri -ja sense cap vincle amb la papereria- fins ben entrats els anys 70. Sempre quan la trobàvem pel carrer, com si encara fos a la botiga, en destacava el seu somriure i amabilitat. 

També ocupà aquest local, clar, quan ja no era papereria, una ben assortida verduleria i, alhora, petita botiga de queviures -un colmado- on, també en poques quantitats, hi tenien el més imprescindible (llaunes de conserves, algun paquet d'arròs o de sucre, vi bo i algun licor -embotellat-...). La Mercè Niubó -sempre enfeinada i poc parladora- i el seu marit, n’eren els propietaris. Hi van estat, fins que els arribà la jubilació, forces anys. 

A l’altre local, que dona només al carrer de Lincoln, sempre hi recordo una perruqueria de senyores. La perruquera era la Mª Àngels Niubó, germana de la Mercè la verdulera, que també estigué en aquesta botiga fins que, per raons de salut, ho tingué de deixar. Allà hi acudien, a posar-se «guapes» i pentinar-se, forces dones d’aquest costat del barri. Ara, des del 1998, hi ha la Perruqueria de la Pilar López, que va treballar uns anys amb la Mª Àngels i ha continuat oferint, especialment a les veïnes -amb els estils i modes actuals- els seus serveis. A primers de febrer del 2024, aquesta mateixa perruqueria es traslladà -continuant dins del barri- al carrer de Sant Guillem.

Actualment els baixos són buits tot i estar situats en un lloc ben animat del barri. Al que fa xamfrà, quan va plegar la verdulera -la Mercé- s'hi van estar, en periodes relativamet curts, diferents negocis que han anat tancant. El mateix passa amb el que era la perruqueria de la Pilar López que, des que en va marxar, dona l'impressió que és vuit. Una mostra més de la necessitat d'actuar amb diferents mesures per afavorir el manteniment del comerç local.

El rascador de la capça

Tornant al tema de la «Capça de Mistos». Potser va ser un detall murri del mateix arquitecte o constructor però, si mirem la curta i estreta façana que dona al carrer de les Santjoanistes, hi podrem observar, com si es tractes del «rascador» d’una caixa de mistos, una mena d’esgrafiat o requadre que va de dalt a abaix de la paret. 

Notes

[1] Projecte a la Carpeta nº 41181 de l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB)

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom

Nou “barricidi”: L’enderroc de la Casa de la Mel a la plaça Mañé i Flaquer

  Araceli Vilarrasa i Pep Arisa 

Carrer de Vallirana 25-27 i plaça de Mañe i Flaquer 9. Inici del «barricidi» 

(Foto Joan Bosch)

A primers d’aquest mes de maig, quan encara ens dura l’enuig per l’enderrocament de les cases Bigorra al carrer Rios Rosas (1), en Joan Bosch ens va fer arribar la imatge amb que obrim aquest post. Era l’inici d’una mort anunciada: feia temps que l’edifici era buit i havíem començat a veure l’actuació de treballadors fent proves de sondeig.

Pocs dies després, una gran lona embolicava tot l’edifici, amagant el que s’hi feia dins... i avui la casa ja és a terra. 

De la Casa de la Mel al Humedad Relativa

La Casa de la Mel ja es només història, una història que, una mica, ja us hem anat explicant a la passejada pel carrer Vallirana. (El carrer Vallirana. Primera part. Vallirada de Baix). 

 «... Al número 27 (del carrer Vallirana) fent xamfrà amb el número 9 de la plaça de Mañé i Flaquer, s’hi establí durant molts anys, on ja abans hi havia la botiga de queviures Vilardell, el “colmado de categoria” d’en Ramiro Prunés. L’establiment era també conegut per LA MASCOTA o LA CASA DE LA MIEL perquè estava especialitzat en la “compra y venta de MIEL PURA DE ABEJAS en grandes cantidades y en detall” segons deia en un anunci dels passats anys 40. En Ramiro Prunés i Puig (Barcelona 1901-1982) era tot un personatge que igual venia mel, atenia els clients o feia versos que publicava, especialment pels Nadals, en una mena de diari-participació anomenat LA FORTUNA.”

 

Entre els anys 1986 i el 2005, com també ens recordava una amable comunicant en un dels comentaris a l’itinerari, hi hagué, als baixos d’aquest edifici, el Bar-Discoteca «HUMEDAD RELATIVA» (2) on van arribar a oferir concerts de música «en directe», de forma permanent, les tardes dels diumenges i era, així mateix, l’espai de trobada -prop de casa- de molts joves del barri.

 

Anys després, la discoteca, canvià el nom pel de «DISTRITO CINCO»

Cartell d’Humedad Relativa, amb un seguit de concerts, delfebrer de 1995

Segons el Cadastre aquesta casa es va construir l’any 1890. Els baixos, cadastralment, estaven declarats com a local comercial i el primer pis com un equipament d’ensenyament. El Cadastre, no sempre l’enceta, però si que aquesta casa del xamfrà de «la placeta» de Mañé y Flaquer, era -segur- de les més antigues del barri. 

Una ferida al cor del barri

Si hi ha algun lloc emblemàtic del barri del Farró és sens dubte la plaça Mañé i Flaquer. Situada a l’encreuament entre Vallirana i Santjoanistes, l’antiga plaça de la Creu ha estat des de sempre el centre de la vida veïnal, on es celebraven i es celebren les festes populars i els esdeveniments col·lectius més importants.

 Tanmateix aquest caràcter, que és manté ven viu pel que fa a la convocatòria de les festes tradicionals, està perdent a grans passes la seva identitat, tant pel que fa al patrimoni i el paisatge urbà, com per la pèrdua de la seva vitalitat com a espai comercial.

 

Membres de la colla dels “burrets” a plaça Mañé i Flaquer, davant de can Benet. Al darrere, el carrer Vallirana, els anys cinquanta © Fons família Iserte 

(Foto publicada a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià) 

El tancament i enderroc de Can Benet, que era la seu de la Colla dels medins de la Humorística o dels Burrets va ser una ferida important (3). Encara queda en peu l’edifici de la fàbrica Numax que guarda el record de la seves lluites (4) i també la casa d’en Joan Bosch, mostra valuosíssima de les torretes del barri que el seu propietari s’ha encarregat de historiografiar àmpliament a Coses del Farró (5). La resta són edificis de substitució, tristament anodins, que han estat construïts amb l’únic objectiu de millorar el rendiment immobiliari dels solars.

 L’enderroc del edifici on hi hagué La casa de la mel ve a completar l’operació.

L'enderroc el 30 de maig del 2024

Actuacions al segle XXI amb criteris urbanístics del S. XX

La concepció que avui es té del patrimoni urbà ha canviat substancialment. De la protecció de monuments excepcionals i singulars s’ha passat a la valoració del paisatge urbà com a espai de memòria i de preservació de la qualitat mediambiental. Aquest canvi es sustenta en l'elaboració d’estudis sobre el paisatge urbà que recomanen protegir finques i edificis no només pel seu caràcter monumental sinó tenint en compte els aspectes vinculats al caràcter dels barris, les traces històriques i els vestigis del paisatge.

Tanmateix aquests canvi de sensibilitat no ha generat encara els canvis normatius necessaris per aturar la piqueta, que segueix actuant sense fre.

Alguna cosa es mou. A la legislatura passada l’ajuntament va promoure una mesura de govern titulada “Barcelona, ciutat patrimoni”(6) que pretenia dotar a l’ajuntament de noves eines normatives per afrontar aquest canvi ampliant el catàleg de patrimoni de la ciutat i creant una taula de patrimoni ciutadana amb la participació de veïns i professionals. 

Entre les mesures es preveia l’elaboració d’un pla urbanístic de preservació i protecció dels nuclis històrics del Clot i del Camp de l’Arpa del Clot amb l’objectiu de conservar la seva singularitat  i mantenir el teixit tradicional que els caracteritza.

 

D’altra banda veiem que la sensibilitat i l’empenta de les lluites veïnals per la defensa del patrimoni estan més vives que mai. Al nostre districte, per exemple, aquests dies hem conegut la victòria del veïnat aturant als tribunals el pla per construir pisos de luxe als jardins de Can Raventós de Sarrià (7). 

 Fragilitats 

Però si no ens afanyem no quedarà res per protegir. L’estudi promogut per l’ajuntament sobre el paisatge urbà del Farró el 2018 és molt clar en es seves conclusions:

“Considerem fragilitats aquells aspectes d’interès per al Farró, que són vulnerables i que corren el risc de desaparèixer, ja sigui per un canvi social, un canvi normatiu o econòmic. Es necessària l’elaboració́ d’un pla o normativa que permeti la seva conservació́. Cada peça o aspecte d’aquest tipus que desaparegui fa més fràgils als demès. Les darreres edificacions evidencien els conflictes generats per l’aplicació́ de la normativa urbanística i posa en risc la conservació́ de valors propis del Farró com: 

- Les tipologies tradicionals ...

- Les cases de cantonada ...

- Les cases amb pati davanter....

- Les afectacions de vial o realineacions que porten inevitablement a la substitució de l’edificació....

- L’obertura de vial al carrer Francolí que preveu el PGM,...

- La restauració poc acurada i no adequada dels elements patrimonials ....”

Com assenyala el mateix estudi, la protecció d’aquests elements vulnerables aquestes contradiu i va més enllà de les eines normatives que avui té l’ajuntament.

Per tant considerem que és urgent la redacció d’un pla integral que contempli:

1. La revisió i ampliació del catàleg de patrimoni
2. La actualització de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català, conjuntament amb la Generalitat de Catalunya, per incloure-hi les proteccions de conjunts paisatgístics.
3. La modificació de la normativa urbanística evitant l’augment de la densitat de construcció
4. La promulgació d’una moratòria d’enderrocs als nuclis històrics dels barris 
5. L’augment de la dotació econòmica a la protecció del patrimoni
6. La promoció de projectes de rehabilitació i reutilització 
7. La promoció del teixit comercial i la pacificació del tràfic

 

Podeu dir que somniem....

You may say I'm a dreamer

But I'm not the only one

 

 

Notes

(1) VILARRASA, A., 2024, El “Barricidi” prosegueix: el recent enderroc de les casetes d’en Bigorra, Coses del Farró, 21, pàg.  16

(2) Barcelofilia, HUMEDAD RELATIVA Bar Discoteca (1986-2005) 

(3) GINER, R., 2023, Can Benet. El meu barri, Coses del Farró, nº19, Sant Jordi, pag. 16 

(4) ARISA, J.,2017, Numax S.A., Coses del Farró, nº 8, Tardor. pàg. 25

(5) Sobre la casa de Mañé i Flaquer 3, podeu veure els articles de Joan Bosch a Coses del Farro: 2020, La darrera Torre d’estiueig de Mañé i Flaquer, Cases del Farró,nº14, Tardor, pag. 3;  2021, El primer habitant de Mañé i Faquer 3, Coses del Farró 15, Sant Jordi, pag. 5;  Mister LL (Junior) i el vescompte que reclamava 8 pessetes, Coses del Farró, nº 16, pag.5

(6) Ajuntament de Barcelona, Barcelona, ciutat patrimonio

 (7) El Jardí, 30 de maig 2024, La justícia tomba el pla per construir 53 pisos de luxe al jardí de Can Raventós a Sarrià.

 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

La casa Passaret de la plaça Sant Joaquim: el veritable nom de l'anomenada Casa de la capelleta de Sant Pancràs

Pep Arisa

A finals del passat més de febrer vàrem rebre, a la redacció del «Finestres del Farró», un amable comunicat del senyor Joan-Antoni Passaret i Díaz, un nonagenari i agradable veí del barri, on ens feia saber que aquesta casa la va fer construir, entre els anys 1928 i el 1930, el seu avi Joan Passaret i Lostaló.

El senyor Joan-Antoni, potser, ho degué fer cansat -i amb raó- de que, en nombroses referències i passejades pel barri, tothom -també nosaltres- anomenés la casa que hi ha als números 6 i 7 de la plaça de Sant Joaquim, únicament amb el nom de «la casa de la capelleta de Sant Pancràs»...(El carrer Septimània: travessant la plaça Sant Joaquim).

La casa Passaret actualment (Foto A. Vilarrasa)

Aquesta casa -a més de ser la de la capelleta de Sant Pancràs- és, ens va dir i documentà, la de la seva família, els Passaret, que ja consten en documents de mitjans del segle XVIII.

La capelleta de Sant Pancràs (Foto A. Vilarrasa)

El 1835, un d’ells, en Francesc Passaret i Pujol i la seva esposa, vingueren a viure des d’Organyà a l’Alt Urgell, fins a Sant Gervasi, concretament al barri del Farró.

Francesc Passaret i Rocamora, fuster i regidor de l’ajuntament de Sant Gervasi

El 14 de febrer de 1835, hi va néixer el primer santgervasienc de la nissaga, en Francesc Passaret i Rocamora, que amb els anys, casat amb Josepa Lostaló, establi l’any 1870 un taller de fusteria al llavors transitat carrer de Sant Josep (l’actual Guillem Tell) xamfrà amb el de Sant Felip (avui Saragossa).

Francesc Passaret i Rocamora i Josepa Lostaló i Bruguera

En Francesc Passaret i Rocamora va ser, durant molts anys, Regidor -del febrer de 1872 al novembre de 1873 i del juliol de 1881 al juny de 1885 (1) - i Interventor de l’Ajuntament de Sant Gervasi. «Del seu casament amb Josepa Lostaló van néixer quatre fills, dues noies i dos nois. Un d’ells, en Joan, va ser el meu avi...» continua explicant-nos el senyor Joan-Antoni.

Joan Passaret i Lostaló, fuster i primer constructor de la casa 

En Joan Passaret i Lostaló, no es dedicà -com el seu pare- a la política municipal, però si que continuà, amb força èxit, l’ofici familiar: la fusteria. 

Traslladà el taller al mateix carrer de Guillem Tell nº 23, al costat mar, entre Saragossa i Vallirana, a tocar d’on antigament hi havia la farmàcia Samarach. S’especialitzà en la fusteria d’obres i tingué com a bon client al Dr. Salvador Andreu que el 1897 havia iniciat la urbanització de l'heretat del Frare Blanc (2), la construcció de l’Hotel Florida i el Parc d’Atraccions de la muntanya del Tibidabo.

L’avi Passaret i Lostaló, a més de fuster, era una persona d’«ordre» i socialment compromesa, «... va pertànyer al Sometent del que va ser sots cap abanderat, fins i tot -no sent militar- el Capità General de Catalunya, Don Emilio Barrera li va concedir la Creu al Mèrit militar amb distintiu blanc i la Medalla de la Constància del Sometent, pels mèrits de les seves actuacions a favor del poble...» segueix explicant en Joan-Antoni.

Joan Passaret i Lostaló

Amb l’important creixement de clients que li va proporcionar les feines i els contactes amb el Dr. Andreu, hagué d’ampliar el negoci, «... canviant les màquines de gas que tenia per altres d’elèctriques; va comprar un solar de 350 m2 situat en la confluència del carrer de Vallirana, Plaça de Sant Joaquim i Septimània per edificar-hi un edifici on tenir el taller i una residència per la seva família. Quan ho va comentar al seu arquitecte, Antoni Mª de Ferrater, aquest li va aconsellar que hi construís també pisos, perquè els lloguers que en trauria l’ajudarien a pagar les despeses del taller. Li va agradar la idea, però com que no tenia suficients diners per pagar tota l’obra, va decidir construir, a més del taller dels baixos, tan sols dues plantes, però volgué que els fonaments, bigues de ferro i murs fossin per aguantar sis plantes, amb la confiança que més endavant podria remuntar l’edificació sense haver de tocar l’estructura...» continua explicant-nos el senyor Joan-Antoni.

«Va aconseguir els permís d’obres el 7 de juliol de 1928, sent el certificat d’acabament d’obra el 5 de febrer de 1930. A la façana que dona a la plaça Sant Joaquim, hi va col·locar una capella dedicada al patró de la feina, Sant Pancràs, que ell col·loquialment l’anomenava “Sant Pancaràs”. Va ser el Sant de la seva devoció perquè no li faltes mai la feina. D’aquí ve doncs el perquè de la «capelleta»» continua. Als baixos, alts de sostre i espaiosos, hi va instal·là el taller, «...l’avi va ocupar el principal 1ª amb la meva tia encara soltera, i els meus pares el principal 2ª on el mes d’Octubre d’aquell mateix any (1930) hi vaig néixer jo...» afegeix.

La Casa Passaret abans de l’ampliació i reforma de l’any 1967

Targeta comercial del taller de fusteria dels Passaret (fundat el 1870)

«Tot va anar funcionant normalment fins que, el 18 de juliol del 1936, va esclatar la guerra civil. Quan va acabar el conflicte, el meu avi va considerar-se massa gran per reiniciar novament el taller i va llogar el local, primer a un tal Ricardo Cama que s’hi va estar uns quants anys, i quan aquest va marxar el va llogar a un tal Pere Conill que hi va fer un taller d’orfebreria.» 

La casa Passaret assoleix el seu aspecte actual

L’any 1967 -amb el pare ja jubilat- el nostre interlocutor, informant i entranyable veí, Joan-Antoni Passaret, decidí concloure l’obra iniciada pel seu avi, ampliant i reformant l’edifici de la plaça Sant Joaquim i els carrers de Septimània i Vallirana, amb dues plantes més, un àtic i un sobreàtic i transformant els baixos en un altell (per a despatxos) i diversos locals comercials. Per això comptà amb la col·laboració de l’empresari immobiliari Josep Parés i Viñals i l’arquitecte Lluís G. Canals i Arribas (3).

La CASA PASSARET és, doncs, la culminació d’un vell somni familiar i un «monument» ben viu a l’esforç de tota una família. Ben segur que Sant Pancràs hi te quelcom a veure...

Imatge de la trobada, el 14 de març passat, amb el Sr. Joan-Antoni Passaret i la seva filla Rosa.

Notes

(1) En Francesc Passaret, un cop escollit regidor municipal, argumentà la impossibilitat de mantenir el càrrec per raons professionals i excés de feina, presentant la renúncia a aquests càrrecs -el juny de 1882 i el gener de 1884- però, reunit el consistori, les seves peticions no van ser acceptades argumentant l’alcalde que la llei, per aquests supòsits, no ho permetia. 

(2) Es tractava d'una mena de ciutat-jardí per a famílies adinerades de Barcelona contruida al voltant d'una gran avinguda, l'actual avinguda Tibidabo, que unia el passeig de Sant Gervasi amb el peu del Funicular.

(3) Carpeta 83158, Exp. Q 132 de l’AMCB

(4) L'entrevista la vam fer al Pa de Sucre, el cafe que actualment ocupa la planta baixa del edifici i que abans portava per nom L'Espiga del Farró

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.

Polèmica sobre el futur aspecte de la Casa Tosquella. Vols signar una petició per la modificació del projecte actual?

Araceli Vilarrasa

El novembre del 2021 el Districte de Sarrià-Sant Gervasi anunciava la compra de la casa Tosquella per rehabilitar-la i posar-hi un casal d’avis (Vegeu l’entrada La casa Tosquella nou equipament del barri del Putxet i el Farró). Aquell va ser un dia de gran alegria per a tot el veïnat.

Dos anys després ha saltat a l’actualitat la polèmica sobre el projecte guanyador del concurs que va convocar l’Ajuntament per la seva rehabilitació i adequació al servei que s’hi vol instal·lar. 

Com serà la casa Tosquella en el futur si ningú no hi fa res?

Es tracta d’un projecte signat per l’estudi arquitectònic UTE Clara Solà-Morales i Metròmon que construeix un edifici nou de 135 m2 adossats a la paret mitgera on ara hi ha el Centre de Jardineria Putxet. L’edifici recupera les línees ondulants del modernisme i el color verd del les ceràmiques de la façana, però alça una muralla que, prenent un extraordinari protagonisme, no serveix a la recuperació de la imatge de la torre, sinó que la transforma, substitueix i invisibilitza.

Aquesta situació ha fet que un grup d’experts en patrimoni, arquitectes i historiadors, hagin presentat un escrit a l’Ajuntament sol·licitant la reconsideració i modificació del projecte. En aquest text es diu: “L’entrada amaga la Casa Tosquella per les formes cilíndriques i el volum creat impedeix el diàleg que s’hauria d’establir entre tots dos elements. Tampoc hi ha diàleg amb l’entorn de la Ronda General Mitre, la qual adquireix la seva forma actual al voltant dels anys 60-70 i l’estètica dels edificis que en ella es troben correspon a les tendències d’aquell moment. Per tant les reminiscències medievals d’aquesta entrada són una disrupció del conjunt tant modernista com urbà."

Els veins de la Plataforma Ballester, que actualment estan en fase de constituir una plataforma més àmplia que vetlli pel benestar del veins del Putxet Sud, estan d'acord amb aquesta demanda i ja n'han parlat amb la regidora Maria Eugènia Gay. Des de la seva perspectiva, la casa Tosquella hauria de ser una peça clau en el marc d'un projecte integral que, jugant amb altres elements com la pacificació de Ballester i l'escola Montessori a la Villa Angelita, avui en construcció, podrien fer d'aquest sector un punt fort per trencar l'aillament al que Mitre ha sotmès la zona durant tant temps. 

En paraules d'un dels veins impusors de la plataforma "la façana de la Casa Tosquella que dona a Mitre hauria de ser un element amigable, bonic i atractiu que convidi a traspaspassar d'una banda a l'altre de Mitre. Aixó, junt amb una continuació de la pacificació del tràfic hauria d'obrir un accès fàcil fins al parc que tornaria la vida veinal als carrers de Putxet". La imatge de muralla del projecte es contradiu amb aquesta idea.

La historiadora, Roser Diaz, experta en la història i arquitectura de la casa, ha expressat al Diari El Jardí la seva opinió. Segons ella el problema és la incoherència entre les característiques de l'espai i la funció a la que es vol dedicar. Efectivament, l’aplicació rígida de les necessitats d’un programa de casal d’avis a una torre d’estiueig de mides reduïdes i amb un extraordinari valor en l’ornamentació dels espais interiors crea dificultats de tota mena de difícil resolució. Donat que estem parlant d’una casa modernista catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) des de 1974, l’estudiosa proposa adaptar una mica les necessitats de l’equipament a la Casa i no la Casa a les necessitats del casal. 

Creació i rehabilitació en el món de l'arquitectura

Sabem que en aquest tema ens situem en una vella polèmica entre la creació arquitectònica i la sensibilitat estètica de la població del moment. A la majoria dels nostres besavis no els agradava gens el modernisme. No fa tans anys, en 2005, també es van fer molts escarafalls davant l'obra de remodelació de la plaça Lesseps signada per Albert Vilaplana, amb le seves metàfores del canal de Suez que ningú no entenia. 

En aquest cas però no estem parlant d'una obra de nova creació sino de la rehabilitació d'un be patrimonial i aixó situa el debat en una altra dimensió. Té dret el projecte de rehabilitació a ocultar i contradir l'obra que es vol conservar?

Voleu signar per la reconsideració del projecte?

La vicepresidenta de la Unión de Asociaciones de Defensa del Patrimonio Cultural y Natural, María Cruz Santos, impulsora i signant del document presentat a l’Ajuntament, ha llançat una petició a la plataforma change.org on es demana “que es reconsideri la decisió presa i es reforci el protagonisme de la Casa Tosquella des de tots els angles, especialment des de la banda de la Ronda General Mitre que és, precisament, des d’on més ciutadans la poden fruir”. Els que hi esteu d’acord la podeu signar aquí. Jo ja ho he fet.

És interessant conèixer i comparar les imatges de la resta de projectes que van concursar. En aquest link els podeu trobar. Comprovareu alló de que la discreció i l'elegancia són un component esencial de la bellesa.

Finalment hi ha la qüestió dolorosa del Centre de Jardineria El Putxet que, a part de donar un bon servei al veïnat, durant molts anys ha estat un dels pocs punts verds de Mitre. Pel que sé el terreny està afectat de fa temps, però crec que qualsevol canvi s’hauria de fer amb el màxim de bon tracte i pensant en conservar pel barri el servei i els llocs de treball de les persones que s’hi guanyen la vida. Els propietaris del Centre hem diuen que, a hores d’ara, ningú s’ha posat en contacte amb ells oficialment. No anem be. Amb una mica d’imaginació no veig cap contradicció en la coexistència de la venda de plantes amb un jardí obert al públic. De ben segur que en moltes ciutats europees en podem trobar exemples.