El pintor Oleguer Junyent i el passatge Mulet

Guiu Asbert Rubio

El passatge Mulet

Sant Gervasi. Oleguer Junyent Sans, 1936. 

Parlar del passatge Mulet és parlar d’un paisatge relicte, d’un carrer que ens transporta al Farró del segle passat, de cases per les quals han passat moltes vides. La portada d’aquest article és una pintura feta des d’un dels seus terrats, fa gairebé cent anys. Descobrir quina era la relació del pintor amb el passatge ha sigut l’objectiu d’aquesta petita investigació, amb la que he pogut ubicar una instantània ja molt desconeguda. 

Entre els residents que han engrandit la història d’aquest passatge hi ha el cèlebre Achille Battistuzzi, pintor italià que immortalitzà nombrosos paisatges barcelonins, incloent-hi la finca del marquès de Santa Anna, que l’escriptora Elvira Farreras utilitzà com a portada del seu llibre “El Putxet: Memòries d’un paradís perdut.” Residí fins a la seva mort a la casa del número 13.

Però avui la cosa no va de Battistuzzi sinó d’un altre pintor, propietari de la casa del davant, el número 14, que encara avui tenim la sort de poder contemplar (1).

La família Junyent

Oleguer Junyent (1876-1956) va ser escenògraf, pintor, col·leccionista i fotògraf, entre d’altres (2). Nascut en una família d’espardenyers, el seu avi Sebastià Junyent va ser un dels organitzadors del carnestoltes del Born. El seu germà Sebastià també es va dedicar a la pintura.

La casa del número 14 va ser propietat des de (almenys) l’any 1882 de Sebastià Junyent Busqué, tiet d’Oleguer i Sebastià. En morir Sebastià la propietat passà al seu germà Francesc, pare dels pintors.

A la casa Oleguer Junyent hi va tenir en algun moment un taller, encara que el principal el tenia al carrer Bonavista de Gràcia. 

Oleguer Junyent vist per Ramon Casas. MNAC. 

La casa

La casa es va construir en el context de la urbanització del passatge, promoguda per Antoni Mulet Orfila entre 1867 i 1870. Antigament, la numeració de les cases del passatge estava invertida, parells al nord i senars al sud, i per això la casa en qüestió consta a l’antiga documentació amb el número 15.

L’any 1882 Sebastià Junyent demanà permís per aixecar un pis a la casa, que aleshores només constava d’un sol pis. Posteriorment, s’hi afegí un tercer cos que la portà a l’aspecte actual.

Projecte recollit a l'expedient d'ampliació (3)

Oleguer, pares i germans sembla que s’hi va traslladar l’any 1896 (tot i no constar al Padró de Sant Gervasi). La mare va morir al cap de dos anys i el seu pare no va trigar molt més, aleshores Oleguer ja estava emancipat i ja començava a anar d’aquí cap allà per tot el món, per la qual cosa el més segur és que no passés molt de temps al barri (4). La propietat, però seguí en mans de la família, que la va llogar a particulars (com consta en els censos de 1895 i de 1924) i a entitats com el Centre Autonomista Català de Sant Gervasi. 

Centre Autonomista Català de Sant Gervasi

Oleguer Junyent va ser un gran amic de Francesc Cambó, un dels fundadors de la Lliga Regionalista. Aquesta amistat probablement va fer que durant un temps, part de la casa fos llogada al Centre Autonomista Català de Sant Gervasi, centre adherit amb la Lliga Regionalista. 

El Centre s’hi traslladà l’any 1911, i s’hi estigueren fins a l’abril de 1932 (5). La seva anterior i primera seu havia estat des del 26 de febrer de 1905 al carrer de Sant Eusebi 8 (6), en una torre molt propera a la segona ubicació.

Moisès Broggi explicà que hi anava alguns diumenges amb la seva mare i germà. Hi feien teatre en català i balls. El Centre també organitzava les festes majors i promovia esdeveniments com els jocs florals. També s’encarregà de col·locar una placa commemorativa a la casa familiar de Joan Maragall, el juny de 1917. 

La casa de la família Junyent a l’actualitat. Foto pròpia (Maig, 2024).

La pintura

Tornant a la pintura, en algun moment de l’any 1936 Junyent va pintar aquesta instantània des del terrat de la seva casa, que era de les més altes del passatge, on la majoria eren de planta o planta i pis. S’hi veu la façana posterior de la casa (desapareguda) del carrer Sant Eusebi número 14, que tenia quatre patis que feien frontera amb els patis de les finques del passatge Mulet. En un d’aquests patis hi podem veure una taula, roba estesa i abundant vegetació. El terrat també és ple de roba estesa.

Al fons es poden veure dues cases amb accés pel carrer Saragossa, concretament les que fan cantonada amb Sant Eusebi: la primera al costat sud d’una tonalitat ocre, existent actualment amb alguna modificació, i l’altra de color blanc al costat nord, de la qual es veuen les escales d’accés al terrat. 

També s’hi pot observar un arbre, que formava part del primer arbrat que va tenir el carrer, només en el tram de Riera de Cassoles a Saragossa, consistent en una vintena d’acàcies.

D’aquesta manera, el gran pintor va regalar al barri un instant de la seva vida, un retrat d’una vida en un Farró desconegut.

Notes

(1) Per més informació sobre el Passatge Mulet en general podeu consultar Arisa, P. 2017, El passatge Mulet, Coses del Farró, nº17, pag.7

(2) Beltrán Catalán, Clara (2020). Oleguer Junyent i Sans, pintor-escenógrafo. Entre la tradición y la modernidad (1899-1936). 

(3) Mulet, Ptge., 15. Solicita permiso para subir un piso en casa de planta baja. Junyent, Sebastian Miquel Roca, Luis de 

(4) Ajuntament de Barcelona (2017) Oleguer Junyent, col·leccionista. Roda el món i torna al Born. Museu Frederic Marès, Arxiu Fotogràfic de Barcelona. 

(5) La Veu de Catalunya, 7 d’abril de 1932, pàg. 4

(6) La Vanguardia 22 febrer 1905, pàg . 3

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

El carrer Septimània: de la plaça Sant Joaquim al carrer Saragossa

ITINERARIS

Pep Arisa

Anteriorment en aquest itinerari: 

El carrer Septimània: abans de sortir de casa

El carrer Septimània: De la plaça Lesseps a l’alçada del carrer Home

El carrer Septimània: Del carrer Homer a la placeta Sant Joaquim

El carrer Septimània: travessant la plaça Sant Joaquim

La casa Clarà i Masriera (número 55)

Al número 55 hi veiem una casa que, originàriament, era de planta baixa i un pis amb un llarg balcó. Te detalls modernistes a les obertures de la façana i al coronament de l’edifici, tot i que un segon pis afegit posteriorment on hi havia el terrat enlletgeix, des del punt de vista arquitectònic, el conjunt. 

Aquesta casa la va fer construir, l’octubre de 1898, el llavors propietari Joan Clarà i Masriera germà del joier vuitcentista Magí Clarà que vivia, gairebé al costat, al número 65 d’aquest mateix carrer. L’autor del projecte va ser el Mestre d’Obres Jaume Sanllehy i Molist. 

Originàriament als baixos de l’edifici s’hi projectà una botiga, al primer pis un habitatge i, on avui hi ha el número 57, separat del carrer per una tanca, el pati-jardí. Als baixos d’aquesta casa hi hagué, durant molts anys, la merceria i botiga de labors Manolita.

Detall del projecte de la Casa Joan Clarà (1898). (AMCB)

Septimània 57: el taller de fotografia de l’Enrique Hugas.

A la casa del costat, el número 57, li passa quelcom semblant, un pis afegit malmet -tot i el toc de modernitat que, com a contrast, li han donat- , estèticament, l’edifici. 

Segons hem pogut esbrinar, Enrique Hugas -del que ja hem parlat anteriorment, comprà aquest solar i encarregà, l’abril de 1912, a l’arquitecte Alfons Barba i Miracle el projecte [1] d’una nova casa, de planta baixa i un pis, amb uns grans finestrals, destinat a “taller” de fotografia. 

Als baixos d’aquest immoble hi hagué, durant forces anys, una botiga molt entranyable al barri, Rombes, on venien jocs didàctics, llibres infantils i joguines per a la mainada.

Detall del projecte de “Taller de fotografia” d’en Enrique Hugas (1912) al número 57 de Septimània.(AMCB)

                                                      El Taller de Fotografia, avui. 

La casa Ferragut (número 48)

Davant al número 48 (abans 60), hi veiem un alt edifici plurifamiliar de baixos i cinc pisos que va fer construir, el gener de 1930, el llavors propietari del terreny Emili Ferragut. 

El projecte [2] és obra de l’arquitecte modernista Isidre Gili i Moncunill. Onze balcons omplen la façana, els del primer i l’últim pis, correguts al llarg de tot l’ample de l’edifici i els altres nou, més curts, repartits en les tres plantes restants. Les baranes i el portal de l’escala son de forja. En un dels locals dels baixos hi hagué, al llarg de molts anys, el Taller de reparació d’automòbils d’en Lluís Alimany.

Septimània 50, la llavor de la parroquia

L’edifici del costat, el número 50 (abans 62), inicialment era una casa de planta baixa i un pis a la qual -com podem apreciar per la diferència en l’arrebossat que imita carreus de pedra- més endavant s’hi va afegir una nova planta. 

A la façana hi podem veure, a les llindes de les obertures i les baranes de les finestres dels baixos, elements decoratius modernistes. La balconada del primer pis, molt treballada, és de ferro fos. 

Aquesta casa va ser llogada, el 1939, pels pares carmelites calçats abans d’adquirir el terreny a l’illa formada pels carrers de Sant Hermenegild - Sant Guillem - Francolí - La Gleva i edificar-hi el convent i l’església de la parròquia Santa Joaquima de Vedruna. 

S’hi establiren de forma precària habilitant els baixos com a capella. Hi celebraven, cada any, amb especial esplendor les festes del Carme amb la tradicional processó pels carrers del barri. [3]

Cases números 50 i 48 del carrer de Septimània.

La casa Joan Gelat (números 52-54)

Als número 52-54 (abans 64-66) i Saragossa 92, hi ha la Casa Joan Gelat que el 1891 ja posseïa una casa en aquest mateix solar. 

És obra de l’arquitecte Aureo Bis Mas de Xaxars dels anys 1904 -1905. Edifici d’habitatges, de planta baixa, dos pisos i terrat amb detalls -treballs de ferro, relleus, decoracions i acabats- de línies modernistes. 

L’any 1922, el llavors propietari Pere Batalla, encarregà a l’arquitecte Climent Maynés i Gaspar unes obres d’ampliació de l’ala de l’edifici que correspon a Septimània 52 [4]. Durant la II República, a partir dels primers mesos de l’any 1934 s’hi establi, al pis principal, la delegació a Sant Gervasi del partit, democratacristià i catalanista, Unió Democràtica de Catalunya [5]. 

Fa pocs anys aquesta bonica casa va ser rehabilitada amb força encert. Està protegida com a element patrimonial amb el Nivell “C” (Bé d’Interès Urbanístic).

Casa Joan Gelat (1904-1905)

La casa Sunyer (número 65)

Som al final del carrer, al número 65 de Septimània i 90 del de Saragossa, la “Casa dels Sunyer”. 

Un cop més hem de recórrer a l’Elvira Farreras per a saber que: 

“El joier Ramon Sunyer [6], gran amic d’en Miró, que li va fer un magnífic retrat, també es va arreglar la casa pairal del seu avi matern Magí Clarà al carrer de Saragossa (xamfrà amb Septimània), i se n’hi va anar a viure. La seva llar fou un veritable cenacle on diversos artistes trobaven un lloc per parlar d’art i fer música. Mossèn Baldelló (musicòleg i organista) en fou un dels més assidus concurrents. La seva muller (d’en Ramón Sunyer), Mercè Gaspar, parenta de lluny del meu home, molt amiga de l’Eugeni d’Ors, tocava el piano i ajudava amb la seva música a fer més agradables aquestes reunions“ [7]. 

Cercant pels arxius hem vist que, efectivament, el setembre de 1925 en Ramón Sunyer -en representació de la seva mare Francisca Clarà, vídua del també orfebre Josep Sunyer- sol·licità una llicència municipal d’obres per fer una gran reforma i ampliació de l’antiga casa pairal familiar de Sant Gervasi. El projecte [8] el va encarregar a l’arquitecte Jaume Mestres i Fossas (no ens podem estar de reproduir- ne el disseny de les façanes). 

Al baixos, amb la porta d’entrada pel carrer de Saragossa, hi hagué durant molts anys una peculiar botiga de “plats i olles” on hom i podia trobat, també, rajoles de ceràmica “catalana” amb dites humorístiques o patriòtiques, testos, gerros, cassoles, cendrers, càntirs, setrilleres, porrons i d’altres objectes de vidre. 

La façana de la casa encara ara està coberta per una enfiladissa heura que, amb les fulles, ara verdes, ara grogues, ara roges o completament despullada..., va assenyalant al llarg de tot l’any el pas de les estacions. Al patí que, per un dels seus costats, dona al carrer Septimània hi podem veure, així mateix, la copa d’un vell nesprer, a començament de l’estiu, ben carregat de fruits. 

Si aixequem la mirada, veurem pintat al capdamunt de l’envà d’humitats de la casa que tanca un dels costats del jardí, un gran i avui dia sorprenent, rètol publicitari amb el nom de FEDERICO VALLET SA Construcciones. Recordant el mal que al barri va fer la Ronda és com un advertiment, damunt d’aquestes velles cases, de que la “piqueta” sempre està a l’aguait. 

Detall del plànol de l’edifici d’en Magí Clarà reformat (el 1925) segons el projecte de Jaume Mestres (AMCB).

La “Casa Sunyer” (1925) ens marca el final del nostre itinerari

A amb això arribem al carrer de Saragossa i al final de la nostra passejada pel carrer de Septimania, el nostre entranyable i vell Carrer de l’Alegria.

Si us ve degust podem anar a prendre un refresc -o el vermut- en qualsevol dels bars o terrasses propers. 

Confiem que, l’itinerari, us hagi agradat. 

Fins al proper. 

Notes

[1] Carpeta Fo 629/1912 de l’AMCB.

[2] Carpeta Fo 485/1930 Exp.1533 de l’AMCB.

[3] L’octubre de 1949, compraren el solar que hem esmentat en el que s’hi construí el nou convent i la capella provisional, que tenia l’entrada per Sant Hermenegild 13, inaugurant-se el 19 de març de 1954. La moderna església de Santa Joaquima de Vedruna, amb l’entrada principal per carrer del Francolí 54-60, és un edifici erigit entre els anys 1968 i 1974 obra de l’arquitecte Jordi Dou Mas de Xaxàs.

[4] Carpeta Fo 1984/1922 de l’AMCB.

[5] Setmanari El TEMPS, nº 5, 10 de febrer 1934, pàg. 2.

[6] Ramon Sunyer i Clarà (Barcelona, 1889 - Barcelona, 1963) era un reconegut joier i argenter que aprengué l’ofici a l’escola de Francesc d’A. Galí i al taller del seu pare, el també joier Josep Sunyer i Parera. Va ser un dels representants més destacats de l’orfebreria Noucentista. El seu estil era fortament influït pel barroc popular català, però el va evolucionar fins a crear un estil propi, conegut com l’estil Sunyer. També va destacar en l’art litúrgic. Fundà l’Escola d’Arts i Oficis de la Mancomunitat i d’altres entitats com els Amics de l’Art Litúrgic i els Amics de Gaudí. Va estar relacionat, també, amb els Amics de la Poesia i amb la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Presidí, així mateix, el Cercle Artístic de Sant Lluc.

[7] Elvira Farreras i Valentí. Obra citada, pàg. 98.

[8] Carpeta Fo 3758/1925 de l’AMCB.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.

Tallers Oberts. Els creadors ens obren les seves portes

Per Araceli Vilarrasa

El cap de setmana del 10 al 12 de novembre s’ha celebrat la 30ª Edició dels Tallers Oberts.

Vaig començar el divendres anant a visitar el taller de la Roser Busquets al carrer Francolí. (Vegeu Cuando creas, no te enteras de nada más). No podia ser d’altra manera. 

Amb la Roser vam recordar els temps en que l’associació Art Farró-Putxet era qui organitzava aquesta moguda, en la que havien arribat a participar gairebé trenta artistes del barri. En aquell temps (aproximadament del 2007 al 2015) la visita als tallers s’acompanyava amb altres activitats de carrer com tallers d’art per infants a la plaça, activitats per gent gran, penjada d’obres d’art als balcons. (Art Farró-Putxet, escalfant motors per dissabte)

Torno a embadalir-me amb el doll de colors que sembla que s' escapen de les obres de la Roser per inundar tot l’aire del seu petit estudi. El foc, l’aigua, la terra i l’aire es miren de fit a fit amb l’esclat de les flors primaverals, la vegetació otoñal o la vida dels fons marins. Les motllures de l’arquitectura propera també hi son presents.

Recordem amb afecte a en David Moragas (David de Moragas i Maragall: In Memoriam) que també va dedicar moltes energies a l’organització d’aquesta activitat. 

Però la Roser és una dona sempre positiva i animosa i m’explica que ara els Tallers Oberts s’han extès per tot Barcelona i Hospitalet i que s’organitzen des del FAD. Em regala el programa i veig que presenta un directori de 253 participants, tot hi que del Farró-Putxet només en son 5. La Roser em recomana que vagi a veure als nous, gent jove i entusiasta que venen amb moltes ganes de tornar a fer pinya (1).

Abans de marxar, no puc resistir la temptació i em compro unes arrecades fantàstiques. Des de que les porto tothom se’n enamora i em pregunta d’on les he tret. 

Coopelia: un espai per crear i compartir

M’arribo al número 105 del carrer Saragossa i allí conec a la Ditas Puigmartí, una dona alegre i comunicativa que irradia entusiasme i il·lusió per aquest projecte que acaba d’empendre: la creació d’un espai de coworking dedicat a artesant, artistes i dissenyadors. 

No fa gaire que han obert però ja es respira molta marxa i activitat. El Taller ofereix als seus artistes i artesans un espai de treball ampli i lluminós, zones per guardar les eines i per emmagatzemar la producció. 

Allí conec a l'Olivia Esteve (@lasmarimorenas) que m’explica el projecte en el que està treballant. Es tracta de guarnir arbres de Nadal, aportant el disseny y els elements decoratius que confecciona ella mateixa amb materials naturals. Un cop acabat el Nadal s’enarrega de recollir-ho tot i de guardar-ho per la propera campanya. Economia circular de la més acurada.

La Ditas m'explica que ha treballat tota la vida entre llibres. Durant més de vint anys ha estat correctora tipogràfica i d’estil d’un gran grup editorial.

DP:- El canvi d’orientació professional ha estat per intentar conectar amb la meva part més creativa i deixar de treballar mil hores davant l’ordinador. El problema era que necessitava molt d’espai per treballar i guardar materials i aleshores vaig sentir la necessitat de crear un espai al barri on jo i altres dones emprenedores poguéssim desenvolupar professionalment els nostres projectes artístics i artesanals.

FF:- I perquè vas triar El Farró? 

DP:- Sóc veïna de Sant Gervasi de tota la vida i volia trobar un espai gran com els que hi ha al Poble Nou, al Born, a Gràcia, però proper i tranquil, per anar-hi caminant i per contribuir a fer barri.

FF:- Quins projectes tens pel futur?

DP:- M’agradaria que Coopelia fos un espai de referència de la comunitat creativa, tant per les marques desenvolupades per les usuàries del coworking, com per les activitats i tallers que oferim a l’espai. 

A Coopelia estan oberts a col·laborar amb altres espais i a acollir diferents iniciatives. Per exemple el 25 i 26 de novembre organitzen un Mercadillo d’art KM.0 amb la participació de un nombrós grup d’artistes propers. 

Tossuda: ceràmica que vols acaronar

El diumenge Tallers Oberts em va permetre treure el nas per un taller de  ceramica que no fa gaire que ha obert al carrer Vallirana i que feia dies que tenia ganes de conèixer millor. Allí em vaig trobar amb la Gemma Mercader, una noia que desprèn  una llum serena i contundent. 

M'explica que va començar la carrera professional com a fotògrafa i il·lustradora, amb una formació en Belles Arts, que va incloure un Erasmus a Alemanya i una breu formació a la St. Martins de Londres, especialitzant-se en imatge. També va estudiar il·lustració a l'escola Bonnemaison, amb l'Ignasi Blanch. 

GM:- Vaig iniciar el meu camí en la ceràmica amb la Montse Sunyer, que té l'estudi aquí al costat, al carrer Septimània (2). Posteriorment, vaig continuar la meva formació a La Bisbal i en diversos tallers de Barcelona i el Montseny. Va ser al 2020 quan vaig decidir crear la marca personal de Tossuda, Tossuda Studio.

FF:- I et vas decidir a muntar el teu propi taller..

GM:- Des de la meva infància, he tingut la sort de disposar d'espais per muntar, desmuntar, experimentar i crear. Aquesta oportunitat de tenir un lloc dedicat a la creativitat ha estat una part essencial de la meva vida. La necessitat i la naturalitat d'aquest procés han estat els motors que m'han portat a mantenir una dinàmica creativa constant.

FF:- I perquè vas triar el Farró?

GM:- He viscut tota la meva vida a la Plaça Molina com la quarta generació, i amb 20 anys residint al Farró, vaig mantenir tallers en diverses zones. Des del carrer Alfons XII, carrer Sant Hermenegild, fins al carrer de la Costa, on amb un amic vam muntar Fortfinger com a il·lustradors amb autoedicions. Des de fa un any, estic instal·lada en aquest taller del carrer Vallirana,més gran, que em proporciona l'espai necessari per tenir un forn i àrea d'exposició per la meva feina.

FF:- Es un taller exclusivament dedicat a la ceràmica?

GM:- No. Mantinc una part del taller amb un petit plató i una taula gran, permetent la possibilitat que altres persones vinguin a impartir tallers d'altres disciplines. Així mateix, aquest espai m'ofereix la flexibilitat de dedicar-me a altres formes d'expressió artística, com la serigrafia, o el que sorgeixi en un moment donat. En conjunt, aquest taller no només és un lloc per a la meva pròpia creativitat sinó també un espai obert per a altres formes d'expressió i aprenentatge.

FF:- Com veus el futur del taller?

GM:- El meu somni és continuar treballant al taller, dedicant-hi temps sense presses i creant peces. Busco la possibilitat d'aconseguir ajuda per altres àmbits com la comunicació, actualització de la web,etc.. per centrar-me més en la creació. L'objectiu és mantenir un ritme constant de treball i explorar noves creacions. Veig el projecte creixent sense presses però amb constància, mantenint la dedicació a la creació de peces i experimentant amb noves idees. La col·laboració amb altres per gestionar altres àrees pràctiques pot ser clau per al creixement continuat del projecte.

L’elegància i calidesa de les peces que exposa em fan venir ganes d’emportar-me-les totes a casa. 

Taller Balam: on es troben la creativitat i l’aprenentatge

Per consell de la Ditas m’arribo a Pàdua 25 per conèixer el Taller Balam. Això queda al davant de la placeta dedicada a Ventura Gassol, en aquest triangle que ara ja no sabem si també és Farró o si segueix sent Putxet. 

En Quim Iborra és un dels promotor d’aquesta galeria d’art i centre de creació artística que aplega un grup de creadors emergents residents a Barcelona. 

FF:- Fa molt que funciona aquest taller?

QI:- Des de fa tres anys, amb el meu company Luis Anaya portem la galeria d'art Taller Balam. Sempre he estat treballant a l'entorn de la cultura. Durant els últims anys al Gran Teatre del Liceu com a responsable del departament d'edicions i documentació, i més tard en el projecte d'implementació de l'arxiu digital al Teatro Real de Madrid.

FF:- Que et va moure a muntar aquest taller?

Taller Balam sorgeix pel nostre interès per l'art i la cultura. Voliem crear un espai amable on els artistes emergents puguessin exposar la seva obra i compartir els seus coneixements artístics. Una galeria on la mirada es centrés en els artistes. Hem aconseguit crear aquest espai que a dia d'avui concentra obra de més de 60 creadors.

FF:- Tenies alguna vinculació amb el barri?

QI:- No teniem cap vinculació amb el barri, però l'espai ens va agradar en un primer moment. L'estructura del local s'ajustava plenament als nostres desitjos. A banda ens agrada la ubicació a la plaça de Ventura Gassol, un espai molt tranquil, però molt ben comunicat. Cada cop més la gent del barri ens coneix i s'apropa al Taller per a conèixer les propostes expositives que realitzem de forma mensual.

FF:- Qui es el teu somni pel projecte?

Q I:- La nostra idea és seguir avançant en el projecte, plantejar nous reptes i noves visions sobre l'art, sempre acompanyats dels artistes. Estem oberts a una major implicació amb el barri, a partir de propotes que ens enriqueixin a tots. Us esperem.

Taller Balam forma part del projecte Upper Gràcia una plataforma que aplega dotze locals amb l’objectiu de visibilitzar el talent que existeix en aquesta zona.

Llarga vida als tallers oberts

Mentres nosaltres xerrem, a la placeta en Takayuki Maejima està fent un retrat a mare i filla assegudes a l’ombra dels arbres. I ho fa dibuixant directament a la seva tablet.

Acabo les visites amb la idea de que moltes coses es mouen. Projectes personals i projectes col·lectius. Tan de bó totes aquestes iniciatives emergents es consolidin i vagin aglutinant a tants i tants artistes i artesans que treballen a prop nostre. Als nous amb els que ja fa temps que hi son. Els consolidats amb els emergents. Farró Putxet sempre ha estat terra d’artistes.

Notes

(1) No tindré temps de visitar el taller de la Kima Guitart, que també participa en aquests tallers oberts i a qui vam dedicar el Racó de l'Artista del nº 16 de Coses del Farró. VILARRASA, A., 2021, Kima Guitart, somnis de seda, Coses del Farró, nº16, pg. 47

(2) Vam dedicar el Racó de l'Artista del nº 18 de la revista Coses del Farró a la Montse Sunyer. GALLART, J., 2022, Montse Sunyer, la teràpia del fang, Coses del Farró, nº 18, pg.47. 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

La plaça de la Torre canvia el seu nom pel de plaça Antoni Tàpies.

Araceli Vilarrasa

L’any 2023 és celebrarà arreu el centenari del naixement de l’Antoni Tàpies (1923-2012), el farronenc més universal, juntament amb Mercè Rodoreda. 

Va ser un dels darrers el dies de desembre del 2022, el dia de la Fira Solidària, que la noticia va saltar de boca en boca: la ponència del Nomenclàtor de Barcelona, s’avançava als actes de celebració d’aquest centenari i acabava d’aprovar canviar el nom de l’actual Plaça de la Torre pel de Plaça Antoni Tàpies.

Amb aquesta decisió s’acompleix la voluntat de dedicar un espai públic a un dels pintors catalans més reconeguts i de fer-ho al Farró, el seu barri. Una decisió que no pot ser més encertada. Jo crec que a ell li agradaria perquè l’antiga Plaça de la Torre és un espai serè, íntim i recollit, com els espais on li agradava habitar.

Antoni Tàpies al seu taller del carrer Saragossa. 2003. Foto La Vanguardia

Una plaça del vell Farró

Tanmateix, donats com som a la nostàlgia i a l’estimació de la història, no deixarem d’enyorar els vincles que la denominació Plaça de la Torre ens donava per entendre la primera urbanització del Farró. 

Com ha explicat molt bé en Pep Arisa, aquest nom feia referència a l’antiga Torre dels Capellans, una torre-masia dels pares felipons, que ells anomenaven Torre de Gràcia i de la que es tenen noticies documentades des del S. XVII.

La torre formava part d’una gran hisenda que limitava amb les terres del convent dels Josepets i que va ser urbanitzada per Joaquim Castanyer i Molet a partir del 1847. Aquesta urbanització i la posterior parcel·lació i construcció de cases, és la que va configurar aquesta àrea del barri, el carrer de la Mare de Deu de Gràcia, el carrer Mossèn Xiró i el carrer anomenat també de la Torre, que uneix Mosén Xiró a la plaça Mañè i Flaquer. 

En aquest mapa  es pot observar com el carrer de la Torre, voreja els jardins i l'edifici de la torre, per la part del darrera, fins al carrer  de la Mare de Déu de Gràcia i s'obre a la plaça de la Torre. 

(Mapa Martorell del 1931, Ajuntament de Barcelona ICGC).

Malgrat els grans canvis que es van produir a la zona, la torre va anar resistint fins que el 1964 va ser enderrocada per construir el bloc d’habitatges que hi ha als números 12, 12 bis i 14 del carrer de la Torre.[1]

Menys mal que encara ens quedarà el carrer de la Torre per recordar-la.

L'actual plaça de la Torre, un racò recòndit i silenciòs, que els nois i noies de 

les Concepcionistes utilitzen com a pati a mig matí

La presència d' Antoni Tàpies al Farró

En Joan Pons i la Tina Coll recordaven no fa gaire al Coses del Farró, com n’era d’emocionant per ells, joves estudiants menorquins de l’Escola Massana que vivien al carrer Santjoanistes, trobar-se creuant el semàfor de Balmes amb la figura inconfusible de l’Antoni Tàpies, carregat amb les seves bosses, que venia de comprar al mateix super on compraven ells[2].

Però la relació del pintor amb el barri havia començat molt abans, a finals dels anys quaranta, quan amb els seus companys Brossa, Cuixart, Tharrats i altres voltaven per la Plaça Molina encaboriats en llargues converses sobre surrealisme, simbolisme i ves a saber quantes coses més[3]. Després va anar a voltar el món, però quan va tornar es va instal·lar allà mateix, al carrer Sant Elies, molt a prop del Cristal-City del que va ser client tota la vida[4].

Uns anys desprès arrelaria definitivament al Farrò gràcies a la deixa d’una petita torre al carrer Saragossa provinent de la família de la seva dona, la Teresa Barba, que ell va convertir gràcies a un encàrrec al aleshores jove arquitecte Juan Antonio Coderch, en una de les mostres més interessants d’arquitectura contemporània que tenim al barri. 

Antoni Tàpies va viure i va treballar en aquesta casa-taller fins a la seva mort, esdevinguda el 6 de febrer del 2012, ara fa 11 anys. (Vegeu en aquest blog La casa Tàpies ).

Façana de la casa-taller d’Antoni Tàpies al Carrer Saragossa 57

(Foto Català i Roca)

2023, any del centenari Tàpies

Com hem pogut llegir als mitjans l’any del centenari de Tàpies es celebrarà a Barcelona, a Madrid, a Brusel·les i També a Nova York[5]. 

Com a plat fort, una exposició ontològica comissariada per Manuel Borja Villel que va ser director de la Fundació Tàpies i que ara és director del Centro de Arte Reina Sofía. Es diu que la mateixa casa de l’artista podria ser espai d’alguns esdeveniments.

Potser al Farró podríem pensar com sumar-nos a nivell popular a aquest homenatge i com fer de la nova plaça Antoni Tàpies un espai de celebració d’aquest veí tan especial. De moment us ofereixo aquest post per si en els comentaris i podeu afegir els vostres records sobre en Tàpies-veí i ens voleu explicar allò que en sabeu.

Antoni Tàpies, 1973, Gran marró sobre fusta foradada. Fundació Tàpies.

Tàpies és un pintor difícil però que ens ha deixat les claus per interpretar el seu pensament. A mi aquesta frase seva m'agrada molt:  "Penso que una obra d'art hauria de deixar perplex l'espectador, fer-lo meditar sobre el sentit de la vida"

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] No deixeu d’ampliar aquesta història a ARISA, P., 2020, El Vell Farró, Coses del Farró, 13, Sant Jordi, pàg. 5

[2] COLL, T. i PONS, J., 2020, Taxi a Sant Gervasi, Coses del Farró, nº 9 Tardor, pàg. 9

[3] Sobre aquest grup capitanejat per Joan Brossa, gran amic de Tàpies, i la seva vinculació amb el barri vegeu GINJAUME, F., 2015, Dau al Set, Coses del Farró, nº 4, Tardor, pag. 31

[4] Per més informació sobre aquest emblemàtic bar que va ser seu de tertúlies i trobades literàries podeu veure: ARISA, P., 2019, El bar-llibreria Cristal City, cau de tertúlies literaries, Coses del Farró, nº 11, Sant Jordi, pag. 12

[5] BETEVE, 4, agost, 2022, Preparen una gran retrospectiva sobre Antoni Tàpies en el centenari del seu naixement; vegueu també Fundació Tàpies, Any Tàpies.

Addenda

Afegeixo aqui aquest document que m'ha enviat en Pep Arisa i que Il·lustra el seu comentari. Moltes gràcies Pep!

Yo estuve allí ( Mi vida con George Harrison) al Teatre La Gleva

Ell diu que hi va ser. A mi no m’hi van deixar anar. El 1965, quan els Beatles van venir a Barcelona jo tenia 15 anys i aleshores, a aquesta edat, encara érem nenes.

Però ell diu que hi va ser i nosaltres, arrecerats a la càmera fosca que ens ofereix el Teatre La Gleva, ens ho creiem. Al llarg d’un grapat de minuts que no vols que s’acabin, Paco Ortega va desgranant la història d’una amistat, del somni d’una amistat, entre dos nois: un jove estudiant d’art de l’Escola Massana i el Beatle més jove de tots, en George Harrison.

A mi els de casa no m’hi van deixar anar, però al cap de tres anys ja corria per tots aquests indrets pels que en Carlos Izquierdo ens acompanya: el bar Estudiantil de davant de la Universitat, el cafè de l'Òpera, el Pastís. I la Rambla, aquella Rambla tan nostra i que tan poc s’assembla a la d’avui. Punts forts d’una Barcelona pintada de gris, però plena de somnis, lluites i esperances. 

Els Beatles a Barcelona. Foto Perez de Rozas (1)

El jove estudiant s’ha fet gran. Estima la pintura però va fugir fa temps de la bohèmia i va triar una vida .... Però no, no us la vull explicar. Aneu-la a veure. Un text veraç que ens fa pensar en l’amistat; en les amistats diferents que il·luminen el fil de la vida, en les amistats denses i compromeses dels que compartim un projecte, en les relacions dolces i allargassades que mantenim amb els amics amb qui ens agrada conversar, en l’amistat que podem mantenir, més enllà de grans diferències, quan hi ha alguna cosa que ens uneix.

Paco Ortega, autor i actor de "Yo estuvé allí"

Una posta en escena i una actuació plenes de sinceritat, tendresa i emoció. La crítica així ho ha reconegut (2). Hi sou a temps fins a l'11 de desembre. El Teatre La Gleva és el Teatre del Farró. Ho teniu fàcil, a prop de casa.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) Publicada a La Vanguardia del 2/7/2020

(2) Podeu consultar la de Iolanda G. Madariaga, Emocionante canto a la amistad, 

La veu de l'Elvira Farreras

“Què dimoni és aquest terrabastall a les set del matí?” És un dia qualsevol de mitjans dels anys 70, a una torre del carrer Putxet. L’Elvira salta del llit I puja al terrat just a temps per veure passar una terrible màquina menjacases que es dirigeix a ensorrar la torreta on fins fa poc vivien els seus amics. Aquell dia L’Elvira Farreras va decidir, amb l’únic títol d’haver-hi viscut mols anys, convertir-se en cronista del Putxet. Pàgina a pàgina anirà desgranant els seus records per salvar de l’enderroc la memòria de les cases i els jardins, de la gent que hi visqué, de les festes que hi feien, dels costums que tenien, d’alguns fets terribles que hi van passar.

El llibre més citat en aquest blog 

D´aquest treball en surt un llibre irrepetible, escrit amb una tendresa infinita, que ens parla d’un món que va desaparèixer engolit per la febre especulativa que va desencadenar l’obertura de la Ronda del Mig.

Quan tot això passava l’Elvira ja era gran. Amb els seus fills crescuts i el marit jubilat, veia créixer els nets al seu voltant. Segurament havia escrit moltes coses però no havia publicat mai cap llibre i el primer va ser un gran èxit. Ella mateixa explica a l’entrevista que li va fer Josep Mª Espinàs a TV3 (1) que va ser en Jose Mª Huertas Claveria qui la va animar a escriure. 

A la primera i segona edició el llibre porta per títol “Adéu Putxet, rèquiem per un barri”. Es va publicar el 1981, amb un deliciós pròleg de Joan Perucho que era amic de l’autora. Només al cap d’un any la mateixa editorial, 7 i ½ S.A., ja en feia una segona edició. Finalment, el 1989, empesa pels comentaris d’amics i coneguts que es queixen de que el llibre ja no es troba, l’Elvira el revisa, l’amplia i en fa una tercera edició, aquest cop amb l’Editorial La Campana. Aquesta edició porta per títol “El Putxet, Memòries d’un paradís perdut” i inclou un índex de referències que en facilita l’ús.

A totes les edicions la portada és il·lustrada per una pintura de Achille Battistuzzi de l’any 1875 que representa la finca del marquès de Santa Anna, situada al peu del Putxet, entre l’actual carrer Homer i el carrer que encara porta el nom del marquès. En aquesta pintura es pot veure el cim del turó amb el petit pavelló i alguns del elements que, en petit, caracteritzaran les torres del Putxet: la porta enreixada, l’estany, les torratxes.

Una noia riallera i treballadora

L’any de la tercera edició del seu primer llibre l’Elvira Farreras tenia 76 anys i havia viscut una vida plena i rica en cultura i amics interessants. En Narcís Comadira (2) diu que la seva enorme vitalitat, el seu caràcter delicat i la seva curiositat insaciable, que va mantenir fins als darrers dies de la seva vida, la feien una persona molt estimada per tots els que la tractaven.

L’Elvira va néixer al carrer Petritxol, però va anar a viure al Putxet al cap de poc temps. Buscant aires més saludables, el seu avi, el Dr. Ignasi Valentí, es va instal·lar a una torre del carrer Felipe Gil. La casa tenia un extens jardí que arribava fins al carrer Putxet, cantonada amb Monegat. Allí el pare de l’Elvira, el Dr. Pere Farreras, es va fer arreglar la casa dels porters i s’hi va instal·lar amb la seva família. Amb el temps, aquesta casa, que encara podem veure fent xamfrà entre Putxet i Cadis, va anar creixent i en ella van viure tota la extensa família.

Fotografia aèria on es pot observar la situació de la casa de l'Elvira, la del seu avi, ja desapareguda al carrer Felipe Gil, i el jardí que les unia.

Façana de la casa de l'Elvira Farreras, al carrer Putxet

Gràcies a l’esperit intel·lectual i científic de la seva família, l’Elvira havia tingut una formació escolar no gaire comú en les noies de la seva època. A la mateixa entrevista amb l’Espinas explica que la primera escola a la que va anar va ser l’escola que “unes amigues de la seva mare” tenien al carrer Vallirana. Suposem que es tracta de l’escola que hi hagué a la cantonada de Vallirana amb Pàdua, regentat per les germanes Dolores i Teresa Sala de les que parla ampliament al seu llibre i al que també havia anat, encara que molt poc temps, Mercé Rodoreda. Més endavant va anar a l’Institut Francès, a l’escola Alemanya i a l’escola Suiza i per això parlava i escrivia el francès, l’alemany, l’anglès i l’italià. Tenia 18 anys quan es va proclamar la República.

Ja en temps de guerra va entrar a treballar a la Conselleria de Indústries de la Guerra de la Generalitat de Catalunya on li van encarregar ser l’assistent d’Andrè Malraux durant els 8 mesos que aquest escriptor i polític francès va passar a Barcelona per filmar L’Espoir. Com ella mateixa diu, es possible que allí hagués coincidit amb la Mercè Rodoreda que treballava al Comissariat de Propaganda.

L'Elvira amb la seva maquina d'escriure al temps que feia de secretaria de l'Andrè  Malraux

 (La fotografia pertany a l'entrevista de TV3) 

Amiga i amfitriona dels millors pintors i artistes del S. XX

Finalitzada la guerra es va casar amb el galerista Joan Gaspar. Mare de família nombrosa, al costat del seu marit, amb qui col·laborava activament, va tenir l’ocasió de viatjar per Europa i d’entrar en contacte amb els moviments artístics dels anys cinquanta. Va conèixer personalment Picasso, Dalí, Mirò i tants d’altres pintors, músics i intel·lectuals amb qui sovint va establir relacions d’amistat que van ser determinants per la vida cultural de la ciutat. Per exemple, va ser tot dinant al jardí de casa seva amb el seu amic Jaume Sabartés que va néixer la idea del Museu Picasso de Barcelona. 

Una de les grans aficions de l'Elvira va ser cuidar el jardí de casa seva 

(La foto pertany a l'entrevista de TV3) 

Al cap d’uns anys l’Antoni Ribas va recollir tot això en una extensa entrevista al matrimoni Gaspar-Farreras que va publicar al llibre “Memòries. Art i vida a Barcelona. 1911-1996”. És una història de la Sala Gaspar que deixa veure tota la vida cultural de la ciutat. Ja vídua, l’Elvira segueix escrivint, aquesta vegada endinsant-se en una part fosca de la història. D’aquest treball en resulta l’obra “Gal·la, la reina trista de Barcelona”. 

Va morir el 2005 a l’edat de 92 anys i al cap d’un temps el Districte de Sarrià-Sant Gervasi va decidir posar el seu nom als jardins adjacents al Parc del Putxet, al costat del carrer Manacor, molt a prop d’on ella va viure. Allí, quan floreixen les mimoses, l’aire encara ens torna l’aroma d’aquell món perdut. 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) L'escriptor Josep Maria Espinàs entrevistava el 25 de març de 1993 Elvira Farreras Valentí al programa de TV3 “Personal intransferible”. 

(2) Comadira, N., 2005. Elvira Farreras Valentí, escritora, la cronista de El Putxet, El Pais, 30 de març