La Planchadora, el darrer establiment de Barcelona dedicat a l’ofici de la planxa artesanal

Araceli Vilarrasa

Un dels tresors que tenim al Farró és aquesta petita botiga-taller, situada al carrer Balmés 368, a la més petita de les botigues aixoplugades sota la gran cúpula que corona l’edifici Schmith, a la cantonada del carrer Balmes amb Mitre. Un establiment ple de tuls, randes i brodats blancs, que la Rita Serra planxa amb delicadesa de fada i coneixements adquirits al llarg de tota una vida.

Les peces que planxa la Rita són peces de festa i d’alegria. Vestits de batejar que donen la benvinguda als nadons; llençols de noces, suaus com la pell; estovalles de fil brodades per les àvies i que només es treuen els dies de festa grossa. 

La Rita Serra encanonant una peça

FF.- Dius que treballes aquí de tota la vida?

Rita.- Si. Jo vaig començar a planxar quan tenia 11 anys. La botiga l’havia començat la meva àvia, la Rita Enrich, que va venir de Sabadell i es va establir aquí, al carrer Balmes 377, on hi ha casa Pepe. Ella era d’una bona família de Sabadell i sempre li havia agradat anar molt ben vestida. Quan es va haver de posar a treballar la planxa li va agradar. Contem que aixó devia ser cap allà el 1954. 

En aquell temps el carrer Wagner creuava Balmes a aquesta alçada. Mitre encara no existia, però ja feia 7 anys que l’arquitecte Nebot havia acabat aquest majestuós edifici que defineix el vèrtex oriental del triangle del Farró; un edifici majestuós, coronat amb una cúpula espectacular.[1]

Rita.- Al cap de poc temps la meva mare, que es deia Consuelo Pérez, tenia 19 anys i acabava d’arribar de Burgos, a servir, com tantes noies, va passar per davant de la botiga i va veure un rètol que havia posat la meva àvia i que deia “Se necessita oficiala. Se enseña a planchar”. A la mare li va semblar que allò de planxar era més net i bonic que fregar els terres i va decidir provar-ho.

FF.- I li devia anar molt bé. 

Rita.- La meva àvia va veure ràpidament que aquella noia tenia mans d’or per la planxa i van treballar juntes sempre més. A més, la mare era molt guapa, era una nina. Encara passen homes i entren per dir-me que la meva mare era la dona més guapa de Barcelona. Així que al cap d’un temps es va casar amb el fill de la mestressa.

La Rita Enrich i la seva jove, Consuelo Perez a la porta de la seva casa del 

carrer Balmès 377, als voltants de l'any 1955

FF.- Entre tots van tirar el negoci endavant.

Rita.- En aquella època aquí hi havien arribat a treballar 4 o 5 dones: n’hi havia una que estava tot el dia fent camises, era la camisera; la meva mare feia les estovalles, els vestits de batejar i les peces més delicades; la meva àvia planxava peces més petites, que pogués fer asseguda, “tapetes”, ganxets, mocadors, tovallons; i encara hi havia una altra noia als matins i una altra a les tardes. Fèiem la roba blanca de tot el barri. Venien les minyones carregades amb uns sacs de roba molt grans i ens portaven la feina. Els canvis de temporada les cortines, els cobrellits. Jo, de molt petita, anava amb la minyona de la meva àvia a portar les paneres plenes de roba planxada a les cases de les clientes.

FF.- Amb els anys tot devia anar canviant

Rita.- Va canviar molt la gent del barri. Els que tenien més diners se’n van anar a Sant Cugat o a la zona més alta. També va canviar molt la manera de viure. La manera de vestir. La feina va anar baixant. Durant un temps érem la meva àvia, que ja feia poquet, la meva mare, la senyora Carmen, que hi va estar molts anys, i jo, que feia els jocs de taula i les peces més grans i pesades.

FF.- Tu com en vas aprendre?

Rita.- De molt petita la meva àvia m’animava a ajudar-la. Em deia: si em planxes les mànigues de les camises et donaré uns dinerons. I jo ho feia. En vaig aprendre de veure-ho fer. Jo em posava a la taula i sempre tenia al davant la meva mare i veia com es feia. Al final ella ha pogut treballar fins molt gran perquè em tenia a mi que li feia tot el que pesava més. Els any vuitanta encara fèiem 6 o 7 vestits de batejar a la setmana però, a poc a poc, tot va anar baixant. La meva àvia va morir fa uns 25 anys, la senyora Carmen es va jubilar, la meva mare també es va jubilar i ara m’he quedat jo sola. Ara la meva mare té 88 anys i fa un any encara venia, de tan en tant, a ajudar-me.

Mare, àvia i neta a l'obrador del carrer Balmes als voltants del 1992

FF.- Veig que et porten a planxar peces molt especials

Rita.- Els vestits de batejar tenen molta història. N’hi ha que la meva mare els va planxar pels fills i ara els planxo pels nets. Ara m’han començat a venir gent que em diuen: mira aquesta roba de bressol me la vau planxar pel meu fill fa 60 anys i ara em fa molta il·lusió que me la planxeu pel meu besnet. O sigui que ja estem fent quartes generacions. Quan m’ho porten i ho veig tan ben encanyonat, planxat per la meva mare i que encara fa tan goig... m’emociono.

FF.- Que es això del encanyonat?

Rita.- No ho saps, oi? Són les tècniques que fem servir els de l’ofici. Ara hi ha molt poca gent que les sàpiga fer. L’emmidonat tradicional per exemple. Jo encara bullo l’aigua amb el midó que es desfà. Aquí l’ofici està en saber quina quantitat d’aigua i quina quantitat de midó es necessita segons la roba i segons l’efecte que es vol aconseguir. S’ha d’anar molt en compte perquè el midó és blanc, però també taca. Jo planxo amb la planxa tradicional, vull dir que el vapor és anecdòtic. Es planxa amb la planxa seca, que no pesa, perquè en molts moments es planxa a l’aire: els volantets, les maniguetes dels vestits de batejar es planxen només amb la punteta de la planxa. La roba si que ha d’estar mullada i també s’ha de saber el punt d’humitat. Sempre es mulla amb un punt de midó, encara que sigui molt poc, per donar-li el toc de nou. El midó ben fet no vol dir encarcarat.

FF.- Però hi ha peces que si que queden molt rígides

Rita.- Les de ganxet. El ganxet és diferent. Les cortines de ganxet han d’aguantar la forma i la mida i necessiten més midó. El midó també fa que la pols no entri tan a la peça i et dura neta molt més temps. El que s’ha de saber és adaptar-se a les necessitar de cada peça. Si tinc un vestit molt antic, l’hauré de tractar de manera especial. El rento a mà amb sabó d’escames, l’eixugo a mà...I encara no t’he explicat l’encanyonat. Això és fer les puntes ondulades. Es el final de les puntes perquè quedin maques. Es fan als vestits de batejar o a alguns jocs de taula, a les “mañanites”. Planxo un joc de taula per Nadal que m’hi estic tot el dia perquè és gran i va tot encanyonat: estovalles i tovallons.

La Consuelo Perez als anys 60, encanonant amb les mateixes eines 

que encara utilitza avui la seva filla.

FF.-I com es fa?

Rita.- Amb els molls. Són com unes tisores amb punta rodona. Ho els escalfo amb aquest fornet antic i s’ha de vigilar que estigui prou calent, però no massa perquè es pot cremar la punta. Per fer un acabat, la punta es torna a emmidonar i vas fent les ondes, una per una. Això és bastant difícil i l’ofici està en fer-ho bé sense cremar-se ni cremar la punta. Si es fa ben fet, dura molt. Aquí he vist vestits encanyonats que fa trenta anys es van fer servir sis o set vegades i encara fan goig. És que la meva mare ho feia molt be, tenia un dó per la planxa.

FF.-Aquesta manera de planxar s’adapta a totes les robes?

Rita.- No. Jo per planxar necessito robes naturals, robes bones. Si és sintètic no m’interessa. A mi em porten uns vels de les besàvies, amb brodat de Granada, tot brodat antic, que és una preciositat. I queden molt bé. Però si és un vel de nylon no el faig. 

FF.- Deus trobar-te amb robes molt boniques.

Rita.- Hi ha vestits preciosos que passen de mares a filles o d’àvies a netes. També hi ha senyores que se’ls casa la filla i els donen un parell de llençols antics com a aixovar. Darrerament planxo moltes puntes a coixí per regalar o per emmarcar. Encara hi ha gent que desconeix que per pocs diners pot tenir una cosa que li quedarà perfecte per tota la vida. Si tu emmarques un mocador de núvia de puntes de coixí, ben planxat, no té res a veure. Queda molt més bonic que si es veuen els plecs.

Mentre parlem ha arribat una senyora que ve de l’altra punta de Barcelona a portar un joc de taula, brodat de lagarterana, amb motius de Nadal.

FF.- Les teves relacions amb el barri també deuen haver canviat molt.

Rita.- Abans, aquí mateix hi havia altres planxadores. I totes treballaven. N’hi havia una més amunt; n’hi havia una a Sant Gervasi, una altra a Galvany. En un sector petit n’hi havia potser cinc. Ara, a tot Barcelona, planxadora, planxadora només quedo jo. Ara el que hi ha són tintoreries que planxen, però no és el mateix que la planxa tradicional. Per contra ara em ve gent de tot Barcelona i de encara de molt més lluny. D’Andorra, de Tarragona. Em venen senyores que viuen lluny i estan acostumades a tenir planxadora de tota la vida. La que tenien s’ha jubilat i no els agrada el planxat de les tintoreries. És una clientela molt agraïda perquè sap el que vol i ho sap valorar.

Interior de la botiga 

FF.- Com veus l’evolució del barri?

Rita.- Dels que érem del barri de tota la vida, no queda gairebé ningú. Queda la floristeria que ho porta la filla. Abans hi havia el forn de pa, la pastisseria. Anaves a aquest llocs i et coneixien. Anaves al mercat i et coneixien. Ara és molt diferent. Aquí al davant hi havia el cine Atenes que donava molta vida. També hi havia Vidosa. Mira, l’encarregada de Vidosa era clienta nostra. Aquí al costat hi havia una botiga de parket. Els propietaris vivien a la cantonada i la senyora ens portava els jocs de taula a planxar. Ens coneixíem tots i els clients eren veïns. Tinc veïns que eren clients i vam fer amistat. I ara ha quedat l’amistat.

I la deixo, que encara té molta feina per fer. Plena de somriures i bon humor, serà la darrera en abandonar el vaixell i estic segura que l’amistat i l’agraïment del barri l’acompanyarà sempre.

 

 

 Notes

(1) L'edifici fou projectat per l'arquitecte Francesc de Paula Nebot i es va acabar de construir el 1949. Es un bon exponent del monumentalisme classicista de la postguera. La seva cúpula va ser declarada element singular protegit.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Passejant per la riera de Sant Gervasi: Parada 8. La Plaça Gal·la Placídia i el naixement de la Riera d'en Malla

ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Anteriorment en aquesta serie: 

Abans de sortir de casa

Parada 1. Plaça Joaquím Folguera

Parada 2. Balmes/ Pintor Gimeno

Parada 3. Carrer Putxet 1-3

Parada 4: Carrer Balmes cantonada Padua

Parada 5: Sant Guillem cantonada Francolí

Parada nº 6. Del carrer Francolí a Balmes cantonada Guillem Tell

Parada nº 7 : De Guillem Tell al passatge Laforja

Ens dirigim cap a la parada final d’aquest itinerari, a la plaça Gal·la Placídia, molt a prop d’on la riera de Sant Gervasi desapareix i porta les seves aigües a la riera d’en Malla. 

Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

La Proa del Farró

Molta gent pensa que aquest vèrtex tan particular que tanca el barri i que l’Eduardo Vicente va anomenat “la proa del Farró”, està format per la confluència entre la riera de Sant Gervasi i la riera de Cassoles, però això no és així.

La proa del Farró

El vertex del triangle farronenc està format en realitat per la riera de Cassoles i l’antic carrer Carril, avui Via Augusta, definit pel pas del ferrocarril, que no arribaria a ser un veritable carrer fins al 1931[1].

Mapa parcel·lari de 1931 on podeu veure el curs de la riera de Sant Gervasi que arriba a l’explanada anomenada La Creu Trencada una mica mes amunt del carrer Marià Cubí

La Creu Trencada

La riera de Sant Gervasi, com podem, veure al mapa, sortia a la Creu Trencada una mica més avall, a prop del carrer Maria Cubí, on s’hi va fer un embornal que intentava canalitzar l’aigua en temps de grans avingudes.

Col·lector d’aigües de la Riera de Sant Gervasi just abans d’arribar a la plaça Gal·la Placídia, prop del carrer Marià Cubí, l’any 1932. Font: Club Excursionista de Gràcia i AMDG.

Gairebé al mateix lloc on hi hagué l’embornal avui hi ha l’entrada a l’estació el ferrocarrils.

El gran espai anomenat la Creu Trencada o de la Creu de l’Olla des de temps immemorials[2], era una zona d’aiguabarreig on confluïen les aigües i els sediments que arrossegaven la riera de Sant Gervasi i la riera de Cassoles i allà s’organitzaven en dues surgències cap al mar; una que anava cap a ponent i que suposava l’inici de la riera d’en Malla i una segona, la riera de Sant Miquel, que aniria més a l'est, a trobar la zona de l’actual passeig de Gràcia.

Antigament aquest indret era també un encreuament de camins d’origen romà: el que passava per l’actual Travessera creuant tot el pla de Barcelona, i el que anava de Barcelona a Sant Cugat i que utilitzava durant un bon tram el curs de la riera de Cassoles..

El seu nom prové d’una antiga creu de terme les restes de la qual es van trobar al fer unes obres a la placeta que hi havia al davant de l’estació del ferrocarril.[3].

Basament de la creu de terme trobada el 1930 i 

publicada a l’article de Josep Barrillon

Durant molt temps, aquest descampat fronterer entre Gràcia i Sant Gervasi, creuat per rieres i camins, va ser utilitzat pels tractants de bestiar per tenir-hi els seus corrals. Des de que es va inaugurar el ferrocarril i l’estació de Gràcia (1863) estava destinat a adquirir una centralitat que, segurament degut a les dificultats que suposaven les rieres, es va fer esperar encara molts anys. Durant molt temps va ser el lloc on es muntaven les fires i els envelats de les Festes Majors de Gràcia.

Aloma, aquella noieta, mig meuca, mig criatura, amb la que Mercé Rodoreda va escandalitzar a tothom, s'hi va passajar a principis dels anys trenta.

“Va arribar al baixador i va passar de llarg. Agafaria el tren a Gràcia per poder respirar més estona aquell aire tan bo de la tarda.

A la plaça hi havia uns cavallets i dues barraques de tir al blanc; al mig, venien bunyols. Tres o quatre nens amb mocs al nas miraven els cavalls i els porquets
 que anaven giravoltant. Darrera d’una barca hi havia dos elefants amb les ungles pintades d’or. Els cavalls, travessats per una barra de llautó, anaven amunt i avall, i la música sonava sense parar.” (4)

 

Fira de les festes de Gràcia a la Plaça Gal·la Placídia. 1940

El difícil trajecte de l’estació de Gràcia al senyorial carrer Regàs

Hi ha una història molt divertida, de finals del S.XIX, que il·lustra molt bé com en devia ser de difícil transitar per aquest lloc ple de fang, d’aigua i de tota mena de desferres. 

La riera quedava als darreres de les cases que tenien la seva façana al carrer Regàs i el seu jardí posterior a la riera. Dons be, el 1891 en Ròmul Bosch i Alsina ja era un pròsper navilier que senyorejava el comerç amb Cuba. Havia fundat les Companyies Crèdit i Docks i la Naviera Pinillos (1884) i estava començant a pensar en la casa que l’aquitecte Banaventura Bassegoda li faria a la plaça Catalunya (1892). Mentrestant el prohom vivia a una torre que tenia al carrer Regàs nº8 i cada dia, de bon matí, havia de travessar la pols o el fangar de la Creu Trencada per agafar el tren i anar a treballar.

Amb tants negocis l’home treballava de valent i havia de tornar a casa, també amb el ferrocarril, “a altas hores de la noche” i tornar a travessar el maleit fangar, cosa encara més greu, perquè a aquelles hores posava en risc la seva seguretat personal. Ja sabeu: a la riera no s’hi troba res de bo.

Així que sol·licita permís a l’ajuntament per construir, pel seu compte, un pont de ferro, amb les seves baranetes i les seves portes d’entrada i sortida, que el portin directament de l’estació al jardí de la seva propietat.

El millor del cas és que l’alcalde de Sant Gervasi li diu que si, que si, que ja ho pot fer. Tu diràs: qualsevol li diu que no a un senyor tan resolut. Això si, que miri de no embussar la riera[5].

El darrer vestigi del pas de la riera de Sant Gervasi

Entre les façanes dels números 25 i 28 de la plaça actual hi veiem el darrer vestigi certament espectacular del recorregut de la riera.

Parcel·la sense construir a la Plaça Gal·la Placídia

En una zona d’alta edificabilitat encara queda una parcel·la sense construir i que ens permet veure els darreres d’un edifici que té la seva façana al carrer Regàs. 

Si ens hi fixem be, darrera de la tanca blanca que dona a Gal·la Placídia, podem veure que la parcel.la està travessada per un mur. Es tracta del mur de contenció de la riera que resseguia els límits posteriors de les cases del carrer Regàs, abans que es construïssin els edificis que ara tenen façana a Gal·la Placídia, entre ells l’edifici d’Autopistes que fa cantó amb la Travessera.

La presència d’aquest mur de contenció i la imatge de l'embornal ens parlen de la lluita aferrissada que ha mantingut la ciutat contra la xarxa fluvial. En una zona geogràfica on la sequera estival sol seguir-se de pluges torrencials a la tardor, la ciutat ha hagut de defensar-se dels aiguats amb un seguit interminable d’obres per la construcció de col·lectors, clavegueres, pous de registre, embornals i de tota mena de murs de protecció, canalització i desviament; una lluita que no s’ha acabat de resoldre fins fa pocs anys.

La plaça Gal·la Placídia: Gràcia o Sant Gervasi?

Rememorant la centralitat del lloc a l’època romana, quan finalment el 1917 es va fer el primer pla d’urbanització, se li va donar el nom de plaça Gal.la Pacídia[6], una plaça a cavall entre Gràcia i Sant Gervasi.

Malgrat la ubicació de la creu de terme permet dir a Josep Barrillon que l’estació de Gràcia estava construïda en territori de Sant Gervasi sembla que això en època moderna no era així. Segons Carreras Candi en aquesta zona la riera de Sant Gervasi perdia la seva condició de divisòria perquè el 1859 Gràcia s’havia annexionat els camps d’en Tuset que s’estenien per la Travessera fins on ara hi el carrer que porta aquest nom. Carreres diu:

“En assolir Gràcia la seva autonomia municipal el 1859 es van segregar 30 o 40 mojades dels Josepets i del camp d’En Tuset que perdé Sant Gervasi”. 

Aquest autor considera que, seguint els darreres de les cases del carrer Regàs, la riera de Sant Gervasi seguia fins creuar la Travessera per desviar-se cap a l’anomenat camp d’en Tuset, on neixia la riera d’en Malla[7]. D’allí les aigües prosseguien el seu curs per entre els carrers d’un Eixample encara en construcció. 

La plaça Gal·la Placídia a inicis dels anys seixanta.[8] A la banda superior esquerra podem veure la diagonal que aboca al embornar i que acaba al davant d’un edifici d’una sola planta on hi hagué, fins fa poc, els “caballitus” El Caspolino. Més avall, al costat del gran solar buit on es construirà l’edifici d’autopistes, i veiem el petit solar travessat en diagonal pel mur de contenció de la riera.

I aquí ens acomiadem d’aquest itinerari que ens ha portat a explorar els vestigis que ens queden de la riera de Sant Gervasi, una de les 115 que conformen la densa xarxa fluvial del Pla de Barcelona, avui amagades sota la crosta grisa de la ciutat.

Distribució detallada dels principals torrents i rieres a mitjans del segle XIX 

del Llobregat al Besòs. Ferran Colombo.[9]

Notes

[1] El 1925 es va aprovar un projecte de conversió de la via del ferrocarril de Sarrià en carrer i a partir del 1928 s’inicià el soterrament de les vies que donarà pas el 1931 al naixement de la Via Augusta.

[2] Carreres Candi el cita com a documentat el 1645. Carreres Candi, F.,1910, Geografia General de Catalunya, Vol. 6, La ciutat de Barcelona, Albert Martin, Barcelona, pag. 959

[3] Barrillon, J., 1930, La Creu Trencada, Mai enrera. Butlletí del Centre Excursionista de Gràcia, agost, nº 67, pag. 104

(4) Rodoreda, Mercè: Aloma, Edicions 62, Barcelona, 1978.

[5] Exp 3596, 1891. AMCBCN

[6] Segurament l’elecció del lloc va tenir també la influència de l’estrena al Liceu el 1914 de òpera Gal·la Placídia, basada en el drama que Àngel Guimerà havia escrit sobre la història d’aquesta princesa i que Jaume Pahissa havia musicat. Gal·la Placídia va ser una princesa romana, filla de l’emperador Teodosi que va ser feta presonera dels visigots per Alarico i, un cop aquest mort, es va casar amb Ataulf, el seu successor, que va tenir la seva cort a Barcino durant un temps. La nostra amiga Elvira Farreras va investigar sobre ella i va escriure “Gal·la, la reina trista de Barcelona”.

[7] Carreres Candi, F. 1910, ob. cit., pag. 988

[8] Fotografia aeria del Fons Angelini, publicada a MESTRES, J., 2018, La Plaça Gal·la Placídia, El Jardí, 21 de maig. 

[9] COLOMBO, F. i GAVILAN, F., 2022, Rieres i torrents del Pla de Barcelona: alguns vestigis a la ciutat moderna, A: VILÀ, M. (coord.), 2022, Geologia de la ciutat de Barcelona. Coneixements, condicionants i aprofitaments d’una zona urbana complexa, Col·lecció Monografíes Tècniques, 11, Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, pag.,131

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

El 15 de maig, oportunitat per poder visitar la casa Tosquella

El proper diumenge 15 de maig, tenim l’oportunitat de visitar la casa Tosquella. L’ocasió és perfecte per conèixer aquesta magnífica torre modernista que, com recordareu, va ser recentment adquirida per l’ajuntament per fer-ne un equipament pel barri. (Podeu veure el post La casa Tosquella nou equipament del barri del Putxet i el Farró).

En el marc de les activitats 48h.Open House BCN d’aquest any Espais Ocults ha organitzat tres visites guiades ( a les 11, a les 12 i a les 13 h) als jardins i als interiors de la casa. La visita será guiada per la historiadora Roser Diaz que us podrá donar tots els detalls de la envitricollada historia d’aquesta espendida casa. La visita és gratuita (cal pagar 1 e. per la gestió) i cal inscripció previa que podeu fer aquí a partir del 10 de maig a les 11.

Una casa d’indià

Sembla ser que els seus orígens, a finals del S. XIX, ja van ser complicats. El seu primer propietari havia encarregat la construcció al mestre d’obres Joan Cabané el 1889, però no va poder pagar el deute contret pel seu finançament i la va haver de subhastar. Així va ser com la va adquirir, força be de preu, l’Antoni Tosquella, un comerciant enriquit a les amèriques. 

La casa no reunia les característiques de luxe i modernitat que el nou propietari desitjava, així que li va encarregar una reforma a l’arquitecte Eduard Balcells. Això passava el entre el 1906 i el 1907, en plena febre modernista, i en Balcells era un jove prometedor que acabava de guanyar la plaça d’arquitecte municipal de Cerdanyola del Vallés. Coneixedor i estudiós de l’obra dels grans arquitectes modernistes de la primera generació, l’obra de Balcells és caracteritza per un excés imaginatiu que el porta a utilitzar una gran riquesa de recursos ornamentals, jugant amb l’historicisme i l’arabisme. Ell mateix s’havia dedicat a la forja i a la vidrieria, que utilitza amb profusió al costat d’altres arts com la pintura, la fusteria, l’estucat, els esgrafiats i els esmalts. 

Tot això és veu clarament a la casa Tosquella on sostres, balcons, portes i reixats semblen sortits del somni d’un faune. Ens podem imaginar com va ser la vida en aquesta casa voltada d’un espaiós jardí. No hi devien faltar festes, saraus, ni històries galanes. Gràcies a l’Elvira Farreras sabem que durant uns anys hi va viure el baríton Marcos Redondo. En aquests temps un grup de paons que es passejaven pel jardí amb la cua estesa i els seus crits no deixaven dormir als veïns.

El contracte de lloguer entre una mare i una filla salva la casa

No sabem exactament a partir de quan hi va començar a viure la Mª Dolors Castells i Tosquella, netà de l’Antoni Tosquella que havia nascut a la casa i hi havia passat la seva infància. La seva mare li va fer un contracte com a llogatera. Com que l’obertura de Mitre ja estava anunciada, es possible que mare i filla sospitessin el que podria passar.

I finalment va passar. La piqueta va respectar la casa però va enderrocar la del costat que compartia la paret mitgera. Això va provocar un seguit de destrosses que van malmetre greument tan l’estructura com els elements ornamentals de la casa. També va obrir la caixa dels trons de l’especulació: una casa de pisos construïda en aquests terreny podria arribar a tenir 12 plantes.

Sembla ser que aquí va començar un enfrontament en el sí de la família dels propietaris entre els partidaris de l’enderrocament de la casa per construir pisos i la Mª Dolors que, emparada en el seu contacte de lloguer, no ho va permetre.

El 1974 diverses entitats es mobilitzen al costat de la Mª Dolors i aconsegueixen que la casa sigui declarada Monument Històric Artístic de caràcter provincial. Els intents d’enderrocament s’aturen però comença un llarguíssim període d’abandonament durant el qual la casa s’ha anat deteriorant inexorablement. La Mª Dolors és desheretada i la casa passa a pertànyer a la seva neboda. Durant la dècada dels vuitanta de tan en tan surt a la premsa la imatge inaudita d’una avia de 80 anys vivint sola en una esplèndida casa mig enrunada, en la que també s’han instal·lat una trepa d’okupes que omplen el jardí de trastos i escombraries. També es publiquen queixes dels veïns perquè tot això arriba a afectar la salubritat i la seguretat del lloc. Sovint han de passar als bombers per evitar la caiguda de runes al carrer. Finalment la casa es declarada “Bé Cultural d’Interès Nacional” per la Generalitat de Catalunya, però després d’alguns intents de negociació amb l’administració no s’arriba a concretar res.

Edifici modernista a la venda a Whallapop

I el temps va passant fins que el 2018 mort la Mª Dolors Castells i la propietat la posa la casa en venda. En demanen 1,4 milions d’euros. Una parcel·la de 740 m2, al peu de la Ronda del Mig, amb 650 m2 ocupats per un edifici modernista que no es pot enderrocar, que està en molt mal estat i que és molt costos de restaurar. Els venedors ho intenten per tots els mitjans i la premsa s’omple de titulars com “Edifici modernista a la venda a Whallapop”. Tractar una de les millors obres d’Eduard Balcells com a una andròmina de segona mà no sembla de bon gust.

Malgrat tot a l’estiu del 2021 l’edifici és a punt de ser adquirit per un grup inversor internacional que planeja fer-hi un centre de negocis. Tanmateix els compradors es fan enrere i això dona noves oportunitats a l’administració. La pressió veïnal empeny fort i comença a visualitzar-se, com un somni, la possibilitat d’una casa Tosquella convertida en equipament públic.

Final esperançat

Finalment i una mica per sorpresa, ja que les negociacions finals es duen amb molta discreció, el 18 de novembre del 2021 el districte convoca a les entitats del barri del Putxet i del Farró a la porta de la casa. Els va convida a entrar al jardí i allí el regidor Albert Batlle anuncia l’acord municipal de comprar la casa Tosquella per rehabilitar-la i fer-ne un equipament especialment dedicat a la gent gran del districte.

Ara l’ajuntament afronta un gran repte: rehabilitar la casa i adaptar-la als seus nous usos conservant i restaurant tots els elements estructurats i ornamentals que li donen valor. Això val molts diners. Caldrà molt coneixement, seny i rauxa a mans plenes i grans dosis de pacte i negociació. Com passa sovint, és probable que els interessos locals i referits a l’ús inmediat estiguin en contradicció amb els interessos més generals de conservació del patrimoni. Esperem que el districte organitzi un procés participatiu per poder-ne parlar tots plegats.

Mentrestant visitar la casa, conèixer millor la seva història, enamorar-nos de cadascun dels seus detalls, és una bona manera de començar a participar. I tot això ho podem fer el dia 15 de maig.

Bona festa de l’arquitectura!

La veu de l'Elvira Farreras

“Què dimoni és aquest terrabastall a les set del matí?” És un dia qualsevol de mitjans dels anys 70, a una torre del carrer Putxet. L’Elvira salta del llit I puja al terrat just a temps per veure passar una terrible màquina menjacases que es dirigeix a ensorrar la torreta on fins fa poc vivien els seus amics. Aquell dia L’Elvira Farreras va decidir, amb l’únic títol d’haver-hi viscut mols anys, convertir-se en cronista del Putxet. Pàgina a pàgina anirà desgranant els seus records per salvar de l’enderroc la memòria de les cases i els jardins, de la gent que hi visqué, de les festes que hi feien, dels costums que tenien, d’alguns fets terribles que hi van passar.

El llibre més citat en aquest blog 

D´aquest treball en surt un llibre irrepetible, escrit amb una tendresa infinita, que ens parla d’un món que va desaparèixer engolit per la febre especulativa que va desencadenar l’obertura de la Ronda del Mig.

Quan tot això passava l’Elvira ja era gran. Amb els seus fills crescuts i el marit jubilat, veia créixer els nets al seu voltant. Segurament havia escrit moltes coses però no havia publicat mai cap llibre i el primer va ser un gran èxit. Ella mateixa explica a l’entrevista que li va fer Josep Mª Espinàs a TV3 (1) que va ser en Jose Mª Huertas Claveria qui la va animar a escriure. 

A la primera i segona edició el llibre porta per títol “Adéu Putxet, rèquiem per un barri”. Es va publicar el 1981, amb un deliciós pròleg de Joan Perucho que era amic de l’autora. Només al cap d’un any la mateixa editorial, 7 i ½ S.A., ja en feia una segona edició. Finalment, el 1989, empesa pels comentaris d’amics i coneguts que es queixen de que el llibre ja no es troba, l’Elvira el revisa, l’amplia i en fa una tercera edició, aquest cop amb l’Editorial La Campana. Aquesta edició porta per títol “El Putxet, Memòries d’un paradís perdut” i inclou un índex de referències que en facilita l’ús.

A totes les edicions la portada és il·lustrada per una pintura de Achille Battistuzzi de l’any 1875 que representa la finca del marquès de Santa Anna, situada al peu del Putxet, entre l’actual carrer Homer i el carrer que encara porta el nom del marquès. En aquesta pintura es pot veure el cim del turó amb el petit pavelló i alguns del elements que, en petit, caracteritzaran les torres del Putxet: la porta enreixada, l’estany, les torratxes.

Una noia riallera i treballadora

L’any de la tercera edició del seu primer llibre l’Elvira Farreras tenia 76 anys i havia viscut una vida plena i rica en cultura i amics interessants. En Narcís Comadira (2) diu que la seva enorme vitalitat, el seu caràcter delicat i la seva curiositat insaciable, que va mantenir fins als darrers dies de la seva vida, la feien una persona molt estimada per tots els que la tractaven.

L’Elvira va néixer al carrer Petritxol, però va anar a viure al Putxet al cap de poc temps. Buscant aires més saludables, el seu avi, el Dr. Ignasi Valentí, es va instal·lar a una torre del carrer Felipe Gil. La casa tenia un extens jardí que arribava fins al carrer Putxet, cantonada amb Monegat. Allí el pare de l’Elvira, el Dr. Pere Farreras, es va fer arreglar la casa dels porters i s’hi va instal·lar amb la seva família. Amb el temps, aquesta casa, que encara podem veure fent xamfrà entre Putxet i Cadis, va anar creixent i en ella van viure tota la extensa família.

Fotografia aèria on es pot observar la situació de la casa de l'Elvira, la del seu avi, ja desapareguda al carrer Felipe Gil, i el jardí que les unia.

Façana de la casa de l'Elvira Farreras, al carrer Putxet

Gràcies a l’esperit intel·lectual i científic de la seva família, l’Elvira havia tingut una formació escolar no gaire comú en les noies de la seva època. A la mateixa entrevista amb l’Espinas explica que la primera escola a la que va anar va ser l’escola que “unes amigues de la seva mare” tenien al carrer Vallirana. Suposem que es tracta de l’escola que hi hagué a la cantonada de Vallirana amb Pàdua, regentat per les germanes Dolores i Teresa Sala de les que parla ampliament al seu llibre i al que també havia anat, encara que molt poc temps, Mercé Rodoreda. Més endavant va anar a l’Institut Francès, a l’escola Alemanya i a l’escola Suiza i per això parlava i escrivia el francès, l’alemany, l’anglès i l’italià. Tenia 18 anys quan es va proclamar la República.

Ja en temps de guerra va entrar a treballar a la Conselleria de Indústries de la Guerra de la Generalitat de Catalunya on li van encarregar ser l’assistent d’Andrè Malraux durant els 8 mesos que aquest escriptor i polític francès va passar a Barcelona per filmar L’Espoir. Com ella mateixa diu, es possible que allí hagués coincidit amb la Mercè Rodoreda que treballava al Comissariat de Propaganda.

L'Elvira amb la seva maquina d'escriure al temps que feia de secretaria de l'Andrè  Malraux

 (La fotografia pertany a l'entrevista de TV3) 

Amiga i amfitriona dels millors pintors i artistes del S. XX

Finalitzada la guerra es va casar amb el galerista Joan Gaspar. Mare de família nombrosa, al costat del seu marit, amb qui col·laborava activament, va tenir l’ocasió de viatjar per Europa i d’entrar en contacte amb els moviments artístics dels anys cinquanta. Va conèixer personalment Picasso, Dalí, Mirò i tants d’altres pintors, músics i intel·lectuals amb qui sovint va establir relacions d’amistat que van ser determinants per la vida cultural de la ciutat. Per exemple, va ser tot dinant al jardí de casa seva amb el seu amic Jaume Sabartés que va néixer la idea del Museu Picasso de Barcelona. 

Una de les grans aficions de l'Elvira va ser cuidar el jardí de casa seva 

(La foto pertany a l'entrevista de TV3) 

Al cap d’uns anys l’Antoni Ribas va recollir tot això en una extensa entrevista al matrimoni Gaspar-Farreras que va publicar al llibre “Memòries. Art i vida a Barcelona. 1911-1996”. És una història de la Sala Gaspar que deixa veure tota la vida cultural de la ciutat. Ja vídua, l’Elvira segueix escrivint, aquesta vegada endinsant-se en una part fosca de la història. D’aquest treball en resulta l’obra “Gal·la, la reina trista de Barcelona”. 

Va morir el 2005 a l’edat de 92 anys i al cap d’un temps el Districte de Sarrià-Sant Gervasi va decidir posar el seu nom als jardins adjacents al Parc del Putxet, al costat del carrer Manacor, molt a prop d’on ella va viure. Allí, quan floreixen les mimoses, l’aire encara ens torna l’aroma d’aquell món perdut. 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

(1) L'escriptor Josep Maria Espinàs entrevistava el 25 de març de 1993 Elvira Farreras Valentí al programa de TV3 “Personal intransferible”. 

(2) Comadira, N., 2005. Elvira Farreras Valentí, escritora, la cronista de El Putxet, El Pais, 30 de març

Petita història de la Vil·la Urània 7. #salvemvillaurania: Crònica del mes de maig del 2012

hmmmmmmmmmmmm               mmmmmmmmm     mmmmmmmmmmmmmmmmmmm.      mmmnnnmmmmmmmmmmmmmmmmnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn.              nnnnnnnnnnnnn     nn

Anteriorment en aquesta sèrie:

6. La casa dels nens i les nenes (1963- 2011)

Dibuix de la Vil·la Urània. Eduardo Vicente. Abril 2021

,hmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmnnnmmmmmmmmmmmmmmmmnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnn.  

L’arribada del nou govern municipal encapçalat per l’alcalde Trias atura la realització del projecte Hereu, que comportava l’enderroc de la Vil·la Urània i de la Casa del Lleó per construir un complex d’habitatges i serveis. 

El desacord en aquest i altres projectes enfronta al nou regidor del districte, Joan Puigdollers, amb la junta de l’Associació de Veïns del Farró, ja molt desgastada i en crisi, que acaba dimitint i deixant al barri sense representació. 

Davant d’aquesta situació el Districte promou una nova junta a partir de les entitats presents al barri i s’hi comprometen la Colla Humorística de Sant Medir, l'Associació d'Amics d'un Farró Digne i l' Associació de Veïns Entre Places. Tanmateix la nova junta aterra en ple conflicte sense temps ni informació suficient per variar el posicionament de la junta anterior[1].

I és en mig d’aquest terratrèmol municipal que esclatarà la crisi definitiva sobre el destí de la Vil·la Urània.

La revolta dels blogaires 

Un dels darrers dies d’abril del 2012 un taxi circula lentament per Via Augusta en direcció a Plaça Molina. El taxista acaba de deixar el passatge i va rumiant si serà millor girar per Balmes i anar cap al centre o seguir per Via Augusta. A aquesta hora del matí no hi ha gaire públic. De sobte, entre Madrazo i Sant Eusebi, els seus ulls es topen amb una imatge que el deixa astorat.

La pancarta de l’empresa Demeter anuncia l’inminent enderroc de la Vil·la Urània. 

2012. Foto Dani Cortijo

Ràpidament truca al seu fill. Al Dani li interessen molt aquestes coses. Li comenta el que ha vist. La pancarta parla de deconstrucció. Aixó té molt mala pinta.

El fill del taxista no és altre que en Dani Cortijo, blogaire en cap de la Barcelonasfera per mèrits propis. El post d’en Dani no es fa esperar. El dia 29 d’abril alerta de l’aparició de la pancarta nefasta i fa saltar totes les alarmes[2].

Sembla ser que el nou consistori ha trobat els diners per la realització del projecte d’habitatges i equipaments i que l’enderroc de la Vil·la Urània i de la Casa del Lleó és imminent. Els descendents de Comas no han estat avisats i es tem que aquesta vegada sigui la definitiva i la casa vagi a terra sense remei.

Però l’operació, que havia de ser discreta, s’esbomba als quatre vents. És molt interessant veure, a partir de la llarga tirallonga de comentaris d’aquest post, com es va expressant una queixa que ràpidament es transforma i organitza en oposició i protesta. L’enuig i la ràbia esperonen altres blogaires a fer-se ressò del fet.[3]

El dimarts 1 en Dani Cortijo deixa una nota de premsa, enviada a tots els partits polítics i als mitjans, demanant a tothom la màxima difusió 

Dimecres 2: Creixen els comentaris

La Gloria avisa: 

“Avui ja hi ha cartells avisant als veïns que les finques números 29 i 31 del carrer de Saragossa seran enderrocades el proper dilluns dia 7 d'abril 2012....No hi ha manera d'evitar aquesta barbaritat?”

Hi ha molt poc temps. Preocupa la pèrdua de patrimoni, l’oblit de Comas, l’assolament del jardí, la tala de la palmera, la manca de resposta de l’Associació de Veïns. Els blogaires s’organitzen i decideixen pregonar la noticia als mitjans, escriure a l’alcalde, al Districte, a Patrimoni.

El record d’aquell divendres en que, precipitadament, es va enderrocar una de les torres més boniques i emblemàtiques del barri al 77 del carrer Saragossa, sense que ningú hi pugues fer res, plana com un fantasma sobre l’ambient[4]. 

Algú informa:

“Demà dijous 3 de maig es celebra el plenari de Sarrià- Sant Gervasi, a les 19.00 a la seu del districte (plaça Consell de la Vila). Es convida a tothom a assistir-hi.” 

A les 7 de la tarda del dia 2 en Dani Cortijo escriu:

“Fa unes hores he estat davant la Vil·la Urània amb la gent de BTV. Hi havia tècnics de l'Ajuntament. La gent de BTV ha demanat permís al consistori per entrar-hi però els han dit que estava en mal estat i que no passessin per la seva seguretat. Els tècnics eren a dins, amb les portes obertes. L'edifici es veia en perfecte estat i els tècnics anaven sense casc i cap protecció. Fa poc temps allò era un parvulari. No han volgut que veiem que la casa està en perfecte estat i no ens han deixat passar. Feliç dia de la llibertat de premsa a tothom.”!

Dijous 3 de maig: Ens hem quedat sense estels....però no volem quedar-nos sense història

L’endemà dijous hi ha plenari al Districte de Sarrià-Sant Gervasi. La sala de plens és plena de gom a gom. Presideix el regidor Oscar Ramirez i hi són presents nombrosos consellers del govern i de l’oposició. També assisteixen el regidor executiu del districte, Joan Puigdollers, el gerent Carles Esquerra i altres responsables del districte. Entre el públic, un petit grup de defensors de la Vil·la Urània esperen poder intervenir. 

L’ordre del dia és llarg i dens. En el primer punt, precs i preguntes dels assistents, intervé en Dani Cortijo que demana que s’aturi l’enderroc de la casa i que es respecti la memòria i la voluntat de Josep Comas i Solà. “Ens hem quedat sense estels, ja no es veuen els estels des de Barcelona, però no volem quedar-nos sense història”, diu. I es demana per què un enderroc precipitat si, de fet, sembla que no hi ha pressupost per construir res. Davant l’argument de que la casa no té un interès arquitectònic, manifesta que el patrimoni no només és l’arquitectura sinó tot allò que ha passat en un lloc i posa l’exemple de la casa d’Anna Frank que la ciutat d’Amsterdam ha convertit en un museu[5].

Li respon Joan Puigdollers dient que té la intenció de continuar amb el projecte que va iniciar el govern anterior i que s’ha consensuat amb els veïns al Consell de Barri. L’objectiu no és fer-hi habitatges sinó els equipaments que el barri necessita i que no hi cabrien sense enderrocar la casa. Considera que al fer-hi equipaments es compleix amb la voluntat de Comas i Solà.

Intervé també la Roser Ponsatí, veïna del Farró, per demanar que es mantingui la casa i s’hi faci una escola bressol, negant l’acord del veïns amb l’enderroc. En Joan Puigdollers li contesta remetent-se a l’acord assolit al Consell de Barri.

Aquell vespre l’empresa d’enderrocs ja envia alguns operaris a retirar el cablejat elèctric i a desbrossar el jardí. La nit del 3 al 4 de maig algú entra a la casa i s’endú els lleons de l’entrada[6].

Divendres 4 de maig: La família amenaça amb dur a l’Ajuntament davant dels tribunals

Des del seu blog Barcelonetes, l’Eulàlia Petit, segona generació dels hereus de Josep Comas i Solà, inicia una crida per evitar l’enderrocament que sembla imminent. La Teresa Petit, besnéta-neboda de Josep Comàs i Solà escriu al post de’n Dani Cortijo:

“Hola Dani i tots els que esteu donant suport contra l'enderrocament de Vil·la Urània..... Moltes gràcies pel vostre suport. Estem consternats per la notícia que ens vam assabentar tot passant pel davant de l'edifici. Estem pensant d'escriure un carta, però el temps no juga a favor nostre. Què més podem fer? Moltes gràcies.”

Tothom és molt pessimista perquè hi ha molt poc temps, però efectivament, amb data del mateix dia 4 la família presenta una al·legació a l’ajuntament, signada per Ricard Petit Montserrat, nebot de Josep Comas i Solà, en nom de tots els hereus i adreçada a l’alcalde, demanant:

“que s’ aturi l’enderrocament de la casa i qualsevol altre part de la finca i acordi retirar i deixar sense efecte qualsevol pla d’actuació que en suposi l’enderrocament futur o qualsevol altre acte d’incompliment de les condicions del llegat, i, en cas de no fer-se així, els advertim de manera expressa que exercitarem totes les accions legals a fi i efecte que es compleixi la voluntat que el testador va establir en el llegat fet a la ciutat de Barcelona i també aquelles que com a hereus universals ens corresponguin.”[7]

A la tarda un grup de persones es troben davant de la Vil·la Urània. Hi ha representants de la família, la Mercè Piqueras, en Dani Cortijo i també en Pere Closes, president de l’ Associació Astronòmica Aster [8]. BTV grava algunes declaracions.

La família de Josep Comas i Solà i Pere Closes (a l’esquerra). 4 de maig del 2012[9]

El tema ja es present als mitjans de comunicació. El Diari Ara dona per fet que l’enderroc s’efectuarà el dia 7[10]. BTV emet la notícia amb declaracions del regidor Puigdollers dient que l’edifici no consta en cap catàleg de patrimoni arquitectònic [11].

Dani Cortijo és entrevistat per BTV al carrer Saragossa. 4 de maig del 2012.[12]

A Twitter el hashtag #salvemvillaurania recull la veu d’una multitud indignada. L’article penjat a La Vanguardia Digital ja té 14.500 visites i 123 comentaris. [13]

Dissabte 5 de maig: Crides a la concentració

La Vanguardia adverteix que la família de Comàs i Solà denunciarà a l’Ajuntament per l’enderroc de la casa[14]. En aquest article Pau Senra, tercera generació d’hereus de Comas i Solà, manifesta la seva por de que aquesta vegada l’enderrocament s’arribi a portar a terme.

“…porque quedan muy pocos días de margen y el pleno municipal del jueves defendió firmemente el calendario previsto. En realidad, varios operarios de la empresa de derribos ya han empezado a arrancar parte del cableado eléctrico.”

L’Eulàlia Petit publica a Barcelonetes la crida a la concentració pel del 7 de maig: 

“EL DILLUNS A LES 8h DEL MATÍ ATUREM L'ENDERROC DE LA VIL·LA URÀNIA"

Ja és segur que el dilluns dia 7 de maig comencen l'enderroc de la Vil·la Urània. Ens hem proposat aturar-ho per diversos mitjans i amb diverses gestions. 

Una d'elles és plantar-se aquest dilluns 7 de maig a partir de les 8h del matí al carrer Saragossa davant del núm. 29 i a la Via Augusta, entre el C. Saragossa i el C Sant Eusebi..... Feu-ne difusió.”[15]

La junta de l’AMPA de l’escola Reina Violant fa públic un comunicat oposant-se a l’enderrocament. Juntament amb l’Associació de veïns i veïnes de Gràcia i la FAVB, convoquen una concentració per diumenge 6 de maig a les 12h i recolzen la del dia 7. 

“Enganxarem un mural a la paret de la finca, els nens les nenes i els adults podrem pintar i expressar el que sentim davant aquesta terrible notícia.......Així mateix, animem a tothom a ser a davant de la finca el dilluns a les 8 del matí. Potser aconseguirem aturar aquest despropòsit.”[16]

Tot és a punt per la mobilització. 

Diumenge 6 de maig: Tornen els nens i les nenes

Al migdia els nens i nenes i les famílies de l’escola Reina Violant que havien passat a la Vil·la Urània els seus anys de parvulari, acudeixen a la crida de l’AMPA i omplen les parets amb els seus dibuixos. 

Alumnes de l’escola Reina Violant. 6 de maig del 2012

En declaracións a BTV en Pau Senra, afirma que la família està disposada a portar la seva protesta fins a les últimes conseqüències per salvar el llegat. Jordi Giró de la FAVB i ERC també es manifesten en contra del enderroc. [17]

Vil·laweb ja plateja el tema en termes de lluita familiar i veïnal i ajuda a difondre la convocatòria pel mateix diumenge i pel dilluns.[18]

Un anònim es pregunta al post d’en Dani: I els lleons de l’escala on són?

Dilluns 7 de maig: La ciutadania atura l’enderroc

El dilluns a les 8 del matí un grups de persones es remouen inquietes davant de la Vil·la Urània. L’empresa encarregada de l’enderrocament té la piqueta a punt però els fa saber que no actuarà fins que els tornin a confirmar l’ordre. Hi ha més indignació que esperança. Tanmateix a les 8,30 arriba la trucada de l’ajuntament aturant l’enderroc. Veiem com ho explica la mateixa Eulàlia Petit:

“...... a quarts de 9h s'ha sabut que l'Ajuntament feia un pas enrere, sense admetre-ho, eh!, i que "volia fer les coses amb consens". Ens n'hem assabentat al mig del carrer...... El cas és que tots hem fet uff! ......S'haurà d'estar a l'aguait.”[19]

Al darrer moment la piqueta s’ha aturat. Qui o què ho ha fet possible? La voluntat de consens mantinguda pel conseller de districte, la mobilització ciutadana o un l’informe dels serveis jurídics indicant que davant la demanda de la família l’ajuntament tindria les de perdre? 

En declaracions a BTV en Joan Puigdollers diu:

“Nosaltres, de moment, no enderrocarem el que és la torre del Sr. Comas. El meu compromís personal amb a família és que nosaltres ho farem amb consens amb ells”

Així dons la piqueta s’ha aturat, de moment, però el futur segueix sent incert.

Concentració de veïns i entitats, el 7 de maig davant la Vil·la Urània. Foto Pep Arisa

L’endemà l’Eulalia Petit publica una Carta Oberta de la Família de J. Comas i Solà en la que agraeix el suport als ciutadans i entitats participants i es mostra vigilant:

“La nostra família té un llegat moral perquè es compleixi la voluntat de Josep Comas i Solà i, malauradament, ens hem vist empesos a actuar en diverses ocasions els últims 50 anys per fer-la respectar. Ara ho hem hagut de fer una altra vegada i en el futur, si calgués, ho tornaríem a fer."[20]

Divendres 11 de maig : Arriba l’acord

Els dies següents la premsa es fa ressò de l’aturada provisional de l’enderroc de la Vil·la Urània i de la imminent desaparició de la Casa del Lleó, que ningú ha defensat, i anuncia una propera reunió de l’ajuntament amb la família [21].

Els acords als que s’arriba recullen tres punts. L’ajuntament es compromet a fer de la Vil·la Urània el Centre Cívic que reclamen els veïns. En segon lloc es compromet a no executar l’enderroc i a garantir la conservació de l’edifici, i molt especialment del seu esplendorós jardí. Finalment, l’ajuntament amb la participació dels veïns, redactarà un pla funcional per definir les millores que cal fer a l’edifici i a què s’ha de destinar, reservant un espai per la memòria de Comas i Solà.[22]

En declaracions a diversos mitjans la família destaca que l’acord garanteix que a la Vil·la Urània hi haurà un equipament públic i que no s’hi faran pisos. Valoren molt que l’ajuntament realitzi un canvi d’us de la parcel.la d’habitatges a equipaments, ja que això dona seguretat pel futur. Així mateix subratllen que els termes del llegat són prou amplis i renuncien explícitament a ser ells que defineixin l’ús que se’n ha de fer. La Mariona Petit, segona generació d’hereus, diu:

“No som nosaltres els qui hem de dir a què s’ha de dedicar. Son els barcelonins.” 

14 de maig: l’enderroc de la Casa del Lleó i part del jardí de Vil·la Urània

Pocs dies desprès, inexorablement, la piqueta actua i arrasa la parcel·la del carrer Saragossa número 31. De l’antiga vaqueria que la família Prió hi tenia a finals del S. XIX no en queda res. El jardí de la Vil·la Urània que donava a la Via Augusta per darrera d’aquesta parcel·la també desapareix. La família emet un comunicat de protesta en la que es denuncia un primer incompliment dels acords establers el dia 11 amb l’ajuntament que s’havia compromès a enderrocar el número 31 “a pic i pala” i sense afectar per res l’espai de la Vil·la Urània[23].

Destrucció de part del jardí i la tàpia de Vil·la Urània durant l’enderrocament de la Casa del Lleó. Foto Pep Arisa

La parcel·la del número 31 del carrer Saragossa, arrasada fins a la Via Augusta. Foto Pep Arisa

Un futur per definir

Tanmateix les negociacions continuen i Joan Puigdollers manifesta que la construcció del Centre Cívic és una prioritat i que és farà sense demora. 

El dia 30 els familiars son convidats a visitar l’interior de la casa i a comprovar que, a excepció de la brutícia generada per l’arrencada de cables que es va fer el dia 4, la casa està en perfectes condicions[24].

A final de mes ja corre la convocatòria pel proper Consell de Districte que es farà a l’Escola d’Idiomes del carrer Guillem Tell i on es definirà la forma de participació del veïnat en la concreció del projecte.

Fa 75 anys que va morir Josep Comas i Solà. Malgrat l’expoli, la dispersió i destrucció de tots els elements que recordaven la seva vida i la seva tasca com a astrònom, la casa ha resistit i ara torna a tenir un futur que podria assemblar-se al que Comas havia imaginat. 

Mentrestant els lleons de l’escala segueixen desapareguts.

Continua a:  8. La casa de tots. Vil·la Urània Centre d’Equipaments (2012-2018)

Agraïments

 

Per escriure aquesta sèrie he comptat amb el suport i l’assessorament d’en Pau Senra, nebot-besnét de Josep Comas i Solà i, a través d’ell, de la seva mare Mariona Petit. També vull agrair la tasca de l’Eulàlia Petit que ens ha deixat al seu bloc Barcelonetes informacions i documents molt valuosos per la història de la Vil·la Urània. Han estat de gran ajuda les converses amb en Ricard Martínez, astrònom i expert en la vida i obra de Josep Comas i Solà, i amb la Nuria Guille, germana de l’Ernest Guille, fundador d’Aster. Agraeixo també el suport de l’Irene Oliva que m’ha facilitat aquests contactes i d’en Ramón Bernal i l’Ester Rodríguez testimonis d’alguns moments crucials en la història de la Vil·la Urània. Al Pep Arisa que, com sempre, m'ha donat suport al llarg de tota la investigació. A l'Eduardo Vicente que ha fet per mi un nou dibuix de la Vil·la. A tots ells, moltes gràcies.

 

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] Comunicació personal d’Ester Rodriguez i Ramon Bernal.

[2] CORTIJO, D., 2012, Altres Barcelones, Josep Comas i Solà, el descobridor del planeta Barcelona, podria caure en l’oblit. Dec a aquest post “històric” la fotografia i la informació sobre aquest moment.

[3] Apuntarem aquí la llista d’alguns dels blogs que publiquen textos d’oposició a l’enderroc: la Mª Trinidad Vilchez, des del seu blog avui desaparegut, defensa la memòria de l’astrònom; el blog Criticart clama No ho podem permetre!; Enric H. March publica a Bereshit el post Vil·la Urània. Barcelona en orbita; també s’hi apunten Vexillum, Cosas de Absenta, Equipatge de ma, La lectora corrent de la Mercé Piqueres i Fem Xibarri, el blog del Time Out

[4] Recordem que l’operació que va fer possible la construcció d’un edifici de pisos al carrer Saragossa 77 havia propiciat de manera indirecta la compra per part de l’ajuntament de la Casa del Lleó. Vegeu el post anterior: La casa dels nens i de les nenes. El 31 de gener de 1994, en cap de setmana, es procedí a l’enderroc de la torre on havia estat radio Joventut de Barcelona i on avui hi ha un blog de vivendes anodí. Teniu tots els detalls d’aquesta trista historia a ARISA, J., 2014, El carrer Saragossa, Coses del Farró, nº 1, pag. 1.

[5] Districte Sarrià Sant Gervasi, Acta Consell Plenari 3/5/2012 Núm. 120503 

[6] PETIT, E. El dilluns a les 8h del matí ATUREM L'ENDERROC DE LA VIL·LA URÀNIA, Barcelonetes, 5 de maig del 2012.

[7] PETIT, E. Al·legació per salvar Vil·la Urània i dilluns a les 8h tots allà, Barcelonetes, 5 de maig del 2012 

[8] Com vam veure al capítol 5 d’aquesta història l’ Associació Astronòmica Aster va ser fundada per l’Ernest Guillé que es va fer astrònom des del terrat de la Vil·la Urània durant els anys de la postguerra.

[9] La foto és del blog La lectora corrent. Els records d'aquests dies de la Mercè Piqueres, molt activa durant aquest procès, han quedat recollits al seu blog. 

[10] Diari Ara del 4 de maig 2012 Barcelona enderroca la Vil·la Urània de Comas i Solà

[11] BTV, 4 de maig del 2012; Compte enrera per l’enderroc de la Vil·la Urània. 

[12] La fotografía procedeix del del blog La lectora corrent

[13] Comentari de Glòria Domenech el 4 de maig al post de Dani Cortijo

[14] La Vanguardia 5/5/12 La familia de Comas i Solà denunciará al Ayuntamiento de Barcelona por el derribo de Vil·la Urània

[15] PETIT, E. El dilluns a les 8h del matí ATUREM L'ENDERROC DE LA VIL·LA URÀNIA, Barcelonetes, 5 de maig del 2012, ob cit.,

[16] L’he recollit als comentaris del post de Criticart, No ho podem permetre, ob. cit.

[17] BTV 6 de maig de 2012, Veïns i familiars de Comas i Solà intenten aturar l’enderrocament de la Vil·la Urània

[18] Vil·laweb, 6 de maig de 2012, Lluita familiar i veïnal contra l'enderrocament de Vil·la Urània

[19] PETIT, E., L'enderroc de Vil·la Urània aturat!!, Barcelonetes, 7 de maig del 2012

http://www.barcelonetes.com/2012/05/lenderroc-de-villa-urania-aturat.html

[20] PETIT, E., Carta Oberta de la família de Comas i Solà, Barcelonetes, 8 de maig del 2012, també podeu veure les declaracions de Joan Puigdollers del 29 de maig a BTV en aquest vídeo.

[21] La Vanguardia 8 de maig 2012.La Vil·la Urània se salva de la demolició immediata; BTV del 8 de maig La FAVB es reuneix amb els familiars de l’antic propietari de la Vil·la Urània; BTV 14 de maig Comencen a enderrocar la finca adjacent a Vil·la Urània; PERMANYER, LL., 2012, Comas Sola, eclipse, La Vanguardia, 10 de maig del 2012. En aquest darrer article Lluís Permanyer, normalment tan encertat, diu que Comàs va deixar també a la ciutat la casa que la familia tenia al carrer Fivaller 42 (actual carrer Ferran). No he trobat cap més font on contrasar aquesta información i la familia m’ha confirmat que aquesta casa va pasar als nebots.

[22] L’AVUI, 13 de maig del 2012, Un acord salva de l'enderroc la Vil·la Urània de Barcelona; BTV 12 de maig Gir inesperat: la Vil·la Urània no s’enderrocarà; DIARI ARA, 12 de maig de 2012, Barcelona descarta enderrocar la Vil·la Urània de Comas i Solà, 

SOS Monuments, Vil·la Urània: l’hereva és la ciutat, 16 de febrer del 2013

[23] BTV, Una excavadora al costat de Vil·la Urània, 15 de maig del 2012. Al video podeu veure la destrucció de la Casa del Lleó i de la part posterior del jardí de la Vil·la Urània. Podeu llegir el comunicat de protesta a PETIT, E., L'Ajuntament diu que no enderroca, però fa malbé la Vil·la Urània, Barcelonetes, 16 de maig del 2012, d’on també prové la fotografia.

[24]BTV 30 de maig Els familiars de Comas i Solà visiten l’interior de Vil·la Urània