Mercè Rodoreda inspira la remodelació de dues cases del carrer Mont-roig.

Araceli Vilarrasa

Al carrer Mont-roig hi ha dues cases bessones d’una bellesa discreta i elegant, que ens mostren com podria ser el barri si la restauració del patrimoni es fes amb criteri i bon gust.

La restauració ha estat feta per l'Estudi Biga, una cooperativa d'arquitectura fundada per Ignasi Fontcuberta i Guillem Villalta[1].  En diuen les Mont-rogenques i s’han inspirat en els textos de Mercè Rodoreda per salvar tot allò del “viure a Sant Gervasi” tradicional que pot ajudar a construir una vida rica i confortable en el present.

Si hi passeu per davant us sorprendrà la discreció de la intervenció, la noblesa que respira i l’aspecte inacabat del que fa gala.

Façana del carrer Mont-roig n 7 (Fotografia José Hevia)

La proposta ha tingut força ressò en el món de l’arquitectura més actual així que, via internet, vaig poder trobar-ne força informació[2]. Tanmateix no en tenia prou. Em moria de ganes de veure-la per dins. De ser-hi i respirar-la. Així que vaig quedar amb en Guillem i va accedir a ensenyar-me-la. Algun privilegi m’ha de donar mantenir aquest blog.

Dues casetes d’origen rural

Un matí fred i assolellat em vaig arribar al carrer Mont-roig. Així que vaig entrar a la casa em va fascinar la llum. Una llum suau que arriba des d’una gran claraboia oberta al sostre del terrat, al mig de la casa, i que li dona un cert aire de somni. Vaig pensar que a la Rodoreda li agradaria molt. També vaig pensar que potser s’assemblava més al que imaginem al llegir les seves novel·les que a la fosca i humida realitat de la casa on ella va viure.

Però en Guillem ja m’està explicat la història de les cases bessones

GV.- Les vam trobar casualment, mig abandonades. Era una construcció d’un modernisme auster, amb dos habitatges de planta i pis. Sabem que a principis del S. XIX això eren dues “cases de cos”, d’una sola planta i de 4 metres d’amplada cadascuna. Tenien dues portes d’entrada al carrer Mont-roig, que abans tenia un altre nom[3]. Eren cases d’una sola planta i s’hi va afegir un pis.

Estat inicial de la casa (Fotografia Joan Guillamet)

FF:- Això voldria dir que aquestes cases ja hi eren al 1847, quan Joaquim Ferret va urbanitzar la zona de la Torre dels Capellans.

GV.- En aquell temps això eren tot camps i la casa responia a una típica casa rural de Sant Gervasi. A principis del S XX hi va haver una reforma molt important i es van unificar les dues cases, van fer el jardí comú i van aixecar la torratxa.

Conservar, posar en valor i adaptar

FF.- Que heu conservat de la distribució antiga?

GV.- Volíem recuperar els diferents estats històrics de la casa però també l’havíem d’adaptar a les noves maneres de viure. Sobre tot volíem conservar les dimensions dels espais i fer arribar la llum al centre. Per això vam plantejar fer com un gran patí interior, que fos utilitzable i que alhora fos zona de relació entre espais.

Distribuidor central (Fotografia José Hevia)

FF.- Veig que heu conservat molts elements originals.

GV.- Vam deixar i posar en valor tot allò que ens agradava i que definia l’època de la casa. Els paviments s’han deixat tal com els vam trobar. Tot el que anàvem trobant ho anàvem deixant com si fos una ruïna valuosa que volem mostrar. Un altre criteri que ens guia és la sostenibilitat. El primer és entendre on actues, entendre la pre-existència, treballar-hi, i trobar solucions on la casa pugui tenir una confortabilitat. Aquí no es necessita gaire calefacció i d’aire condicionat no n’hi ha. Tot funciona per ventilació natural.

Quan entrem a la galeria es fa molt evident el paper de l’obra de la Mercè Rodoreda en aquesta comprensió de la pre-existència. Els vidres de colors, les fruites dels estucats de les parets, el mateix ús de la galeria com a espai intermedi entre el dins i el fora, evoca tendrament les cases recreades en el món rodoredià. Potser no la gran casa dels Valldaura de Mirall trencat, però si les petites cases on vivia Aloma, tan propera a la mateixa Mercè, o on va passar la seva infància l’Eugeni de Jardí vora el mar. 

Galeria (Fotografia José Hevia)

 

Galeria de la Forre Farriols, al carrer Rios Rosas 25 que inspirà la creació de la casa de Mirall Trencat (Veure Itinerari Mercè Rodoreda al Farró.1)

GV.- La galeria la vam trobar molt malmesa. Queia. El que vam fer va ser agafar tots els elements que tenien cert treball, recuperar vidres antics i tornar a fer l’estructura, molt pensada, molt fina, seguint amb els vidres de colors, certs detalls com les puntes de llança i la barana floral que marca el ritme interior. Ara està completament recuperada i segueix sent feta de ferrer, d’ofici, tal com era abans.

Detall de la galeria (Fotografia José Hevia)

El mal estat de la casa va fer que s’hagués de reforçar l’estructura amb bigues que s’han deixat a la vista i s’han pintat del mateix verd suau que surt a les fulles dels estucats de les parets. Aquests colors verds, roses i blaus cels que s’han trobat a les parets i als sostres han servit per definir una continuïtat de color amb els elements nous, com cortines i tapisseries.

GV.- Donem molta importància al color, especialment treballant en cases com aquesta, d’èpoques constructives on el color tenia molta importància i de fet pensem que avui també l’hauria de tenir.

La màgia de tot això és que aquest espai, que evoca el passat, ha sigut evolucionat cap al present de manera harmònica, sense ruptures ni discontinuïtats, però sense renunciar a tot allò que la vida d’avui ens demana. Jo m’hi quedaria a viure ara mateix.

GV.- Hem procurat que els espais no estiguin jerarquitzats i que siguin el més flexible possible, que puguin evolucionar amb el temps. Són espais oberts que faciliten la circulació i una forma de convivència que fuig de l’individualisme. De fet en tota la casa gairebé no hi ha portes. Això fa que aquests espais es connectin amb el distribuïdor central a través de grans portals. 

Des de la galeria podem veure el jardí, ample i ufanós, presidit per un pi de grans dimensions i on s’han deixat a la vista les restes d’una font modernista. En Guillem m’explica que un desl projectes futurs és refer-la, fent una basa i un circuit d’aigua com es feia a l’època.

Ni façadisme, ni parc temàtic

Mentre pugem cap al terrat en Guillem m’explica que aquest projecte és una iniciativa familiar. Són dos habitatges independents que ocupen ell i la seva germana amb la seva família. Això també implica una voluntat de recuperar la idea de les cases familiars, tenint potser més intimitat que abans, però amb moments per compartir.

La casa de baix agafa tota la planta baixa deixant una part a l’altra casa per sortir al jardí i la casa de dalt fa al revés. I es conserven el jardí, el terrat i la torratxa com a espais comunitaris als que s’accedeix des de cadascun dels habitatges. Així es pot aconseguir una vida familiar amb un elevat grau de independència. 

GV.- Si amb el temps les persones que viuen aquí tenen altres necessitats la casa s’hi podrà adaptar. Avui estem començant a entendre que hi ha moltes maneres de viure que no són les tradicionals i l’arquitectura ha de respondre a tot això. I la gràcia és que hi sàpiga respondre conservant el medi construït, sobre tot aquell que ja té valor. L’emergència ecològica en la que estem implica que haguem d’aprofitar tot allò que ja s’ha construït i en el que ja s’ha invertit molta energia. Si a més a més són edificis amb un valor patrimonial important, dons encara més.

FF.- Però això veiem que per desgracia no es fa així. La majoria d’aquestes casetes no tenen cap mena de protecció patrimonial i s’estan perdent. La casa d’aquí al costat n’és un exemple. S’ha tirat a terra i s’ha fet nova. Només fa un any que al carrer Saragossa se’n acaba d’esguerrar una altra.

Intervenció feta a Mont-roig 5

Intervenció feta a Saragossa 41

GV.- Si, estic convençut que la protecció s’hauria d’ampliar molt més. Aquí al Farró i ha molts edificis amb un gran valor patrimonial i no s’ha fet aquest treball d’acupuntura d’anar seleccionant totes aquelles edificacions aïllades que defineixen el patrimoni cultural del barri. Aquestes cases s’han de catalogar i conservar, que no vol dir que no es puguin modificar i adaptar a nous usos. Però això es pot fer preservant la seva essència. 

De fet una rehabilitació feta pensant en que l’edifici torni a ser tal com era abans impedeix que pugui perdurar en el temps. Si féssim això acabaríem vivint en un parc temàtic i en uns edificis que no s’adaptarien prou bé a les necessitats del present. El repte és rehabilitar els edificis mantenint i posant en valor els elements patrimonials, però alhora adaptant-los a allò que ens demana avui dia la societat, fins i tot pensant en el futur.

FF.- Hi estem anant, però encara costa. Precisament ara temin un gran repte al barri amb la rehabilitació de la casa Tosquella, que va comprar l’ajuntament.

GV.- Per fer les coses bé l’urbanisme ha de tendir a escoltar molt més a la gent. S’ha estar obert a la participació dels veïns. Això ja s’està començant a fer. Potser més a gran escala que a petita escala, més pels grans plans d’urbanisme que per cases concretes. Hi ha moltes experiències de processos participatius que, tot i que sempre són complexos, han estat un èxit. S’ha de saber combinar la veu dels veïns amb els coneixements i la visió dels professionals.

FF.- Sempre topem amb el problema del pressupost

GV.- Si però es poden trobar solucions. Per exemple, per que no convertim la rehabilitació d’aquesta casa en un taller d’aprenentatge? En lloc de pensar que restaurar aquesta galeria és molt car i no es pot pagar, perquè no pensar en que això pot ser l’oportunitat per fer un taller per aprendre els oficis que es perden i així aconseguim fer la galeria a un bon preu. Segur que hi ha formules i estratègies per aconseguir-ho.

Enfilem-nos per veure el mar

Mentre xarrem hem sortit al terrat i d’allà ens enfilem per una escala estreta que puja a la torratxa i que s’ha conservat tal i com era. 

FF.- Tu creus que aquestes torratxes les feien només per veure el mar? Hi ha qui diu que també hi tenien dipòsits d’aigua.

GV.- Aquí no hem trobat res d’això. Sembla que si que els agradava veure el mar.

El terrat i la torratxa (Fotografia José Hevia)

Al primer replà hi ha dues finestretes. A sota un reposador de fusta que ja hi era i que ha estat restaurat. Es un espai reduït que em fa pensar en l’habitació on l’Eugeni es tancava per pintar, en la Mercè que s’escapava de la seva casa del carrer Saragossa per refugiar-se a l’habitació de la torratxa del casal Gurguí i escriure, escriure, escriure.

FF.- Aquest banquet si que és un bon lloc per asseure’s a llegir a la Rodoreda.

GV.- La Rodoreda ha estat com una finestra que ens ha permès veure com es vivia en aquestes cases. La importància dels colors, les textures, els espais, la llum, el paper dels terrats. I com tot això enllaçava amb el barri. Una casa no s’entén tancada en ella mateixa sinó en relació amb el seu entorn, amb el seu barri. Per entendre tot això la literatura és molt important. 

Finalment sortim al terrat de la torratxa i si, per molt que una barrera de cases de pisos ens el vol amagar, encara podem veure el blau esplendorós del mar. 

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser u blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] L' Estudi Biga és una cooperativa de professionals de l'arquitectura fundada per el Guillem Villalta  

[2] Trobareu més información i fotografies a Estudi Biga: Cuando la arquitectura i la arquologia se dan la mano a CC/Magazine; Viure Mercé Rodoreda, dins i fora de casa. Punts de vista Rtve ; Dues cases, una historia, Ara, 15-07-22

[3] El 1850, arran de la urbanització de la zona promoguda per Joaquim Ferret i Mandri, el carrer rebé el nom de Concòrdia, nom que, com tants d’altres va ser canviat el 1907 per tal d’evitar duplicitats entre els municipis agregats a Barcelona. 

Sant Eusebi, 2

Guiu Asbert Rubio

L’indret on la riera de Cassoles es troba amb el carrer de Sant Eusebi visqué una transformació total a partir de la urbanització de la riera que es dugué a terme durant els anys quaranta, tot i que les cases ja es trobaven afectades des dels anys vint i no s’hi permetia fer-hi reformes de cap mena. 

La urbanització de la riera de Cassoles comportà un seguit d’expropiacions als carrers dels voltants, principalment Sant Eusebi, Madrazo i Mare de Déu de Gràcia. 

Una de les edificacions que van anar a terra pel procés urbanitzador fou la casa de Sant Eusebi, 2, propietat aleshores de Venanci Asbert Buxens, comerciant de Barcelona.

1930s. Vista de la casa de Sant Eusebi, 2 a peu de carrer. 

Font: Fotografia d’Abelard Asbert de Herrera. Arxiu personal.

 

Records de vida al carrer

No era la primera vegada que el pobre carrer de Sant Eusebi patia expropiacions: ja a finals dels anys vint el soterrament de la línia del ferrocarril de Sarrià i posterior urbanització de la Via Augusta van generar una primera onada d’expropiacions. 

Abans del soterrament de la línia del ferrocarril de Sarrià el carrer de Sant Eusebi es trobava partit en dues mitats: la primera anava de la riera de Cassoles fins a les vies del ferrocarril, acabant en cul-de-sac. Un lloc que segons Moisès Broggi, per raó de la seva poca afluència, era molt apropiat perquè els nens del barri hi juguessin¹. La segona meitat començava a la desapareguda plaça de Lincoln, a sobre del carrer homònim, i arribava fins al carrer Lanuza (avui Aribau), on topava amb la finca de Can Lledó, de la família Moragas.

En aquest record d’infància dels anys deu del segle passat hi podem veure un grup de nens del barri amb el nom de Companía del ? Policíaco. Entre aquests hi ha els germans Santiago i Moisès Broggi, els germans Teodor i Rafael Wirth, Ramon Costa, Manuel Sans, Florenci Puigvert i Abelard Asbert, la foto del qual va ser retallada i de qui s’indica que és suplent (S.) per no ser resident del barri.

                                                              Font: Arxiu personal

La referida plaça de Lincoln o el pont del carrer Madrazo eren elements urbans que donaven al barri una personalitat i uns aires molt característics, el que generava molta relació entre els habitants de banda i banda del ferrocarril. En aquesta imatge de principis dels anys vint s’hi pot veure l’extrem de la plaça Lincoln que donava a les vies del ferrocarril. Les edificacions del darrere corresponen al carrer Sant Eusebi i els joves que hi veiem son part d’una colla d’amics del barri, entre els quals hi ha Abelard Asbert, Ramón Costa i els germans Teodor i Rafael Wirth.

Font: Arxiu personal

Residencia de l'escriptor Joan Babtista Perales

No tinc coneixement de l’any exacte de construcció de la casa, però l’any 1876 ja hi vivia i n’era propietària Teresa Salgueda Solà, vídua olotina. Teresa havia nascut el 28 de febrer de 1827 a Olot, filla de Joan Salgueda i Antònia Solà.

A finals dels 1880s sembla que Teresa Salgueda passà a viure al carrer Saragossa, 55 (on morí el 26 d’octubre de 1891) i posà la torre de Sant Eusebi en lloguer. Fou llogada des d’aleshores i fins a principis del segle XX per la família Perales-Magistris.

Joan Baptista Perales Boluda fou un escriptor, historiador i periodista. Nascut a Moixent el 4 d’agost de 1837, va formar part de la redacció de El Noticiero Universal, diari barceloní fundat l’any 1888 per Peris Mencheta. Estava casat amb Júlia Magistris Galiani, gironina i filla d’un fondista piemontès. Júlia tingué diversos germans: Alexandrina, Joan (fotògraf) i Joaquim (dibuixant i litògraf), encara que aquests dos últims mai van residir-hi. Joan Baptista i Júlia tingueren un fill Rafael Perales Magistris, nascut a València. Durant els anys que habitaren la casa van tenir diverses serventes, per exemple l’any 1892 hi havia Maria Obiols de la Seu d’Urgell, i l’any 1895 hi havia Gregoria Faci de La Codonyera (2).

Font: Arxiu personal. Desconec els noms dels representats.

A principis de segle aquest sector del Farró tenia un caire més benestant que la resta del barri, tant per la tipologia dels habitatges com pels oficis dels residents, entre els quals hi havia escriptors, militars, comerciants, propietaris i pensionistes, encara que també hi havia jornalers, teixidors i carboners. Aquestes dues imatges dels habitants del carrer a principis del segle XX il·lustren millor que res l’ambient que s’hi respirava. És interessat l’existència d’una porta d’entrada al carrer, potser com a protecció de la riera.

Joan Baptista Perales va morir a la casa de Sant Gervasi el setembre de 1904, i el 24 de novembre de 1914 morí amb prop de trenta anys el fill Rafael, fet que segurament propicià el trasllat de mare i tieta, que l’any 1915 residien als baixos del carrer Madrazo, 2.

Casa d'estiueig de la família Asbert

No sabem en quin moment la propietat passà de Josep Salgueda i germans (hereus de Teresa Salgueda), propietaris l’any 1901, a Venanci Asbert, però a partir de què la família Perales-Magistris en va marxar, la família Asbert la utilitzà com a casa d’estiueig i segona residència, doncs l’habitatge principal el tenien a la Gran Via de les Corts Catalanes 504, cantonada amb Comte Borrell. 

La casa consistia en una planta baixa amb el jardí principal al davant, i un pati al darrere, encara que per anar d’un a l’altre s’havia de travessar la casa. Des del darrere s’accedia mitjançant unes escales al terrat.

Font: Arxiu personal. 

Aquesta foto és presa al terrat de la torre, i hi podem apreciar els detalls de les baranes de pedra artificial i la decoració com el test que conté una aloe vera. Hi veiem la botiga Casa Roig de brodats i calçats en un dels blocs aixecats a finals dels anys vint. La data ha de ser gener de 1933 o 1934. 

La següent sèrie d’imatges mostra la distribució del pati principal, que tenia una font amb sortidor, testos de rajoles de ceràmica, un banc i varies cadires i abundants arbres fruiters. El terra era recobert de grava.

Font: Arxiu personal.

En la primera foto hi ha Venanci Asbert Buxens, dret i asseguts d’esquerra a dreta: Abelard Asbert de Herrera, Encarnació de Herrera Guarás de Villaba (dona d’en Venanci), María Luisa Lon Laviós (promesa d’en Abelard) i Lluïsa de Herrera Guarás de Villaba. En la tercera, Abelard fumant i llegint una revista.

De casa d'estiueig a habitatge principal

Cap l’any 1935 el matrimoni Asbert-Lon i els seus dos fills s’hi van traslladar definitivament i en començar la guerra també hi vingueren els avis, ja que el centre de la ciutat era més perillós. Els avis hi van morir durant la guerra, i un cop acabada la família es va traslladar a una casa propera, en espera de l’inevitable expropiació i enderroc.

L’Abelard Asbert, fill d’en Venanci, fou un gran apassionat de la fotografia i gràcies a aquest fet hem conservat records gràfics de la casa, i jo tinc el plaer de compartir amb vosaltres fragments d’un vídeo dels anys trenta on hi apareix la casa.

Al vídeo s’hi poden veure: el carrer de Sant Eusebi, el jardí de la casa amb el petit Abelardito trastejant entre testos i plantes, el carrer de Carolines i la tanca d’Antoni Gaudí, una visita del metge a l’avi Venanci (acompanyada de la curiositat dels infants pel cotxe del metge), els nens jugant amb les joguines de reis, i finalment un fragment on podem veure com era l’escala que accedia al terrat.

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser u blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

¹ Broggi, Moisès. (2010). Memòries d'un cirurgià: (1908-1945). Edicions 62. 

2 Les fons utilitzades en aquesta recerca són Padró 1877, Padró de 1895 , Padró de 1901 , Padró 1905 Sant Gervasi, Padró 1910 Sant Gervasi, Padró 1915 Sant Gervasi 

Els dos possibles Guillems del carrer Guillem Tell

Eladi Crehuet 

No és un carrer gaire llarg el de Guillem Tell, però sí molt comercial i força animat de vianants, de vehicles i de botigues: al llarg del carrer hem comptat, incloent-hi algun local tancat, gairebé quaranta establiments comercials. L’origen del nom d’aquest carrer té dues interpretacions controvertides.

L'heroi suís

Segons la teoria majoritària, aquest carrer es diu Guillem Tell com homenatge a l’heroi de la revolució suïssa, un personatge llegendari de la independència suïssa, extraordinàriament hàbil amb l’arc i les fletxes, el qual, segons podem llegir en el peça teatral del mateix nom del dramaturg J.F. Schiller, escrita l’any 1804 i representada amb força èxit en una Europa desencaixada i plena de pàtries emergents (“mai no abandonis la santa causa de la teva pàtria”, diu un dels personatges de l’obra). Com és sabut, aquest Tell va desafiar l’autoritat de l’emperador i va ser compel·lit a travessar amb una fletxa una poma col·locada sobre el cap del seu fill Walter. 

Aquesta teoria és la que defensa Jesús Portavella[1]. Per a ell no hi ha cap dubte que el nom de Guillem Tell que identifica el carrer és el de l’heroi llegendari suís. L’any 1907, per tal d’evitar repeticions, es van canviar els noms d’alguns carrers de Sant Gervasi, municipi que havia estat agregat a Barcelona deu anys abans, -sobre aquests canvis veieu també el post Pàdua o Burriana i altres delícies del nomenclator del 1907-. L'actual carrer Guillem Tell portava antigament el nom de carrer Sant Josep i aquest va ser el nom que va haver de substituir-se més ja que cada antic municipi en tenia un. En aquell moment es van triar, entre d’altres, noms de personalitats del món cultural o amb regust republicà o liberal, com ara Jules Verne o també Guillem Tell, i sempre de persones ja traspassades, no de persones vives. Com ara veurem, l’altre Guillem Tell encara vivia en el moment que es va canviar el nom del carrer.

A la Barcelona de finals del XIX, el nom de Guillem Tell anava unit al record de l’esclat de la bomba del Liceu durant l’estrena de l’opera de Rossini. Il.lustració apareguda a Le Petit Journal. Novembre 1893.

L'altre Guillem Tell

Existeix, però, una altra teoria –per ara minoritària- que considera que el nom d’aquest carrer del Farró prové del d’un notari i poeta nascut al segle XIX i traspassat al segle XX, Guillem August Tell Lafont, un personatge avui oblidat, però que va incidir de manera notable en els àmbits de la poesia i del Dret en la Catalunya de l’època[2]. 

En efecte, aquest “altre” Guillem, després de cursar estudis a l’INEM i l’UB i d’exercir com advocat i secretari de la Diputació, va aprovar les oposicions a notaries l’any 1889 amb nota de “Sobresaliente” (el títol corresponent li va ser expedit per Don Alfonso XIII). Durant cinc anys, entre 1890 i 1895, va exercir com a notari del poble de Gràcia i aquest darrer any va ser nomenat notari de Barcelona, on va morir trenta-quatre anys després, el dia 6 d’agost de 1929.

La família de Guillem A. Tell reunida a Olot, on sojornava

El notari Guillem A. Tell de petit

En haver estat premiat en tres Jocs Florals, va ser investit com a Mestre en Gai Saber l’any 1900. Obtingué la viola l’any 1895 pel poema “La Salve a Montserrat”, l’englantina el 1899 per “L’Hivern a Núria” i la Flor Natural el 1900 per un recull de sonets que titulà “Enfilal”.

L'englantina d'or aconseguida en uns Jocs Florals de finals del XIX per notari Guillem A. Tell

Títol de mestre de Gai Saber concedit a Guillem A. Tell

La seva vinculació al barri del Farró

Durant la seva estada com a notari a Gràcia va establir el seu despatx (i possiblement també el seu domicili; llavors era el més habitual viure i tenir l’oficina al mateix lloc que l’habitatge), successivament, al carrer Major de Gràcia, número 35, 1er dreta, al mateix carrer Major número 54, dreta, i al carrer Còrsega números 165-167, entresòl. Ja notari de Barcelona va tenir el despatx al carrer del Carme, 14 principal i posteriorment al carrer Bilbao 206, a la ronda de Sant Pere 7 i finalment al carrer Canuda 26.[3] 

És possible que durant un temps visqués al Farró, però no ho hem pogut confirmar. El que si sabem és que al Farró hi tenia clients. L'amic Pep Arisa ens ha fet arribar una copia del testament de la seva besavia, la Maria Closa i Codina, autoritzada per el nostre notari-poeta l'any 1892.

Ciutadà digne i conseller amable

Igualment a l’expedient del notari Guillem A. Tell es conserva una còpia d’un article que li dedicà, amb motiu del seu traspàs, el diari “El Matí” del dia 7 d’agost de 1929, article que glossava la seva vessant poètica: 

El senyor Guillem A. Tell i Lafont ha mort a Barcelona, on tenia moltes simpaties. Feia temps que no se’n sentia parlar com a poeta; vivia en el seu despatx i semblava que havia negligit la Literatura enterament (...) Als seus poemes hi havia Corines i Marqueses que eren evocacions convencionalment històriques, sense vida present. En aquesta composició, per exemple, que titulà Clàssic: “De tanta rosa que en ton front s’inclina/cauen lliscant les fulles per la cara/ i neden mortes en la copa clara/ on riu del vi la flama purpurina/. Un altre bes, un altre bes, Corina/ que el temps d’amar-nos no ha finat encara/oblidem, doncs, que fins l’arca avara/la nostra vida com un riu camina (...).

Molts recordaran del senyor Guillem Tell el ciutadà digne, el conseller amable, l’home de carrera. Però en el moment de saber la seva mort, alguns recordaran també el Mestre de Gai Saber que influí un moment sobre la joventut literària, un moment decisiu en què aquesta abandonava el romanticisme maragal.lià i preferia la tendència parnassiana.

Tanmateix no solament de versos viuen els poetes com el nostre Guillem A. Tell. Mentre escrivia versos parnassians, havia obtingut una plaça de notari, primer a Gràcia i al cap de poc a la ciutat de Barcelona, on va poder dedicar-se a l’estudi i posterior publicació de determinats treballs jurídics. Com a jurista va tenir una activitat destacada i segurament més continuada que com a poeta parnassià: entre altres càrrecs i honors, va ocupar la presidència de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona. 

També va ser degà, durant tres anys (1917-1919), del Col·legi Notarial de Barcelona, càrrec al qual va renunciar, per motius personals al desembre de 1919. Essent degà del Col·legi Notarial, l’any 1918 el senyor Tell va ser objecte d’una doble distinció: d’una banda, fou designat vocal de la Comissió encarregada de codificar el Dret Català, en substitució del difunt Ricard Permanyer i, d’altra banda, fou nomenat acadèmic de número de l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, en substitució de l’Exm. Sr. Manuel Duran i Bas .

Pintura del notari Guillem A. Tell, com a degà del Col·legi de Notaris de Barcelona

En la seva signatura notarial mai no oblidava posar una A majúscula seguida d’un punt, entre el nom de Guillem i el primer cognom, segurament per fugir de l’ombra del Tell suís devia perseguir-lo tota la vida. 

La signatura i signe notarial de Guillem A. Tell

En la seva vida es poden distingir clarament dues etapes: la primera com a poeta parnassià, honorat l’any 1900 com a mestre del Gai Saber, màxima distinció que podia tenir un poeta llavors a Catalunya , i una segona etapa, més llarga, com a prosista i home públic, en el transcurs de la qual va ser honorat amb diferents càrrecs (a alguns dels quals va renunciar) i va poder publicar diverses obres de contingut jurídic. 

Tanmateix tenim la impressió que cap d’aquestes dues dedicacions literàries va satisfer-lo plenament; de sobte va abandonar la composició poètica, potser perquè els vents bufaven en una altra direcció, o tal vegada perquè no va poder dedicar gaire temps a versificar. D’altra banda, les seves publicacions jurídiques no tingueren el ressò que segurament ell hagués volgut que tinguessin. Tampoc sembla que, al final de la seva vida, tingués gaire èxit en les seves relacions amb la burgesia més culte del moment.

Un carrer que ens pot recordar dos personatges

En conclusió, ens agradaria poder afirmar amb rotunditat quin personatge es va tenir en compte en el moment de donar nom al carrer que porta el nom de Guillem Tell: o a l’heroi de la llegenda suïssa , o al poeta publicista català. Una solució possible fora la d’afirmar que es van tenir en compte tots dos –o almenys que els podem tenir en compte a partir d’ara- i que, per tant, el carrer Guillem Tell del Farró inclou –perquè no?- tots dos personatges.

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] PORTAVELLA i ISIDORO, Jesús. Els carrers de Barcelona. Sant Gervasi, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Arxiu del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, 2010, pag. CONSULTAR

[2] FABRE, J. i HUERTAS, JMª, 1982, Carrers de Barcelona. Com han evolucionat els seus noms, Eshasa, Barcelona, pàg. 58

[3] Informacions que resulten del seu expedient personal, de les guies de notaries conservades a l’arxiu del Col·legi Notarial de Catalunya i al llibre sobre els darrers Degans editat pel mateix Col·legi.

La plaça de la Torre canvia el seu nom pel de plaça Antoni Tàpies.

Araceli Vilarrasa

L’any 2023 és celebrarà arreu el centenari del naixement de l’Antoni Tàpies (1923-2012), el farronenc més universal, juntament amb Mercè Rodoreda. 

Va ser un dels darrers el dies de desembre del 2022, el dia de la Fira Solidària, que la noticia va saltar de boca en boca: la ponència del Nomenclàtor de Barcelona, s’avançava als actes de celebració d’aquest centenari i acabava d’aprovar canviar el nom de l’actual Plaça de la Torre pel de Plaça Antoni Tàpies.

Amb aquesta decisió s’acompleix la voluntat de dedicar un espai públic a un dels pintors catalans més reconeguts i de fer-ho al Farró, el seu barri. Una decisió que no pot ser més encertada. Jo crec que a ell li agradaria perquè l’antiga Plaça de la Torre és un espai serè, íntim i recollit, com els espais on li agradava habitar.

Antoni Tàpies al seu taller del carrer Saragossa. 2003. Foto La Vanguardia

Una plaça del vell Farró

Tanmateix, donats com som a la nostàlgia i a l’estimació de la història, no deixarem d’enyorar els vincles que la denominació Plaça de la Torre ens donava per entendre la primera urbanització del Farró. 

Com ha explicat molt bé en Pep Arisa, aquest nom feia referència a l’antiga Torre dels Capellans, una torre-masia dels pares felipons, que ells anomenaven Torre de Gràcia i de la que es tenen noticies documentades des del S. XVII.

La torre formava part d’una gran hisenda que limitava amb les terres del convent dels Josepets i que va ser urbanitzada per Joaquim Castanyer i Molet a partir del 1847. Aquesta urbanització i la posterior parcel·lació i construcció de cases, és la que va configurar aquesta àrea del barri, el carrer de la Mare de Deu de Gràcia, el carrer Mossèn Xiró i el carrer anomenat també de la Torre, que uneix Mosén Xiró a la plaça Mañè i Flaquer. 

En aquest mapa  es pot observar com el carrer de la Torre, voreja els jardins i l'edifici de la torre, per la part del darrera, fins al carrer  de la Mare de Déu de Gràcia i s'obre a la plaça de la Torre. 

(Mapa Martorell del 1931, Ajuntament de Barcelona ICGC).

Malgrat els grans canvis que es van produir a la zona, la torre va anar resistint fins que el 1964 va ser enderrocada per construir el bloc d’habitatges que hi ha als números 12, 12 bis i 14 del carrer de la Torre.[1]

Menys mal que encara ens quedarà el carrer de la Torre per recordar-la.

L'actual plaça de la Torre, un racò recòndit i silenciòs, que els nois i noies de 

les Concepcionistes utilitzen com a pati a mig matí

La presència d' Antoni Tàpies al Farró

En Joan Pons i la Tina Coll recordaven no fa gaire al Coses del Farró, com n’era d’emocionant per ells, joves estudiants menorquins de l’Escola Massana que vivien al carrer Santjoanistes, trobar-se creuant el semàfor de Balmes amb la figura inconfusible de l’Antoni Tàpies, carregat amb les seves bosses, que venia de comprar al mateix super on compraven ells[2].

Però la relació del pintor amb el barri havia començat molt abans, a finals dels anys quaranta, quan amb els seus companys Brossa, Cuixart, Tharrats i altres voltaven per la Plaça Molina encaboriats en llargues converses sobre surrealisme, simbolisme i ves a saber quantes coses més[3]. Després va anar a voltar el món, però quan va tornar es va instal·lar allà mateix, al carrer Sant Elies, molt a prop del Cristal-City del que va ser client tota la vida[4].

Uns anys desprès arrelaria definitivament al Farrò gràcies a la deixa d’una petita torre al carrer Saragossa provinent de la família de la seva dona, la Teresa Barba, que ell va convertir gràcies a un encàrrec al aleshores jove arquitecte Juan Antonio Coderch, en una de les mostres més interessants d’arquitectura contemporània que tenim al barri. 

Antoni Tàpies va viure i va treballar en aquesta casa-taller fins a la seva mort, esdevinguda el 6 de febrer del 2012, ara fa 11 anys. (Vegeu en aquest blog La casa Tàpies ).

Façana de la casa-taller d’Antoni Tàpies al Carrer Saragossa 57

(Foto Català i Roca)

2023, any del centenari Tàpies

Com hem pogut llegir als mitjans l’any del centenari de Tàpies es celebrarà a Barcelona, a Madrid, a Brusel·les i També a Nova York[5]. 

Com a plat fort, una exposició ontològica comissariada per Manuel Borja Villel que va ser director de la Fundació Tàpies i que ara és director del Centro de Arte Reina Sofía. Es diu que la mateixa casa de l’artista podria ser espai d’alguns esdeveniments.

Potser al Farró podríem pensar com sumar-nos a nivell popular a aquest homenatge i com fer de la nova plaça Antoni Tàpies un espai de celebració d’aquest veí tan especial. De moment us ofereixo aquest post per si en els comentaris i podeu afegir els vostres records sobre en Tàpies-veí i ens voleu explicar allò que en sabeu.

Antoni Tàpies, 1973, Gran marró sobre fusta foradada. Fundació Tàpies.

Tàpies és un pintor difícil però que ens ha deixat les claus per interpretar el seu pensament. A mi aquesta frase seva m'agrada molt:  "Penso que una obra d'art hauria de deixar perplex l'espectador, fer-lo meditar sobre el sentit de la vida"

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] No deixeu d’ampliar aquesta història a ARISA, P., 2020, El Vell Farró, Coses del Farró, 13, Sant Jordi, pàg. 5

[2] COLL, T. i PONS, J., 2020, Taxi a Sant Gervasi, Coses del Farró, nº 9 Tardor, pàg. 9

[3] Sobre aquest grup capitanejat per Joan Brossa, gran amic de Tàpies, i la seva vinculació amb el barri vegeu GINJAUME, F., 2015, Dau al Set, Coses del Farró, nº 4, Tardor, pag. 31

[4] Per més informació sobre aquest emblemàtic bar que va ser seu de tertúlies i trobades literàries podeu veure: ARISA, P., 2019, El bar-llibreria Cristal City, cau de tertúlies literaries, Coses del Farró, nº 11, Sant Jordi, pag. 12

[5] BETEVE, 4, agost, 2022, Preparen una gran retrospectiva sobre Antoni Tàpies en el centenari del seu naixement; vegueu també Fundació Tàpies, Any Tàpies.

Addenda

Afegeixo aqui aquest document que m'ha enviat en Pep Arisa i que Il·lustra el seu comentari. Moltes gràcies Pep!

L' estelada més antiga que es conserva va ser descoberta a unes golfes del carrer Septimània

Pep Arisa

Una tarda d’aquest passat mes de desembre hem quedat, a la seva casa del carrer de Septimània, amb la Sra. Núria Clapés i Solé i el Sr. Joan Gols i Clapés, neta i besnet del Dr. Joan Solé i Pla, antic veí -com encara ho son ells- d’aquest carrer.

Ens acullen a la gran sala-biblioteca de la que, durant molts anys, va ser la casa-consultori d’aquest eminent metge homeòpata. 

D'equerra a dreta Joan Gols, Núria Clapès i Pep Arisa. Fotografia A. Vilarrasa

Aprofitant la seva cordialitat i bona memòria, encetem la conversa parlant d’alguns records comuns del barri, d’allò que havia estat el Farró i pel que, alguns, encara ens esforcem a treballar-hi perquè no es perdi del tot... 

Parlem, evidentment del principal objectiu de la nostra visita, el Dr. Solé i Pla, conegut polític i reconegut metge barceloní. Dels seus encerts en la seva especialitat, els diagnòstics i el tractament d’alguns dels seus pacients, molts dels quals li oferiren després -en els moments difícils- com a mostra d’agraïment i amistat, el seu reconeixement i ajuda. 

Ens interessem, així mateix a més de la medicina i la ciència, per les seves altres aficions i dèries: l’excursionisme, la història, la passió i estima per la conservació dels vells monuments i del patrimoni en general, la lectura -com be ens mostra el que encara resta de la seva gran biblioteca- i el anar escrivint articles, reflexions i notes, especialment a la nit donat el seu costum de dormir molt poc. Tot això ens indica el seu esperit i saber enciclopèdic, les seves permanents inquietuds i una gran capacitat intel·lectual.

Retrat del Dr. Solé fet pel pintor català Ramón Subirats a Barranquilla

No podem obviar, a la conversa, la seva important vessant política i social: la ingent tasca en el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans que participaren a la Primera Guerra Mundial; la feina com a diputat durant la Segona República; l’estreta -i, a vegades, delicada- relació amb els presidents Macià i Companys; la seva valenta intervenció, els primers mesos de la Guerra Civil, en la salvaguarda, protecció i defensa del patrimoni monumental i de persones -i personalitats- amenaçades.

Dues cases del carrer Septimània

Ens interessem pel perquè el Dr. Solé i Pla, que tenia la seva principal residència a la Ronda de Sant Pere de Barcelona -on ara hi ha «El Corte Ingles» ens puntualitza en Joan Gols-, trià per al seu principal consultori i segona residència, el barri del Farró ?... El Dr. Solé i Pla, ens continua explicant el mateix Joan Gols, anava sovint amb el tren a Les Planes, on també hi tenien propietats, a veure uns familiars i a fer curtes passejades pels boscos, fonts i racons de l’altre costat del Collserola... Passava, per tant, per Sant Gervasi i, possiblement, li agradà la disposició serena de les petites torres, amb les torratxes mirant al pla, els nombrosos espais enjardinats i l’entramat semi-rural de carrers i places enmig dels suaus turons... 

El fet és que, poc després de l’inici del segle XX, comprà una casa, de planta baixa i dos pisos, al número 2 de la plaça de Sant Joaquim xamfrà amb el número 51 del carrer de Septimània. Era una casa -com ara la dels Sunyer, del xamfrà de Saragossa amb Septimània, amb un jardí en un dels seus costats-. Aquesta tenia la porta d’accés dels baixos i els pisos, per la plaça i a continuació de la façana de Septimània hi havia un gran espai amb jardí.

Els anys 1925-1926, a l’espai ocupat pel jardí d’aquesta casa -al número 49 de Septimània- el Dr. Solè i Pla hi va fer construir, per l’arquitecte Juli Mª Fossas i Martínez, un nou edifici de planta baixa i tres pisos, els dos primers amb balcons i llargues baranes de ferro forjat i els baixos i el tercer pis -on hi ha la gran sala-biblioteca- amb les llindes de les finestres i la porta semicirculars. Això dona a la casa un elegant aire noucentista.

Casa Solé i Pla a Septimània 49 (1925-1926)

L’any 1935, el Dr. Solé i Pla, manà aixecar un tercer pis a la casa del xamfrà de la plaça de Sant Joaquim amb Septimània. Aquest darrer pis, té una gran balconada de forja, que dona a la plaça i les llindes de les obertures arrodonides. A la façana d’aquesta casa que dona a Septimània, a l’alçada del primer pis, hi ha una capelleta amb un enrajolat amb la imatge de Sant Jordi, Patró de Catalunya. Probablement va ser ell qui li va fer posar, donat el seu catalanisme, i que en tenia una especial predilecció, fet que s’evidencia per l’extensa col·lecció d’imatges d’aquest, en qualsevol format, a més de ser -primer ell i després els seus hereus- els propietaris de la casa.

 

Una vida compromesa amb la medicina i el país 

Nascut a Barcelona el 1874, Joan Solé i Pla, es llicencià en Medicina, especialitzat en homeopatia l’any 1899. 

Membre de la Institució Catalana d’Història Natural, n’ocupà breument la vicepresidència (finals de 1903 a principis de 1904), en una junta directiva que propicià que aquesta, ja com a Institució Catalana de Ciències Naturals, esdevingués filial de l’Institut d’Estudis Catalans. En la seva vessant política i social, va ser el president i màxim impulsor del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, la missió del qual era recollir diners i enviar material per ajudar els catalans que lluitaven amb França a les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial. 

Entre el 1917 i el 1919 el nomenaren president de la Unió Catalanista (UC), formació nacionalista radical. Des de la presidència de la UC recolzà l’activitat del Comitè de Germanor i l’estiu de 1917 secundà la vaga general, convocada arran de la crisi política i la situació econòmica inflacionista que perjudicava les classes populars, motiu pel qual va ser detingut i empresonat. 

El 1932 va ser escollit diputat per Esquerra Republicana sense abandonar, però, la seva militància a la UC. En els

 primers dies de la Guerra Civil, col·laborà intensament amb el conseller de Cultura, Ventura Gassol, en la protecció del patrimoni monumental i de persones amenaçades. En aquest sentit, intervingué en la salvaguarda del monestir de Montserrat, al front d’un grup de mossos d’esquadra i de milicians d’Estat Català, i protegí el cardenal Vidal i Barraquer, entre altres actuacions. Fou membre del Comitè Nacional del Socors Roig Internacional de Catalunya, l’organització sanitària i assistencial que actuava en l’ajut als damnificats per la guerra a la zona republicana. 

Exili a Colòmbia

Al final de la guerra, «...quan gairebé el nacionals ja entraven per la Diagonal...» segons ens explica la Núria Clapés, marxaren cap a l’exili. A França, primer, i d’allà cap a Sud Amèrica, a Colòmbia, on residí a Barranquilla amb la seva família. Allí exercí la medicina i treballà en l’àmbit científic de la botànica mèdica. Fou catedràtic de Botànica a la Universidad del Atlántico i director del Museo de Historia Natural del Departamento del Atlántico, ambdós a Barranquilla. 

Tingué diverses actuacions de suport sanitari a les poblacions indígenes. Col·laborà a la premsa catalana de l’exili. La seva casa es convertí en un centre de reunió per als catalans establerts a Colòmbia. Va morir a Barranquilla el 31 d’octubre de 1950, als 76 anys. El seu fons personal i també la documentació del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans van ser cedits per les seves filles a l’Arxiu Nacional de Catalunya.[1]

El Dr. Solé a Sierra Nevada de Santa Marta. Colombia. 1947  

La troballa i recuperació de l'estelada.

L’any 2008 la neta del Dr. Solé i Pla, Núria Clapés i el seu marit Marçal Gols -els pares d’en Joan Gols-, van trobar amagada a les golfes d’aquesta casa que avui ens acull una històrica bandera que, alguns, consideren l' estelada més antiga que es conserva. Ho explica, molt bé, el periodista Joan Esculies –autor de la biografia del Dr. Solé i Pla- en un article al diari EL PUNT-AVUI del 11 de setembre de 2008[2].

L’any 1950, un cop mort a Colòmbia en Joan Solé i Pla, la Núria, la seva filla petita, va tornar a Barcelona a temps per salvar les propietats de ser subhastades. I va recuperar els mobles que havien deixat en un guardamobles. 

Aquests eren importants perquè, abans de morir, el doctor va deixar explicada en unes quartilles la localització d’amagatalls que contenien documentació i objectes. El doctor era afeccionat a aplegar llibres, documents i qualsevol cosa que pogués semblar-li d’interès. I una altra de les seves dèries era fer construir dobles fons als armaris. 

En una de les quartilles, Solé i Pla anotà: «en les llibreries bessones en el fons del cos inferior i traient una tapa o doble fons hi ha la bandera autèntica, la que portaren els voluntaris catalans a la guerra de França i que a Belloy-en-Santerre ondejà en [Camil] Campanyà, on va morir, deixant-la tacada de sang.

Una vegada retornades de l’exili i establertes a Barcelona, les germanes Núria i Euda van buidar els dobles fons, van classificar els documents i la resta van desar-ho a les golfes del pis del carrer de Septimània, propietat i consulta del doctor, on van viure fins a la mort. 

Allí van romandre fins que, en el moment d’elaborar la biografia del doctor i després de llegir les quartilles, la neta, Núria Clapés Solé, que encara viu en aquest pis, i el seu marit, Marçal Gols, van recuperar la bandera de les golfes. (...)».

Bandera estelada del 1915, amagada al Farró des de l’any 1939 avui al Museu d'Història de Catalunya 

Foto Carles Aymerich. Centre de Restauració de Bens Mobles de Barcelona. 

Aquesta relíquia històrica, que l’11 de setembre de 1915 va ser lliurada per la Unió Catalanista als voluntaris catalans que combatien als fronts de la I Guerra Mundial, la família l’ha cedit, juntament amb altres documents del fons personal del Dr. Solé, al Museu d’Història de Catalunya on l’han estudiat i es conserva[3].

Petit homenatge al Dr. Joan Solé i Pla

Des del 10 d’octubre del 2016, la seu que ERC té al Districte de Sarrià – Sant Gervasi, concretament al carrer de les Santjoanistes 26, xamfrà amb el de Sant Guillem -al barri de Farró-, porta el nom de CASAL JOAN SOLÉ I PLA, en honor al qui va ser -durant la II República- diputat d’aquest partit al Parlament de Catalunya i notable veí. 

Comentari

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Notes

[1] Podeu ampliar aspectes de la seva biografia a ESCULIES, J., 2011, Joan Solé i Pla. Un separatista entre Macià i Companys, Edicions de 1984, Barcelona.

[2] Esculies, J., 2008, “La primera estelada”, El Punt Avui 11 setembre 

[3] La Bandera estelada, Museu de Història de Catalunya