Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

28.6.24

La capça de mistos

Pep Arisa


Hi ha una casa, al barri, que la gent -que sovint tenim força malicia- anomenàvem (i alguns encara anomenen), pel seu perfil i forma: «La Capça de Mistos».

Al xamfrà dels carrers de Lincoln amb Santjoanistes, al número 58 de Lincoln, hi ha un edifici alt, de quatre plantes, amb una llarga façana i molt poca fondària que, vist de perfil -des del xamfrà de Santjoanistes amb La Gleva-, sembla una capça de mistos.


Al poc d’obrir-se, per part de l’Ajuntament l’any 1948, el darrer tram -des de Guillem Tell fins a Santjoanistes- del carrer de Lincoln, la propietat d’una estreta i llarga parcel·la -d’uns 50 m2- que feia xamfrà amb Santjoanistes, en decidí treure’n profit construint-hi un edifici de pisos i locals per llogar. 



El nostre barri, com molts altres de Barcelona, malgrat la difícil situació dels temps de postguerra anava, poc a poc, recuperant-se. El franquisme, que intentava redimir la destrucció que ell mateix havia provocat, intentà incentivar una política d’urbanisme -recuperant projectes dels anys 30 que havien quedat aturats- com el soterrament del tren de Sarrià i la posta en servei del ramal del Tibidabo, la consegüent urbanització de la Via Augusta, les places de Gal·la Placídia i de Molina, el mateix carrer de Balmes, la Ronda del General Mitre, la avinguda Príncep d'Astúries (l’actual Riera de Cassoles)... Aquestes grans obres van anar acompanyades d’altres de menors, però també -especialment per al barri- importants, com millores en el clavegueram i l’eliminació de «culs de sac» en alguns dels carrers adjacents, paral·lels i travessers a aquestes grans vies. Al Farró, per exemple, l’obertura dels carrers de Santjoanistes, de Francolí i de Sant Hermenegild (fins a Balmes), la prolongació del de La Gleva (des de Sant Hermenegild fins a Pàdua) o el de Lincoln (en el tram que va de Guillem Tell fins a Santjoanistes, en sentit muntanya i fins a la Via Augusta, en sentit mar), en son una mostra. 

Per un altre costat, igual que havia fet la República l’any 1935, el nou règim promogué, per a combatre l’atur i millorar la manca d’habitatge, una política de construcció d’edificis, normalment blocs de pisos -de renda limitada- amb exempcions tributaries durant uns anys, declaració d’utilitat pública per a efectuar expropiacions, subvencions i ajuts econòmics, préstecs hipotecaris,... Això va ser aprofitat -evidentment pels sectors deprimits de la població que hi trobaren feina- però, també, per determinats membres de les classes mitjana i alta, els «nous rics» i «espavilats» -sense oblidar les entitats bancàries i Caixes d’Estalvis- que amb l’especulació immobiliària arribarien a obtenir grans beneficis . 


Un edifici estret, estret

En aquest context doncs, el juny de 1949, la senyora Asunción Valcárcel Bazo -la llavors propietària del terreny situat al número 58 del carrer de Lincoln- encarregà, a l’arquitecte Joaquim Mascaró i Vinyets, titulat l’any 1942, el projecte [1] i direcció de la construcció d’aquesta casa.


Era -i és- un edifici de planta baixa, amb dos locals o botigues i tres plantes més, amb dos pisos per planta. El mateix ajuntament, en la memòria i planells segellats que presentaren per a obtenir la preceptiva sol·licitud del permís d’obra, ratllà la paraula «pisos» i la substituí -manuscrita, però amb lletra majúscula- per la de «estudios». Tant evident era que elspisos eren molt petits -com un parell de «mistos» dins la capça-... Cadascun d’aquests «estudis» -d’uns 25 m2- consta de recibidor, aseo, cocina-comedor y un dormitorio.

D’una manera enginyosa, com a bon professional, l’arquitecte va saber treure'n profit. Destinà la part més estreta de la finca, al mig de la casa, per a encabir-hi l’escala d’accés als pisos superiors que s’il·lumina aprofitant el tancament de panots de vidre de la façana. A banda i banda de cada replà -del primer, segon i tercer pis- hi ha els «estudis», un a cada costat, amb les obertures de les finestres donant a la façana. Quelcom semblant va fer amb les botigues de la planta baixa, una a cada costat de la porta d’entrada, amb les obertures (originàriament una porta i una finestra-aparador a cada local) donant directament al carrer.


Dos locals petits, però que havíen estat plens de vida

Als passats anys cinquanta, quan jo era un infant, en una d’aquestes botigues -la que donava al xamfrà- hi havia una papereria -al barri, llavors, n’hi havia moltes...-. Hi venien material escolar i, també, per a la gent gran: papers, llibretes, llapis -de colors «Alpino» i normals-, mànecs i plumilles, sobres de diferents mides, paper d’embolicar i de forrar, tinters, secants, carpetes, gomes d’esborrar «Milan», paper per fer copies a la màquina d’escriure, maquinetes de fer punta, algun «plumier» de fusta,... 


També tenien, però no gaires, algun conte d’aquells d’en Ferràndiz amb les tapes de cartró troquelades i algun llibre clàssic juvenil. No tenien, ja ho heu vist, gaire espai per això procurava tenir de tot una mica... En tenia cura i n’era la mestressa, la «senyoreta Sònia»; una dona, austríaca, de mitjana edat -que, amb accent, parlava castellà i català-. Havia vingut a Barcelona, l’any 1942, amb «Els Vienesos» una companyia de revista i opereta austríaca, creada per en Arthur Kaps i en la qual hi havia altres artistes com Franz Johan i Herta Frankel... Efectuaren representacions, en diferents teatres de Barcelona, fins l’any 1955. La nostra «senyoreta Sònia» havia format part de la companyia, potser com a corista o ballarina. Segurament va ser a mitjans dels anys 50 quan, havent plegat de «Els Vienesos», vivint com vivia al mateix carrer de Lincoln davant de la botiga, s’hi establi. Recordo, que la «senyoreta Sònia» continuà vivint al barri -ja sense cap vincle amb la papereria- fins ben entrats els anys 70. Sempre quan la trobàvem pel carrer, com si encara fos a la botiga, en destacava el seu somriure i amabilitat. 

També ocupà aquest local, clar, quan ja no era papereria, una ben assortida verduleria i, alhora, petita botiga de queviures -un colmado- on, també en poques quantitats, hi tenien el més imprescindible (llaunes de conserves, algun paquet d'arròs o de sucre, vi bo i algun licor -embotellat-...). La Mercè Niubó -sempre enfeinada i poc parladora- i el seu marit, n’eren els propietaris. Hi van estat, fins que els arribà la jubilació, forces anys. 

A l’altre local, que dona només al carrer de Lincoln, sempre hi recordo una perruqueria de senyores. La perruquera era la Mª Àngels Niubó, germana de la Mercè la verdulera, que també estigué en aquesta botiga fins que, per raons de salut, ho tingué de deixar. Allà hi acudien, a posar-se «guapes» i pentinar-se, forces dones d’aquest costat del barri. Ara, des del 1998, hi ha la Perruqueria de la Pilar López, que va treballar uns anys amb la Mª Àngels i ha continuat oferint, especialment a les veïnes -amb els estils i modes actuals- els seus serveis. A primers de febrer del 2024, aquesta mateixa perruqueria es traslladà -continuant dins del barri- al carrer de Sant Guillem.

Actualment els baixos són buits tot i estar situats en un lloc ben animat del barri. Al que fa xamfrà, quan va plegar la verdulera -la Mercé- s'hi van estar, en periodes relativamet curts, diferents negocis que han anat tancant. El mateix passa amb el que era la perruqueria de la Pilar López que, des que en va marxar, dona l'impressió que és vuit. Una mostra més de la necessitat d'actuar amb diferents mesures per afavorir el manteniment del comerç local.

El rascador de la capça

Tornant al tema de la «Capça de Mistos». Potser va ser un detall murri del mateix arquitecte o constructor però, si mirem la curta i estreta façana que dona al carrer de les Santjoanistes, hi podrem observar, com si es tractes del «rascador» d’una caixa de mistos, una mena d’esgrafiat o requadre que va de dalt a abaix de la paret. 






Notes


[1] Projecte a la Carpeta nº 41181 de l'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB)



Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom

12.6.24

La Planchadora, el darrer establiment de Barcelona dedicat a l’ofici de la planxa artesanal

Araceli Vilarrasa

Un dels tresors que tenim al Farró és aquesta petita botiga-taller, situada al carrer Balmés 368, a la més petita de les botigues aixoplugades sota la gran cúpula que corona l’edifici Schmith, a la cantonada del carrer Balmes amb Mitre. Un establiment ple de tuls, randes i brodats blancs, que la Rita Serra planxa amb delicadesa de fada i coneixements adquirits al llarg de tota una vida.

Les peces que planxa la Rita són peces de festa i d’alegria. Vestits de batejar que donen la benvinguda als nadons; llençols de noces, suaus com la pell; estovalles de fil brodades per les àvies i que només es treuen els dies de festa grossa. 

La Rita Serra encanonant una peça

FF.- Dius que treballes aquí de tota la vida?

Rita.- Si. Jo vaig començar a planxar quan tenia 11 anys. La botiga l’havia començat la meva àvia, la Rita Enrich, que va venir de Sabadell i es va establir aquí, al carrer Balmes 377, on hi ha casa Pepe. Ella era d’una bona família de Sabadell i sempre li havia agradat anar molt ben vestida. Quan es va haver de posar a treballar la planxa li va agradar. Contem que aixó devia ser cap allà el 1954. 

En aquell temps el carrer Wagner creuava Balmes a aquesta alçada. Mitre encara no existia, però ja feia 7 anys que l’arquitecte Nebot havia acabat aquest majestuós edifici que defineix el vèrtex oriental del triangle del Farró; un edifici majestuós, coronat amb una cúpula espectacular.[1]

Rita.- Al cap de poc temps la meva mare, que es deia Consuelo Pérez, tenia 19 anys i acabava d’arribar de Burgos, a servir, com tantes noies, va passar per davant de la botiga i va veure un rètol que havia posat la meva àvia i que deia “Se necessita oficiala. Se enseña a planchar”. A la mare li va semblar que allò de planxar era més net i bonic que fregar els terres i va decidir provar-ho.

FF.- I li devia anar molt bé. 

Rita.- La meva àvia va veure ràpidament que aquella noia tenia mans d’or per la planxa i van treballar juntes sempre més. A més, la mare era molt guapa, era una nina. Encara passen homes i entren per dir-me que la meva mare era la dona més guapa de Barcelona. Així que al cap d’un temps es va casar amb el fill de la mestressa.

La Rita Enrich i la seva jove, Consuelo Perez a la porta de la seva casa del 
carrer Balmès 377, als voltants de l'any 1955


FF.- Entre tots van tirar el negoci endavant.

Rita.- En aquella època aquí hi havien arribat a treballar 4 o 5 dones: n’hi havia una que estava tot el dia fent camises, era la camisera; la meva mare feia les estovalles, els vestits de batejar i les peces més delicades; la meva àvia planxava peces més petites, que pogués fer asseguda, “tapetes”, ganxets, mocadors, tovallons; i encara hi havia una altra noia als matins i una altra a les tardes. Fèiem la roba blanca de tot el barri. Venien les minyones carregades amb uns sacs de roba molt grans i ens portaven la feina. Els canvis de temporada les cortines, els cobrellits. Jo, de molt petita, anava amb la minyona de la meva àvia a portar les paneres plenes de roba planxada a les cases de les clientes.

FF.- Amb els anys tot devia anar canviant

Rita.- Va canviar molt la gent del barri. Els que tenien més diners se’n van anar a Sant Cugat o a la zona més alta. També va canviar molt la manera de viure. La manera de vestir. La feina va anar baixant. Durant un temps érem la meva àvia, que ja feia poquet, la meva mare, la senyora Carmen, que hi va estar molts anys, i jo, que feia els jocs de taula i les peces més grans i pesades.

FF.- Tu com en vas aprendre?

Rita.- De molt petita la meva àvia m’animava a ajudar-la. Em deia: si em planxes les mànigues de les camises et donaré uns dinerons. I jo ho feia. En vaig aprendre de veure-ho fer. Jo em posava a la taula i sempre tenia al davant la meva mare i veia com es feia. Al final ella ha pogut treballar fins molt gran perquè em tenia a mi que li feia tot el que pesava més. Els any vuitanta encara fèiem 6 o 7 vestits de batejar a la setmana però, a poc a poc, tot va anar baixant. La meva àvia va morir fa uns 25 anys, la senyora Carmen es va jubilar, la meva mare també es va jubilar i ara m’he quedat jo sola. Ara la meva mare té 88 anys i fa un any encara venia, de tan en tant, a ajudar-me.

Mare, àvia i neta a l'obrador del carrer Balmes als voltants del 1992


FF.- Veig que et porten a planxar peces molt especials

Rita.- Els vestits de batejar tenen molta història. N’hi ha que la meva mare els va planxar pels fills i ara els planxo pels nets. Ara m’han començat a venir gent que em diuen: mira aquesta roba de bressol me la vau planxar pel meu fill fa 60 anys i ara em fa molta il·lusió que me la planxeu pel meu besnet. O sigui que ja estem fent quartes generacions. Quan m’ho porten i ho veig tan ben encanyonat, planxat per la meva mare i que encara fa tan goig... m’emociono.

FF.- Que es això del encanyonat?

Rita.- No ho saps, oi? Són les tècniques que fem servir els de l’ofici. Ara hi ha molt poca gent que les sàpiga fer. L’emmidonat tradicional per exemple. Jo encara bullo l’aigua amb el midó que es desfà. Aquí l’ofici està en saber quina quantitat d’aigua i quina quantitat de midó es necessita segons la roba i segons l’efecte que es vol aconseguir. S’ha d’anar molt en compte perquè el midó és blanc, però també taca. Jo planxo amb la planxa tradicional, vull dir que el vapor és anecdòtic. Es planxa amb la planxa seca, que no pesa, perquè en molts moments es planxa a l’aire: els volantets, les maniguetes dels vestits de batejar es planxen només amb la punteta de la planxa. La roba si que ha d’estar mullada i també s’ha de saber el punt d’humitat. Sempre es mulla amb un punt de midó, encara que sigui molt poc, per donar-li el toc de nou. El midó ben fet no vol dir encarcarat.

FF.- Però hi ha peces que si que queden molt rígides

Rita.- Les de ganxet. El ganxet és diferent. Les cortines de ganxet han d’aguantar la forma i la mida i necessiten més midó. El midó també fa que la pols no entri tan a la peça i et dura neta molt més temps. El que s’ha de saber és adaptar-se a les necessitar de cada peça. Si tinc un vestit molt antic, l’hauré de tractar de manera especial. El rento a mà amb sabó d’escames, l’eixugo a mà...I encara no t’he explicat l’encanyonat. Això és fer les puntes ondulades. Es el final de les puntes perquè quedin maques. Es fan als vestits de batejar o a alguns jocs de taula, a les “mañanites”. Planxo un joc de taula per Nadal que m’hi estic tot el dia perquè és gran i va tot encanyonat: estovalles i tovallons.

La Consuelo Perez als anys 60, encanonant amb les mateixes eines 
que encara utilitza avui la seva filla.

FF.-I com es fa?

Rita.- Amb els molls. Són com unes tisores amb punta rodona. Ho els escalfo amb aquest fornet antic i s’ha de vigilar que estigui prou calent, però no massa perquè es pot cremar la punta. Per fer un acabat, la punta es torna a emmidonar i vas fent les ondes, una per una. Això és bastant difícil i l’ofici està en fer-ho bé sense cremar-se ni cremar la punta. Si es fa ben fet, dura molt. Aquí he vist vestits encanyonats que fa trenta anys es van fer servir sis o set vegades i encara fan goig. És que la meva mare ho feia molt be, tenia un dó per la planxa.

FF.-Aquesta manera de planxar s’adapta a totes les robes?

Rita.- No. Jo per planxar necessito robes naturals, robes bones. Si és sintètic no m’interessa. A mi em porten uns vels de les besàvies, amb brodat de Granada, tot brodat antic, que és una preciositat. I queden molt bé. Però si és un vel de nylon no el faig. 

FF.- Deus trobar-te amb robes molt boniques.

Rita.- Hi ha vestits preciosos que passen de mares a filles o d’àvies a netes. També hi ha senyores que se’ls casa la filla i els donen un parell de llençols antics com a aixovar. Darrerament planxo moltes puntes a coixí per regalar o per emmarcar. Encara hi ha gent que desconeix que per pocs diners pot tenir una cosa que li quedarà perfecte per tota la vida. Si tu emmarques un mocador de núvia de puntes de coixí, ben planxat, no té res a veure. Queda molt més bonic que si es veuen els plecs.

Mentre parlem ha arribat una senyora que ve de l’altra punta de Barcelona a portar un joc de taula, brodat de lagarterana, amb motius de Nadal.

FF.- Les teves relacions amb el barri també deuen haver canviat molt.

Rita.- Abans, aquí mateix hi havia altres planxadores. I totes treballaven. N’hi havia una més amunt; n’hi havia una a Sant Gervasi, una altra a Galvany. En un sector petit n’hi havia potser cinc. Ara, a tot Barcelona, planxadora, planxadora només quedo jo. Ara el que hi ha són tintoreries que planxen, però no és el mateix que la planxa tradicional. Per contra ara em ve gent de tot Barcelona i de encara de molt més lluny. D’Andorra, de Tarragona. Em venen senyores que viuen lluny i estan acostumades a tenir planxadora de tota la vida. La que tenien s’ha jubilat i no els agrada el planxat de les tintoreries. És una clientela molt agraïda perquè sap el que vol i ho sap valorar.

Interior de la botiga 

FF.- Com veus l’evolució del barri?

Rita.- Dels que érem del barri de tota la vida, no queda gairebé ningú. Queda la floristeria que ho porta la filla. Abans hi havia el forn de pa, la pastisseria. Anaves a aquest llocs i et coneixien. Anaves al mercat i et coneixien. Ara és molt diferent. Aquí al davant hi havia el cine Atenes que donava molta vida. També hi havia Vidosa. Mira, l’encarregada de Vidosa era clienta nostra. Aquí al costat hi havia una botiga de parket. Els propietaris vivien a la cantonada i la senyora ens portava els jocs de taula a planxar. Ens coneixíem tots i els clients eren veïns. Tinc veïns que eren clients i vam fer amistat. I ara ha quedat l’amistat.

I la deixo, que encara té molta feina per fer. Plena de somriures i bon humor, serà la darrera en abandonar el vaixell i estic segura que l’amistat i l’agraïment del barri l’acompanyarà sempre.

 

 

 Notes

(1) L'edifici fou projectat per l'arquitecte Francesc de Paula Nebot i es va acabar de construir el 1949. Es un bon exponent del monumentalisme classicista de la postguera. La seva cúpula va ser declarada element singular protegit.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

31.5.24

Nou “barricidi”: L’enderroc de la Casa de la Mel a la plaça Mañé i Flaquer

  Araceli Vilarrasa i Pep Arisa 


Carrer de Vallirana 25-27 i plaça de Mañe i Flaquer 9. Inici del «barricidi» 
(Foto Joan Bosch)

A primers d’aquest mes de maig, quan encara ens dura l’enuig per l’enderrocament de les cases Bigorra al carrer Rios Rosas (1), en Joan Bosch ens va fer arribar la imatge amb que obrim aquest post. Era l’inici d’una mort anunciada: feia temps que l’edifici era buit i havíem començat a veure l’actuació de treballadors fent proves de sondeig.


Pocs dies després, una gran lona embolicava tot l’edifici, amagant el que s’hi feia dins... i avui la casa ja és a terra. 



De la Casa de la Mel al Humedad Relativa

La Casa de la Mel ja es només història, una història que, una mica, ja us hem anat explicant a la passejada pel carrer Vallirana. (El carrer Vallirana. Primera part. Vallirada de Baix). 


 «... Al número 27 (del carrer Vallirana) fent xamfrà amb el número 9 de la plaça de Mañé i Flaquer, s’hi establí durant molts anys, on ja abans hi havia la botiga de queviures Vilardell, el “colmado de categoria” d’en Ramiro Prunés. L’establiment era també conegut per LA MASCOTA LA CASA DE LA MIEL perquè estava especialitzat en la “compra y venta de MIEL PURA DE ABEJAS en grandes cantidades y en detall” segons deia en un anunci dels passats anys 40. En Ramiro Prunés i Puig (Barcelona 1901-1982) era tot un personatge que igual venia mel, atenia els clients o feia versos que publicava, especialment pels Nadals, en una mena de diari-participació anomenat LA FORTUNA.”

 

Entre els anys 1986 i el 2005, com també ens recordava una amable comunicant en un dels comentaris a l’itinerari, hi hagué, als baixos d’aquest edifici, el Bar-Discoteca «HUMEDAD RELATIVA» (2) on van arribar a oferir concerts de música «en directe», de forma permanent, les tardes dels diumenges i era, així mateix, l’espai de trobada -prop de casa- de molts joves del barri.

 

Anys després, la discoteca, canvià el nom pel de «DISTRITO CINCO»


Cartell d’Humedad Relativa, amb un seguit de concerts, delfebrer de 1995


Segons el Cadastre aquesta casa es va construir l’any 1890. Els baixos, cadastralment, estaven declarats com a local comercial i el primer pis com un equipament d’ensenyament. El Cadastre, no sempre l’enceta, però si que aquesta casa del xamfrà de «la placeta» de Mañé y Flaquer, era -segur- de les més antigues del barri. 


Una ferida al cor del barri


Si hi ha algun lloc emblemàtic del barri del Farró és sens dubte la plaça Mañé i Flaquer. Situada a l’encreuament entre Vallirana i Santjoanistes, l’antiga plaça de la Creu ha estat des de sempre el centre de la vida veïnal, on es celebraven i es celebren les festes populars i els esdeveniments col·lectius més importants.


 Tanmateix aquest caràcter, que és manté ven viu pel que fa a la convocatòria de les festes tradicionals, està perdent a grans passes la seva identitat, tant pel que fa al patrimoni i el paisatge urbà, com per la pèrdua de la seva vitalitat com a espai comercial.


 

Membres de la colla dels “burrets” a plaça Mañé i Flaquer, davant de can Benet. Al darrere, el carrer Vallirana, els anys cinquanta © Fons família Iserte 
(Foto publicada a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià) 

El tancament i enderroc de Can Benet, que era la seu de la Colla dels medins de la Humorística o dels Burrets va ser una ferida important (3). Encara queda en peu l’edifici de la fàbrica Numax que guarda el record de la seves lluites (4) i també la casa d’en Joan Bosch, mostra valuosíssima de les torretes del barri que el seu propietari s’ha encarregat de historiografiar àmpliament a Coses del Farró (5). La resta són edificis de substitució, tristament anodins, que han estat construïts amb l’únic objectiu de millorar el rendiment immobiliari dels solars.


 L’enderroc del edifici on hi hagué La casa de la mel ve a completar l’operació.


L'enderroc el 30 de maig del 2024

Actuacions al segle XXI amb criteris urbanístics del S. XX


La concepció que avui es té del patrimoni urbà ha canviat substancialment. De la protecció de monuments excepcionals i singulars s’ha passat a la valoració del paisatge urbà com a espai de memòria i de preservació de la qualitat mediambiental. Aquest canvi es sustenta en l'elaboració d’estudis sobre el paisatge urbà que recomanen protegir finques i edificis no només pel seu caràcter monumental sinó tenint en compte els aspectes vinculats al caràcter dels barris, les traces històriques i els vestigis del paisatge.


Tanmateix aquests canvi de sensibilitat no ha generat encara els canvis normatius necessaris per aturar la piqueta, que segueix actuant sense fre.


Alguna cosa es mou. A la legislatura passada l’ajuntament va promoure una mesura de govern titulada “Barcelona, ciutat patrimoni”(6) que pretenia dotar a l’ajuntament de noves eines normatives per afrontar aquest canvi ampliant el catàleg de patrimoni de la ciutat i creant una taula de patrimoni ciutadana amb la participació de veïns i professionals. 


Entre les mesures es preveia l’elaboració d’un pla urbanístic de preservació i protecció dels nuclis històrics del Clot i del Camp de l’Arpa del Clot amb l’objectiu de conservar la seva singularitat  i mantenir el teixit tradicional que els caracteritza.

 

D’altra banda veiem que la sensibilitat i l’empenta de les lluites veïnals per la defensa del patrimoni estan més vives que mai. Al nostre districte, per exemple, aquests dies hem conegut la victòria del veïnat aturant als tribunals el pla per construir pisos de luxe als jardins de Can Raventós de Sarrià (7). 


 Fragilitats 


Però si no ens afanyem no quedarà res per protegir. L’estudi promogut per l’ajuntament sobre el paisatge urbà del Farró el 2018 és molt clar en es seves conclusions:


Considerem fragilitats aquells aspectes d’interès per al Farró, que són vulnerables i que corren el risc de desaparèixer, ja sigui per un canvi social, un canvi normatiu o econòmic. Es necessària l’elaboració́ d’un pla o normativa que permeti la seva conservació́. Cada peça o aspecte d’aquest tipus que desaparegui fa més fràgils als demès. Les darreres edificacions evidencien els conflictes generats per l’aplicació́ de la normativa urbanística i posa en risc la conservació́ de valors propis del Farró com: 

- Les tipologies tradicionals ...

- Les cases de cantonada ...

- Les cases amb pati davanter....

- Les afectacions de vial o realineacions que porten inevitablement a la substitució de l’edificació....

- L’obertura de vial al carrer Francolí que preveu el PGM,...

- La restauració poc acurada i no adequada dels elements patrimonials ....”


Com assenyala el mateix estudi, la protecció d’aquests elements vulnerables aquestes contradiu i va més enllà de les eines normatives que avui té l’ajuntament.


Per tant considerem que és urgent la redacció d’un pla integral que contempli:

  1. La revisió i ampliació del catàleg de patrimoni
  2. La actualització de la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català, conjuntament amb la Generalitat de Catalunya, per incloure-hi les proteccions de conjunts paisatgístics.
  3. La modificació de la normativa urbanística evitant l’augment de la densitat de construcció
  4. La promulgació d’una moratòria d’enderrocs als nuclis històrics dels barris 
  5. L’augment de la dotació econòmica a la protecció del patrimoni
  6. La promoció de projectes de rehabilitació i reutilització 
  7. La promoció del teixit comercial i la pacificació del tràfic
               

              Podeu dir que somniem....

              You may say I'm a dreamer

              But I'm not the only one

               

               

              Notes


              (1) VILARRASA, A., 2024, El “Barricidi” prosegueix: el recent enderroc de les casetes d’en Bigorra, Coses del Farró, 21, pàg.  16

              (3) GINER, R., 2023, Can Benet. El meu barri, Coses del Farró, nº19, Sant Jordi, pag. 16 

              (4) ARISA, J.,2017, Numax S.A., Coses del Farró, nº 8, Tardor. pàg. 25

              (5) Sobre la casa de Mañé i Flaquer 3, podeu veure els articles de Joan Bosch a Coses del Farro: 2020, La darrera Torre d’estiueig de Mañé i Flaquer, Cases del Farró,nº14, Tardor, pag. 3;  2021, El primer habitant de Mañé i Faquer 3, Coses del Farró 15, Sant Jordi, pag. 5;  Mister LL (Junior) i el vescompte que reclamava 8 pessetes, Coses del Farró, nº 16, pag.5

               


              Comentaris

               

              Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

               

              Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

              15.5.24

              La casa Passaret de la plaça Sant Joaquim: el veritable nom de l'anomenada Casa de la capelleta de Sant Pancràs

              Pep Arisa

              A finals del passat més de febrer vàrem rebre, a la redacció del «Finestres del Farró», un amable comunicat del senyor Joan-Antoni Passaret i Díaz, un nonagenari i agradable veí del barri, on ens feia saber que aquesta casa la va fer construir, entre els anys 1928 i el 1930, el seu avi Joan Passaret i Lostaló.

              El senyor Joan-Antoni, potser, ho degué fer cansat -i amb raó- de que, en nombroses referències i passejades pel barri, tothom -també nosaltres- anomenés la casa que hi ha als números 6 i 7 de la plaça de Sant Joaquim, únicament amb el nom de «la casa de la capelleta de Sant Pancràs»...(El carrer Septimània: travessant la plaça Sant Joaquim).

              La casa Passaret actualment (Foto A. Vilarrasa)

              Aquesta casa -a més de ser la de la capelleta de Sant Pancràs- és, ens va dir i documentà, la de la seva família, els Passaret, que ja consten en documents de mitjans del segle XVIII.

              La capelleta de Sant Pancràs (Foto A. Vilarrasa)

              El 1835, un d’ells, en Francesc Passaret i Pujol i la seva esposa, vingueren a viure des d’Organyà a l’Alt Urgell, fins a Sant Gervasi, concretament al barri del Farró.



              Francesc Passaret i Rocamora, fuster i regidor de l’ajuntament de Sant Gervasi

              El 14 de febrer de 1835, hi va néixer el primer santgervasienc de la nissaga, en Francesc Passaret i Rocamora, que amb els anys, casat amb Josepa Lostaló, establi l’any 1870 un taller de fusteria al llavors transitat carrer de Sant Josep (l’actual Guillem Tell) xamfrà amb el de Sant Felip (avui Saragossa).


              Francesc Passaret i Rocamora i Josepa Lostaló i Bruguera

              En Francesc Passaret i Rocamora va ser, durant molts anys, Regidor -del febrer de 1872 al novembre de 1873 i del juliol de 1881 al juny de 1885 (1) - i Interventor de l’Ajuntament de Sant Gervasi. «Del seu casament amb Josepa Lostaló van néixer quatre fills, dues noies i dos nois. Un d’ells, en Joan, va ser el meu avi...» continua explicant-nos el senyor Joan-Antoni.


              Joan Passaret i Lostaló, fuster i primer constructor de la casa 

              En Joan Passaret i Lostaló, no es dedicà -com el seu pare- a la política municipal, però si que continuà, amb força èxit, l’ofici familiar: la fusteria. 

              Traslladà el taller al mateix carrer de Guillem Tell nº 23, al costat mar, entre Saragossa i Vallirana, a tocar d’on antigament hi havia la farmàcia Samarach. S’especialitzà en la fusteria d’obres i tingué com a bon client al Dr. Salvador Andreu que el 1897 havia iniciat la urbanització de l'heretat del Frare Blanc (2), la construcció de l’Hotel Florida i el Parc d’Atraccions de la muntanya del Tibidabo.

              L’avi Passaret i Lostaló, a més de fuster, era una persona d’«ordre» i socialment compromesa, «... va pertànyer al Sometent del que va ser sots cap abanderat, fins i tot -no sent militar- el Capità General de Catalunya, Don Emilio Barrera li va concedir la Creu al Mèrit militar amb distintiu blanc i la Medalla de la Constància del Sometent, pels mèrits de les seves actuacions a favor del poble...» segueix explicant en Joan-Antoni.

              Joan Passaret i Lostaló

              Amb l’important creixement de clients que li va proporcionar les feines i els contactes amb el Dr. Andreu, hagué d’ampliar el negoci, «... canviant les màquines de gas que tenia per altres d’elèctriques; va comprar un solar de 350 m2 situat en la confluència del carrer de Vallirana, Plaça de Sant Joaquim i Septimània per edificar-hi un edifici on tenir el taller i una residència per la seva família. Quan ho va comentar al seu arquitecte, Antoni Mª de Ferrater, aquest li va aconsellar que hi construís també pisos, perquè els lloguers que en trauria l’ajudarien a pagar les despeses del taller. Li va agradar la idea, però com que no tenia suficients diners per pagar tota l’obra, va decidir construir, a més del taller dels baixos, tan sols dues plantes, però volgué que els fonaments, bigues de ferro i murs fossin per aguantar sis plantes, amb la confiança que més endavant podria remuntar l’edificació sense haver de tocar l’estructura...» continua explicant-nos el senyor Joan-Antoni.

              «Va aconseguir els permís d’obres el 7 de juliol de 1928, sent el certificat d’acabament d’obra el 5 de febrer de 1930. A la façana que dona a la plaça Sant Joaquim, hi va col·locar una capella dedicada al patró de la feina, Sant Pancràs, que ell col·loquialment l’anomenava “Sant Pancaràs”. Va ser el Sant de la seva devoció perquè no li faltes mai la feina. D’aquí ve doncs el perquè de la «capelleta»» continua. Als baixos, alts de sostre i espaiosos, hi va instal·là el taller, «...l’avi va ocupar el principal 1ª amb la meva tia encara soltera, i els meus pares el principal 2ª on el mes d’Octubre d’aquell mateix any (1930) hi vaig néixer jo...» afegeix.

              La Casa Passaret abans de l’ampliació i reforma de l’any 1967

              Targeta comercial del taller de fusteria dels Passaret (fundat el 1870)


              «Tot va anar funcionant normalment fins que, el 18 de juliol del 1936, va esclatar la guerra civil. Quan va acabar el conflicte, el meu avi va considerar-se massa gran per reiniciar novament el taller i va llogar el local, primer a un tal Ricardo Cama que s’hi va estar uns quants anys, i quan aquest va marxar el va llogar a un tal Pere Conill que hi va fer un taller d’orfebreria.» 


              La casa Passaret assoleix el seu aspecte actual

              L’any 1967 -amb el pare ja jubilat- el nostre interlocutor, informant i entranyable veí, Joan-Antoni Passaret, decidí concloure l’obra iniciada pel seu avi, ampliant i reformant l’edifici de la plaça Sant Joaquim i els carrers de Septimània i Vallirana, amb dues plantes més, un àtic i un sobreàtic i transformant els baixos en un altell (per a despatxos) i diversos locals comercials. Per això comptà amb la col·laboració de l’empresari immobiliari Josep Parés i Viñals i l’arquitecte Lluís G. Canals i Arribas (3).

              La CASA PASSARET és, doncs, la culminació d’un vell somni familiar i un «monument» ben viu a l’esforç de tota una família. Ben segur que Sant Pancràs hi te quelcom a veure...


              Imatge de la trobada, el 14 de març passat, amb el Sr. Joan-Antoni Passaret i la seva filla Rosa.


              Notes


              (1) En Francesc Passaret, un cop escollit regidor municipal, argumentà la impossibilitat de mantenir el càrrec per raons professionals i excés de feina, presentant la renúncia a aquests càrrecs -el juny de 1882 i el gener de 1884- però, reunit el consistori, les seves peticions no van ser acceptades argumentant l’alcalde que la llei, per aquests supòsits, no ho permetia. 

              (2) Es tractava d'una mena de ciutat-jardí per a famílies adinerades de Barcelona contruida al voltant d'una gran avinguda, l'actual avinguda Tibidabo, que unia el passeig de Sant Gervasi amb el peu del Funicular.

              (3) Carpeta 83158, Exp. Q 132 de l’AMCB

              (4) L'entrevista la vam fer al Pa de Sucre, el cafe que actualment ocupa la planta baixa del edifici i que abans portava per nom L'Espiga del Farró


              Comentaris

               

              Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

               

              Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.