La Bienfaisance française, entitat centenària radicada al Farró

Araceli Vilarrasa

El passat 22 de febrer es va celebrar al Salo de Cent l’acte de reconeixement de l’ Ajuntament de Barcelona a 32 entitats centenàries de la ciutat en reconeixement de la seva trajectòria. Entre elles n’hi ha una del Farró: la l’Associació La Beneficència Francesa de Barcelona, creada el 1845.

En saber-ho em vaig acostar als seus locals del carrer Lincoln 55. Uns baixos endreçats i acollidors. Em va rebre en Serge Bourgeois, que és el president, amb la Patricia Klein i la Peggy-Laure Bernard que formen l’equip de treball social. La conversa va sorgir de manera àgil i afable. Charmante, com diríem en francès. M’expliquen que l’origen de l’entitat consta a l’acta de constitució: un paper escrit a mà amb data de l’any 1845. 

SB.- Aquesta entitat va néixer sota l’impuls del cònsol de França a Barcelona Ferdinand de Lesseps. En aquells anys, Lesseps era una persona de gran prestigi a la ciutat degut al seu paper durant el conflicte civil del 1842. Sembla que la seva intervenció va ser clau per convèncer al General Espartero de que aturés el bombardeig de la ciutat des de Montjuïc i va ajudar a molta gent durant la repressió posterior als fets. La ciutat va quedar molt afectada i ell creia que havia d’ajudar. 

En Serge em regala un interessant llibre publicat per ells[1] on es recull la història del francesos a Barcelona. Allà he pogut llegir que el 31 d’agost de 1845 es creà la Société Française de la Bienfaisance amb el suport de 54 socis, sota el protectorat del consolat de França a Barcelona. 

SB.- Amb el temps, per qüestions legals, van haver d'independitzar-se del consolat i constituir-se com a Associació. L'associació es va constituir oficialment davant les autoritats espanyoles el 13 de febrer de 1898 amb la denominació de Societat General Francesa de Beneficència amb el suport de 145 socis. Entre aquests socis hi havia cognoms coneguts per ser empresaris i financers francesos com Cros, Moritz o Lebon que, atrets per l’activitat econòmica de la ciutat en els anys previs a l’Exposició Universal del 1888, havien establert els seus negocis a Barcelona. La reunió es va fer als locals de la Càmera de Comerç Francesa.

FF.- Llavors Ferdinand de Lesseps ja era lluny d’Espanya.

Retrat de Ferdinand de Lesseps jove, al temps en que era diplomàtic

SB.- Si, però havia estat clau. Lesseps no només la va impulsar la Bienfaisance sinó que la va ajudar econòmicament de forma molt important regalant-li accions de l’empresa del Canal de Suez. Ell va estar a Barcelona fins al 1848. Desprès va anar a Madrid, com a ambaixador i allí va fer el mateix; va crear una associació benèfica i unes escoles franceses.

Efectivament, Lesseps va tornar moltes vegades a Barcelona, on va mantenir l'amistat de moltes persones rellevants com Antoni de Brusi i Ferrer, propietari del Diari de Barcelona.

FF.- Quina era la actuació de l'Associació en aquell temps?

SB.- Des de l’inici es va orientar a ajudar de manera molt pragmàtica a les persones de la comunitat francesa que tenien problemes socials, de salut i d’educació. Així que hi havia tres seccions: la beneficència, la mútua i les escoles. Durant els primers anys, encara al S. XIX, les tres seccions estaven als locals de l'Església de Sant Felip Neri que els va cedir Isabel II després de la Desamortització de Mendizabal. Des dels locals annexes a l'església es feien quilos i quilos de pa que es repartien a la gent. Més endavant l’Associació es va traslladar on encara ara hi ha les Escoles Franceses, que ara porten el nom de Ferdinand de Lesseps, a la cantonada de Gran Via amb el carrer Sicília.

FF.- I també donaven atenció medica?

SB.- Fins als anys 60 encara hi havia una mútua mèdica molt important. L’associació ha estat especialment activa quan la ciutat ha passat per problemes, epidèmies, la grip del 1918. Durant la guerra civil molts dels francesos residents a Barcelona van marxar, però altres es van quedar i l'Associació va seguir ajudant-los des dels locals de les escoles de la Gran Via i també des d’uns altres locals que tenien a prop de la plaça d’España, on també feien classes. Aquest locals van ser totalment destruïts per les bombes franquistes, sortosament quan no hi havia ningú i no hi va haver víctimes. En aquestes èpoques la part mèdica era molt important, Van arribar a tenir un hospital propi: l’Hospital Francès, que estava a la Avinguda Verge de Montserrat cantonada Castillejos. Aquest hospital va ser molt actiu durant la guerra civil i després, durant la guerra mundial va ser molt utilitzat per acollir temporalment als francesos que fugien de la França ocupada i que passaven per Barcelona de camí cap a altres països.

A poc a poc aquestes tres branques es van anar independitzant i adaptant-se a les necessitats dels nous temps.

SB.- Fins fa 10 anys les escoles encara formaven part de l'Associació i nosaltres, com a part social, estàvem on ara hi ha els menjadors de l’escola.

F. F.- I amb quins recursos s’ha finançat tot aixó?

SB.- Hem tinguts donants de tot tipus: francesos residents a Barcelona i sense descendents directes que decidien deixar un edifici. També donacions d’empreses d’origen francès com la Damm o la Moritz. Hem rebut deixes importants que han permès que avui l’associació visqui del capital immobiliari que té. Som propietaris d’uns 40 pisos a Barcelona. Als anys 50 l’hospital estava molt deteriorat i havia perdut la seva utilitat. Es va vendre i amb els diners es van comprar aquest edificis al Farró.

Al Saló de Cent, al centre M. Serge Bourgeois, president de l'entitat mostrant la distinció, a la seva esquerra M. Jean-Michel Casa, embaixador de França i a la seva dreta M. Olivier Ramadour, cònsul general.

FF.- Per això vau arribar al barri..

SB.- Quan fa uns 12 anys les escoles van tenir la necessitat d’ampliar els menjadors ens vam traslladar a aquests edificis que ja eren nostres. Va ser casual la proximitat a la plaça dedicada a Lesseps. 

Comentem que Ferdinand de Lesseps va viure, durant un temps, a una torre a la vora de la riera de Cassoles, on ara hi ha la plaça que porta el seu nom. Es diu que cada dia baixava a peu des de la seva casa de Gràcia fins al consolat de França. Després va viure a la Barceloneta on hi ha una casa amb la placa commemorativa. Però el que ens fa més present el seu nom és, sens dubte, la plaça i la parada de metro.

FF.- Anem a parlar de l’actualitat. Avui la Bienfaisance correspon a l’antiga branca social, dedicada a ajudar als francesos que viuen a Barcelona.

SB.- Ajudem a persones de nacionalitat francesa i residents a Catalunya. Som una entitat original que només existeix a Barcelona i dona servei a tot Catalunya, però el 90 % dels atesos viuen a Barcelona. Cada vegada n’hi ha menys del perfil que abans era més comú. Per exemple una senyora que va venir a ensenyar francès a una casa de la burgesia de Barcelona i que quan es fa gran es troba que no ha cotitzat mai i no té dret a una jubilació; o francesos que aconsegueixen cobrar un ajut de l’estat però que és tan petit que no els permet allotjar-se i menjar. Persones grans o amb discapacitats que no poden treballar, famílies que es separen i la dona queda sola amb els fills o perd el treball. Aquí procurem donar-los un ajut que els permeti reencaminar la seva vida. 

Entre les persones que ajuden n'hi ha moltes que tenen la doble nacionalitat. 

SB.- Tenim casos de francesos de tercera, quarta o cinquena generació i que potser ja no parlen ni una paraula de francès. Avui estem ajudant a unes 30 famílies. En pocs casos és una ajuda permanent. Són gent sense recursos, no tenen família, no tenen amics. Però la majoria són ajudes temporals per persones que necessiten una petita ajuda econòmica, de coatching personal, o per ajudar a fer unes gestions administratives. Una petita empenta perquè puguin tornar a anar sols pel camí de la vida. Això és el que ens dona més satisfacció, saber que han pogut revertir una mala situació.

Actualment a l'Associació hi ha dues treballadores, la Patricia Klein i la Peggy-Laure Bernard, que actuen com a assistents socials. 

D'esquerra a dreta, els nostres informants, la Peggy-Laure Bernard, en Serge Bourgeois i la Patricia Klein  a l'ajuntament de Barcelona.

PK.- Treballem en permanent contacte amb els serveis socials del consolat de França que són els primers en assabentar-se dels casos de necessitat. Per contra tenim poca relació amb les associacions del barri. Ens agradaria millorar aquest aspecte. 

Tenen un pis que dediquen a poder allotjar temporalment a persones amb risc d’exclusió.

SB.- Actualment temin uns 90 socis que paguen una quota anual (30 e. per persona i 50 e. si són un matrimoni). Voldríem tenir-ne més, però créixer costa molt. Antigament havíem arribat a tenir més de 500 socis. Ara cada any estem guanyant 2 o 3 socis i els que tenim són molt estables. No perdem. Això és important.

FF.- I com funciona organitzativament l’Associació?

PK.- A més de les dues treballadores fixes hi ha una persona externa que porta l’administració i la resta són treballador voluntaris. Hi ha un Consell d'Administració amb set membres i un president que és en Serge. Cada any es fa una reunió amb tots els socis als locals de les Escoles Franceses.

SB.- També fem algunes activitats socials per crear relacions i dinamitzar la comunitat francòfona. Cada any fem un recital o un concert aprofitant les instal·lacions de l’Institut Francès del carrer Moyà i una obra de teatre feta per artistes que venen a actuar gratuïtament. Per festejar els 175 anys vam fer un sopar de gala. 

FF.- Abans dèieu que el perfil dels usuaris ha canviat amb el temps

PB.- Així és, els usuaris d’avui són més joves que abans. Amb els canvis del context econòmic hem d’atendre cada cop més infants i adolescents. Els problemes socials emergents donen nous perfils amb necessitats d’atenció. Apareix la figura de la família monoparental. Mares soles amb fills al càrrec.

SB.- Alguns joves francesos poden venir atrets per una falsa imatge de país amable, amb sol, on tot seran facilitats. Després es troben que no hi ha feina, que els sous són més baixos que a França i els ajuts públics més difícils de gestionar. Impera la regla comunitària segons la qual tu reps l'ajuda del país on resideixes, així que els joves que viuen aquí perden la possibilitat de rebre ajuda dels Serveis Socials de França. 

PB.- Nosaltres enfoquem la nostra feina per ajudar a la gent a recrear les seves vides i deixar de ser depenents. Per això ens valem tant d’ajudes materials com psicològiques que els permetin descobrir el potencial que tenen.

FF.- Quin és el perfil de persones que us arriben actualment... 

PB.- De tot tipus. El nou context social ho ha canviat tot profundament. Avui no podem pensar que les persones en risc són persones amb carències. N’hi ha amb una formació superior que pasen per una crisi, altres amb estudis de grau mitjà i també persones sense estudis. El perfil clàssic, que era una persona d’edat sense formació ni recursos familiars, està sent substituït per perfils d'edat i formació molt diversa. Algú que passa per un mal moment. Actualment tothom està en risc de perdre allò que tenia: treball, família, salut. Qualsevol de nosaltres pot necessitar ajuda per no caure en l’exclusió social.

Déu-n’hi-do! Per això les causes solidaries tenen cada cop més sentit. Me'n vaig recordant allò de que “la solidaritat és la forma d’egoisme més intel·ligent”. Felicitats a la Bienfaisance i esperem que resteu molt de temps al Farró i que es vagin fent més estrets els vincles entre l’entitat i el barri.

Notes

[1] GUILLAUME, M., (CORD.), 2019, Les Français de Barcelone, Ombres et lumières – du XVe au XXe siègle, Bienfaisance Barcelona.

I ara: Fenêtres du Farró

La Bienfaisance Ens ha fet arribar aquesta versió de l'entrevista en frances que han fet arribar als seus associats i no ens resistim a possar-la aquí. 

Fenêtres du Farro. Un blog créé par Araceli Vilarrasa qui nous invite à parcourir le quartier ouvrant de nouveaux espaces au regard ; observer les rues et les maisons avec des yeux pleins de questions ; découvrir les secrets de chaque lieu. Les histoires, les personnages, les voisins qui nous racontent le passé, le présent et l'avenir du quartier du Farró (quartier de Barcelone situé entre Gracia à l’est, Vallcarca au nord-est, le Putxet au nord et Sant Gervasi de Cassoles au sud et à l’ouest).

La Bienfaisance Française de Barcelone, organisation centenaire basée à El Farró. Araceli Vilarrasa

Le 22 février dernier, la mairie de Barcelone a célébré au Saló de Cent la cérémonie d’hommage des 32 organisations centenaires de la ville en reconnaissance de leur parcours. Parmi elles, il y en a une de El Farró : l'Association La Bienfaisance Française de Barcelone, créée en 1845.

Quand je l'ai découvert, je me suis rendue dans leurs locaux au 55 de la rue Lincoln, un rez-de-chaussée soigné et confortable. J'ai été reçue par Serge Bourgeois, qui en est le président, avec Patricia Klein et Peggy-Laure Bernard qui font partie de l'équipe sociale. La conversation s’est déroulée avec vivacité et affabilité. Charmante, comme on dirait en français. Ils m'expliquent que l'origine de l'organisation se trouve dans l'acte de constitution : un papier manuscrit daté de 1845.

SB.- Cette organisation est née sous l'impulsion du consul de France à Barcelone Ferdinand de Lesseps. Dans ces années-là, Lesseps était une personne de grand prestige dans la ville en raison de son rôle lors du conflit civil de 1842. Il semble que son intervention ait été déterminante pour convaincre le général Espartero d'arrêter le bombardement de la ville depuis Montjuïc et il a beaucoup aidé de personnes pendant la répression après coup. La ville a été durement touchée et il a cru qu’il devait l’aider.

Serge m'a donné un livre intéressant publié par l’association [1] qui traite de l'histoire des Français à Barcelone. J'y ai pu lire que le 31 août 1845, la Société Française de la Bienfaisance était créée avec le soutien de 54 membres, sous le protectorat du consulat de France à Barcelone.

SB.- Au fil du temps, en raison de problèmes juridiques, ils ont dû devenir indépendants du consulat et se constituer en association. L'association est officiellement créée devant les autorités espagnoles le 13 février 1898 sous le nom de Société Générale Française de Bienfaisance avec le soutien de 145 membres. Parmi ces associés figuraient des noms connus pour être des entrepreneurs et des financiers français comme Cros, Moritz ou Lebon qui, attirés par l'activité économique de la ville dans les années précédant l’exposition universelle de 1888, avaient établi leurs entreprises à Barcelone. La réunion s'est tenue dans les locaux de la Chambre de Commerce Française.

FF.- Alors Ferdinand de Lesseps était déjà loin de l'Espagne.

SB.- Oui, mais ça avait été la clé. Lesseps a non seulement promu la Bienfaisance, mais l'a également aidée financièrement de manière très importante en lui donnant des actions dans la société du canal de Suez. Il resta à Barcelone jusqu'en 1848. Puis il se rendit à Madrid comme ambassadeur et là il fit de même ; il crée une association caritative et des écoles françaises.

En effet, Lesseps est retourné à plusieurs reprises à Barcelone, où il a entretenu l'amitié de nombreuses personnes importantes telles qu'Antoni de Brusi et Ferrer, propriétaire de Diari de Barcelona.

FF.- Quelle était l’activité de l'Association à cette époque ?

SB.- Dès le début, il s'agissait d'aider de manière très pragmatique les personnes de la communauté française qui rencontraient des problèmes sociaux, sanitaires et éducatifs. Il y avait donc trois sections : la charité, la mutuelle et les écoles. Durant les premières années, encore au XIXème siècle, les trois sections se trouvaient dans les locaux de l'église de Sant Felip Neri qu'Isabelle II leur céda après la confiscation de Mendizábal. Depuis les locaux du cloître attenants à l'église, des kilos et des kilos de pain étaient fabriqués et distribués à la population. Plus tard, l'Association s'installe en 1901 là où se trouvent encore les écoles françaises, qui portent aujourd'hui le nom de Ferdinand de Lesseps, à l'angle de la Gran Via et de la rue Sicilia.

FF.- Et ont-ils également fourni des soins médicaux ?

SB.- Jusque dans les années 60, il existait encore une mutuelle médicale très importante. L'association a été particulièrement active lorsque la ville a traversé des problèmes, des épidémies, la grippe de 1918. Pendant la guerre civile, de nombreux Français résidant à Barcelone sont partis, mais d'autres sont restés et l'Association a continué à les aider

depuis les locaux des écoles à la Gran Via et également d'autres locaux qu'ils possédaient près de la Plaça d'España, où ils donnaient également des cours. Ces locaux ont été complètement détruits par les bombes de Franco, heureusement alors qu'il n'y avait personne et qu'il n'y a eu aucune victime. À cette époque, la partie médicale était très importante. Ils avaient même leur propre hôpital : l'Hôpital Français, qui se trouvait sur l'Avinguda Verge de Montserrat, au coin de Castillejos. Cet hôpital fut très actif jusqu’à la guerre civile. Durant la guerre mondiale, il fut largement utilisé pour accueillir temporairement des Français fuyant la France occupée et passant par Barcelone en route vers d'autres pays.

SB.- En 2009, notre association fonda la fondation École Française Ferdinand de Lesseps, ou fut intégré les écoles et nous, en tant que Bienfaisance, étions installés là où se trouve aujourd'hui la cantine.

F. F.- Et avec quelles ressources tout cela a-t-il été financé ?

SB.- Nous avons eu des donateurs de toutes sortes : des Français résidant à Barcelone et sans descendance directe qui ont décidé de donner un immeuble. Également des dons d'entreprises d'origine française comme Damm ou Moritz. Nous avons reçu d'importants dons qui permettent à l'association de vivre aujourd'hui du capital immobilier dont elle dispose. Nous possédons environ 40 appartements à Barcelone. Dans les années 1950, l’hôpital était très vétuste et avait perdu son utilité. Il a été vendu et le produit de la vente a permis d’acheter ces bâtiments à El Farró.

FF.- C'est pour ça que vous êtes venus dans le quartier.

SB.- Lorsqu'il y a environ 12 ans, les écoles ont eu besoin d'agrandir la cantine, nous avons déménagé dans ces bâtiments qui étaient déjà à nous. La proximité de la place dédiée à Lesseps était une coïncidence.

Nous mentionnons que Ferdinand de Lesseps vécut, un temps, dans une villa au bord du ruisseau de Cassoles, là où se trouve aujourd'hui la place qui porte son nom. On raconte que tous les jours il se rendait à pied jusqu’au consulat de France. Il a ensuite vécu à la Barceloneta où se trouve une maison avec une plaque commémorative. Mais ce qui rend son nom plus présent pour nous, c'est sans aucun doute la place et la station de métro.

FF.- Parlons de l'actualité. Aujourd'hui la Bienfaisance correspond à l'ancienne branche sociale, dédiée à l'aide aux Français vivant à Barcelone.

SB.- Nous aidons les personnes de nationalité française et résidant en Catalogne. Nous sommes une entité unique qui n'existe qu'à Barcelone et fournit des services dans toute la Catalogne, mais 90% des personnes aidées habitent à Barcelone et sa ceinture. On retrouve de moins en moins le profil qui était autrefois plus courant. Par exemple, une dame venue enseigner le français dans une maison de la bourgeoisie de Barcelone et qui, en vieillissant, découvre qu'elle n'a jamais cotisé et n'a pas droit à une pension ; ou encore des Français qui parviennent à percevoir une aide de l'État mais qui est si minime qu'elle ne leur permet pas de se loger et de manger. Des personnes âgées ou handicapées qui ne peuvent pas travailler, des familles qui se séparent et la femme se retrouve seule avec ses enfants ou perd son emploi. Ici, nous essayons de leur apporter une aide qui leur permet de réorienter leurs vies.

Parmi les personnes qui reçoivent une aide, beaucoup ont la double nationalité.

SB.- Nous avons des cas de Français de troisième, quatrième ou cinquième génération qui ne parlent peut-être plus un mot de français. Aujourd’hui, nous aidons une trentaine de familles. Dans quelques cas, il s'agit d'une aide permanente. Ce sont des gens sans ressources, sans famille, sans amis. Mais la plupart d’entre eux, reçoivent soit une aide financière temporaire, soit une action de coaching personnel ou une aide dans ses démarches administratives. Un petit coup de pouce pour qu'ils puissent reprendre seuls le chemin de la vie. C’est ce qui nous donne le plus de satisfaction, savoir qu’ils ont su renverser une mauvaise situation.

L'Association compte actuellement deux employées, Patricia Klein et Peggy-Laure Bernard, qui agissent comme travailleuses sociales.

PK.- Nous travaillons en contact permanent avec les services sociaux du consulat de France qui sont les premiers informés des cas de besoin. En revanche, nous avons peu de relations avec les associations de quartier. Nous aimerions améliorer cet aspect.

Ils disposent d'un appartement dédié à l'hébergement temporaire de personnes en risque d’exclusion.

SB.- Actuellement, il y a environ 90 membres qui paient une cotisation annuelle (30€ par personne et 50€ la cotisation de couple). Nous aimerions en avoir davantage, mais il est difficile de faire croître les adhésions. Dans le passé, nous avions atteint plus de 500 membres. Désormais, chaque année, nous gagnons 2 ou 3 cotisants et ceux que nous avons sont très stables. Nous n’en perdons pas. C'est important.

FF.- Et comment fonctionne l’Association sur le plan organisationnel ?

PK.- En plus des deux travailleurs permanents, il y a une personne externe qui s'occupe de l'administration et le reste sont des bénévoles. Il y a un Conseil d'administration composé de neuf membres et d'un président qui est Serge. Chaque année a lieu une Assemblée Générale de tous les membres dans les locaux des Écoles françaises.

SB.- Nous organisons également quelques activités sociales pour créer des relations et dynamiser la communauté francophone. Chaque année, nous offrons un récital ou un concert à l'Institut français de la rue Moià et une pièce de théâtre réalisée par des artistes qui viennent gratuitement. Pour fêter nos 175 ans, nous avons organisé un Dîner de Gala.

FF.- Vous avez dit auparavant que le profil des utilisateurs avait changé avec le temps.

PB.- C'est vrai, aujourd'hui nos assistés sont plus jeunes qu'avant. Avec l’évolution du contexte économique, nous devons nous occuper de plus en plus d’enfants et d’adolescents. Les problèmes sociaux émergents donnent de nouveaux profils avec des besoins d’accompagnement. La figure de la famille monoparentale apparaît. Mères célibataires avec des enfants à sa charge.

SB.- Certains jeunes Français peuvent être attirés par une fausse image d'un pays convivial, ensoleillé, où tout leur sera facilité. Ils constatent alors qu'il n'y a pas d'emploi, que les salaires sont plus bas qu'en France et que les aides publiques sont plus difficiles à gérer. La règle communautaire prévaut que vous recevrez une aide du pays où vous résidez, les jeunes qui y résident perdent donc la possibilité de recevoir une aide des Services sociaux de France.

PB.- Nous concentrons notre travail sur l’aide aux personnes pour recréer leur vie et cesser d’être dépendantes. C'est pourquoi nous apportons une aide tant matérielle que psychologique pour leur permettre de découvrir leur potentiel.

FF.- Quel est le profil des personnes qui vous contactent actuellement...

PB.- De toutes sortes. Le nouveau contexte social a tout changé profondément. Aujourd’hui, on ne peut plus penser que les personnes à risque sont des personnes déficientes. Il y a ceux qui ont fait des études supérieures et qui traversent une crise, d'autres qui ont fait des études secondaires et aussi des gens sans formation. Le profil classique, celui d'une personne âgée sans éducation ni ressources familiales, est remplacé par des profils d'âge et d'éducation très divers. Quelqu'un qui traverse une mauvaise période. Aujourd’hui, tout le monde risque de perdre ce qu’il avait : son travail, sa famille, sa santé. Chacun d’entre nous peut avoir besoin d’aide pour ne pas tomber dans l’exclusion sociale.

Mon Dieu ! C’est pourquoi les causes solidaires prennent de plus en plus de sens. Je pars en me rappelant que "la solidarité est la forme d'égoïsme la plus intelligente". Félicitations à la Bienfaisance et nous espérons que vous resterez longtemps à El Farró et que les liens entre l'organisation et le quartier se resserreront.

Remarques

[1] GUILLAUME, M., (CORD.), 2019, Les Français de Barcelone, Ombres et lumières – du XVe au XXe siècle, La Bienfaisance de Barcelone.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.

Passejant per la Riera de Sant Gervasi. Parada 5. Sant Guillem cantonada Francolí

ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Anteriorment en aquesta serie: 

Abans de sortir de casa

Parada 1. Plaça Joaquím Folguera

Parada 2. Balmes/ Pintor Gimeno

Parada 3. Carrer Putxet 1-3

Parada nº 4: Carrer Balmes cantonada Pàdua

Ens dirigirem cap a la cantonada del carrer Sant Guillem amb el carrer Francolí seguint el curs de la riera que en aquesta etapa es fa més tortuós. Pel camí anirem veient coses molt interessants. Desprès de Pàdua el traçat del carrer Balmes segueix exactament pel curs de la riera fins que es desvia cap al nord-est. D’aquest punt fins a Guillem Tell la riera avança dibuixant tres grans meandres.

Veurem com, malgrat que el traçat dels carrers ha anat amagant progressivament el curs de la riera, encara en podem trobar alguns vestigis.

Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

De Pàdua a Sant Hermenegild

Aquest és el tram en que la riera coincideix més netament amb el carrer Balmes. En tenim dos testimonis clars: les narracions de Mercè Rodoreda, que ens relata que el darrera de la casa del seu avi, al carrer Manel Angelòn, donava directament a la riera; i la narració que ens va fer Eladi Crehuet de la casa on va viure el dramaturg Pompeu Crehuet.

A: el casal Gurguí, casa de Mercé Rodoreda. B: casa de Pompeu Crehuet

Al mapa encara podeu veure clarament la parcel·la del casal Gurguí, paradís de la infància de Mercé Rodoreda. Es tracta de la petita peça rectangular adossada al gran espai que ocupen dues parcel·les quadrades que donen al carrer Pàdua. La parcel·la del casal Gurguí, està dividida en tres sectors: el jardí del davant, que dona a Manuel Angelón[1]; la part central, ocupada per la casa; i la part posterior, amb l’hort i el jardí que donaven directament a la riera. Amb el temps les dues torres del carrer Pàdua van desaparèixer i al seu lloc es va construir el garatge que encara hi ha. L’any 1964 la família Rodoreda va vendre la casa, que havia quedat molt malmesa desprès de la gran nevada del 1962. El 1965 s’enderrocà i sobre el seu terreny es va construir l’ampliació del garatge[2]

Una mica més avall, a l’inici del meandre, en Salví Pardas va descobrí “un terreny ampli i espaiós i pràcticament sense veïns”, ideal per escapar de la densitat de la ciutat vella. Això va ser durant una passejada per la riera de Sant Gervasi, una tarda de diumenge del 1868. La casa que hi va adquirir i on va viure el seu net, el dramaturg Pompeu Crehuet, tenia també la seva façana al carrer Manuel Angelón, mentre que els jardins de la part del darrera donaven a la riera. Segons consta en l’escriptura de compra:

“por lindar dicha propiedad con el cauce de la riera d’en Malla, fue precisa la construcción de un muro de sostenimiento en toda la longitud que la diferencia de rasante lo exigiera, ya para la seguridad de las personas que ocuparan el jardín y la casa, ya ara evitar que continuas avenidas desmoronaran el terreno.”[3]

L'obertura de Balmes va reduir la superfície de la finca, que va passar de 1132 m2 a 975. 

Seguim pel carrer Balmes fins al carrer Sant Hermenegild i a la cantonada observem l’amplitud del meandre que feia que la riera passes a mitat de mançana, entre Manuel Angelón i Rios Rosas. 

Arribem-nos fins a la cantonada amb el carrer Balmes. Aquest és un bon punt per parlar de la finca dels Brusi[4]. Era una gran propietat de forma allargada, que anava des de la plaça Molina fins al carrer Wagner -on ara hi ha la ronda del General Mitre- i des del Turó de Monterols fins passat l’actual carrer de Balmes, de manera que el curs de la riera la travessava de mig a mig. 

La casa Brusi 1909[5]

Al 1920, any de l’aprovació del projecte definitiu del carrer, al front de la casa Brusi hi havia Maria Josefa Brusi i Ferrer, tercera marquesa de Brusi, que el mateix any 1920 inicia un expedient de cessió gratuïta a l’Ajuntament dels terrenys necessaris per la urbanització del carrer que, com podem veure al plànol que acompanya l'expedient, corresponen en bona part a la llera de la riera i als seus vorals.

En aquest document es recullen les escasses condicions que la marquesa posa a aquesta cessió[6]: que l’ajuntament financi el nou tancament de la finca resultat; que vengui a la marquesa, per 1.000 pessetes, la parcel·la sobrant de la via pública del carrer Francolí, que a partir de la reforma arribarà només fins a Balmes; i finalment, la conservació dels drets de pas de les conduccions d’aigua.

Plànol de la finca propietat de Josefa Brusi i Garcia 1920 inclòs a l’expedient 227/18 AMCBCN. Escala 1:500

En el plànol es pot observar com la finca dels Brusi quedava també molt afectada per la prolongació del carrer Copèrnic des de Marc Antoni a Balmes, que va ser aprovada el 1919. Hi podem veure també l’existència del carrer de la Riera, avui desaparegut i que devia donar lloc als corresponents “sobrantes de parcela”. 

A la mateixa època Maria Josefa, que havia estat al front del negoci familiar des de la seva majoria d’edat, passava per un mal moment ja que el Diari de Barcelona donava cada cop més pèrdues, fins al punt que el 1923 se’n desfà, posant fi a 109 anys de pertinença d’aquesta capçalera a la família Brusi. En aquest context no es d’estranyar que optés per passar-se al negoci immobiliari.

Els vertaders guanys d’aquesta operació es realitzaran a partir del 1959, un cop consolidat el carrer Balmes, quan la família vendrà la finca en parcel·les d’alta edificabilitat.

L’edifici corresponent al carrer Balmes del 311-317 i Copèrnic 94-96 va ser construït el 1962 per l’arquitecte Claudi Carmona sobre una gran parcel.la corresponent a la part central de la finca dels Brusi i que integrava aquell “sobrante de via pública” que l’ajuntament va vendre per 1.000 pesetes.

De Sant Hermenegild a Francolí

Seguirem avall pel carrer Sant Guillem fins al carrer Francolí, abans carrer del Camp.

Aquí podem observar la sobtada pujada que fa el carrer per arribar a Balmes. Com en el cas que vam veure del carrer Pintor Gimeno, aquest desnivell és producte de l’acció combinada del curs de la riera i la sobre elevació de Balmes.

Desnivell del carrer Francolí cantonada Balmes

Des de molt abans del projecte del carrer Balmes els propietaris dels terrenys tocant al curs de la riera estaven inquiets per augmentar la seva utilitat i el seu valor. Vegem la curiosa història de Salvador Sallares i Claret que, el 1890, es declara propietari:

“De un terreno en la calle del Campo, inmediata a la Riera del Frare Blanch, en el trozo comprendido entre la expresada calle del Campo y la de San Hermenegildo lindante con el cauce de la citada Riera la cual es una figura irregular y representa ser un burladero de gente de mal vivir...”[7)

Aquest terreny correspondria a la banda de muntanya del carrer Francolí entre Sant Guillem i Balmes. Es a dir, on hi ha el Perroker.

Donat que l’home acaba de rebre l’autorització per construir vuit cases en aquest terreny, proposa a l’Ajuntament:

“la rectificación del cauce de la expresada Riera.....haciendo desaparecer de este modo cuantos recodos existen quedando de esta suerte hermoseado aquel trozo de Riera cuya parcela sobrante no tiene inconveniente en anexionarse a la propiedad antes descrita abonando al Magnífico Ayuntamiento el importe y colocar por su cuenta las farolas de alumbrado público que sean necesarias... facilitando de este modo la circulación de las personas que residen en la zona”. 

Finalment aquesta generosa iniciativa no tira endavant perquè el tècnic municipal informa que: 

"...estudiada la localidad, está en el caso de manifestar que en efecto la Riera del Frare Blanch presenta varias sinuosidades que hacen que en el sitio en cuestión tenga mayor amplitud que en otros puntos, más al tratarse de modificar un cauce, lo natural y lógico es que en los recodos se adelante la margen cóncava, no la convexa porque si se lo contrario se acentuaría más la irregularidad y se agravaría el peligro consignado en la instancia de prestarse el cauce a formar un burladero." 

En el proper tram veurem alguns dels llocs més curiosos d'aquest itinerari, esperem que ens seguiu acompanyant. 

Continua  a: 

Parada 6. Del carrer Francolí a Balmes cantonada Guillem Tell

Notes

[1] Aquest carrer que es va dir de Sant Francesc fins al 1863 i París fins al 1907

[2] CASALS, M., 1991, Mercè Rodoreda, contra la vida, la literatura, Edicions 62, Barcelona

[3] CREHUET, E., 2021, La torre de Pompeu Crehuet al Farró, Coses del Farró, nº15, pag. 9. Observeu que a l’escriptura es parla de la Riera d’en Malla i no de la de Sant Gervasi. Un exemple més del ball de noms amb que es coneixen les rieres del Pla de Barcelona.

[4] La nissaga del Brusi, coneguts com a propietaris i editors del diari de Barcelona, van residir en aquesta finca des de que, a la segona dècada del S. XIX, Eulàlia Ferrer, vídua d’Antoni Brusi i Mirabent, va decidir traslladar la residencia familiar de Barcelona a Sant Gervasi desprès que el seu marit morís l’any 1921 per l’epidèmia de febre groga.

[5] L’any 1907 Maria Josefa Brusi va fer enderrocar l’antiga casa dels Brusi, situada a tocar del carrer Alfons XII, antic camí de Barcelona a la Bonanova, i encarregà a August Font una nova torre a l’estil de l’època. La fotografia és de Adolf Mas Ginestà i ha estat publicada a La marquesa de casa Brusi i l’ànima viatgera de la casa Gralla al blog Barcelodona, Barcelona i la dona. (consulta 13-12-2013)

[6] Expedient 227/18, AMCBCN. Inclou l’acord del 24 de març del 1920, en que l’Ajuntament acorda acceptar la cessió de terrenys oferts pels propietaris, per la obertura del carrer Balmes entre Travessera i Victor Hugo; així com l’escriptura atorgada davant del notari Antonio Sasot Mejia, en dia 21 de juny del 1935, entre l’alcalde de Barcelona Joan Pich i Pon i Doña Mª Josefa Brusi i Garcia, Marquesa de Brusi, en la es descriuen i quantifiquen els terrenys objecte de cessió. 4.223 metres i 8 decímetres quadrats al carrer Alfons XII.

[7] 1890 Exp. 0440 AMCBCN. Observeu com segueix el ball de noms: aquesta vegada la riera de Sant Gervasi és nomenada del Frare Blanch.

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

Passejant per la Riera de Sant Gervasi. Parada nº 4: Carrer Balmes cantonada Padua

ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Anteriorment en aquesta serie: 

Abans de sortir de casa

Parada 1. Plaça Joaquím Folguera

Parada 2. Balmes/ Pintor Gimeno

Parada 3. Carrer Putxet 1-3

Per arribar fins aquí des de la parada anterior:

• Seguiu pel carrer Ríos Rosas fins a la cantonada amb Pàdua. Observeu el pendent del carrer.
• Teniu la riera a la dreta a mig camí entre Ríos Rosas i el Balmes actual.
• En arribar a Pàdua gireu a la dreta i arribeu fins a la cantonada de Balmes. Al passar per davant del número 104-106 de Pàdua estareu creuant la riera. Recordeu el passatge sense nom que hem vist a la parada anterior i que arriba fins al darrera d'aquest edifici. 

 

 Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

Un gran meandre entre Rios Rosas i Balmes

Quan s'acaba el pas estret entre el turó del Putget i el de Monterols el pendent es fa més suau, les aigues van mes lentes i el curs del torrent produeix un gran meandre entre el que avui és el carrer Ríos Rosas, el carrer Pàdua i Balmes.

Si tornem a observar el plànol que en Fernando Rojo va fer del curs de la riera en aquest indret, veurem aquest gran giravolt que fa la riera, que després segueix el seu curs ara si exactament pels els terrenys per on havia de passar el carrer Balmes.

Fragment del plànol del projecte d’obertura del carrer Balmes realitzat el 1920 

per l’inginier Fernando Rojo[1]

Qui pagava la festa?

Aquest és un bon lloc per parlar de la urbanització del carrer Balmes, promoguda inicialment per l’Associació de Propietaris de Sant Gervasi que presidida Vicenç de Moragues. Va suposar una operació inmobiliaria de gran abast, en la que els propietaris van permutar, vendre i també cedir a l’ajuntament marges de riera i terrenys rurals a canvi de terrenys que tindrien façana al nou carrer, amb una edificabilitat molt elevada.

Aquestes operacions s’inicien durant la Dictadura de Primo de Rivera, continuen durant la República i algunes no es resolen fins ven entrada la postguerra. 

Son tractes que es fan a la menuda, estudiant amb tot detall, parcel.la per parcel·la, les dimensions i el valor. S’ha de dir que al llarg d’aquest període és milloren molt les tècniques cartogràfiques sobre les que es treballa per definir i valorar les parcel·les. A partir del 1925 els serveis tècnics de l’ajuntament comencen a utilitzar tècniques cartogràfiques modernes per millorar les taxacions[2]. La iniciativa d’aquests expedients sol ser dels particulars, que per evitar l’expropiació forçosa proposen a l’ajuntament tractes de permuta o compra-venda.

La Sra. Marquesa fa tractes amb l’ajuntament

En aquesta cantonada podem veure al detall un d’aquests tractes. Mª Josefa Brusi, marquesa de Casa Brusi, sembla que era una dona emprenedora i amb gran capacitat de iniciativa. El 1930 va proposar a l’ajuntament la permuta del terreny necessari, per la prolongació del carrer Putxet fins a Balmes, que era de la seva propietat, per unes parcel·les situades al xamfrà entre Balmes i Pàdua[3].

L’escriptura de cessió té data del 21 de Juny de 1935, durant el mandat de l’alcalde Juan Pich i Pon. La família Brusi era propietària d’una extensa finca travessada per la riera de Sant Gervasi, que quedava completament afectada per l’obertura del carrer Balmes i van negociar parcel·la per parcel·la les compensacions corresponents. Ho veurem una mica més avall.

El turó de Monterols, de finca agrària a parc urbà. 

A l’altre banda del torrent comença la pujada fins al cim del turó de Monterols. Sobre aquest indret podeu consultar el post 1890 c. i 1930 c. A banda i banda del torrent. El Torrent de l'Infern a Balmes amb Pàdua, que analitza amb detall aquestes dues fotografies del lloc on som.

El Torrent de l’infern 1890-1899[24]

El carrer Balmes a l’alçada de Padua. 1930 c[5]

No fa gaire que s’ha celebrat el 75è aniversari de la constitució del Parc de Monterols en els terrenys cedits per Manuela Gil i Llopart.

Aquest turó, que havia estat una finca agrícola documentada des del 1682, quedà indirectament afectada per l’ obertura del carrer Balmes ja que els límits de la propietat arribaven fins a la riera. Tanmateix el turó de Monterols ja havia estat identificat com a futur parc urbà al Pla Jaussely (1907). Les negociacions amb els propietàris s’allarguen fins al final de la guerra civil i l’acord definitiu de la família Escolà Gil amb l’ajuntament arriba el 1946. Aquest acord suposa la cessió de la meitat de la finca per la construcció del parc urbà i permet la urbanització i parcel·lació de la resta. Per desgracia inclou l’enderroc de la casa-torre de la família Escolà Gil que es diu que havia quedat molt malmesa desprès de la guerra[6].

La riera lloc desavinent i perillós

Cal remarcar que on ara tenim el carrer Balmes amb les magnífiques façanes del edificis més importants del barri, abans el curs de la riera definia un lloc desavinent, ple de brutícia i de perills.

La Casa Gil i el palauet original dels Brusi, per exemple, tenien la seva façana a l’antic camí que anava de Barcelona a Sant Gervasi de Cassoles, veritable carrer major de Sant Gervasi, que anava pel carrer Alfons XII, el carrer Atenes, on hi havia l'Ateneu de Sant Gervasi, i el carrer Sant Gervasi on hi havia la plaça de l'ajuntament. Al darrera de les cases hi solia haver un parc o un jardí encerclat per una tanca de pedra. Més avall, el curs de la riera era terra de ningú.

Ja a primers del segle XX diaris i revistes recullen les queixes dels veïns sobre el mal estat i la brutícia d’aquests darreres i es queixen de que les rieres sense cobrir “constituyen una amenaza perpetua para la salud Pública”[7]

La Vanguardia del 22 de setembre del 1919 recull la notícia de la detenció d’un lladre de gallines a la riera de Sant Gervasi, entre el carrer Pàdua i el carrer París (actual Manuel Angelon), on ara som[8]. 

A la riera hi passava de tot. Aquí us en deixo un parell d’ històries que il·lustren aquest ambient hostil i degradat.

“Dos escombriaires, Miquel Adrià de 19 anys i Jaume Peirò de 20, van tenir raons ahir vespre, per qüestions del ofici, a la riera de Sant Gervasi, acabant la disputa el segon, qui amb un gros gavinet va ferir el seu contrari, fugint desprès a la carrera.”[9]

“Ahir al matí es dirigien a un col·legi del carrer Saragossa de Sant Gervasi tres nenes de 4 ,5 i 6 anys respectivament quan de sobte se’ls hi va presentar una dona que fent-los hi postures i jocs de mans va lograr que la seguissin fins a la riera de Sant Gervasi.

A l’arribar en aquell lloc solitari la desconeguda va pendre’ls hi les petites joies que les tres nenes portaven el valor de les quals es considera d’unes seixanta pessetes.

La desconeguda va fugir i les nenes totes ploroses varen anar al col·legi fent-se el propòsit de no deixar-se enganyar mai més.”[10]

I encara podríem seguir amb la historia d’un nen que va prendre mal jugant amb uns cartutxos que havia trobat entre les escombraries de la riera de Sant Gervasi[11], o del carro d’un pagès que va volcà en un dels seus revolts[12].

En fi, que tot ens convida a allunyar-nos de les “ombres del barranc”, tal com ens recomanava Ventura Gassol en el seu poema. (Passejant per la Riera de Sant Gervasi: Abans de sortir de casa)

Continuarà 

Notes

[1] Fernando Rojo, 15 de septiembre, 1920, Proyecto de obertura y urbanizacion de la calle Balmes y de construcción para ferrocarril subterráneo en dicha calle, desde su cruce con la línia de Sarria a Barcelona hasta su terminacion. Q101 urbanitzacio y reforma 59831, AMCBCN

[2] El 1925 l’ajuntament de Barcelona inicia la confecció d’un plànol topogràfic de tot el municipi que serveixi de base per la transformación urbana. Amb aquest objectiu es crea la Oficina del Pla de la ciutat que será dirigida per l’enginyer militar Vicens Martorell Portes des de la seva creació fins al 1949. 

[3] 1930, Exp 1073, Expediente promovido por la Sra. Marquesa de Casa Brusi, proponiendo una permuta entre el terreno de su propiedad para vial y prolongación de la calle del Putxet y una parcela propiedad del Ayuntamiento procedente de la Riera de Sant Gervasi. AMCBCN.

[4] El Putxet des del torrent de l’infern, Fotografía del Arxiu fotogràfic de Barcelona, atribuïda a Jaume Anglada Colomines, avi de Lola Anglada.

[5] Fotografia cedida per Mercè Ferrer i publicada per El Jardí de Sant Gervasi

[6] Amb motiu d’aquest aniversari el Districte de Sarrià Sant Gervasi ha editat un documentat treball sobre la finca. VISA i ORO, D. (2022), El Parc de Monterols, una finca amb petjada de dona, Districte Sarrià-Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona.

[7]La Vanguardia, 3, setembre, 1911, pag. 2

[8] La Vanguardia 22 de setembre 1919

[9] La Veu de Catalunya : diari catalá d'avisos, noticias y anuncis: Any 12, Núm. 1084 (15 gen. 1902) Ed. Matí, pag. 4

[10] La Veu de Catalunya : diari catalá d'avisos, noticias y anuncis: Any 23, Núm. 5045 (31 maig 1913) Ed. Matí pag 2

[11]La Vanguardia, 20 de juliol, 1919, pag.4

[12] La Vanguardia 10-11-1925

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.