En la mort de Jaume Baches

Avui aquest blog està de dol. De fet, hauria de dir que tot el Farró està de dol per la mort de Jaume Baches, president de de l'Associació de Veïns i Comissió de Festes del Farró.

El vaig conèixer no fa pas gaire arrel de la publicació d'aquest blog però de seguida vaig aprendre a apreciar-lo. Era una presència sòlida i constant en tot allò que organitza l'Associació. Amb la seva bonhomia sabia transmetre una gran serenitat a tot el que l'envoltava.

Ara que ens ha deixat penso que sempre el recordaré caminant pels carrers del Farró pendent de tots els detalls, de si ja han posat les jardineres del carrer Francolí, de què hi fan a la Vil.la Urània, de quan comencen les obres de la plaça Sant Joaquim. Vivia l'espai públic com a cosa pròpia i aquest sentiment era la mesura de la seva generositat.

Jaume, moltes gràcies!

La sabatera prodigiosa

De ben segur que si heu passat pel carrer Lincon cantonada Santjoanistes us ha cridat l'atenció un taller, clar i lluminós, on una noia tota sola defensa la seva idea: recuperar l'art de fer sabates com a manufactura tradicional. És la Inma Cosío, la sabatera del Farró.

El dia que em vaig atrevir a entrar per demanar-li una entrevista pel blog va ser molt amable i em va dir que si, però també em va demanar que no l'entretingués massa perquè no té gaire temps. La seva feina vol molta dedicació, fer les coses a poc a poc i sense preses, recrear-se en cada detall, rumiar bé cada solució i jugar-s'ho tot en cada petit gest.

- Com va ser que vas decidir dedicar-te a aquest ofici? - li pregunto - I m'explica que abans d'aterrar a Barcelona va voltar pel món i en els seus viatges li va cridar l'atenció el treball dels artesans, especialment dels sabaters. Un cop instal.lada a la nostra ciutat va fer classes durant quatre anys amb un sabater artesanal i així va aprendre tots els secrets de l'ofici. El seu mestre era tant bo que fins hi tot feia sabates ortopèdiques.

- Para mi hacer  un zapato es un proceso lento que requiere mucha paciencia. Cada zapato es un reto. Se trata de hacer zapatos personalizados para que cada uno pueda llevar algo especial, que tenga un alma.

Per l' Inma el confort no està renyit amb l'elegància. Tot al contrari: unes sabates de gran estil hauran de ser molt ben pensades per adaptar-se als peus del qui les porta. La bellesa va d'acord amb el confort.  

I això val també pels materials. En les seves obres l'Inma només utilitza materials naturals, pells nobles que transpiren i, a més a més, duren molts anys.

- Cuando alguien me hace un encargo lo primero que hago es ayudarle a definir que es lo que quiere, como le gustarían sus zapatos. Después hago un boceto y propongo diferentes opciones de piel, de forma de la horma, altura del talón. Aquí se compra también una forma de hacer las cosas.

A molts dels seus clients els agrada passar de tant en tant i anar veien com es fabriquen les seves sabates. Als que no poden passar pel taller l'Inma els va enviant un diari que escriu sobre el procés de producció de cada peça.

Els dissenys van des dels més clàssics als més creatius. També li agrada treballar amb dissenys clàssics introduint petites transformacions que els fan més contemporànis.

Quan va arribar a Barcelona, ara ja fa set anys, va anar a viure al centre, però a poc a poc va anar coneixent millor la ciutat i va triar el Farró per viure i per treballar.

- Me gusta porque es un lugar muy tranquilo, cerca de Gracia que es mas bulliciosa. Tiene un encanto especial. Por una parte están los vecinos de toda la vida y por otra también hay personas más jóvenes que han llegado hace poco. Eso se nota en que empiezan a aparecer establecimientos interesantes, nuevos restaurantes, la tetería japonesa. 

I és que l'Inma és una gran amant de l'artesania, del disseny i de la bellesa. Així ho expressa en el seu blog des d'on es dedica a compartir aquelles coses que li agraden, que defineixen el seu mon.


-Me interesa acercarme a un oficio precioso, con mucha tradición en Cataluña y que parece en vías de extinción. Me gusta que se valoren las cosas bien hechas, cuidadas,  con mimo, el regreso a lo personal, exclusivo si se quiere, frente a la globalización, el todo vale, la compra rápida por impulso... Me decanto en definitiva por la calidad frente a la cantidad, objetos hechos para durar, que se adaptan a tus necesidades y no al contrario. Cada zapato es una creación única, donde el cliente aporta un valor añadido. Hay  gente que está haciendo las cosas como se hacían, inventando cosas nuevas que se pueden hacer de manera artesana.


Des del Farró l'Inma Cosío projecta una mirada molt amplia al món - Berlín, Londres, Japó, Manhattan - i a tot arreu busca "negocis amics"; aquells amb els que comparteix una manera d'entendre el treball i la creació.




LA INMA COSIO RESPON EL QÜESTIONARI FARRONENC 

1.    De quin color és el Farró?  

Azul del cielo cuando me levanto, en esta ciudad donde prácticamente no llueve. 

2.    Quin és el millor adjectiu per definir-lo?  

Tranquilo, sosegado

3.    Quin és el teu racó predilecte del barri?   

Mi casa

4.    Formula un desig de futur pel Farró. 

Un barrio respetuoso, con iniciativas culturales, dinámico, con personalidad.

L'Altra pedala pel Farró

Com molta gent, vaig començar a llegir L'Altra de Marta Rojals empesa pel bon record que em va deixar  la lectura de la seva primera novel.la - Primavera, estiu, etcètera - i també com molta gent, em vaig endur una sorpresa en trobar-me amb un llibre molt diferent; una història i uns personatges dibuixats a l'aquarel.la, que ens mostren la nuesa del no-res quan la crisi esdevé normalitat i vida qüotidiana, quan la llibertat és una aparença. 

L'autora, col.laboradora habitual de Vilaweb, parlà d'aquesta obra en una entrevista  on diu que la idea de la novel.la parteix d'un article seu publicat a Vilaweb que porta per títol Creients. En aquest article descriu la decepció d'una generació, la seva, la dels nascuts a la dècada dels setanta, que es van creure que si estudiaven i eren bons professionals ho tindrien tot.

Per mi la sorpresa del llibre va tenir a més un altre al.licient. Els escenaris que ha triat l'autora per emmarcar la seva història van de Galvany a Gracia passant pel Farró.

I no ho fa perquè si. De ven segur que la seva formació d'arquitecta li permet una mirada d'urbanista per donar un valor social a l'emplaçament dels llocs on transcorre la història. 

L'Anna, treballadora autònoma del disseny gràfic, viu a cavall entre la casa i la feina però, en un món on tot es dissol i es barreja, acabarà convertint la seva casa en un lloc per treballar i trobant al taller l'espai idoni per un amor transgressor.

El taller ens el situa a Gràcia; la Gràcia inquieta, activa i menestral, que acull les mil iniciatives d'aquesta jove generació emprenedora per força, que ha transformat les antigues fàbriques en tallers de creació i en espais de co-working. "Aquell mateix estiu…va començar a fer matins a l'Estudi n 3 de l'anomenat pati dels Tallers" (p.74). Un barri que hauria pogut ser testimoni de l'èxit de tot aquest luxe de capacitats i iniciativa, però que ha quedat suspès, a mig aire entre l'especulació, la precarietat i l'oci.

Tanmateix l'Anna i el seu marit, en Nel, un llicenciat en història aturat des de la reestructuració del diari on tenia un bon lloc, no viuen a Gracia. Els seus recursos actuals i els preus als que s'ha posat el barri no els hi permetrien. I dons, on poden viure? L'autora és conscient que la vivenda és el problema clau al que s'enfronten els joves i de com, en molts casos, el problema només es resol per la capacitat que tenen les famílies de l'antiga clase mitja de cedir pisos a aquesta nova generació exclosa de la festa. 

Per això l'Anna i en Nel "van córrer a viure junts al pis amb cara i ulls que l'oncle els posava a disposició a Sant Gervasi." (p. 53). Aquest pis es troba al carrer Balmes, en algun lloc entre la plaça Molina i Pàdua. No diu a quin cantó, però a mi m'agrada situar-lo a la banda de Galvany.  

"A l'habitació mitjana del pis de l'oncle Avel.lí - un luxe de tres dormitoris en una ciutat de preus hipertrofiats - l'Anna va veure l'oportunitat de recuperar la calma. Si li convenia res estava a 20 minuts caminant i a set pedalant de l'Estudi 3" (p. 41)

I ja els tenim vivint en un pis de luxe, amb el confort que sempre havien cregut que tindrien, però amb el dessassosec i els conflictes que els provoca la situació del préstec familiar i d'un cert desclassament.  

"Com que deu ser l'única veïna del barri que no té residència a la platja, li queda tot el terrat per ella sola" (p. 176)

I així és com el Farró es converteix en un territori de pas que l'Anna creua a peu o pedalant sobre la seva Brompton.

"Avui atravessa el Farró amb la marxa llarga, somriu als gossos que es mosseguen els colls a la gespa de Lesseps, treu la llengua a un nen de cotxet, enlleganyat, que puja pel carrer Verdi…" ( p. 87)

"….. la sola de les botes li grinyolarà pels laberints del Farró fins que arribi al brogit de la plaça Lesseps" (p. 62)

És molt temptador comparar la figura de l'Anna amb la d'una altra noieta que fa vuitanta anys també corria pels carrers del Farró, l'Aloma de Mercé Rodoreda, que vivia al carrer Ríos Rosas i que pujava al terrat de casa a estendre els llençols.

Aloma era molt jove i l'Anna també ho és. Però l'Anna és jove amb una joventut allargassada i mentidera que de sobte la pot fer sentir molt vella. 

Diríeu que l'Anna ha conquerit la llibertat e independència que Aloma gairebé no gosava somniar; va estudiar una carrera, té una feina i una economia pròpia i es sent prou mestressa del seu cos i de la seva vida com per explorar el desconegut. I tanmateix tot això no la salva, no apaivaga la necessitat d'oblidar, de perdre's en els seus forats negres.

Aloma, que perd la casa i la família en una aventura sòrdida i mesquina, trobarà en el fill que no hauria volgut una nova força per construir-se; per ser valenta, diu ella.

L'Anna no. El fill de l'Anna, desitjat i temut, sempre aplaçat, no arriba per salvar-la d'ella mateixa, ni per salvar-la de l'altra. 

I no us dic res més, que no us vui espatllar la lectura.

Eduardo Vicente. I'am an urban sketcher

El best-seller del dia de Sant Jordi a la parada de l'Associació de Veïns va ser, sense cap mena de  dubte, el llibre del nostre veí Eduardo Vicente (1), El Putxet i el Farró, de la col.lecció Carnet de Voyage que publica l'Ajuntament de Barcelona.

I no és gens estrany. Pàgina a pàgina, i a partir d'uns dibuixos d'estil molt personal, l'autor ens fa recórrer el barri i ens el fa veure amb uns ulls nous. La selecció de llocs i de punts de vista combina els indrets més emblemàtics amb una tria molt personal. Els textos, mínims i eficients, aporten idees suggerents. A mi m'agrada especialment  quan obra el llibre amb una visió del edifici de l'Antiga Berlitz School i el presenta com "la proa del barri".

Aquell dia de Sant Jordi vaig conèixer a l'autor, que signava llibres per tothom que ho volia, i vaig quedar amb ell per parlar més a poc a poc del procés de creació, de l'obra, del barri i de mil coses més.

Ens vam trobar a l'Espiga del Farró, un dels primers matins calorosos de l'any i la conversa va sorgir de manera molt fàcil.

Com molts dels que practiquem aquest esport de "l'envelliment actiu", l'Eduardo Vicente en deixar la feina va donar un gir a la seva vida i es va construir una nova identitat: la d' urban sketcher

- De petit tenia una gran afició a dibuixar i a pintar, però mentre vaig treballar això només ho podia fer a les vacances. Me'n anava a la Molina i allà dibuixava paisatges de muntanya. Quan em vaig jubilar aquesta afició hem va anar estirant cada vegada més.

Però l'Eduardo és una persona animosa i sociable i no li agrada fer les coses sol. Així que aviat va trobar amb qui compartir la seva afició. Soci del Reial Centre Artístic, on gairebé cada dia va a dibuixar una estona, i de la Colla dels Dimecres de l'Agrupació d'Aquarel.listes de Catalunya que cada setmana fan una sortida per dibuixar els diferents barris de la ciutat, l'Eduardo  no para. I entre dibuix i dibuix aprofita per fer amics i xerrar de tot i de res.

I així va ser com el van invitar a participar en l' Urban Sketcher Spain i va entrar a formar part d'aquesta moguda internacional liderada per en Gabriel Campanario, un noi d' Hospitalet afincat a Seattle, que manté un web molt interessant i cada any publica un llibre amb dibuixants de ciutats de tot el mon. L'Eduardo va participar en el llibre del 2012:  The Art of Urban Sketching: Drawing On Location Around The Word. 

El manifest dels Urban Sketchers és tant interessant que no em resisteixo a copiar-lo. 

1. "Dibujamos "in situ", a cubierto o al aire libre, capturando directamente lo que observamos. 
2. Nuestros dibujos cuentan la historia de nuestro entorno, de los lugares donde vivimos y donde viajamos. 
3. Al dibujar documentamos un lugar y un momento determinado 
4. Somos fieles a las escenas que presenciamos. 
5. Celebramos la diversidad de estilos de dibujo y utilizamos cualquier tipo de herramientas y soporte. 
6. Nos ayudamos mútuamente y dibujamos en grupo. 
7. Compartimos nuestros dibujos en internet. 
8. Mostramos el mundo, dibujo a dibujo."

I així és com dibuixa l' Eduardo. A peu dret davant del lloc la majoria de les vegades. Amb una sofisticada tècnica per aguantar amb una sola mà el quadern i tots els instruments.

La seva tècnica és molt personal; un dibuix aquarel.lat. Ès a dir que primer fa el dibuix amb tinta xina, utilitzant una ploma estil.logràfica xinesa que té una punta especial i immediatament l'acoloreix amb aquarel.les.

 - La primera idea del llibre El Putxet i El Farró era fer-lo centrat en el retrat dels artistes que hi han viscut - em diu. 

De fet hi trobem els retrats d'Antoni Tàpies i de Josep Amat. Però a poc a poc aquesta primera idea es va anar transformant. 

- El llibre no pretén recuperar el que queda del paradís perdut, sinó documentar els carrers tal com són ara, amb els seu passat i el seu present.

Per l'Eduardo el Farró és un barri aïllat i és precisament aquest aïllament el que li ha permès mantenir el seu esperit de poble dins de la ciutat, la seva tranquil.litat. 

- Això es veu als dibuixos. Als meus dibuixos hi ha molt poca gent i això no és perquè jo ho triï. És perquè en aquell moment no hi passava ningú.

De projectes en té molts. Segueix dibuixant incansable, sol o en grup en les skechcrawl per Barcelona que convoca cada 3 mesos l'associació. Encara li ronda pel cap el projecte sobre els grans artistes del barri; a l'estiu vol dibuixar la muntanya; i té una il.lusió: fer una exposició al barri amb els originals del llibre El Putxet i El Farró. 

Esperem que ho aconsegueixi i així ho gaudirem tots.

FONS:

(1) http://acuarelis.blogspot.com.es, es el blog personal de Eduardo Vicente on podeu veure moltes de les seves obres.

DOCfield>14 a la plaça Sant Joaquim

Segons diuen els filòsofs de la cultura, als nostres dies s'està produint un canvi en la manera de pensar que només és comparable al salt que va fer la humanitat quan, a l'antiga Grecia, es va passar de l'escriptura conceptual, basada en icones, a l'escriptura basada en signes que expressen sons.

Aquest darrer tipus d'escriptura ha configurat al llarg dels segles, la nostra manera de pensar i per tant la nostra cultura i el nostre cervell. 

Però avui això s'ha trencat i les noves generacions escriuen, i per tant pensen, en imatges. No, no es veritat. El salt és encara més gran: escriuen, pensen, es commouen i ens commouen en multimèdia, una màgica barreja d'imatges, paraules i sons que ens podem enviar els uns als altres a la velocitat de la llum.

I això és va fer palès ahir, un dels primers vespres d'estiu, en un ambient que preludiava la revetlla, a la presentació de DOCfield>14 a la placeta Sant Joaquim.

DOCfield>14 Fotografia documental Barcelona és la segona edició d'un festival internacional que vol mostrar i promoure el valor social de la fotografia documental. 

De maig a juliol, el festival omple la ciutat de mostres i activitats, una de les quals, DOCfield>14 al carrer és la que els ha portat al Farró amb una espectacular "mise en scene". Feia el seu efecte veure la immensa pantalla inflable ancorada als bancs de la placeta!

I com és que heu escollit aquesta plaça?-  li vaig preguntar a l'organitzadora.  I amb una mirada de complicitat em va respondre: - És que jo vaig viure un temps molt a prop d'aquí i estic enamorada d'aquest barri.

El contingut de la mostra no crec que defraudés ningú. Els desnonaments, l'atur, la guerra, les mil cares miserables del nostre món injust, van anar centellejant a la pantalla. Crits de llum en la fosca. 

Sempre em sorprèn la nostra capacitat per transformar l'horror en art. Un art que serveix a la denuncia. Que serveix per dir "las barbaras, terribles, amorosas crueldades"

Son palabras que todos repetimos sintiendo 
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado. 
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre. 
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.(1)

Però ara ja no són només paraules. Són paraules i imatges i músiques i silencis. I volen més que mai.

 (1) Gabriel Celaya. La poesia es un arma cargada de futuro

Alumbrando hasta el amanecer

Aquest mes -quin desastre..- s’ha espatllat el link de l’enquesta i hem perdut els resultats. Quan això va passar n’hi havia uns 9 o 10 i, pel que jo recordo, pràcticament totes les respostes eren encertades: el carrer Saragossa és l'únic del barri que conserva els fanals modernistes.

La historia de l’enllumenat de les ciutat és d’allò més interessant. Especialment per la basarda que ens fa als urbanites d’avui imaginar una ciutat completament a les fosques. Tanmateix així va ser durant molt temps.

Fins al S. XVII no es produeix una il·luminació regular de la via pública a base de llanternes que eren fanals de vidre amb espelmes a l’interior. Solien situar-se a les finestres dels habitatges i eren els mateixos veïns els encarregats d’encendre-les, apagar-les i subministrar les espelmes necessàries. Es tractava dons d’un enllumenat de la via pública de caràcter privat.

A principis del S. XVIII comencen a aparèixer llanternes que es pengen de les façanes amb politges i cordes, i cap a mitjans de segle es canvien les espelmes per llums d’oli potenciats amb reflectors. En aquestes dates també comença el costum de penjar els fanals a uns 5 metres d’altura, suspesos amb cordes al mig del carrer.

Un segle més endavant és quan la il·luminació fa un gran salt endavant amb l’enllumenat amb gas. A Barcelona aquest s’inicia el 1842, amb la substitució de l’enllumenat d’oli que hi havia a Les Rambles per 53 fanals de gas (1).  El Diario de Barcelona d’aquell dia ( 3 de novembre del 1842) se’n feia ressò dient:

“Las calles de Barcelona han estado cuajadas de gente. Al anochecer La Rambla ha aparecido alumbrada por la primera vez por el gas y el resplandor de los candelabros daba a este paseo el aspecto de una iluminación de fiesta.”

Però xarxa de gas encarà trigarà a estendre’s més enllà de l’eixample, especialment pel cost que el gas suposava per l’Ajuntament.

Els municipis del Pla, com Gracia o Sant Martí de Provençals, amb una forta empenta industrial ho tenen més fàcil perquè la demanda de les fàbriques fa més rentables les instal·lacions.

Però en el cas dels municipis residencials com Sant Gervasi la cosa és més difícil perquè la demanda privada és molt feble. Tanmateix  el 1866,
l’Ajuntament de Sant Gervasi acorda  substituir els fanals d’oli  per fanals de gas i en col.loca 176;  64 a la Bonanova,
 38 a  Lledó i 74 al Putxet. (2)

El nombre de fanals, així com el nombre de dies i hores en que aquests s’encenien era una conquista que els veïns es guanyaven pam a pam. N’he trobant dos exemples referits a Sant Gervasi molt il.lustratius.

El 2 d’agost del 1898, es a dir, només un any després de l’annexió, uns veïns inicien un expedient al Negociado de Fomento del Ajuntament de Barcelona (3)…..

“sobre las condiciones en que viene prestándose el alumbrado público por gas en los pueblos agregados a esta ciudad, resultando que  mientras en Gracia, S. Martin de Provençals, Las Corts, San Andrés del Palomar y Sans todo o parte del material alumbra hasta el amanecer en San Gervasi de Cassoles se apagan parte de los faroles a las diez o las once de la noche, según los meses, y los restantes a las dos de la madrugada…. “

Es curiós constatar la diligencia amb que aquest expedient passa per les informacions de diferents tècnic fins que el mateix 25 d’agost “el Ingeniero Jefe de Inspeccions Indústrial” informa de l’acord municipal del dia 19 d’agost  de que:

“las 241 farolas existentes en la barriada, que fue pueblo de Sant Gervasi de Cassoles continúen alumbrado hasta el amanecer”.

Al mateix any, molt a prop del Farró, Enrique Casas, veí del carrer Brusi, presenta una instancia per demanar la col·locació d’un fanal entre el carrer del Carril i el de Sant Eusebi (4)….

“que se halla falto del alumbrado correspondiente, quedando el centro de dicho trozo de calle completamente a oscuras en prejuicio de la moral y de la seguridad de los transeúntes y vecinos, como lo demuestra que en menos de un mes hayan sido asaltadas tres veces las tapias de los jardines por malhechores amparados por la falta de alumbrado”

Els fanals que avui veiem al carrer Saragossa hi van ser col·locats el 1912 corresponent ja a una ampliació de l’enllumenat que va afectar a tot el Pla.

Es tracta d’un fanal de ferro fos, molt comú, de disseny de inspiració francesa, que es defineix com a Fanal Mural amb globus penjat coronat (5). En el seu disseny cal destacar l’harmònica estructura de l’escaira amb la que s’agafa a la paret, sovint a l’alçada del primer pis; la corona que llueix al cim del globus i l’escut de la ciutat a l’anella. Aquest mateix tipus de fanal el podem veure al carrer Gran de Gracia, i al  carrer Princesa.

El mateix model de globus s’utilitzava com a base pels models amb dos i tres globus penjats que enllumenaven carrers més principals.

Fanals de la Plaça Sant Jaume

Amb el temps els fanals van ser adaptats per l'electricitat però aquest va ser un procès molt llarg. Jo encara recordo la figura del fanaler que engegava el gas, així que això debia durar fins als anys cincuanta.

FONTS:

(1)         Arroyo Huguet, m., La industria del gas a Barcelona 1841-1933, Ed. Serbal, 1996, Barcelona

(2)       Arisa, J., Apunt i records per a la història del barri: el carrer Saragossa, A: Coses del Farrò, n 1, Sant Josrdi 2014, AVV i Comissió de Festes del Barri del Farró i col.laboradors.

(3)         Comissions de Fomento. Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Años 1898-99, Expediente  nº 2727

(4)         Comissions de Fomento. Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Años 1898-99, Expediente nº 2805

(5)         Garcia, M., Els fanals de gas, nostalgia d’una Barcelona pretèrita, Catalana de Gas y Electricidad 1976

Més sobre les eleccions: el vot del Farró

Doncs no, la meva teoria no es confirma. Tot al contrari. Per molt que em costi reconèixer-ho, la realitat és la realitat. Un cop analitzades les dades de les seccions censals que corresponen al barri del Farró els resultats són aquests.

	ELECTORS	VOTANTS	% PARTI CIPACIÓ	% PSC	% PP	% CIU-CEU	% ERC	% C's	% ICV-EUiA	% PODEMOS	% PACTE PER LA CONSULTA
FARRÓ	8777	4994	56,8	5,3	14,0	32,8	18,0	7,1	11,5	2,6	62,3
PUTXET-FARRÓ	21201	12208	57,6	6,1	11,5	33,8	20,3	6,9	11,1	2,8	65,2

En termes generals els resultats del Farró són molt semblants als del conjunt Putxet-Farró ja que en cap cas la diferencia en percentatges arriba al 3 %. Tanmateix les diferencies són curioses.

Pel que fa a la participació el Farró es situa 0,8 per sota de la mitja Putxet-Farró. 

En la distribució del vot trobem la major diferencia en el cas del vot al PP: al Farró és 2,5 punts més elevat que a la mitja. La diferencia que segueix en importància és el vot a ERC que en el cas del Farró és 2,3 punts més baix. Aquesta diferencia es tradueix en 2,9 punts a la baixa en els vots per el Pacte per la Consulta.

Aquestes petites diférencies tenen també la seva traducció en l'ordre dels cinc primers guanyadors. Mentre que pel Putxet-Farró l'ordre seria CIU, ERC, PP, ICV, PSC; en el cas del Farró el cinquè lloc seria ocupat per C's.

FONTS:

Dades de Informe de les eleccions al Parlament Europeu 25 de maig 2014. estadística de l'Ajuntament de Barcelona. Resultats per 1068 seccions censals.
http://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/telec/eur/eur14/ceur1404.htm (consulta 29-5-14)