Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

20.6.14

DOCfield>14 a la plaça Sant Joaquim

Segons diuen els filòsofs de la cultura, als nostres dies s'està produint un canvi en la manera de pensar que només és comparable al salt que va fer la humanitat quan, a l'antiga Grecia, es va passar de l'escriptura conceptual, basada en icones, a l'escriptura basada en signes que expressen sons.

Aquest darrer tipus d'escriptura ha configurat al llarg dels segles, la nostra manera de pensar i per tant la nostra cultura i el nostre cervell. 

Però avui això s'ha trencat i les noves generacions escriuen, i per tant pensen, en imatges. No, no es veritat. El salt és encara més gran: escriuen, pensen, es commouen i ens commouen en multimèdia, una màgica barreja d'imatges, paraules i sons que ens podem enviar els uns als altres a la velocitat de la llum.


I això és va fer palès ahir, un dels primers vespres d'estiu, en un ambient que preludiava la revetlla, a la presentació de DOCfield>14 a la placeta Sant Joaquim.



DOCfield>14 Fotografia documental Barcelona és la segona edició d'un festival internacional que vol mostrar i promoure el valor social de la fotografia documental. 

De maig a juliol, el festival omple la ciutat de mostres i activitats, una de les quals, DOCfield>14 al carrer és la que els ha portat al Farró amb una espectacular "mise en scene". Feia el seu efecte veure la immensa pantalla inflable ancorada als bancs de la placeta!

I com és que heu escollit aquesta plaça?-  li vaig preguntar a l'organitzadora.  I amb una mirada de complicitat em va respondre: - És que jo vaig viure un temps molt a prop d'aquí i estic enamorada d'aquest barri.

El contingut de la mostra no crec que defraudés ningú. Els desnonaments, l'atur, la guerra, les mil cares miserables del nostre món injust, van anar centellejant a la pantalla. Crits de llum en la fosca. 

Sempre em sorprèn la nostra capacitat per transformar l'horror en art. Un art que serveix a la denuncia. Que serveix per dir "las barbaras, terribles, amorosas crueldades"

Son palabras que todos repetimos sintiendo 
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado. 
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre. 
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.(1)





Però ara ja no són només paraules. Són paraules i imatges i músiques i silencis. I volen més que mai.


 (1) Gabriel Celaya. La poesia es un arma cargada de futuro

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada