Ell diu que hi va ser. A mi no m’hi van deixar anar. El 1965, quan els Beatles van venir a Barcelona jo tenia 15 anys i aleshores, a aquesta edat, encara érem nenes.
Però ell diu que hi va ser i nosaltres, arrecerats a la càmera fosca que ens ofereix el Teatre La Gleva, ens ho creiem. Al llarg d’un grapat de minuts que no vols que s’acabin, Paco Ortega va desgranant la història d’una amistat, del somni d’una amistat, entre dos nois: un jove estudiant d’art de l’Escola Massana i el Beatle més jove de tots, en George Harrison.
A mi els de casa no m’hi van deixar anar, però al cap de tres anys ja corria per tots aquests indrets pels que en Carlos Izquierdo ens acompanya: el bar Estudiantil de davant de la Universitat, el cafè de l'Òpera, el Pastís. I la Rambla, aquella Rambla tan nostra i que tan poc s’assembla a la d’avui. Punts forts d’una Barcelona pintada de gris, però plena de somnis, lluites i esperances.
Els Beatles a Barcelona. Foto Perez de Rozas (1)
El jove estudiant s’ha fet gran. Estima la pintura però va fugir fa temps de la bohèmia i va triar una vida .... Però no, no us la vull explicar. Aneu-la a veure. Un text veraç que ens fa pensar en l’amistat; en les amistats diferents que il·luminen el fil de la vida, en les amistats denses i compromeses dels que compartim un projecte, en les relacions dolces i allargassades que mantenim amb els amics amb qui ens agrada conversar, en l’amistat que podem mantenir, més enllà de grans diferències, quan hi ha alguna cosa que ens uneix.
Paco Ortega, autor i actor de "Yo estuvé allí"
Una posta en escena i una actuació plenes de sinceritat, tendresa i emoció. La crítica així ho ha reconegut (2). Hi sou a temps fins a l'11 de desembre. El Teatre La Gleva és el Teatre del Farró. Ho teniu fàcil, a prop de casa.
Comentaris
Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.
Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.
Notes
(1) Publicada a La Vanguardia del 2/7/2020
(2) Podeu consultar la de Iolanda G. Madariaga, Emocionante canto a la amistad,
Tot això em sona molt familiar. Perquè a mitjans anys 60 jo també anava a aprendre art a l`Escola Massana. Recordo aquelles rambles brutes, com ara, més grises però sense estàtues humanes, quan amb els amics pujaven de tornada al metro. Una Barcelona diferent, amb uns llocs entranyables pels joves, com ara les tasques del Barri Gòtic o la Plaça Reial i el seu mític Jamboree. També recordo entre les boires dels anys la colla de la Massana i els amors adolescents d' aquells temps. Potser sí que serà bo anar a teatre de la Gleva per reviure époques desaparegudes per sempre. Temps on no hi havia ni mòbils ni gairebé televisió. L' art encara ens il·luminava la vida...
ResponEliminaGràcies pel comentari. Veig que tu també hi vas ser.
Elimina