La que per mi és la millor novel.la de Mercè Rodoreda, Mirall trencat, comença amb una cita del novel.lista francès Saint-Réal:
"Un roman: c' est un miroir qu'on promène le long du chemin"
Reprenem dons, la nostra passejada pel barri, amb un mirall que reflecteixi la vida i l'obra de la nostra escriptora més universal, la Mercè Rodoreda.
Al post anterior - Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (1) - vam explorar els llocs de la infància de l'autora al barri. Una infància tant important per la seva obra.
En aquesta segona part recorrerem els espais que ens parlen d'una Rodoreda ja adulta, de la seva vida de casada, de la seva fugida a l'exili i del seu retorn a Barcelona i al barri.
Les parades d'aquesta segona part son:
9. La casa d'en Joan Gurguí, carrer Saragossa 16
10. La casa Sagnier, carrer Brusi 51-61
11. Un apartament on tornar, carrer Balmes 343
Com a la primera part, podeu completar la informació a la publicació "El Jardí perdut. Escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró", Coses del Farró, n3, que us podeu descarregar aquí.
9. La casa d'en Joan Gurguí
Uns anys després de la seva tornada d'Amèrica, quan l'avi Pere ja havia mort i la família ja havia acordat el seu casament amb la Mercè, en Joan Gurguí, el tiet de la Mercè, va fer arreglar una casa al carrer Saragossa, que la Marta Passarrodona situa al número 16 (1). Era una casa amb planta i pis, i tenia un petit jardí. Més petita que el Casal Gurguí però amb més comoditats. Per exemple tenia l’aigua corrent.
Al 1927 hi van anar a viure en Joan i la Mercè, encara solters, i els pares d'ella, l’Andreu i la Montserrat.
Tot i que la casa no li va agradar mai, durant els 10 anys que hi va viure es va casar, va néixer el seu fill, va estudiar i va començar a treballar i a escriure.
La nena que va viure al carrer Manuel Angelon s'ha convertit ara en una jove rebel, que no accepta la seva condició de dona mal casada. Sovint s'escapa de casa per refugiar-se a l'habitació del terrat del vell Casal Gurguí, ara abandonat, i allà escriu i escriu, per saber qui és, per decidir qui vol ser. Aloma és el fruit d'aquest temps de recerca.
És en aquesta casa del carrer Saragossa que, al 1937, pocs dies després de la desaparició d'Andreu Nin el 16 de juny, es produeix la terrible escena que portarà a la ruptura definitiva entre la Mercè i en Joan Gurguí i que arrossegarà als seus pares i al seu fill a una ruptura familiar que durarà tota la vida.
De la història d'amor entre la Mercè i l'Andreu Nin no en tenim gaire informació fidedigna. La mateixa Mercè es va ocupar de destruir-ne totes les proves. El que hi ha són les versions que n'han donat les seves amigues, a partir de les seves confidències. Fos com fos, va ser una relació que no va durar gaire perquè quan feia poc temps que s'havien conegut i enamorat, ell va desaparèixer i va ser assassinat.
L'angoixa per la desaparició d’Andreu Nin, que es fa pública el dia 22 de juny, serà la que, paradoxalment, donarà forces a la Mercè, per una ruptura definitiva amb el seu marit/tiet. La M. Casals ho explica així:
“Mercè se’n va a veure al seu marit i va contar-li-ho tot. Joan Gurguí en un primer moment no se la va creure. Ella, com a prova que deia la veritat, va ensenyar-li l’única carta d’amor que Nin li havia enviat. El marit, enervat, la hi agafa de les mans i l’estripa en quatre trossos que ella recollí de terra i guardà zelosament. L’endemà amb els seus pares i el seu fill, abandonava el carrer de Saragossa i tornava al casal de Manuel Angelon”
Més tard confessarà a la seva amiga Anna Murià “vaig per la vida amb una carta estripada”(3)
A principis d'estiu del 37, en plena guerra, la Mercè torna a viure al Casal Gurguí. Des d'allà, al més de desembre rebrà el Premi Creixells; d'allà sortirà, a l'estiu del 1938, per anar a Praga al Congrés del Pen Club; allà morirà el seu pare, Andreu Rodoreda, víctima d'un atac de cor durant un bombardeig, el novembre del 1938 i finalment, la matinada del 21 de gener del 1939, serà d'allà d'on sortirà per enfilar-se al bibliobus de la Conselleria de Cultura de la Generalitat que s'emportava a un grapat d'escriptors catalans cap a l'exili.
El Bibliobus del Servei de Biblioteques al Front que va servir per portar alguns escriptors catalans des de Barcelona al Mas Perxés de l’Agullana, des d'on es van ser evacuats cap a França.
10. La casa Sagnier i el desaparegut Bosc de Can Brusi
Durant el llarguíssim període d'exili que seguirà a aquesta fugida, primer des de França i desprès des de Ginebra, Mercè Rodoreda escriu la seva obra amb la tinta dels records. Tot allò que ha viscut al Farró li serveix per crear un món literari propi.
A poc a poc, consagrada per l'obra que la donarà a conèixer a nivell internacional, La Plaça del Diamant, anirà acumulant material per la seva gran obra de maduresa, Mirall trencat.
Per trobar l'escenari principal d'aquesta obra, la torre dels Valldaura, haurem de travessar el carrer Balmes, sortir dels límits administratius del Farró, i arribar-nos fins a la Casa Sagnier, on hi va haver el Centre Cívic i ara hi ha el casal de joves.
La casa, que en el seu format original devia ser molt diferent de com la veiem ara, era el centre d'una gran propietat, mig parc, mig bosc, que arribava des de l'actual Plaça Molina fins on ara passa la Ronda General Mitre, i s'estenia entre la riera de Sant Gevasi, l'actual carrer Balmes, i El Turó de Monteroles.
El matrimoni format per Lluís Sagnier i Nadal, president de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i Clementina Villavecchia i Busquets van comprar una casa per anar a estiuejar, que estava a la propietat de la familia Brusi, molt a prop de l'antic camí de Barcelona a la Bonanova.
El 1894 els Sagnier Villavecchia encarreguen al seu fill Enric, jove arquitecte de 36 anys, una primera reforma de la casa per tal de convertir-la en la seva residencia i pocs anys despés, al 1900, una segona reforma, gairebé total, que al converteix el la casa que avui coneixem.
La família d' Enric Sagnier el 1892, a l'època de la primera reforma de la casa.
La reforma que Enric Sagnier feu de l'edifici s'inclou en l'estil monumental.lista i eclèctic que l'arquitecte practicà abans del 1900. Les finestres, la galeria i els acabats de les torratxes, amb un cert aire medievalista, són els elements que trobem evocats a la torre de la Teresa, la protagonista de Mirall trencat.
Gracies a la col.lega bloguera Mª Trinidad Vilchez (4) he recuperat aquestes fantàstiques fotos que ens mostren la vida quotidiana a la casa: una família que tant podria ser la Sagnier…..com la Valldaura, imaginada per Rodoreda.
,
El bosc que envoltava la casa era ven visible des del darrera del Casal Gurguí. La Mercè ho recorda així:
"A l’altra banda de la riera hi havia el
parc abandonat del marquès de Can Brusi. Des del menjador es veia frondós
d’arbres centenaris. Ple de rossinyols a
les nits d’estiu. Anava de la
plaça Molina fins a l’Ateneu de Sant
Gervasi, a tocar del que ara
és Mitre. Al capvespre se sentien crits de paons. Aquest
parc, idealitzat, és el parc de la torre dels Valldaura. El jardí de tots els
jardins (5)
Imatge de la Creu de Terme que hi havia al Bosc de Can Brusi (6)
D'aquest "jardí de tots els jardins" ens en queda ven poca cosa: el parc al voltant del Centre Cívic de la Casa Sagnier amb algunes palmeres centenàries, els jardins de l'Institut Montserrat, defensats pels veïns de molts intents de reducció, el parc del Turó de
Monteroles i alguns pins aïllats entre els blocs de pisos del carrer Atenes.
Cap allà seguirem per trobar la darrera casa de Mercè Rodoreda a Barcelona.
11. Un apartament on tornar, Balmes 343
L'estada de Mercè Rodoreda a l'exili, és una història que no tractarem aquí (7). Una etapa que passa molt lluny del Farró, primer a França i després a Ginebra, i que està marcada per dificultats de tota mena: per la seva lluita constant per esdevenir, malgrat tot, una gran escriptora; per les seves baralles amb la família; i per la seva complexa relació amb l'Armand Obiols.
Mentre tant, a Barcelona, el Casal Gurguí, s'ha convertit en una runa que amenaça amb caure per manca de manteniment. La família discuteix sobre la necessitat de vendre'l. La casa no val res, però el terreny que dona al carrer Balmes per la part del darrera, fa que se'n puguin treure força diners. Uns diners que, abans de la venda, ja son font de disputes entre ells.
L'hivern del 1962, l'any de la publicació de La plaça del Diamant, va ser molt fred. El dia de Nadal va caure una nevada extraordinària que va cobrir Barcelona amb una capa de neu de mig metre d'espessor.
El carrer Balmes cantonada Pàdua, Nadal 1962 (8)
La teulada del Casal Gurguí no va poder suportar el pes de la neu i es va ensorrar deixant la casa completament inhabitable.
El 1966 es publica El Carrer de les Camèlies que aconsegueix el reconeixement que l'actitud tancada, retrograda i sexista d'alguns escriptors catalans havia negat a La Plaça del Diamant. Efectivament, la concessió
del Premi Sant Jordi (1966) i del Premi Ramón Llull (1969) a El Carrer de les Camèlies suposa per la Mercè el reconeixement de la classe intel.lectual, que el públic feia temps li havia atorgat, i és potser la fita que li permet començar a pensar seriosament en un retorn al país.
D'altra banda, la venda del Casal Gurguí i la mort de la seva mare el 1964, li permet disposar d'una herència personal que unida al seu èxit com a novel.lista li dona una autonomia i un benestar econòmic del que no havia gaudit abans.
El mateix any 1964 el Casal Gurguí és enderrocat i els terrenys s'utilitzen per fer una ampliació del Garatge Duplex - carrer Balmes 340, cantonada Pàdua - que havia estat construït el 1957 per l'arquitecte Ferres Puig.
Així dons, a finals dels anys 60 i primers dels 70 Mercè Rodoreda és finalment una escriptora d'èxit, amb una gran projecció internacional degut al seu èxit de públic i a la traducció de les seves obres a un gran nombre de llengües. En aquesta època viatja sovint a Barcelona i estableix contacte continuat amb els seus editors, especialment amb Joan Sales.
Malgrat la mala relació amb la seva família, quan posa el peu a Barcelona torna al barri i procura hostatjar-se no gaire lluny del desaparegut Casal Gurguí. L'any 1966 Baltasar Porcel i Joaquim Moles acudeixen a visitar-la per fer-li una entrevista al desaparegut Hotel Gales a la Ronda General Mitre 150, entre Muntaner i Balmes (9).
Durant tot aquest temps escriu Mirall Trencat que serà una de les seves obres d'elaboració més lenta i, en cada viatge a Barcelona, el Bosc de Casa Brusi, mirall literari del Parc dels Valldaura, se li fa present.
Finalment decideix comprar un modern apartament per utilitzar en les seves vingudes a Barcelona, qui sap si amb l'esperança de convertir-lo en la residencia d'un retorn definitiu acompanyada de l'Armand Obiols. Així que, mantenint el seu pis de Ginebra i l'apartament de Paris que mai havia deixat, compra un pis al flamant edifici de recent construcció del carrer Balmes 343, al mateix lloc on vam començar aquest itinerari.
Per les fotografies que es conserven a la Fundació Mercè Rodoreda sabem que aquesta compra devia ser l'any 1968 i que el pis corresponia a un primer dels que miren al carrer Atenes. La Mercè va preferir una finestra sobre els pocs arbres que quedaven del bosc de Casa Brusi, que la desolada vista de la teulada del Garatge Dúplex.
Mercè Rodoreda retratada als Jardinets del Carrer Corint al darrera de casa seva
a l'època de la compra del pis, quan encara vivia a Ginebra (10)
Tanmateix la vida encara li amagava una amarga sorpresa. El 1971 l'Armad Obiols mort víctima d'una estranya malaltia. A l'hospital de Viena la Mercè s'assabenta de l'existència d'una altra dona que també acudeix a tenir cura del malalt.
Així que quan torna a Barcelona ho fa sola i amb poca il.lusió. Durant uns anys es mou en el que ella en deia "el meu Triangulo de las Bermudas": Barcelona, Paris, Ginebra. En aquest temps és l'escriptora que la Marta Pessarrodona recorda invitant
a dinar al desaparegut Restaurant La Punyalada a altres joves escriptores
com Montserrat Roig o ella mateixa.
Però la ciutat no li agrada i comença a passar llargues temporades a Romanyà de la Selva, a casa de la seva amiga Carmen Marrubia, fins que, finalment, el 1979 s'hi fa una casa, pren la nacionalitat espanyola i s'empadrona a Sant Feliu de Guixos.
Fins al final de la seva vida (11) l'apartament del carrer Balmes li servirà per tenir un espai propi a Barcelona, un espai des d'on recordar les passejades amb l'avi per les torres de Sant Gervasi, l'olor del saüquer al jardí estret i llarg, el crits dels paons al capvespre; un espai que expressa de forma magnífica la tensió entre el món literari i la vida real d'una Mercè que, malgrat tota la documentació que va deixar, potser mai acabarem de conèixer de debó.
Vegeu també
El jardí perdut. Escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró, Coses del Farró, nº 3, Sant Jordi 2015.
(1) PESSARRODONA, M., 2005, Mercè Rodoreda i el seu temps, Rosa dels vents, Barcelona
(2) CASALS, M., 1991, Mercè Rodoreda. Contra la vida, la literatura. Barcelona, Edicions 62, pag. 75
(3) CASALS, M., Ob. Cit., pag. 77
(4) Blogg Mi vida y mi historia.
Post 4 d'octubre del 2011. Casa Sagnier, carrer Brusi 51-61
(5) RODOREDA, M., 1974,
Mirall trencat, Club Editor, Barcelona, p. 31
(6)NADAL, M., 2000, De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda. Ed. IEC i Ed. 62. Barcelona, 2000.
(7) Tota la vida de Mercè Rodoreda està àmpliament documentada a partir sobre tot de amplíssims epistolaris custodiats per la Fundació Mercè Rodoreda, de l'Institut d'Estudis Catalans. Aquesta documentació ha estat estudiada en profunditat per especialistes en l'autora com ara la Carme Arnau, autora de la primera tesi doctoral sobre la seva narrativa (1976), la Marta Nadal, , la Montserrat Casals i la Marta Pessarrodona. Aquest treball ha donat lloc a nombroses biografies i essaig on podreu completar la informació sobre l'etapa de l'éxili.
(8) La fotografia l'he trobat al blog Barcelona ahora i siempre.
(9) PORCEL, B., 1966, Mercè Rodoreda o la força lírica, Serra d'or, VIII, 3, 1966
(10)NADAL, M., 2000, De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda. Ed. IEC i Ed. 62. Barcelona, 2000.
(11)Va morir a l’hospital de Girona el 13 d abril de 1983
