Que el 2023 sigui un any ple d'il.lusió i felicitat per a tothom
Us deixo amb la portada del número 18 de la revista Coses del Farró, que va sortir per la Fira Solidaria del barri.
Fent clig aquí la podeu consultar i descarregar
27.12.22
15.12.22
Aniversari de Josep Comas i Solà 2022: Guerra a la guerra
El 17 de desembre és l’aniversari del naixement de Josep Comas i Solà. Aquest any en faria 156.
Quan vaig acabar la sèrie La petita historia de la Vil·la Urània em vaig proposar celebrar cada any aquesta efemèride tal com fan moltes associacions i afeccionats a l’astronomia. Jo d'astronomia no en sé gens, així que ho faré utilitzant molts materials, anècdotes i històries que em van quedar al tinter i que tenen a veure amb en Comas ciutadà.
Aquest any, en que altre cop ens veiem abocats per la guerra a la violència i la barbàrie, és molt oportú recordar el compromís que en Comas va mantenir amb el pacifisme d’entre guerres, participant activament en la fundació i les activitats del Comitè Català Contra la Guerra. Aquest comitè era la delegació catalana del Comitè Mundial de Lluita contra la Guerra Imperialista[1].
A inicis dels anys 30 un petit grup de pacifistes agrupats en el Comité es va fer un tip d'organitzar actes i conferències per la pau. En aquest actes es solia completar la conferència amb la representació de l’obra de teatre “Maleïdes les guerres” d’Amat i Millà o amb la projecció de la pel·lícula “Por la paz del mundo".
Al primer número de la revista “Guerra a la Guerra” editada per aquest col·lectiu, publicat al juny del 1933, hi trobem un article de Comas que, llegit des del present, ens ajuda a veure l’únic camí possible.
Capçalera del document citat, que es troba a la Biblioteca del Pavelló de la República
Us el transcric sencer com a regal d’aniversari.
Contra la guerra
Ben lamentable és que després de dos mil anys de civilització i malgrat les invencions meravelloses que tant honoren la humanitat s’hagin d’acoblar encara els homes de bona voluntat per a difondre arreu un clam contra la guerra. La Guerra! Expressió iniqua que equival a la claudicació de la intel·ligència, a la degradació de les virtuts que conflueixen en el bon ordenament de l’esperit humà. I en dir guerra no em refereixo solament a la guerra imperialista o a la guerra entre nacions inspirada per la cobdícia dels dirigents, sinó a tota mena de violència.La violència, que és una de les formes de la crueltat, neix d’un impuls del subconscient, d’un impuls adormit en les nostres cèl·lules cerebrals i que persisteix com a herència deplorable d’aquells temps en que l’home, a penes diferenciat de la bèstia, no manifestava gairebé altres activitats que la lluita ininterrompuda per l’existència material, contra l’hostilitat de les feres i contra l’hostilitat del clima. Per una llei malaurada, aquesta lluita, fins a cert punt justificada en aquells temps remots donada la rudimentària intel·ligència de l’home de les cavernes, cristal·litzà en l’esperit humà en forma d’un psiquisme pervers, en la desaparició dels sentiments generosos i de compassió, d’aquests sentiments que anomenem humanitaris, així com en el desenrotllament de l’egoisme, dels odis i de les venjances.Aquesta crueltat ingènita la veiem portada a la pràctica per la infància i pels grans, encara que sortosament en minoria, turmentant les besties, incendiant els edificis, fruint davant d’espectacles sanguinaris i repugnants. És una malaltia mil·lenària i col·lectiva que no té altra remei eficaç que la cultura general. Respirant un ambient absolutament materialitzat, molts no veuen en l’existència altre destí que uns quants anys de vida miserable entre dues tenebres infinites, i l’home es llança, llavors, a fruir en el possible en aquesta curta vida, siguin els que siguin els mitjans emprats per obtenir aital goig.Però jo tinc la convicció que si dintre d’aquests esperits embotats per la incultura i per l’ambient deprimit que respiren hi penetressin aquestes altres emanacions pures, aquestes ensenyances sublims que brollen de la contemplació conscient de l’univers, d’aquest univers ple de llum, de vida i de grandesa, entrarien en ressonància unes ideologies fondes, endormiscades, que també existeixen en el fons de tot cor humà i, com si es despertessin d’un mal somni, veurien el món a traves d’un altre prisma, sentirien com llurs ànimes s’omplien d’optimisme i de bondat, veurien les coses en el seu veritable valor i desapareixerien les manifestacions vulgars de la ira, de l’enveja, de la violència, de la indelicadesa.Abominem de totes les guerres, oprobi de la humanitat; de les guerres entre nacions, de les guerres civils, de les lluites socials enverinades pels agitadors i pels egoistes.Hi ha una justícia immanent que mai no es podrà destruir perquè és una llei fatal i per tant inexorable, que ens diu que així com la Naturalesa resol tots els problemes per la lògica, també tots els litigis entre els homes tenen sempre una solució justa i cordial. Fem els homes bons i raonables i les guerres s’acabaran. Voler resoldre les qüestions per la força és equivalent, no solament a no resoldre-les, sinó a complicar-les.Per a obtenir aquest millorament universal de les col·lectivitats i dels seus dirigents, millorament que forçosament serà lent però indefectible, cal educar espiritualment als infants i aquesta missió correspon als pares i molt especialment als mestres. Aquest treball, que ha de començar en els primers anys de la vida i continuar-se en les generacions adultes, portarà sense cap classe de dubte, una altra visió de la vida a la col·lectivitat humana, amb la consegüent maledicció de la guerra en tots els seus aspectes; i els dirigents dels pobles, alliçonats pels seus conciutadans i per impuls propi, procuraran desenrotllar llurs energies en pro de la fraternitat universal, arribant així a la supressió complerta dels instruments de destrucció.
JOSEP COMAS I SOLÀ
1932. Josep Comas i Solà a l'Observatòri Fabra
Comentari
Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.
Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.
Notes
[1] Trobareu més información sobre aquest tema al post Petita Història de la Vil·la Urània 4: Una casa per la ciència (1899-1937). Josep Comas i Solà, el ciutadà
1.12.22
Pep Arisa rep la Medalla d'Honor de Barcelona
Ahir va ser un gran dia pel Farró, per la revista Coses del Farró i també per aquest blog. L’ajuntament de Barcelona va lliurar la Medalla d’Honor de Barcelona a en Pep Arisa, coordinador i redactor de la revista i col·laborador del Finestres. Ho va fer per la seva contribució al coneixement i difusió del patrimoni i la història del barri del Farró i del districte.
Era un fet anunciat. (vegeu el post Pep Arisa proposat pel Districte per rebre la Medalla d'Honor de la Ciutat) però quan arriba el moment és molt emocionant. I ahir ho va ser.
En Pep rebent la medalla de mans de l'alcaldesa Colau
A mi l’acte em va agradar. Em va agradar que la casa gran estigues tan plena de gent que, a més a més del Saló de Cent i del Saló de Cròniques, s’omplissin també tots els salons i salonets de la planta noble.
Em va agradar el caràcter popular i territorial dels projectes i personatges reconeguts.
Em va agradar que l’alcaldesa fes menció de com en els darrer anys s’ha millorat l’equilibri entre dones i homes que han rebut aquest guardó i també que reconegués que el llistat de guardonats encara no reflecteix la composició cultural i d’origen dels barcelonins.
I acompanyar a en Pep va ser tot un honor i una alegria.
A veure si trobeu a en Pep en aquesta foto de grup
Penya ferronenca a la Casa Gran
Deixeu-me dir que una de les millors coses que m’han passat, fruit d’haver començat a escriure aquest blog, ha estat conèixer a en Pep Arisa i compartir amb ell aquesta aventura d’investigar i tafanejar el nostre barri.
L’1 de gener del 2014, amb una barreja d’emoció i inquietud, vaig publicar el meu primer post. A les 10,23, ho podeu comprovar, ja tenia el primer comentari de’ n Pep donant-me ànims:
"Enhorabona Araceli per la iniciativa.- em deia- Tenim un barri que val la pena anar mirant amb detall, conèixer, estimar i conservar. I, entre tots i totes, anar difonent tot allò que hi ha i s'hi fa. Anar fent barri !!!. Felicitats i que sigui per molts anys !!! "
Encara no ens coneixíem però diem que allò va ser el principi d’una gran amistat. Honest, generós, pacient, prolífic, simpàtic, constant, modest, erudit, sensible, farronenc. I m’aturo, però podria continuar.
Felicitats company! I que sigui per molts anys que puguem continuar i que puguem seguir sumant més amics a aquests projectes.
Comentaris
Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.
Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.
26.11.22
Yo estuve allí ( Mi vida con George Harrison) al Teatre La Gleva
Ell diu que hi va ser. A mi no m’hi van deixar anar. El 1965, quan els Beatles van venir a Barcelona jo tenia 15 anys i aleshores, a aquesta edat, encara érem nenes.
Però ell diu que hi va ser i nosaltres, arrecerats a la càmera fosca que ens ofereix el Teatre La Gleva, ens ho creiem. Al llarg d’un grapat de minuts que no vols que s’acabin, Paco Ortega va desgranant la història d’una amistat, del somni d’una amistat, entre dos nois: un jove estudiant d’art de l’Escola Massana i el Beatle més jove de tots, en George Harrison.
A mi els de casa no m’hi van deixar anar, però al cap de tres anys ja corria per tots aquests indrets pels que en Carlos Izquierdo ens acompanya: el bar Estudiantil de davant de la Universitat, el cafè de l'Òpera, el Pastís. I la Rambla, aquella Rambla tan nostra i que tan poc s’assembla a la d’avui. Punts forts d’una Barcelona pintada de gris, però plena de somnis, lluites i esperances.
Els Beatles a Barcelona. Foto Perez de Rozas (1)
El jove estudiant s’ha fet gran. Estima la pintura però va fugir fa temps de la bohèmia i va triar una vida .... Però no, no us la vull explicar. Aneu-la a veure. Un text veraç que ens fa pensar en l’amistat; en les amistats diferents que il·luminen el fil de la vida, en les amistats denses i compromeses dels que compartim un projecte, en les relacions dolces i allargassades que mantenim amb els amics amb qui ens agrada conversar, en l’amistat que podem mantenir, més enllà de grans diferències, quan hi ha alguna cosa que ens uneix.
Paco Ortega, autor i actor de "Yo estuvé allí"
Una posta en escena i una actuació plenes de sinceritat, tendresa i emoció. La crítica així ho ha reconegut (2). Hi sou a temps fins a l'11 de desembre. El Teatre La Gleva és el Teatre del Farró. Ho teniu fàcil, a prop de casa.
Comentaris
Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.
Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.
Notes
(1) Publicada a La Vanguardia del 2/7/2020
(2) Podeu consultar la de Iolanda G. Madariaga, Emocionante canto a la amistad,
15.11.22
Passejant per la Riera de Sant Gervasi. Parada nº 2: Confluència del carrer Balmes amb el carrer Pintor Gimeno.
Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa
Anteriorment en aquesta serie:
Us heu fixa’t mai en aquestes escales? Per anar del carrer Balmes al Carrer Pintor Gimeno ens cal baixar unes escales que salven un desnivell de 6,5 m.
Escales per accedir a Balmes des del carrer Pintor Gimeno
Aquest nyap urbanístic només s’explica per la modificació de les rasants corresponents a l’obertura de Balmes i la construcció del ferrocarril.
El carrer Pintor Gimeno, que anteriorment rebia el nom de carrer de la Noguera, correspon molt probablement a un antic torrent que, procedent del carrer Sant Marius, es dirigia cap a la llera de la riera de Sant Gervasi.
Torrents de la capçalera de la riera de Sant Gervasi. De llevant cap a ponent, la riera Castanyer (1); el torrent del Pla del Maduixer (2); el torrent del Frare Blanc (3); el torrent de Can Castanyer (4); i el torrent de la Noguera (5)
El desnivell actual es va produir com a conseqüència de les noves rasants imposades per la construcció dels túnels de l’actual Línia 7 i la urbanització del carrer Balmes.
La lenta obertura del carrer Balmes i de la línia de tren al Tibidabo
L’obertura de la part del carrer Balmes que havia d’unir l’Eixample amb l’Avinguda Tibidabo, tant urbanitzada i plena de vida des dels primers anys del S. XX, ja havia estat prevista en el projecte d’Ildefons Cerdà, però no es va començar a construir fins a principis dels anys vint.
El projecte del carrer Balmes era complex per diferents motius: la dificultat geogràfica del traçat, que coincidia en part amb la Riera de Sant Gervasi; la necessitat de posar d’acord als propietaris de las grans finques que quedaven afectades; la coincidència amb el projecte de construcció d’una nova línia soterrada de ferrocarril que unís l’estació de Sant Gervasi amb el tramvia Blau; i finalment les dificultats de finançament i de cooperació entre les empreses privades i les institucions públiques que comportava.
Tanmateix, a principis dels anys 20, un cop s'aprova el projecte definitiu, s’inicien les canalitzacions dels torrents i es construeixen noves clavegueres; obres que avançaran molt lentament i s’aniran fent durant tota la dècada.
Obres de canalització de la riera de Sant Gervasi per sota del mercat. 1927.
Al fons el turó de Monterols[1]
Obres de canalització de la riera de Sant Gervasi per sota del mercat. 1927. Mirant al Tibidabo, a l’alçada de l’actual carrer Pintor Gimeno. Al fons a l’esquerra es pot veure el terrat del mercat.
L’obertura del carrer Balmes i la construcció del túnel queden enllestits a principis dels anys trenta.
Mapa del Pla d’enllaços ferroviaris de Barcelona del 1933.
Elaboració de Alcaide Gonzalez, R.
En els objectius del Pla d’Enllaços Ferroviaris de Barcelona de l’any 1933 la línia a l'avinguda del Tibidabo es considera de nova creació ja que els túnels estaven oberts però la línea encara s’havia de posar en servei. [2]
Aquest ambiciós, projecte realitzat a l’època de la República, va quedar paralitzat per la guerra civil que va transformar el que havia de ser un modern ferrocarril en uns terrorífics refugis antiaeris. La guerra deixà molts edificis de Balmes a mig construir. Moltes de les obres, a mig fer, van ser ocupades per refugiats i van quedar malmeses. No s’acabaran fins a finals dels anys quaranta.
A la postguerra es reprèn el projecte de ferrocarril tan lentament que la línia no s’inaugurarà fins al 1953.
La sobreelevació de les rasants
Per salvar el desnivell topogràfic que hi ha entre la plaça Molina i la plaça Kennedy el carrer Balmes fa un pendent considerable. El túnel del ferrocarril no podia fer el mateix pendent ja que el màxim de les vies del tren és de l’ordre de 2,4 metres per 1.000. Per això els túnels van anar a una fondària respectable i es van apujar les rasants del carrer. D’aquesta manera el pendent de les vies és molt menor que el pendent del carrer, cosa que es pot comprovar si considerem la gran fondària de l’estació de Avinguda del Tibidabo, molt més fonda que la de Pàdua o la del Putxet.
El carrer Balmes es va construir sobreelevat i per això apareixen, com a contrapendents, unes baixades laterals, més o menys importants segons l’indret. Ja les hem vist a la parada anterior i hem comprovar que van ser aprofitades per construir garatges.
Obres del túnel del carrer de Balmes cruïlla Wagner, a l’alçada de l’actual Ronda del Mig. 1929[3].
Les anirem trobant a diferents carrers del recorregut, però aquesta és la més espectacular. El carrer Pintor Gimeno té actualment un pendent de l’ordre del 8 al 8,3 %. Per explicar-ho només podem pensar que es correspon a la llera d’un antic torrent, el torrent de la Noguera, que devia baixar des de l’actual carrer Sant Marius fins a la llera de la riera de Sant Gervasi i que afegeix fondaria al desnivell provocat per la sobreelevació del carrer.
El torrent de l’Infern
Mirant la documentació no ens fem una idea clara del tram de la riera que correspon a aquest nom. Un autor tan important com Carreras Candi (1909-1918) el sitúa al mal pas que hi havia entre el Frare Negre i la torre de’n Sivilla o del Bisbe, on ara hi ha a Biblioteca Joan Maragall, que correspondria a una part del torrent de Can Castanyer. En canvi al mapa de Jaume Almera (1892) apareix el torrent de l'Infern com la part més alta del torrent del Maduixer. Tanmateix, tenint en compte la geomorfologia i altres referències documentals, podem pensar que el torrent de l’IInfern és el nom popular que reb la riera de Sant Gervasi quan s'encaixa entre el turó del Putxet i el turó de Monterons, es a dir, des d’aquí fins que la vall torna a obrir-se a l’alçada del carrer Pàdua[4].
El torrent de l’Infern vist des de les escales del carrer Pare Fidel Fita. Anys 20 del S XX. HI podem veure un paisatge hivernal i la baixada que va de les escales, al carrer Castanyer, fins a la riera de Sant Gervasi. A l’extrem superior esquerre hi ha la parròquia de la Bonanova[5].
Aquest nom ens suggereix un congost, estret, sinuós i costerut on, quan baixava la riera, les aigües agafaven més velocitat
Recordem una vegada més com ho descriu Mercè Rodoreda a Jardí vora el mar:
"Havia d'haver vingut quan no hi havia el carrer Balmes. La Riera de Sant Gervasi… el camí estret….Quan plovia fort la riera baixava plena i amb l'Eugeni ens l'anàvem a mirar. I de vegades amb la Rosamaria. En duia un a cada banda, agafats de la mà, i miràvem l'aigua que baixava desesperada."[6]
Francesc Gimeno, un pintor per descobrir
Abans de marxar dediquem un record al pintor Francesc Gimeno que va viure a les darreries del S. XIX i inicis del XX, en una petita caseta d’aquest carrer. Aquest paisatgista, apreciat només després de la seva mort, ens ha deixat nombroses pintures on podem veure els horts i els jardins que contemplava des de casa seva, abans de l’existència del carrer Balmes.
Al 1927, any de la seva mort, va dedicar la seva darrera obra a pintar les escales del carrer que avui du el seu nom, qui sap si com a testimoni, al final de la seva vida, d’una transformació radical del paisatge en el que havia viscut[7].
Francesc Guimeno, 1927, El carrer de la Noguera des del carrer Balmes.
Fotografia Fundación Banco de Santander
[1] Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), Fons Família Cuyàs
[2] Alcaide Gonzalez, R., (2006), El Plan de Enlaces Ferroviarios de Barcelona de 1933: una hito en la construcción de la Ciudad Contemporànea, IV Congreso de Història Ferroviaria, Màlaga
[3] Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), Fons Família Cuyàs
[4] De fet hi ha un ús molt poc normalitzat dels noms dels torrents en tota la documentació consultada, tan a la cartografia com a la documentació administrativa. Hem trobar expedients on s’utilitza el nom de riera del Frare Blanc a l’alçada del carrer del Camp -actual carrer Francolí- (1891_Exp.0440) o a l’alçada del carrer Progrés – actual carrer dels Madrazo- (1877_Exp.0133). També s’utilitza el nom de riera del Frare Negre, o torrent de la Tamarita (1861, Exp 79) per referis-se al torrent de Can Castanyer.
[5] Fotografia d’Emili Godes, cedida per la seva filla Maria Rosa Godes i conservada a l’IEFC. Va ser publicada per Mestres, J., (2018), El carrer Castanyer, El Jardí de Sant Gervasi
[6] RODOREDA, M., 2007, Jardí vora el mar. Club Editor Jove, Barcelona
[7] Trobem referencies a aquest pintor a FARRERES, E., 1982, Adéu Putxet, réquiem per un barri, Editorial 7 i ½, Barcelona, pag. 52 i a la seva biografia a la Real Academia de la Història ; així mateix Gimeno és un dels homenots de Josep Pla : PLA, J., 1981, Francesc Gimeno. Homenots, tercera sèrie, Barcelona, Destino
Comentaris
Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.
Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.
26.10.22
Passejant per la Riera de Sant Gervasi: Parada . 1Plaça Joaquím Folguera
Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa
Anteriorment en aquesta serie
Ens situem al carrer Balmes, davant del números 402-404, i mirant a la plaça Joaquim Folguera
Abans de l’existència del carrer Balmes aquest indret era un areny on confluïen les aigües dels diferents torrents que formen la conca de recepció de la riera de Sant Gervasi.
Una capçalera complexa i poc jerarquitzada
En aquest areny s’ajuntaven les aigües de quatre torrents que formaven la riera. De llevant cap a ponent, la riera Castanyer (1), que baixava per on ara hi ha la fondalada del Tennis Barcino; el torrent del Frare Blanc (3) que creuava els Jardins de la Tamarita, una mica més avall del Frare Negre recollia les aigües del torrent del Pla del Maduixer (2) i seguia avall entre el que ara és Balmes i el Passatge Maluquer; finalment, més cap a ponent, l’anomenat torrent de Can Castanyer (4) que travessava la propietat de la Torre Castanyer i salvant el Passeig de la Bonanova amb un magnífic pont, seguia avall fins arribar a Teodora Lamadrid, per confluir amb la llera principal de la riera a la mateixa plaça Joaquim Folguera.
Capçalera de la Riera de Sant Gervasi per sota de les Rondes
La riera Castanyer és clarament detectable a nivel topogràfic però no apareix en cap dels mapes consultats. Només n’hem trobat una referència documental, que li dona el nom de riera Castanyer, potser per diferenciar-la del torrent de can Castanyer que era el que travessava la finca a prop de la casa d’aquest nom. Aquesta referencia està al llibre que recull la història del Club de Tennis Barcino, antic CADCI, on es diu:
“ Els nous terrenys es van trobar a la part alta del carrer Balmes, situats entre aquest i el carrer Bertran, però era una riera; la riera de Castanyer”.[1]
1950 Terrenys de la riera de Castanyer abans de la construcció de l’actual seu del Club de Tennis Barcino. Encara es pot veure el curs de la riera i la sobre elevació del carrer Balmes.Quin d’aquests torrents mereix ser considerat l’eix principal de la riera de Sant Gervasi es fa difícil de dir des del punt de vista de la morfologia, ja que es tracta d’una xarxa molt poc jerarquitzada. Tradicionalment molts autors citen la Font del Maduixer[2] com a lloc de naixement de la riera de Sant Gervasi, situant així la branca principal del ventall al torrent del Pla del Maduixer[3]. Segurament això és així perquè aquest és el que neix a una cota més alta, una mica més amunt de la carretera de les aigües.
Però tornem a la plaça Joaquim Folguera. Aquest era un lloc d’aiguabarreix on es formava un areny. A partir d’aquest punt les aigües s’encaixaven per passar entre el turó del Putxet i el turó de Monterols , formant el canal de desguàs de la riera. Aquest tram, segurament més abrupte, estret i pendent, és el que reb el nom de torrent de l’infern.
D'aquí al que és avui la plaça Kennedy, el carrer Balmes no transcorre per la llera de cap riera. El torrent del Frare Blanc baixava entre el que avui és el carrer Balmes i l’actual passatge Maluquer i seguia cap a la plaça Federic Soler en un recorregut que segurament dibuixa els darreres de les finques construïdes de cara a Balmes.
Desnivell entre el Passatge Maluquer i els darreres dels edificis del carrer Balmes
Centre polític, mercat i escorxador de Sant Gervasi
Com passa sovint amb aquests terrenys poc agraïts des del punt de vista urbanístic la zona va ser ocupada per equipaments públics. Antigament s’hi feia un mercat a l’aire lliure i també es matava i es venia bestiar i aviram, destinat al consum.
A partir del 1884 hi trobem l’edifici del nou ajuntament de Sant Gervasi, amb la façana principal oberta cap a la plaça de Federic Soler, que dona al carrer de Sant Gervasi.
Estem doncs en el centre neuràlgic del municipi, però els darreres segueixen sent un areny on s’hi fa el mercat i s’hi mata bestiar. Arribats al S. XX s’hi construeix un mercat cobert. El carrer Balmes a aquesta alçada encara no existeix i la llera del torrent es situa a una cota força més baixa que la del carrer actual.
Mercat cobert que es va construir a inicicis del S XX. HI podem observar l’edifici de l’ajuntament de Sant Gervasi, vist per la part del darrera. 1930[4]
L’aixecament general del paviment del carrer Balmes respecte a les zones laterals va produir un desnivell important. Aquest desnivell va ser aprofitat per la construcció de cotxeres soterrades a les cases
Baixades cap als garatges dels edificis de Balmes 396 - 402
Així mateix, a la cruïlla Balmes-Castanyer hi ha uns cinemes que tenen un aparcament soterrani molt important aprofitant el mateix desnivell, on abans hi havia projectat l’auditori Manén.
Un torrent difícil d’amansir
Aquest desnivell encara el veurem millor a la parada següent. Però no podem abandonar aquest indret sense recordar un greu accident que va tenir lloc aquí molt a prop, la matinada del 9 de març de 1962.
Havia plogut molt i les terres arrossegades per l’aigua de la pluja van produir el trencament d’una mina que passava a gran profunditat, per sota de les clavegueres. Aquesta mina s’havia construït per canalitzar les aigües del torrent de Can Castanyer i que baixava pel carrer Teodora Lamadrid.
El moviment de terres va enfonsar una llargada de 20 metres de la mina i això va produir un esvoranc d’uns 150 m2 a la cantonada entre el carrer Castanyer i el carrer Teodora Lamadrid. Els edificis van resultar afectats, especialment la casa del carrer Castanyer nº 10 que amenaçava amb caure.
La gent va haver de ser evacuada en mig de la nit, però el més greu va ser que mentre la brigada que havia anat a apuntalar les cases estava treballant, es va produir un nou desprendiment i va arrossegar a un dels obrers. Leoncio Aranda Otero, un noi de 25 anys que, com molts altres, havia vingut de Cordoba per treballar a la construcció, va desaparèixer entre el fang sense que els bombers que hi van acudir poguessin trobar el seu cos[5].
L’esboranc produït a la creuïlla Teodora Lamadrid/Castañer. La Vanguardia. 1962
Proposem que una placa el recordi.
Continua a
Comentaris
Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.
Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.
Notes
[1] Club Tennis Barcino, 2003, Llibre del 75e aniversari, pag.30. Les fotografies son de la pàgina 31 del mateix llibre.
[2] Antigament Font del Pla del Maduixer
[3] Arisa, J. i Mestre J., (2022), Riera de Sant Gervasi, a Mestre, J., (Cord), 101 curiositats sobre Sant Gervasi, Ed Efados, Barcelona
[4] Fotografia d’autor desconegut procedent del fons Restaurant Hidalgo, publicada a Mestre, J., 2020, Sant Gervasi desaparegut, Ed. Efadós, El Papiol
[5]La pista d’aquesta història me la va donar en Lluis Portavella (Portavella, LL.,2010, Els carrers de Barcelona: Sant Gervasi, pag. 243) però s’hi en voleu més informació la trobareu a La Vanguardia del 10 de març , pag 1 i pag. 27 , aixi com al mateix diari del 22 de març.
13.10.22
Passejant per la Riera de Sant Gervasi: Abans de sortir de casa
Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa
Distancia 1,5 Km. aprox. Durada: 4 hores
La part alta de la vall de la riera de Sant Gervasi abans de l’obertura del carrer Balmes. A dalt a la dreta el turó del Putxet i a l’esquerra la torratxa de la Rotonda.
Qué cal saber?
El terme de Sant Gervasi de Cassoles, marcat per la presencia del turó del Putxet i el de Monterols, estava especialment afectat pel pas de rieres i torrents. L’historiador Carreras Candi, a començaments del segle XX, ho descriu així:
"Pregoneres torrenteres davallant de la Serra de Serola, voltaven l’esglesieta dels Sant Gervasi i Protasi i esgratinyant quasi tot lo terme de llarch a llarch".[1]
Abans de ser coberta per la urbanització aquesta xarxa de rieres i torrents transcorria pel samontà barceloní, una plana agrícola suaument inclinada cap al mar, amb masos dispersos pels camps de conreu. El paisatge devia ser similar al de la part sud del Camp de Tarragona, amb hortes, camps de cereals, plantacions d’oliveres, d’ametllers, garrofers i vinyes. Algunes basses, com la que hi havia a la finca agrària que la família Gil tenia al turó de Monteroles, recollien les aigües de pous i mines.
Paisatge actual del Camp de Tarragona a l’açada de Moltroig
En el cas de la plana litoral que avui ocupa Barcelona, torrents i rieres formen una xarxa que drenen la serra Collserola i salven el graó barceloní per arribar fins al mar. La riera de Sant Gervasi correspon al nº 34 de les que es referencien en aquest esquema.
COLOMBO, F., 2022, Torrents i rieres al Pla de Barcelona: vestigis a la ciutat moderna. A: Vila, M. (coord), Geologia de la ciutat de Barcelona :coneixements, condicionants i aprofitaments d'una zona urbana complexa, Col. Monografies tècniques, 11,ICGC
El carrer Balmes contra la riera
Com que les lleres de torrents i rieres estaven seques gran part de l’any, sovint van ser aprofitades com a camins. Tanmateix, així com la riera de Cassoles (número 35 de l’esquema) transcorre per l’antic camí romà que anava de Barcelona a Sant Cugat i s’ha mantingut sempre com a camí, fins a configurar en l’actualitat el carrer que porta el seu nom, el traçat de la riera de Sant Gervasi no va coincidir mai amb el camí que anava de Barcelona a la Bonanova, que passava una mica més elevat, a l’alçada del que avui és el carrer Brusi i el carrer Atenes.
Potser per això, a mesura que es va anar urbanitzant, el traçat de la llera va anar desapareixent. De fet, ja en els primers projectes que proposen la prolongació del carrer Balmes des de la Diagonal fins al peu de l’avinguda del Tibidabo es proposa explícitament eliminar la riera. El 1905, Vicens de Moragues, president de l’Associació de Propietaris de Sant Gervasi, es dirigia a l’alcalde de la ciutat dient que els nombrosos torrents i rieres constituïen un obstacle per la comunicació interna i externa de Sant Gervasi, així que calia aprofitar la planificació del nou carrer Balmes per fer-les desaparèixer.[2]
I així es va fer. Tot hi que, per simplificar, es diu que la riera anava per l’actual carrer Balmes, si ho mirem amb detall veurem el seu curs zig-zagejant que ha deixat alguns vestigis, encara perceptibles malgrat l’impacte de la urbanització.
D’altra banda, cal fer esment que torrents i rieres marquen sovint els límits dels diferents termes municipals i també de les propietats particulars. El mapa parcel·lari de la ciutat de Barcelona encara reflecteix clarament aquestes delimitacions. En el nostre cas el reajustament entre el curs de la riera i el traçat del carrer Balmes, va donar lloc a un gran nombre de petites maniobres financeres, permutes de terrenys, venda de solars sobrants per part de l’ajuntament i canvis en l’edificabilitat, que de ben segur van fer la fortuna d’alguns i la ruïna d’uns altres. En veurem algun exemple.
Barrancs i indrets desavinents
Abans de la nostra passejada per aquest paisatge desaparegut ens hem de fer a la idea que amb l’obertura dels carrers, molt sovint el torrent quedava als darreres de les cases i es mantenia com a lloc de pas secundari on s’acumulaven residus i deixalles. Lluny de la imatge romàntica que ara en podem tenir, eren llocs desavinents, bruts i perillosos, on es produïen accidents i robatoris. No eren llocs gaire segurs per passejar, especialment quan es feia fosc. Mireu com ho expressa Ventura Gassol al seu poema Temptació.
Si mai, tu, qui camines a l’atzar,et sobtés pel barranc de Sarriàaquella hora que el cel traspuà sang,allunyat de les ombres del barranc:els garrofers olents al seu devorad'una fortor odoren a aquella horaque el vianant incaute qui n'ha esmenttroba el pecat a dintre del torrent[3].
Metodologia, fons i terminologia utilitzada
El basament geològic de la ciutat no és gens fàcil d’estudiar. Tanmateix, malgrat la urbanització intensiva del territori, encara que hi ha alguns afloraments (llocs rocosos, antigues pedreres, rases,...etc.) que permeten observar les seves característiques.
Malgrat algunes excepcions, l’urbanisme procura mantenir les rasants originals del terreny, de manera que es poden observar les restes de la topografia original, reflectides en les variacions de les inclinacions i els pendents dels paviments.
Així que per estudiar la riera hem revisat la documentació més antiga i l’hem contrastat amb un intensiu treball de camp que ens ha permès detectar les irregularitats topogràfiques més o menys subtils i presents a la ciutat actual.[4]
Pel que fa a l’ús dels termes com torrent, riera i altres que donen nom a la xarxa, tot i respectant les denominacions originals que ja tenen caràcter de topònim, seguirem el vocabulari establert pel Dr. Riba en el seu Diccionari de Geologia.[5]
Quan les aigües de pluja s’escolen per un pendent topogràfic més o menys irregular s’agrupen a les zones amb una petita depressió topogràfica (llera, jaç, llit) originant un escorrentiu incipient: un rial. La unió dels petits rials fa que les aigües es concentrin en un torrent. La unió de diversos torrents dona lloc a una riera o rierot. Quan les rieres es fan més grans i sobre tot quan transporten grans quantitats d’arenes, s’anomenen amb la paraula d'origen àrab rambla. Així es poden generar grans acumulacions de sorres/arenes donant lloc a un Areny.
Un altre tema interessant és el de la toponímia. Revisant els diferents autors hem pogut veure que els noms que atribueixen a torrents i rieres, o a algun dels seus trams, no és sempre coincident i es fa difícil saber qui té la raó. Ho anirem comentant al llarg de la passejada.
Itinerari
Com que els torrents no hi entenen de barris ni de fronteres, començarem la nostra passejada més amunt del Farró, a la zona de confluència dels torrents que formen la capçalera de la riera de Sant Gervasi i anirem seguint avall pel tram anomenat torrent de l’Infern fins arribar a la Creu Trencada, l’actual plaça Gal·la Placídia, on s’ajuntava amb la riera de Cassoles.
Aquest itinerari tindrà 8 parades que anirem publicant en diferents posts.
Parada 6: Del carrer Francolí a Balmes cantonada Guillem Tell
Parada 7: De Gullem Tell al passatge Laforja
Parada 8: La plaça Gal·la Placídia i el naixement de la riera d'en Malla
Continua a
Comentaris
Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.
Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.
Notes
[1] CARRERAS CANDI, F., 1908-18, Geografia general de Catalunya, Vol.5, La ciutat de Barcelona, Establiment Editorial de Albert Martin, pag. 998
[2] AMCBCN, Comisión del Ensache, Año 1901. Exp. Nº 8115
[3] GASSOL, V., 1934, Poemes 1917-1931, Pròleg de Josep Carner, Ed. L'Ocell de Paper. Barcelona
[4] Hem revisat les cartografies antigues de Barcelona (Cerdà, 1855; García Faria, 1891; Martorell, 1930-1940; Galera et al., 1982), els treballs sobre la seva estructura geològica (Roca i Guimerà, 1992; Santanach et al., 2011, etc.). així com els principals treballs que tracten especificament de les rieres (Llopis Lladó, 1942; Casassas, 1974; Vila i Casassas, 1974; Julià, 1978; Ventayol et al., 1978; Vila, 1981; Sanz, 1988; ICC-Bosch i Ventayol, 2000; Riba i Colombo, 2009; Colombo, 2014; Vázquez-Suñé et al., 2016)
[5] RIBA, O., et al., 1997. Diccionari de Geologia. Institut d’Estudis Catalans, Enciclopèdia Catalana, 1407pp.