Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

29.3.24

Passejant per la Riera de Sant Gervasi. Parada número 6. Del carrer Francolí a Balmes cantonada Guillem Tell

ITINERARIS

Ferran Colombo i Araceli Vilarrasa

Anteriorment en aquesta serie: 


Ens dirigim cap a la cantonada de Balmes amb Guillem Tell. Per arribar-hi recorrerem un dels trams més tortuosos de la llera de la riera, definit per dos grans meandres que ocasionaven un gran solc.

Base cartogràfica Barcelona 1930/1940 Full 3 1933 E 1:5.000

Del carrer Francolí al xamfrà del carrer Santjoanistes

Baixant pel carrer Sant Guillem, només una mica més avall, ens aturarem davant de la torre dels Marquesos de Julià, avui Escola Poeta Foix, per situar-nos en un punt on la trama urbana ha canviat molt. 

A: les 8 cases de Salvador Sallares; B la torre dels marquesos de Julià; C el xamfrà La Gleva-Santjoanistes; D la casa del Cònsol

Si observeu el mapa veureu que el carrer Sant Guillem s’acaba en un punt on conflueixen el curs de la riera, molt ampliat per efecte del meandre; un carreró avui desaparegut que recorria la finca dels Julià en direcció a Balmes i seguia més enllà, i que apareix a la documentació amb el nom genèric de carrer de la riera; i un vial que avança en diagonal i que no és altre que la terminació del carrer Farró – avui Santjoanistes-, que, a l’alçada del carrer La Gleva, es desviava formant un àngle de 45º, trencant la forma ortogonal del plano del barri.

Seguim avall, creuant la finca dels marquesos de Julià. A partir del 1929 els Julià també van parcel·lant els seus terrenys per edificar blocs de pisos. Tanmateix la historia d’aquesta família es força complicada. Les negociacions amb l’ajuntament s’allarguen en el temps i arriben fins a la guerra civil. El 1936 el cap de casa, Camilo Julià i Vilar, segon marquès de Julià, és detingut i assassinat per les milícies de la FAI. A la postguerra els nombrosos hereus, alguns exiliats i casats a l’estranger, segueixen les negociacions amb l’ajuntament, però la utilització de la torre com a escola i la defensa que en fa el veïnat, impedirà que vagi a terra i que es parcel·li tota la finca.[1]

La torre dels marquesos de Julià i el soterrament de la riera a l’alçada de la Plaça Molina. 1929. Fons Cuyàs. ICGC

Caminant pel mateix curs de la riera, pel tram encara inexistent del carrer Sant Guillem i pel també inexistent tram del carrer Santjoanistes arribem al xamfrà amb el carrer La Gleva. 

Xamfrà entre Santjoanistes i La Gleva.

La presencia de la riera en aquesta zona la tenim documentada des de molt antic. Sabem, per exemple, que el 1856 Francesc Carbonell, propietari de la fàbrica de filats que hi hagué al solar on després es construiria el convent de les monges Santjoanistes – cantonada nord de la confluència entre Saragossa i Santjoanistes –, va sol·licitar permís a l’Ajuntament de Sant Gervasi de Cassoles per fer una claveguera que anés pel carrer Farró fins a la riera i per construir allí un pou on poder abocar les aigües sobrants de la fàbrica.[2]

Aquest és un xamfrà únic en tota la trama urbana del barri que ens parla d’aquesta diagonal que sortia des d'aquí cap a la riera. Sembla ser que on ara hi ha la botiga de labors hi havia hagut una taverna on també es llogaven carretons de mà.

Més o menys on ara hi ha la cafeteria, hi havia La casa del cònsol. En aquest post en Pep Arisa ens va explicar els amors entre Josep Pla i l’Adi Enberg, la filla del cònsol de Dinamarca, però en aquest cas el que ens interessa observar és com la tanca que recorre la banda sud del carrer Santjoanistes està molt més elevada que el jardí i la casa.

La casa del cònsol. Arxiu familiar Arisa

El mateix Pep recorda que les cases de la seva família tenien la façana a la diagonal del carrer Santjoanistes i els patis del darrera al carrer La Gleva. Els patis estaven a uns 3 o 4 m. per sota del nivell del carrer La Gleva.

“Per salvar aquest desnivell hi havia una escala que servia per pujar fins a la porta del darrera de la casa, la que donava a La Gleva i que després, fent un gir, continuava fins el terrat on hi havia una torratxa amb els dipòsits d'aigua i el colomar. La riera devia passar pel darrera d'aquesta casa a un nivell més baix encarà. 

A casa havia sentit a dir que, fins i tot, en alguna forta rierada l'aigua havia arribat a entrar, carrer avall, per la porta de la casa del carrer Farró i arribar fins al pati del darrera. En època de forts aiguats recordo que els avis explicaven que havien passat la nit en vetlla, amb unes fustes que tenien ja preparades per posar a la portà, vigilant el nivell de la llera”.[3]

Podem observar que des del carrer Saragossa el terreny va fent un pendent suau fins on ara hi ha Balmes, que és on hi havia el meandre. El passatge Sant Felip fa el mateix pendent. 

El 1940 el carrer Santjoanistes es prolonga fins al carrer Balmes, abandonant l’antiga diagonal. Posteriorment, ja cap als anys 50, es cobreix definitivament la riera i el carrer Sant Guillem es continua fins a Santjoanistes completant així la forma que té el plànol actual.[4]


Del carrer Santjoanistes al carrer Guillem Tell

Seguirem pel carrer Lincoln avall, per retrobar el tercer gran meandre. Ens aturarem davant de la casa del carrer Lincoln 53. Aquesta casa, construïda sobre una parcel·la triangular, té una estructura ben curiosa. Diríeu que és un decorat de pel·lícula on, de tan estret com és l’edifici al vèrtex del triangle, la façana s’aguanta sola sense res al darrera.

Vista del carrer Lincoln i perfil de la casa del número 53

Aquesta estranya planta s’explica pel revol del tercer gran meandre de la riera, que va condicionar la forma de les parcel·les.


A: edificis que impedien la prolongació del carrer Lincoln fins a Santjoanistes

Al mapa podeu veure com la futura obertura del carrer Lincoln fins a Santjoanistes vorejava el vèrtex del meandre. Podem també observar com la banda esquerra de la riera, que correspon al Farró, està densament edificada. Al mateix vèrtex del meandre l’existència d’un grup de cases va impedir l’obertura de Lincoln fins a Santjoanistes, fins a mitjans del S.XX. 

Per contra, l’altra banda de la riera, per davant de la torre dels Julià ofereix un ampli espai sense edificar que era probablement un areny i que correspon a la gran parcel·la que avui ocupa la gasolinera.

Parcel·lari actual

Es curiós observar com el pas de la riera es fa palès encara en la forma del parcel·lari actual.

Seguim fins a la confluència de la riera amb Guillem Tell, entre Lincoln i Balmes, pel lloc on encara trobarem un altre indici del seu pas.


El petit edifici on hi ha la xurreria marca un espai balder entre dues grans parcel·les, que delata el pas de la riera.


Balmes  cantonada Guillem Tell

Arribem així a la parada número 6 que marca el final d’aquest tram de l'itinerari. Gràcies a aquesta fotografia de Josep Branguli podem veure com ha evolucionat el paissatge d'aquest lloc, identificable nomès per la presencia constant de la torre Julià.


1930. El carrer Balmes a l'alçada de Guillem Tell. J. Branguli


El proper tram d'aquest itinerari ens portarà fins a la Creu Trencada, on la riera de Sant Gervasi confluïa amb la riera de Cassoles.

[1] Vegeu més detalls d'aquesta història a Arisa, J., (2014), De la Torre d’estiueig dels marquesos de Julià a l’escola Poeta Foix, Coses del Farró, nº2, Tardor, pag. 9 

[2] Exp. 0526 AMDSSG

[3] Pep Arisa, comunicación personal

[4] PORTAVELLA, J., 2010, Els carrers de Barcelona: Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, pag. 230


Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.  

17.3.24

Polèmica sobre el futur aspecte de la Casa Tosquella. Vols signar una petició per la modificació del projecte actual?

Araceli Vilarrasa

El novembre del 2021 el Districte de Sarrià-Sant Gervasi anunciava la compra de la casa Tosquella per rehabilitar-la i posar-hi un casal d’avis (Vegeu l’entrada La casa Tosquella nou equipament del barri del Putxet i el Farró). Aquell va ser un dia de gran alegria per a tot el veïnat.

Dos anys després ha saltat a l’actualitat la polèmica sobre el projecte guanyador del concurs que va convocar l’Ajuntament per la seva rehabilitació i adequació al servei que s’hi vol instal·lar. 


Com serà la casa Tosquella en el futur si ningú no hi fa res?

Es tracta d’un projecte signat per l’estudi arquitectònic UTE Clara Solà-Morales i Metròmon que construeix un edifici nou de 135 m2 adossats a la paret mitgera on ara hi ha el Centre de Jardineria Putxet. L’edifici recupera les línees ondulants del modernisme i el color verd del les ceràmiques de la façana, però alça una muralla que, prenent un extraordinari protagonisme, no serveix a la recuperació de la imatge de la torre, sinó que la transforma, substitueix i invisibilitza.

Aquesta situació ha fet que un grup d’experts en patrimoni, arquitectes i historiadors, hagin presentat un escrit a l’Ajuntament sol·licitant la reconsideració i modificació del projecte. En aquest text es diu: “L’entrada amaga la Casa Tosquella per les formes cilíndriques i el volum creat impedeix el diàleg que s’hauria d’establir entre tots dos elements. Tampoc hi ha diàleg amb l’entorn de la Ronda General Mitre, la qual adquireix la seva forma actual al voltant dels anys 60-70 i l’estètica dels edificis que en ella es troben correspon a les tendències d’aquell moment. Per tant les reminiscències medievals d’aquesta entrada són una disrupció del conjunt tant modernista com urbà."

Els veins de la Plataforma Ballester, que actualment estan en fase de constituir una plataforma més àmplia que vetlli pel benestar del veins del Putxet Sud, estan d'acord amb aquesta demanda i ja n'han parlat amb la regidora Maria Eugènia Gay. Des de la seva perspectiva, la casa Tosquella hauria de ser una peça clau en el marc d'un projecte integral que, jugant amb altres elements com la pacificació de Ballester i l'escola Montessori a la Villa Angelita, avui en construcció, podrien fer d'aquest sector un punt fort per trencar l'aillament al que Mitre ha sotmès la zona durant tant temps. 

En paraules d'un dels veins impusors de la plataforma "la façana de la Casa Tosquella que dona a Mitre hauria de ser un element amigable, bonic i atractiu que convidi a traspaspassar d'una banda a l'altre de Mitre. Aixó, junt amb una continuació de la pacificació del tràfic hauria d'obrir un accès fàcil fins al parc que tornaria la vida veinal als carrers de Putxet". La imatge de muralla del projecte es contradiu amb aquesta idea.

La historiadora, Roser Diaz, experta en la història i arquitectura de la casa, ha expressat al Diari El Jardí la seva opinió. Segons ella el problema és la incoherència entre les característiques de l'espai i la funció a la que es vol dedicar. Efectivament, l’aplicació rígida de les necessitats d’un programa de casal d’avis a una torre d’estiueig de mides reduïdes i amb un extraordinari valor en l’ornamentació dels espais interiors crea dificultats de tota mena de difícil resolució. Donat que estem parlant d’una casa modernista catalogada com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) des de 1974, l’estudiosa proposa adaptar una mica les necessitats de l’equipament a la Casa i no la Casa a les necessitats del casal. 

Creació i rehabilitació en el món de l'arquitectura

Sabem que en aquest tema ens situem en una vella polèmica entre la creació arquitectònica i la sensibilitat estètica de la població del moment. A la majoria dels nostres besavis no els agradava gens el modernisme. No fa tans anys, en 2005, també es van fer molts escarafalls davant l'obra de remodelació de la plaça Lesseps signada per Albert Vilaplana, amb le seves metàfores del canal de Suez que ningú no entenia. 

En aquest cas però no estem parlant d'una obra de nova creació sino de la rehabilitació d'un be patrimonial i aixó situa el debat en una altra dimensió. Té dret el projecte de rehabilitació a ocultar i contradir l'obra que es vol conservar?

Voleu signar per la reconsideració del projecte?

La vicepresidenta de la Unión de Asociaciones de Defensa del Patrimonio Cultural y Natural, María Cruz Santos, impulsora i signant del document presentat a l’Ajuntament, ha llançat una petició a la plataforma change.org on es demana “que es reconsideri la decisió presa i es reforci el protagonisme de la Casa Tosquella des de tots els angles, especialment des de la banda de la Ronda General Mitre que és, precisament, des d’on més ciutadans la poden fruir”. Els que hi esteu d’acord la podeu signar aquí. Jo ja ho he fet.

És interessant conèixer i comparar les imatges de la resta de projectes que van concursar. En aquest link els podeu trobar. Comprovareu alló de que la discreció i l'elegancia són un component esencial de la bellesa.

Finalment hi ha la qüestió dolorosa del Centre de Jardineria El Putxet que, a part de donar un bon servei al veïnat, durant molts anys ha estat un dels pocs punts verds de Mitre. Pel que sé el terreny està afectat de fa temps, però crec que qualsevol canvi s’hauria de fer amb el màxim de bon tracte i pensant en conservar pel barri el servei i els llocs de treball de les persones que s’hi guanyen la vida. Els propietaris del Centre hem diuen que, a hores d’ara, ningú s’ha posat en contacte amb ells oficialment. No anem be. Amb una mica d’imaginació no veig cap contradicció en la coexistència de la venda de plantes amb un jardí obert al públic. De ben segur que en moltes ciutats europees en podem trobar exemples.