Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

29.11.20

Comerç negre o comerç de tots colors. Conversa amb en Ramón Hernando, xarcuter del Farró

Escric això la tarda del Black Friday i plou a bots i barrals. Abans els botiguers deien carrers mullats calaixos buits. Avui aquesta dita és una veritat a mitges. Ben calentons, des de casa, tocant unes quantes tecles, ara mateix els consumidors poden estar omplint els calaixos de les grans companyies de e-comerç que ni paguen impostos al país, ni promouen el treball digne, ni respecten el medi ambient.  

Mentrestant les botigues de barri segueixen apujant la persiana cada dia, amb la il·lusió d’aportar benestar i servei als seus clients. I això que aquest any ho tenim pitjor que mai. He parlat d’aquest tema amb en Ramón Hernando, xarcuter del Farró i que és el president de la incipient Associació de Comerciants del Barri del Farró.

 

En Ramón Hernando a la seva botiga del carrer Balmes


FF.- Una de les coses que m’agrada de les botigues del Farró és que n’hi ha de noves però també n’hi ha un bon grapat que venen de lluny. La teva botiga, per exemple fa molts anys que és al barri.

 

RH.- I tant!. La història de la botiga és una mica la història de la meva família. El meu avi ja tenia una botiga de queviures al poble, cap allà al 1924. Quan va venir la guerra li van prendre la botiga i el camió que tenia per repartir i el van ficar a la presó. El meu pare, sense res, se’n va anar a Madrid i d’allà va venir a Barcelona. Es va posar a treballar com a aprenent a Can Barbany i allí va poder aprendre l’ofici d’uns dels millors mestres del moment, en Josep Barbany i la Margarita March. Allí va conèixer a la meva mare, es van casar i van posar una parada al Ninot i l’any 1964, l’any que jo vaig néixer, van muntar una cansaladeria amb obrador. Aquí, a Balmés 296.

 

La xarcuteria Hernando a mitjans dels anys seixanta


FF._ Llavors ja feien producció pròpia?

 

RH._ Des de sempre que fem l’embotit com la botifarra blanca, la negra, botifarra d’ou, catalana i també tots els elaborats en cru del porc. La meva mare, la Glòria atenia al públic i el meu pare, que també es deia Ramón, treballava a l’obrador. Jo em vaig incorporar el 1986, quan tenia 22 anys, i fins avui.

 

FF._ Així que has pogut veure com ha canviat el comerç local en aquesta anys. 
 

RH._ Només cal veure la quantitat de botigues tancades que hi ha. Ja abans de la pandèmia la situació no era gaire bona. Portem anys reestructurant-nos i reinventant-nos. La irrupció del e-comerç ens ha fet córrer, però hi ha sectors que ni corrent poden fer res contra Amazon.

 

FF._ I això afecta a tots els establiments per igual?

 

RH._ Es mantenen millor les tendes de productes de primera necessitat, les que donen un tracte i un servei més personalitzat, les que reparteixen a casa. La gent aprecia les botigues que ofereixen una qualitat diferenciada d’allò que ofereixen les grans cadenes, tant si són de e-comerç o tipus centre comercial.

 

FF._ I a tot això ara hi hem d’afegir la crisi de la pandèmia

 

RH._ Insisteixo en que abans ja no hi havia un bon caldo de cultiu per ser emprenedor. Ara els que han patit més, és clar, han estat els que han estat obligats a tancar i no han pogut oferir els seus serveis. L’hoteleria, la restauració, els centres d’extra-escolars han estat molt temps sense ingressos. Hi ha molts comerços en situació límit. A més a més els bancs i la pròpia administració van tard per tot.

 

FF._ Ara ve Nadal. Això potser pot millorar la situació.

 

RH._ Tenim moltes esperances de que sigui així encara que molt probablement no serà un Nadal tant bo com el d’altres anys. Algunes botigues si juguen la continuïtat. Esperen que el Nadal els aporti els recursos que no han pogut generar i també tornar a sentir-se necessaris, útils. Saber que el que ofereixen amb tanta il·lusió té un “feedback” per part de la clientela. Això moltes vegades val més que els diners.

 

FF._ I heu preparat  alguna campanya especial? 

 

RH._ S’estan repartint uns arbres de Nadal perquè tots tinguem la mateixa decoració. És un disseny molt bonic que han fet unes col·laboradores. D’altra banda l’ajuntament està fent publicitat per potenciar la compra al barri, encara que no tota la que voldríem.

 

FF._ Al final la decisió està en mans de cadascú de nosaltres, en mans del veïnat. 

 

RH:_ Els demanaríem que consumeixin al barri per aixecar l’economia de proximitat. Segur que molts descobririen que no els cal anar lluny per trobar qualitat, bons preus i varietat per a tots els gustos. Moltes de les meves clientes s’han sorprès dels millors preus que ofereixo. De vegades posem l’etiqueta de “car” o “barato” o “això no ho tenen” i obrim l’ordenador pensant que les botigues del barri són cares i no és així.

 

FF._ Ai, l’ordenador! Un rival totpoderós.  

 

RH._ Però en realitat hi ha moltes coses que el comerç tradicional sempre farà millor. El tracte personal, la relació directa amb el client. A més a més ofereix llocs de treball de major qualitat que un distribuïdor de Internet. Normalment els llocs de treball són estables. Els professionals aporten un gran valor afegit al producte. Les botigues són una baula més en la cadena de socialització que necessita un barri per ser realment un lloc agradable pel veïnat.

 

FF._ Es veritat. Crec que cada vegada hi ha més gent conscienciada de que quan compres alguna cosa has de tenir en compte en quines condicions treballa la gent que ha fet aquell producte, els que el venen, els que te’l porten.

 

RH:_ També estem cada vegada més compromesos amb el producte de proximitat i amb el respecte al medi ambient. El petit comerç pot contribuir a no seguir augmentant la petjada ecològica: reduir i reciclar, estalviar en el consum, generar menys residus, menys desplaçaments de productes i de persones.

 

FF._ Però Internet ha arribat per quedar-se. Creus que també us pot ajudar d’alguna manera?

 

RH._ Si, indubtablement. No podem anar contra corrent. Internet és una finestra magnífica per donar a conèixer els nostres productes i arribar a tothom. També als més joves, que tenen menys temps. Hem d’utilitzar totes les eines al nostre abast per adaptar-nos a l’actualitat. A la meva botiga és el que fem: compaginar la tradició amb la modernitat.

 

FF._ Tots ens hem d’anar adaptant, però conservant allò que ens fa més humans. 

 

RH._ Jo voldria animar a tot el veïnat del Farró a “fer barri”;  a que ens coneguin. També voldria animar als comerciants a crear un teixit sòlid. Tot i que aquest moment és molt complicat espero que al menys hagi servit per veure les avantatges que té el comerç de proximitat. Junts som més forts i ens podem donar suport els uns als altres. Durant les restriccions hem viscut moments molt entranyables entre clients i botiguers.


Un carrer sense botigues és un carrer sense vida.

 

Bona feina! Desitjo que els vagi molt bé. Ho desitjo egoistament, perquè no m’agradaria viure en un barri desert, recorregut només per repartidors mal pagats  i amb les voreres inundades de plàstics i cartrons.

 

Consumir responsablement vol dir comprar menys, comprar millor i comprar a prop. Hi ha diamants de sang, però també hi ha samarretes de sang. Podem optar per un comerç negre, però també podem escollir un comerç de colors: del color de l’ecologia, dels drets laborals, dels drets del consumidor, de la ciutat més humana.

 

Segueix plovent, però em sembla que m’animo a posar-me les botes i la boina, agafo el paraigües i me’n vaig a donar una volta pel barri. A veure que trobo per Nadal!

 

 

 

 

15.11.20

La casa Tàpies

La façana de la casa del carrer Saragossa 57, entre Guillem Tell i Matilde Díez, sorprèn als qui hi passen per davant potser sense saber que es tracta de la casa-taller del farronenc més universal, l’Antoni Tàpies.

  

 La façana de la Casa Tàpies poc després de la seva construcció. Foto. Català i Roca[1]

 

Al 1960 Tàpies començava a ser un pintor reconegut. Uns quants anys abans havia tornat de París, s’havia casat amb Teresa Barba i la parella se’n havia anat a viure al carrer Sant Elies. Feia poc que el pintor havia conegut a la marxant Martha Jackson, que li va organitzar una exposició a Nova York i el va donar a conèixer als Estats Units, i també al crític francès Michel Tapié, gràcies al qual va exposar a la Galeria Stadler de París. El 1955 va ser premiat a la III Biennal Hispanoamericana a Barcelona.

 

La Teresa Barba havia heretat part d’una torreta d’una sola planta amb un petit jardí, que havia estat dels seus avis. El mateix Tàpies ho explica així a les seves memòries:

 

“La Teresa tenia de la seva família part d’un petit terreny al carrer de Saragossa i vam pensar que era un barri ideal per a nosaltres. [2]

 

Efectivament, Tàpies feia temps que estava vinculat al barri. Des del seu pis del carrer Sant Elies participava en les trobades del grup Dau al Set[3] als voltants de la Plaça Molina i era un client habitual del Cristal-Ciy.[4]. Així que el pintor continua: 

 

“Decidírem encarregar la nova casa a l’arquitecte J. A Coderch, que ens semblà que podria copsar les nostres necessitats, tant les materials com les que exigia el nostre temperament, que s’inclinava per la sobrietat i la calma necessària.[5]

 

S’ha especulat molt sobre el perquè Tàpies es decideix per Coderch per encarregar-li la seva casa. El que avui és un reconegudíssim arquitecte es trobava llavors en un moment inicial de la seva carrera i no formava part del entorn cultural de Tàpies[6]

 

Fos com fos, Tàpies i Coderch es van entendre de seguida. Un cert gust per l’austeritat, els materials senzills i les formes humils els van posar ràpidament d’acord, de manera que al 1963 la casa ja estava enllestida.  En la seva pàgina personal J.A. Coderch en parla així:

 

“Es una vivienda concentrada en espacios interiores de acuerdo con las necesidades del pintor Antonio Tapies, que con su encargo y su generosa ayuda nos permitió salir de la situación en que estábamos en aquellos momentos. Nos encontrábamos entonces sin trabajo y fue él quien inició nuestra recuperación profesional”[7]

 

El fet de ser una casa urbana, entre mitgeres, construïda en un solar llarg i estret, li dona un caràcter particular no gaire comú en l’obra de Coderch, un arquitecte paradoxal que partint de la reivindicació de la tradició i de la cultura popular acabà sent dels primers que desprès de la guerra torna a acostar-se a la modernitat i l’abstracció que havien estat representades pel GATPAC.


 

Un dels primers esbosos de Coderch per la Casa Tàpies. Arxiu Coderch.

 


Secció longitudinal de la casa segons el projecte signat per J.A. Coderch. Arxiu Coderch. 

 

L’estructura de la Casa Tàpies és metàl·lica i es va deixar vista i pintada de color blanc, Els murs interiors són de maó vist.

 

A la plata baixa  hi ha l’entrada, el garatge, l’habitatge del porter i al fons el taller del pintor que és de doble alçada i reb la llum de dos lucernaris de plàstic, situats al sostre i protegits des de dins per un sostre de lames orientables de fusta blanca.


El taller del pintor i les escales d'accés a l'habitatge

 

Els dos primers pisos estan destinats a l’habitatge del pintor i de la seva família. Contenen elements i peces emblemàtiques del disseny de l'época que creen un ambient modern, seré i acollidor. 


Sala d'estar del segon pis

 

Un dels aspectes més particulars de la casa és que a la tercera planta hi ha una terrassa coberta, com un hivernacle, que aïlla i crea com un coixí d’aire entre l’habitatge a la biblioteca.

 

La quarta planta és un cos separat, endarrerit respecte a la alineació del carrer i respecte a la façana posterior, on es troba una amplia biblioteca – despatx centrada per la llar de foc.

 

La biblioteca -  despatx

 

L’aspecte més polèmic va ser, i potser encara continua sent, la façana: una façana inexpugnable que tanca l’edifici cap al seu interior. Resolta de manera uniforme amb un tancament fix de persianes Llambí de fusta blanca i plaques de fibrociment, acaba amb una gran porta de fusta pintada de color marro fosc, que dona accés al garatge.


La façana posterior de a casa

 

En aquesta façana, igual que a la posterior i al tancament superior del pati, Coderch aplica la troballa que ja havia utilitzat a la casa de la Barceloneta (1951) i que repetirà sovint: controlar la llum a partir d’un sistema de persianes articulades per crear una atmosfera de llum i ombra. Aquesta solució recull la tradició mediterrània dels umbracles que deixen passar el corrent d’aire, tamisant i controlant la llum.


Tancament del pati de la planta baixa

Perez Mañosas apunta que aquestes persianes poden ser llegides com a gelosies, paraula que en català té dos sentits: l’enreixat de llistons que es posa a una finestra, darrere el qual hom pot veure sense ésser vist i també el sentiment de recel cap als altres per por de no ser preferits. Aquest autor es pregunta fins a quin punt el fet de viure en una casa tancada per gelosies pot influir en l’actitud de les persones que hi viuen.


Sigui com sigui, aquesta casa reclosa respira serenitat, harmonia i un recolliment interior que no és gens estrany al capteniment distanciat i discret amb que l’Antoni Tàpies i la seva família han viscut al barri del Farró.


Antoni Tàpies treballant al taller de casa seva. Font de la foto Hoyesarte

 

 

 

 

 

 

 



[1] Excepte en les que es diu el contrari les fotografies que utilitzo son les del reportatge realitzat pel fotograf F. Català i Roca per encarrec de J.A. Coderch l'any 1962. Fons Fotogràfic F. Català i Roca. Arxiu Històric del COAC

 

[2] TÀPIES, A., 1971, Memoria personal. Fragment per a una autobiorafia, Fundació Antoni Tàpies, Barcelona.

 

[3] Sobre aquest grup capitanejat per Joan Brossa, gran amic de Tàpies, i la seva vinculació amb el barri vegeu GINJAUME, F., 2015, Dau al Set, Coses del Farró, nº 4, Tardor, pag. 31

 

[4] Per més información sobre aquest emblemàtic bar que va ser seu de tertúlies i trobades literàries podeu veure: ARISA, P., 2019, El bar-llibreria Cristal City, cau de tertúlies literaries, Coses del Farró, nº 11, Sant Jordi, pag. 12

 

[5]  TÀPIES, A. 1971, ob.cit.

 

[6] Sembla ser que Rafael Santos Torroella, crític d’art i impulsor de publiacions culturals, va organitzar un dinar a la seva casa del carrer Muntaner, al davant de la plaça Adriano, per presentar  Coderch a Tàpies. Dec aquesta informació i altres a la tesi de PÉREZ MAÑOSAS, A., 2016, Mitad fábrica mitad convento: la casa Tàpies, Tesi, UPC, Departament de Projectes Arquitectònics (consulta 11-11-2020)

 

[7] CODERCH, J.A. Pagina Personal,  (consulta 20-10-2020) 


 

31.10.20

Testimonis: Jofre Jové, tota una vida al Farró

Vaig conèixer en Jofre Jové fent cua a cal Hernando. Vam encetar cordialment la conversa i al cap de no res ja m'estava explicant que té 89 anys i que ha viscut praticament tota a vida al Farró. 

Fa molt goig sentir-lo parlar de les entremaliadures que feien els nens que jugaven pels carrers, entre les tapies florides de les torres, de la tranquil.litat que es respirava, de les botigues de tota la vida que hi havia. Els ulls se li enriolen al recordar com a la cantonada Guillem Tell amb Saragossa, molt a prop de casa seva, el tranvia havia d'alentir la marxa per agafar el revolt i els vailets aprofitaven per enfilar-se a la plataforma del darrera, amb gran enuig del cobrador.

Ell mateix em va explicar que fa 4 anys els de Barcelona TV el van gravar per un programa i aquí el teniu explicant els seus records. Feu clic aquí per veure el vídeo i no us perdeu com continua aquesta història.




16.10.20

1920 - Adobant les felipes. El carrer del Carril entre Madrazo i Molina

 Les mil paraules: 

Col.lecció de fotografies antigues del Farró


Un matí qualsevol de l’estiu del 1920 uns treballadors han baixat a les vies del ferrocarril de Sarríà, molt a prop del pont que les creua a l’alçada de carrer Madrazo, per reparar alguna cosa de les felipes i els raïls. A poc a poc una tartana acaba de travessar el pont i segueix el seu camí cap al carrer Balmes[1]

 

No sabem on devia enfilar-se el fotògraf per aconseguir una panoràmica tan amplia que abasta des del pont del carrer Madrazo fins al cim del turó de Monteroles, mostrant- nos  el que aleshores en deien carrer del Carril, que deixa a banda dreta el barri del Farró i a l’esquerra el barri de Galvany.

 

A totes les ciutats del món el disseny de les xarxes de ferrocarril estructura la forma de la ciutat i el cas del Ferrocarril de Sarrià n’és un exemple molt clar. De fet, quan va ser projectat el seu recorregut va engolir edificis i carrers sense pensar en el futur, però la necessitat de donar accés a les cases que havien quedat donant a la via va fer que es deixessin uns corredors laterals, elevats al nivell de les cases, dels que la gent en va dir carrer del Carril. Anys després, un cop soterrades les vies, el seu traçat s’hauria de convertir en una de les principals vies urbanes, la Via Augusta[2]

 

Però al 1920 falten encara 5 anys perquè s’aprovi el projecte d’urbanització del carrer y encara uns quants més perquè s’iniciï el projecte de soterrament de les vies que donarà pas definitivament a la Via Augusta tal com avui la coneixem

 

 

 

Però tornem a la imatge que ens mostra la fotografia. La història del pont que creua les vies sobre el carrer Madrazo és ben curiosa i ens l’explica Francesc Carreras Candi[3].  Un cop establert el traçat del ferrocarril, ja al 1877 l’ajuntament havia estudiat la possibilitat de construir un pont sobre el carrer Sant Eusebi o sobre el carrer Progrés -que així es deia llavors l’actual Madrazo- que facilités la comunicació entre  les recents urbanitzacions de Can Regàs i les de Lladó[4]. Al 1884 s’instrueix un expedient per la construcció del pont sobre el carrer Progrés. Però aixó de la manca de recursos públics es veu que ve de lluny i  l’ajuntament no té diners per finançar aquesta obra, així que l’any següent compra per 1.500 pts. un pont de ferro que la Companya del Ferrocarril de Sarrià havia retirat del carrer Consell de Cent i obre una subscripció popular per obtenir recursos suficients per col·locar-lo al carrer Progrés. Així finalment, el 13 d’abril del 1887 i gràcies un cop més a les aportacions del veïns, es col·locaven les baranes del pont i els veïns del Farró podien comunicar-se fàcilment amb els del barris de Lladó i Galvany, salvant la rasa de les vies.

 

Si observem a la fotografia la banda dreta del carrer del Carril, la banda del Farró, veurem que és la més frondosa en vegetació, suggerint una urbanització de més baixa intensitat que la del barri de Galvany a la banda esquerra. 

 

Les parcel·les que veiem a la banda del Farró corresponen a l’antic Camp de les Figueres. Era una peça de terra pertanyent a la finca de Can Regàs, que va ser urbanitzada a partir del 1867  seguint un pla promogut per Francesca d’Orteu, vídua de l’antic propietari, en Baltassar d’ Espanya (Podeu veure Matilde Díez 1: L'antic carrer del Sol i la urbanització de Can Regàs). Aquestes parcel.les tenen l’entrada principal pel carrer Saragossa, per damunt de Madrazo i els darreres donen a les vies. 

 

Les tres primeres, perfectament delimitades i vallades, estan encara per edificar i plenes de rastres de la vegetació original del Camp de les Figueres.  A la quarta hi trobem la Vil.la Urània, on viu l’astrònom Josep Comas i Solà, director del Observatori Fabra.  L’esponerós arbre del jardí del darrera de la casa no ens deixa veure be el terrat on Comes té instal·lat el seu observatori particular.  Tampoc veiem la cinquena parcel·la que correspondria al numero 31 del carrer Saragossa on hi ha la casa del Lleó[5], la que va ser sacrificada per construir el flamant edifici que acull el Centre Cívic[6].

 

Més amunt, darrera els arbres, l’alineació d’unes façanes orientades a SE, avui completament desaparegudes, ens fa intuir el pas del carrer Sant Eusebi en la seva arribada al carrer del Carril. El carrer Sant Eusebi, que és dels pocs que han conservat el seu nom original[7],  havia estat obert a partir del 1857 i anava des de l’antic camí de Barcelona a la Bonanova  -actual carrer Alfons XII- fins a la riera de Cassoles.

 

Si observeu aquest mapa que també és del 1920 veureu que la confluència entre el carrer del Carril, Sant Eusebi i el carrer Líncoln, que a les hores es deia carrer d’España, deixa un espai que entre el 1914 i el 1948 va ser reconegut com a plaça, primer amb el nom de plaça d’Espanya i desprès com a plaça Lincoln[8].



Seguint la fotografia vies amunt, després del carrer Sant Eusebi veiem una zona sense edificar i amb molta vegetació. Com podeu veure al mapa, aquest espai era especialment conflictiu pel fet de coincidir-hi el pas de les vies i el de la riera de Sant Gervasi i per aixó devia quedar sense construir fins que, més tard, passà a formar part de la Plaça Molina.  

                              

Passada aquesta àrea arbrada arribem a la plaça Molina on podem veure l’exterior de l’estació de Sant Gervasi, que estava en funcionament des del 1863[9].

 

L'estacio de Sant Gervasi a nivell de les vies 1920
Arxiu del Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.


Tancant l’horitzó el Turó de Monteroles o Turó de Sant Gil és un espai verd amb alguna torre de grans dimensions, que es perfila per davant de la Serra Collserola.

 

Tornem ara al pont sobre les vies i observem la part esquerra de la fotografia, la banda de Galvany.

 

Al costat del carrer del Carril veiem un conjunt de cases baixes, les típiques casetes de planta i pis de Sant Gervasi, que avui han estat totalment substituïdes. Més endarrere apareixen uns edificis de més alçada que ens fan intuir el pas del carrer Balmes, amb edificacions ja fins al l’alçada de Guillem Tell. En aquesta zona hem pogut identificar dos dels edificis que avui encara hi son.

 

A primer terme, tocant gairebé al marge de la fotografia, un gran edifici de tres cossos rematat amb una torratxa de dos pisos, a la façana de la qual veiem un gran rellotge. Correspon a l’edifici del carrer Balmes on avui hi ha la Clínica del Pilar i on el 1894 les Germanes de la Caritat de Santa Anna havien obert una casa de salut mental pels malalts de les famílies de la burgesia[10]

 

 La Clinica del Pilar a Balmes 273


Seguint la línia del carrer cap a la dreta veiem una casa de pisos modernista, de façana estreta, amb dos balcons per pis, que podem identificar amb la que encara hi ha a Balmes 283. 

 

            Edifici modernista a Balmes 283


I res més. Una mirada al paisatge actual de la zona no permet identificar cap més edifici. Tot s'ha transformat profundament.

 

De fet, quan aquest treballadors de la Companya del Ferrocarril van baixar a adobar les vies un matí del 1920, el carrer del Carril tenia els dies comptats. El 1925 ja es va aprovar un projecte de conversió de la via del ferrocarril de Sarrià en carrer i a partir del 1928 s’inicià el soterrament de les vies que donarà pas el 1931 al naixement de la Via Augusta.[11] La ciutat es dibuixa, s’esborra i es redibuixa a gran velocitat.



  Cantonada Madrazo amb Via Augusta, amb l'edifici del Centre Cívic Vil.la Urania al fons.

 

 24-03-21 Més informació sobre aquesta fotografia


Treballant en la Petita Història de la Vil·la Urània he trobat que al llibre on l'Amèlia Sala, vídua de Josep Comas i Solà, va recollir documents i records, hi surt la nostra foto acompanyada d'aquesta infografia.



Aixó em fa pensar que l'origen de la fotografia debia ser un projecte de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya per explicar a propietaris i veïns el futur soterrament de les vies. Això justifica que es prenguessin la molestia de fer una fotografia amb un punt de vista tan elevat. 


La data de la fotografia, que és del 1920, ens parlaria de l'antelació amb que es va preparar l'operació ja que el projecte de soterrament de la via del ferrocarril de Sarrià en el tram que va de l’Avinguda Alfons XII, l’actual Diagonal, a Sarrià no s'aprova fins al 1925 i l'expropiació de la part posterior de la Vil·la Urània és del 1928.





 



[1] La fotografia és d’autor desconegut. Procedeix de l’arxiu de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC)  i ha estat publicada a El Jardí de Sant Gervasi

 

[2] El traçat definitiu del ferrocarril de Sarrià pujant pel futur carrer Balmes va ser projectat amb la col·laboració del mateix I. Cerdà  i aprovat el 1861. ALCAIDE, R., 2005,  El ferrocarril como elemento estructurador de la morfología urbana: el caso de Barcelona 1848-1900, Scripta Nova, Revista electrónica de Geografía i Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol.IX, núm. 194 (65). 

 

[3] CARRERAS CANDI, F., 1916, Geografia General de Catalunya, La ciutat de Barcelona, Establiment Editorial d’Abal Martín, Barcelona, pàg. 1007, nota 2658. Carreras Candi va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona del 1891 al 1922, així que quan es va fer la fotografia que comentem només feia quatre anys que havia publicar el volum sobre Barcelona gracies a un intens i llarg treball de recerca sobre documents guardats a l’ajuntament del qual encara era regidor.

 

[4] Recordem que l’estació de Sant Gervasi a la Plaça Molina s’havia inaugurat el 1863

 

[5] Aquest edifici fou adquirit per l’Ajuntament de Barcelona l’any 2008 i al 2012 es va enderrocar per construir l’edifici modern que acull el Centre Cívic Vil.la Urania. ARISA, J., 2014, El carrer Saragossa, Coses del Farró, nº 1, pàg.30 LINK

 

[6] Per la documentació que es conserva de la Vil.la Urània sabem que el 1929 l’ajuntament va expropiar una part dels patis posteriors d’aquestes cases per tal d’ampliar la via i soterrar el ferrocarril. 

 

[7] Els canvis introduïts al nomenclàtor al 1907 després de l’agregació dels municipis del Pla a l’Ajuntament de Barcelona, van canviar molts noms de carrers, especialment de sants que es repetien en diferents municipis. – Per més informació vegeu el post Pàdua o Buriana i altres delícies del nomenclàtor del 1907. De Sant Eusebi no n’hi devia haver cap altra i així es va quedar.

 

[9] L’estació de Sant Gervasi va ser construïda a l’extrem de la finca de Can Regàs, molt a prop de la cruïlla entre Guillem Tell i l’antic camí de Barcelona a la Bovanova, avui carrer Alfons XII, que aleshores es deia calle del Colegio perquè donava accés al Col·legi d’En Carreres, un centre educatiu de gran prestigi del que havia estat director el pedagog Carles Carreras i d’Urrutia  (1807-1873). Hi anaven a fer la primària i el batxillerat, en règim d’internat, els fills de moltes famílies burgeses de tot Espanya, alguns procedents de les Antilles. La importància d’aquest col·legi era tal que es diu que l’emplaçament de l’estació va tenir en compte la necessitat de donar-hi accés.

 

[10] Llavors l’adreça de la Institució era carrer Orteu, 41

 

[11] PORTAVELLA, J., 2010, Els carrers de Barcelona. Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, Barcelona. pag. 42

 

20.9.20

Pàdua o Burriana i altres delícies del nomenclator del 1907

Us agradaria que el carrer Pàdua es digues carrer Burriana? Segurament que no, oi?. Doncs al 1907 va venir d’un pèl. Ara us ho explico.

 

El que avui coneixem com a carrer Pàdua es va urbanitzar al llarg de la segona meitat del S. XIX en els terrenys de quatre finques diferents: la de Can Tut, de la família Buscarons, que arribava fins a la riera de Sant Gervasi a prop d’on avui hi ha el carrer Balmes; la d’en Joaquim Farret i Mandri, del carrer Saragossa enllà; i les de Ferran Puig i Can Bori, ja més enllà del que avui és la Ronda General Mitre[1]

 

Al carrer així nascut l’ajuntament de Sant Gervasi li va posar per nom Sant Antoni de Pàdua. 


Una imatge de la festa dels 600 al carrer Pàdua durant la Festa Major del Farró 


Poc després de  l’annexió dels municipis del Pla que es produí a finals del S. XIX[2], l’ajuntament d’aquesta nova “gran Barcelona” es troba amb un problema: molts del noms dels carrers, especialment aquells que porten l’advocació d’un sant popular – Josep, Joan, Maria – estaven repetits. L’expedient que recull la documentació d’aquest tema[3] incorpora un document titulat “Relación de los nombres de las calles que existen repartidas entre las poblaciones del llano agregadadas a la capital” que és d’una senzillesa entendridora. 

 

Hi trobem un “quadernillo” de fulls quadriculats on el funcionari ha anat anotant a llapis el nom del carrer i el municipi al que pertany, cosa que li permet identificar, agrupar i  quantificar les repeticions. El nom més repetit és el de carrer Sant Josep  que surt nou vegades. De carrers del Sol, n’hi havia quatre; un a Gracia, un a Sant Martí, un a Sant Andreu i el de Sant Gervasi[4].

 

No feia gaire que l’Ajuntament de Barcelona havia afrontat el repte de batejar els nous carrers creats per l’Eixample encarregant una ponència a l’historiador i polític Victor Balaguer[5] que, seguint la inspiració de la historiografia romàntica, va centrar la seva proposta en rescatar de l’oblit noms referents a les grans gestes i institucions de la història del país.

 

A l’expedient abans citat es diu que per donar nom als carrers que el perdin per evitar repeticions es seguiran els mateixos criteris que s’han utilitzat a l’Eixample i que es relacionen detalladament.

 

El primer d’aquests criteris fa referencia a noms de  pobles de Catalunya. Com a exemple en tenim al barri el carrer Vallirana, nom que es va posar al antic carrer La Creu; Puig-reig que va substituir a l’antic carrer de Santa Teresa; La Gleva a l’antic carrer de La Mercé; Francolí a l’antic carrer del Camp; i Molins de Rei que va substituir al tram del actual carrer dels Madrazo, que anava de la Riera de Cassoles al carrer Aribau i que abans del 1907 es deia carrer Colón.

 

El segon criteri seria el d’usar noms de pobles, ciutats i regions espanyoles i europees. Així al Farró es va posar el nom de la ciutat de Saragossa a l’antic carrer Sant Felip i de  Septimània a l’antic Carrer de l’Alegria. 

 

Segueix la voluntat d’honorar personalitats il·lustres nascudes o que haguessin viscut als pobles agregats, especialment si feia poc que havien mort i eren de ideologia progressista i republicana. 

 

Aquesta categoria al nostre barri està molt ben representada per personatges com Joan Mañé i Flaquer (1823-1901), periodista de gran prestigi que havia estat director del Diari de Barcelona fins a la seva mort i estava molt vinculat a l’Antoni Brusi. Un altre exemple és el cas de l’antic carrer Sant Josep  que va ser canviat pel de Guillem Tell, no per l’heroi suís com pensa molta gent, sinó per Guillem August Tell i Lafont (1861-1929), advocat, notari i poeta que havia viscut a Sant Gervasi i va ser anomenat  mestre en Gai Saber als Jocs Florals del 1900[6]. Probablement aquest éxit va influir en que sigui un dels pocs que va donar nom a un carrer abans de morir. 

 

Seguint aquest criteri també se li va posar el nom de Matilde Díez (1818-1883) a l’antic carrer del Sol: aquesta famosíssima actriu del romanticisme, com vam veure a la sèrie de post que li vam dedicar, havia tingut casa al Putxet. Un altre exemple és Manuel Angelon (1831-1889) periodista, escriptor i dramaturg republicà que es considera un dels fundadors del teatre català modern, que havia viscut a Sant Gervasi, a prop del passeig de La Bonanova, i que va passar a donar nom a l’antic carrer Sant Francesc.

 

S’afegeix també la categoria més genèrica d’ ”altres personalitats del món cultural”, com és ara al nostre barri Jules Verne, que dona nom a l’antic carrer Ample;  la de personalitats amb regust republicà o liberal com Antonio Ríos Rosas (1812-1873), jurista i polític liberal que va donar nom al antic carrer  de La Salut i i la de Lincoln que va substituir al nom d’España, pel propietari de Can Regàs.

 

Finalment la relació acaba amb el criteri d’utilitzar noms vinculats al moviment obrer i d’aquests no n’he trobat cap rastre als nostre barri. Sant Gervasi no deixa de ser un barri molt senyor.

 

El Decret del canvi de noms va ser publicat el 5 de setembre del 1907 i va afectar a un conjunt de més de 400 carrers de la nova Barcelona[7]. En conjunt en resultà una certa laïcització del nomenclàtor i l’aparició de molts escriptors, artistes, polítics i intel·lectuals d’esperit progressista, i això no només perquè els noms dels sants eren els més repetits, sinó també perquè aquesta llista va ser feta en un període -entre 1903 i 1915-, durant el que l’ajuntament de Barcelona tenia una amplia majoria de consellers republicans.

 

Posteriorment els canvis de noms introduïts per les dictadures en sentit invers es van fixar sobre tot en els carrers del centre i els carrers amb noms més emblemàtics, respectant per ignorància o/i oblit molts dels noms dels petits carrers del municipis agregats. El cas més famós és el d’Abdó Terrades (1812-1856) pioner del republicanisme federal, autor de la lletra de l’himne republicà “Lo poble vol ser rei”, que segueix donant nom a un petit carrer de Gràcia sense que cap dictador es recordés mai de destronar-lo.

 

Però tornem a la qüestió de Burriana i el carrer Pàdua. Al mateix expedient del Arxiu Municipal Contemporani[8] es guarda una instancia adreçada al “M.Y. Presidente de la Comisión de Fomento del Exmo. Ayuntamiento de Barcelona” i datada del 23 de juliol del 1907.

 

I diu així:

 

“Los abajo firmantes, vecinos y propietarios de las fincas enclavadas en la calle San Antonio de Padua del expueblo de Sn Gervasio de Cassoles, con todo el respeto a S.S. exponen[9]:

 

                                    Que enterados por medio de la prensa del cambio de nombres de calles que tiene ocupada a esa Honorable Comisión de la que es S.S. tan digno presidente resulta sustituirse la de Sn Antonio de Padua por BURRIANA y como quiera que este cambio no es del gusto de la casi totalidad de los vecinos y propietarios de la referida calle (estos sin querer menospreciar en lo más mínimo la población que aquel nombre representa) a S.S. suplican:

 

                                    Que ha ser posible sea sustituido por uno de los siguientes: VICTOR HUGO – VICTOR BALAGUER – LAMARTINE – CAMPOAMOR – ATLANTIDA – VICHY – PADUA – D’ELS SEGADORS – ARTUR OSONA.

 

                                    En la confianza de vernos complacidos por todo lo cual le damos las gracias anticipadas.

 

                                    Dios guarde a S.S. muchos años.”

 

Segueixen les signatures del 25 veïns i veïnes que van aconseguir que l’actual carrer Pàdua no es digués carrer Burriana. A mi, la veritat és que qualsevol dels noms que van proposar m’agrada més que Burriana. La Comissió va optar per Pàdua que resulta de treure el nom del sant i deixar el de la ciutat italiana.



 

Entre els firmants trobem els noms de coneguts propietaris de la zona com Eusebi Regàs, José Ballester i José Castañe. Publico les pàgines de signatures per si hi podeu trobar algun conegut o avantpassat i qui agrair la iniciativa.

 

 

 



[1] PORTAVELLA, J., 2010, Els carrers de Barcelona. Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, pag. 200

 

[2] Després de llargues deliberacions i tensions entre grups annexionistes i grups resistents, el primer Decret d’annexió, signat per la Reina Regent Maria Cristina el 20 d’abril del 1897, suposava l’agregació al terme de Barcelona de 6 municipis del Pla: Gracia, San Martí de Provençals, Sans, San Andreu del Palomar, San Gervasi de Cassoles y Les Corts. El 1904 es produiria l’annexió d’Horta i finalment, l’ 1 de gener del 1922 la de Sarrià.

 

[3] AMCBCN ,1907, Expediente relativo a la rectificación de nombre y numeración de varias calles de esta ciudad y pueblos agregados. nº 4299, registre 157

 

[4] Aquest carrer del Sol de Sant Gervasi, situat al Farró, anava del carrer Sant  Felip (Saragossa) a Sant Josep (Guillem Tell) i es el que, com vam veure en el Post Matilde Díez 1, va rebre el nom d’aquesta actriu.

 

[5] Victor Balaguer va rebre l’encàrrec de fer una proposta pels noms dels carrers nous el 25 d’octubre del 1863

[6] Dec aquesta pista al llibre FABRE, J. i HUERTAS, JMª, 1982, Carrers de Barcelona. Com han evolucionat els seus noms, Eshasa, Barcelona, pag.58

 

[7] FABRE, J. i HUERTAS, JMª,  1982, Ob. Cap. 3

 

[8] AMCBCN ,1907, Expediente relativo a la rectificación de nombre y numeración de varias calles de esta ciudad y pueblos agregados. nº 4299, registre 157

 

[9] Respecto la ortografia original del text.