Col.lecció de fotografies antigues del Farró
Col.laboració de Pep Arisa, coordinador de Coses del Farró
La casa del cònsul. Foto Arxiu Família Arisa
Dins d’una capsa, amb vells records i imatges familiars, hi vaig trobar aquesta fotografia que avui, gràcies a l’oportunitat que m’ofereix el nostre “Finestres del Farró”, porto a aquest nou espai d’imatges comentades.
Correspon a l’edifici que al barri es coneixia com la “Casa del Cònsol”. Efectivament era la residència que -des de finals del XIX i fins desprès de la guerra civil, el Cònsol General de Dinamarca a Barcelona, Halfdan Enberg -tot i que ell era súbdit noruec- tenia al nostre barri, concretament al número 31 del carrer Farró, just passat el carrer de La Gleva (el de Lincoln, com s’aprecia a la imatge, encara no estava obert fins aquest punt).
Situació de la “Casa del Cònsol” al carrer dels Santjoanistes 31, xamfrà amb el de La Gleva. Plànol Parcel·lari de l’Ajuntament de Barcelona, 1931. En color blau, podem veure la llera de la Riera de Sant Gervasi.
Sembla que aquesta casa s’enderrocà l’any 1940 coincidint amb l’obertura i prolongació del carrer, llavors anomenat dels Santjoanistes, fins al de Balmes.
La fotografia està feta, segurament, des del terrat de la casa número 8 del carrer de La Gleva (abans del 1907, de la Mercè). S’hi pot veure la casa-torre, de planta baixa, un primer pis i terrat, el portal d’entrada i un extrem del gran hort-jardí que l’envoltava. La foto podria ser feta els passats anys trenta. Si ens hi fixem, a baix a la dreta, s’hi aprecia la figura d’una persona feinejant per l’hort o jardí.
A finals del segle XIX, el cònsol Enberg havia comprar aquesta casa-torre, amb una gran finca, hort i jardí, a un matrimoni de Barcelona que “només” la tenien per passar-hi l’estiu... [1].
Permeteu-me un incís personal. Vers el 1855,vingué a viure al barri del Farró el primer membre de la meva família. Era Maria Closa i Codina procedent de Calaf a la comarca de l’Anoia. Inicialment, llogà una vivenda en un lloc, que no he sabut localitzar, del carrer Farró, proper a les anomenades “Cases d’en Farró”. L’any 1857, es casà amb Jaume Oliveras, un paleta de Gràcia. La parella degueren tenir alguns recursos doncs, l’any 1861, es van fer construir -i s’hi traslladaren a viure- una nova casa de planta baixa amb terrat, un pou, hort i pati al darrera, al número 26 (llavors el 16) del mateix carrer Farró, amb una porta d’accés, també, pel número 5 del carrer de La Gleva. Adquiriren, també, una parcel·la annexa -de forma triangular- entre el carrers de Farrò (que llavors girava, formant un angle de 45º, en direcció a Francolí-Sant Guillem en direcció a la Riera de Sant Gervasi) i l’actual carrer de La Gleva, amb accés pel números 1 i 3 d’aquest carrer. En aquest terreny, també amb un pou i un hort hi edificarem -per a llogar- un parell de casetes.
Aquestes, amb els seus horts, ocupaven la parcel·la de davant de la finca dels Enberg, davant per davant de la tanca que es veu a la fotografia.
El primer familiar que porta el meu cognom, Arisa, no apareix a l’arbre genealògic familiar fins el 1877, quan el gracienc Francesc Arisa va contreure matrimoni amb Maria Oliveras Closa, única filla de la matriarca. La sort o l’esforç els degué continuar sent favorable doncs, el 1890, al carrer de la Mercè (La Gleva) número 7 hi edificaren una nova casa de planta baixa i soterrani, amb un patí al darrera. Per tot això i pels comentaris que havia sentit a casa per part dels avis, oncles i pares, és evident que érem veïns dels Enberg amb els quals, tot i la distància social però especialment amb el seu personal de servei hi tinguérem sempre una bona relació. Recordo que explicaven que, amb aquest personal -com fan, encara ara, en molts llocs- intercanviaven excedents dels respectius horts o consells sobre el cultiu i cura del que hi plantaven.
Halfdan Enberg, va morir a Barcelona el setembre de 1946 [2].
L’any 1901 hi havia nascut, fruit del segon matrimoni d’Enberg amb la sueca Olga Wretman, una nena a la qual posaren el nom d’Adi. A mesura que es va anar fent gran els seus encants s’anaren destacant. Era una noia de molta presència, alta, rosa, d’ulls blaus, natural, cordial, desimbolta i amant dels viatges. Una escandinava culta i poliglota (parlava i escrivia, entre molts altres idiomes, el català i fins i tot, diuen, simpatitzava amb el catalanisme, tret ben curiós en una noia filla de diplomàtic i d’arrels nòrdiques).
Josep Pla, el tercer personatge d’aquesta història, era fill d’una família de petits propietaris rurals de l’Empordà. Escriptor precoç, debutà en revistes comarcals i com a periodista i corresponsal de diversos diaris d’aquí i de Madrid. Entre els anys 1919 i 1939, pràcticament, visqué sempre fora de Catalunya fent de corresponsal de premsa -escrivint, principalment, cròniques polítiques i alguna de cultural- des de França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, la Unió Soviètica, Madrid,...
El març de 1924, Pla deixa la corresponsalia de Berlin i es trasllada a Paris. Allà l’Adi -el pare de la qual l’ havia enviat a la Ciutat de la Llum per a estudiar música i cant- tenia un freqüent contacte i relació amb un nombrós grup de polítics, artistes i intel·lectuals catalans, molts dels quals s’havien tingut d’exiliar com a conseqüència del cop d’Estat d’en Primo de Rivera (de setembre de 1923). Aquesta colònia de catalans a Paris estava freqüentada també per en Josep Pla, quatre anys més gran que l’Adi que llavors en tenia 25. Sembla que Pla no era ni antirepublicà, ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic que buscava, des d’una òptica conservadora (tenia bona relació amb en Cambó i la gent de la Lliga), la modernització de l’estat. Ben aviat se’ls va veure, a l’Adi i en Josep, junts en animades i llargues converses. Era el començament del que, sens dubte, seria una intensa i sentimental relació.
La feina periodística de Pla -amb viatges a Suïssa i Anglaterra-, però, els tornà a separar. Des d’Anglaterra, Pla va escriure a l’Adi demanant-li d’estabilitzar les seves relacions. Pels voltants del Nadal de 1926,en Josep i l’Adi, es casen -sembla que pel civil- a Londres [3], tot i que mai ha aparegut cap document que ho acrediti. Malgrat els llargs anys de convivència, nomes es coneix una foto (que reproduïm) de tots dos junts.
Adi Enberg i Josep Pla, en una de les poques fotos on apareixen junts. Alguns diuen que correspon al dia del seu casament (Imatge reproduïda del “El Jardí de Sant Gervasi” nº 23)
Sembla que van tenir una filla no reconeguda per l'escriptor, Rose Enberg, a la qual Pla hauria enviat diners a Zuric durant anys [4].
Després d'un trencament, durant la República, van tornar a viure plegats a Madrid.
Tot i això la vida de la parella va transcórrer viatjant per tot Europa. Adi era una excel·lent companya d’en Josep que vivia uns anys d’una gran producció literària. Passaven part dels estius a la Costa Brava, en una casa que havien llogat a Calella de Palafrugell. Allà els agafà el Cop d’Estant d’en Franco amb alguns avisos directes, per part d’algun grup d’incontrolats, contra en Josep. La cosa es posà difícil i van baixar a la casa dels Enberg de Barcelona, on el cònsol els va preparar documentació per poder sortir d’Espanya en direcció a Gènova. Un cop desembarcats, al moll mateix, es van separar per sempre més...
Amb tot, exiliats tots dos, van treballar al servei de Cambó en favor de la causa franquista.
El 1939, en acabar la contesa, Pla es va retirar en una caseta al minúscul port de Fornells, al litoral de Begur. Adi va instal·lar-se al mateix poble de Begur, però la relació ja no es recompondria.
L’any 1951, Adi es tornà a casar amb el pintor mallorquí Joan Antoni Fuster Valiente, que morí tretze any després. Llavors, Adi retorna al seu enyorat Sant Gervasi i es trasllada a viure al carrer Santaló, prop de la Via Augusta. Al llarg de la dècada dels anys 70 continuà mantenint molt viva la flama de la curiositat intel·lectual, cartejant-se i reunint-se amb escriptors de l'anomenada “gauche divine” de Barcelona; no en va, durant anys havia estat una referència, poc convencional, entre la intel·lectualitat catalana.
Sembla que Adi va morir als vuitanta-set anys, el 1988, a la Clínica Plató de Sant Gervasi.
Josep Pla, després de la guerra, s’instal·là definitivament a Catalunya sense moure’s pràcticament de l’Empordà. En la seva llarga i intensa producció literària, dedicà algunes pàgines a parlar de Sant Gervasi.
Possiblement, durant els anys de relació amb Adi, freqüentava sovint la “Casa del Cònsol”, tot i que ell sempre parla de “la casa d’uns amics de Sant Gervasi”... És molt probable que, anant o tornant de la mateixa o buscant una certa intimitat fugint del massa formal i, segurament -per a unes ànimes lliures com les d’ells- claustrofòbic ambient familiar, la parella passegés pels carrers i places del nostre barri. Fins a la plaça dels Josepets i pel concorregut i comercial carrer Major de Gràcia, fins a la Rambla del Prat, amb el teatre del Bosc i els Jardins de La Fontana, ja de retorn cap a casa...
En Josep Pla en algun dels seus llibre, concretament a Barcelona (Papers d’un estudiant) [5]dedica tot un capítol a parlar de Sant Gervasi. Hi fa una bona descripció -molt en el seu estil un pel sorneguer- del paisatge i la gent de Sant Gervasi. En reproduïm un parell de fragments:
“Sant Gervasi és molt curiós. És un poble de torretes i casetes amb una porteta i unes finestretes i jardinets amb uns arbrets i teuladetes amb uns terradets i brolladorets amb peixets i dibuixets de pedretes i herbeta. En aquests jardinets, hi sol haver gallinetes amb pollastrets i de vegades amb un conillet que treu el morret. Hi ha convents de mongetes, clíniques amb malaltets, fabriquetes amb obrerets i algun arbret que treu un brotet. L’ús del diminutiu és obligat no pas perquè les monges, els brolladors i els malalts de Sant Gervasi siguin d’una altra mida més reduïda que els dels altres llocs, sinó perquè la vista, acostumada a les aparatositats de Barcelona, ens fa veure Sant Gervasi com un poble en miniatura...”
Veritablement sembla que en Pla, en aquest fragment, fa un veritable retrat del que podria ser el Farró d’aleshores.
Més endavant, al mateix capítol, torna a parlar -sense embuts- sobre com veu a la gent de Sant Gervasi:
“... Sant Gervasi, en canvi (ho compara amb la vil·la de Gràcia de la que recorda te una llarga tradició liberal i de lluites per la llibertat), fou un poble de carcamals, de prudents, de beats i de reservats. Poble primer d’estiuejants i desprès de petits rendistes retirats, amb aquelles rendes que insensiblement es van evaporant, no estigué mai per sorolls ni per atzagaiades, ni per “canas al aire”. Pau, pau i sempre pau....”
Josep Pla, morí al seu Mas Pla de Llofriu el 23 d’abril de 1981, precisament per Sant Jordi, el Dia del Llibre.
[1] Jesús Mestre, “Adi Enberg. Una noia noruega nascuda a Sant Gervasi”, El Jardí de Sant Gervasi, nº 23, novembre 2016, pàg. 18. Podeu també consultar el llibre de Cristina Badosa, “Josep Pla: biografia del solitari”, Edicions 62, Barcelona 1966.
[5] Josep Pla, 1956, “Barcelona (Papers d’un estudiant)", Obres completes V, Editorial Selecta, Barcelona, pàgs. 218 a 233.
