Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

21.11.17

Júlia Peraire, veïna del Farró

Al número 8 de la revista Coses del Farró és publica l'article Júlia Peraire, veïna del Farró, en el que es narra tot el que hem pogut saber sobre uns anys en que la model, amant i esposa de Ramon Casas va viure al carrer Saragossa 114.

En aquesta entrada de blog he col·leccionat totes les imatges que per motius d'espai no caben a la revista i que, donat el caràcter visual d'aquest tema, estem segurs que el lector apreciarà especialment.  Posats a fer, també hi he inclòs algunes informacions que amplien el que es diu a l'article. Podeu llegir l'article complert a la pàgina 21 de la revista.

La nostra veïna Júlia



Júlia vestida de Blanc, c. 1910, carbó i pastís 44 x 33 cm. Col. lecció Frank Daurel . Aravaca .
Imatge Procedent de Cercle del Liceu  (consulta 8-11-17)



De les mil cares de Júlia la que més m'agrada per il·lustrar aquest article és aquesta Júlia vestida de blanc, del 1910. Un noia jove, tal com devia ser la nostra veïna del Farró. Ni disfressada, ni erotitzada. Ni xulapa, ni deessa, ni novícia de Sant Benet. Sense joies ni pells. Una dona decidida i desimbolta. De mirada oberta a tot allò que la vida encara li ha d'oferir. Els cabells curts com a referencia a la seva modernitat i gosadia. El blanc que li dona ales i que ens recorda que tenia "l’elegància dels ocells".





Autoretrat 1910. Col. lecció Particuar
Imatge Procedent de Ramon Casas, pintor de la vida moderna (consulta 14-11-17)


El retrat que acompanya a aquesta Júlia és l'autoretrat que Ramón Casas es dibuixa en carbó sobre paper, també al 1910. Aquí veiem un home fet i diria que prou satisfet. En la plenitud del seu èxit. Potser un home que tem l'estancament i la monotonia. Lluny del jove creador de les grans obres de finals del S. XIX, del jove de Paris i del Quatre Gats. Una mirada que cerca a una Júlia que el pugui tornar a fer volar. 


La postal


Aquesta és la fotografia de la postal que ens va descobrir que Júlia el 17 de Juny del 1910 era veïna del Farró.






Al text hi diu (transcric de la mateixa manera que esta escrit) "Encara no marxem. Els neumatics arribaran aquesta tarda y demà a las 8 del matí sortirem cap a Buda-Pest que és mes lluny que de Barcelona a Madrid i com que las carreteres son molt pesades no podem fer mes de dos-cents Ks. per dia. Espero al arribar a Buda-Pest trobar noticies tebas. Escriu forsa que ja rebras les tebas cartas. Adeu fins a demà. Records y una abrasada del Raret."




Buscant, buscant he trobat aquesta escena automobilística dibuixada per Casas amb tinta i aquarel.la sobre una tarja postal del Gran Hotel Imperial de Dubrovnik, a Ragusa l'any 1910 (1).  En ella es veu a Ramon Casas, amb la seva inconfusible pipa, que busca el foral al pneumàtic, mentre que Charles Deering se'l mira astorat. Per la data i el lloc, és gairebé segur que aquesta imatge il·lustra la mateixa pana de la que Casas parla a la Júlia a la postal anterior. 


El primer cop que Júlia va fer de model




Reproducció del cartell del Sabó Fluid Gorgot que va ser la primera obra en la qual Cases te per model a la Júlia Peraire. 1905
Imatge Procedent de Cercle del Liceu  (consulta 8-11-17)



Veiem com Roger Bastida novel.la aquest moment a l'inici de la seva obra. "La mirada de la Sargantana"(2).

"Un cop acabada la sessió es va vestir i es van acomiadar fins a la propera. La Júlia es va posar l’abric mentre sortia per la porta. Va començar a baixar pel passeig de Gràcia amb tranquil·litat, caminant a poc a poc. Satisfeta. En realitat, no tenia cap raó per estar satisfeta, no havia fet res, cap esforç. Havia posat una estona, tot i que tampoc gaire; en un parell de sucades a la paleta i en poques passades per la tela, van enllestir. Però estava contenta. Va agafar el portamonedes amb força i va aixecar el cap per mirar les façanes de la banda del Llobregat. «En aquestes cases els deu tocar molt el sol, amb aquests finestrals». No havia vist la casa d’en Ramon, només el vestíbul i l’estudi. El vestíbul va semblar-li espectacular, tot i que no va dir res; es va limitar a entreobrir la boca en veure’n el sostre a través del vidre del portal. Hi havia poca gent al passeig. Una mainadera empenyia un cotxet i duia de la mà una nena vestida de farbalans. Un senyor tornava del seu despatx de la rambla de Catalunya amb el diari sota el braç. La Júlia es va veure, de reüll, reflectida en un dels aparadors del carrer. Va tornar enrere i s’hi va aturar. Portava el recollit tort, decantat cap a la dreta, i uns quants flocs de cabell li queien clatell avall; els va agafar i els va amagar dins de la trossa, mirant de pinçar-los amb una de les agulles: «Encara semblaràs una donota». Va esbufegar. No era capaç de redreçar el manyoc de cabells. Va parar de cop, no volia estar tocant-se el cap al mig d’aquell carrer. Va observar l’interior de l’aparador. Era una camiseria; al fons s’hi amuntegaven cilindres i més cilindres de cotó egipci, de seda i de piqué. Les joieries, les sastreries i les cases de moda properes a l’ajuntament havien començat a traslladar-se al passeig de Gràcia i a la rambla de Catalunya; exactament igual que tota la munió de senyors que en pocs anys s’havia mudat a l’Eixample amb els seus mobles de laca, les otomanes de vellut, les dutxes verticals i les minyones i els xofers."


La casa dels Casas Carbó al Passeig de Gràcia 96




Imatge de l'edifici construit per la familia Cases Carbó el 1899




Vestíbul de la casa

Retrats d'Emilia Huguet



Noia de París. Cap a 1888 -1890. MNAC
Imatge procedent de MNAC Col.lecció (consulta 8-11-2017)

Retrats de Júlia entre 1905 i 1908



Cartell Anunciant l'Enciclopèdia Universal Il·lustrada J. Calp 1906
Imatge Procedent de  Cercle del Liceu  (consulta 2017.11.08)



Retrat de Júlia 1907. Col. lecció Circulo Ecuestre
Imatge Procedent de Cercle del Liceu  (consulta 2017.11.08)




La Sargantain 1907. Col. lecció Cercle del Liceu
Imatge Procedent de Cercle del Liceu  (Consulta 2017.11.08)



Aquesta obra va ser presentada a la V Exposició Internacional de Belles Arts celebrada a Barcelona el 1907. Amb motiu d'aquesta presentació Miquel Utrillo va escriure sobre aquest quadro i li va posar el nom amb el que avui la coneixem. La paraula, inventada per Utrillo, sembla un afrancesament còmic de sargantana, però també s'ha dit que vol ser una forma encoberta d'un pejoratiu "La sargenta", sobrenom de Júlia amb el que Utrillo al·ludia caràcter de la noia i al domini que tenia sobre el pintor. 






En aquesta imatge, que dec al blog Critcart, es veu la sala decorada per Utrillo  on La Sargantain s'exposava al costat d'altres quadres de Casas com el retrat del Rei Alfons XIII i el retrat de la Senyora Baladia, la famosa Teresa Mestres, la Benplantada de la que tant s'ha escrit. 

Tornant  a La Sargantain, a més de la potent sensualitat que inspira hi podem veure la influencia del Greco en l'obra de Casas. Especialment el groc del vestit i el tractament dels plecs ens remeten a la túnica de Sant Pere en el quadre Les llàgrimes de Sant Pere (3) que va ser adquirit per Santiago Rusiñol i portat al Cau Ferrat en mig d'una gran festa modernista.

Aquesta exposició va ser el darrer dels certàmens oficials als que Cases va participar amb un gran nombre d'obres. La Primera Medalla, que comportava l'adquisició de l'obra pel museu de la ciutat, va ser pel retrat del rei Alfons XIII.  La Sargantain va obtenir el premi del Cercle del Liceu que comportava també l'adquisició de l'obra.

Tanmateix, les crítiques rebudes pel conjunt de les set obres que Casas va presentar a l'exposició no van ser gaire bones. Cristina Mendoza (4) diu que el tracten amb el respecte degut a una gloria del passat, sense destacar res més en la seva obra actual. Casas havia obtingut un gran èxit en una exposició antològica realitzada el 1900 i d'alguna manera ja era el passat de la vanguardia artística, representada ara per una nova generació que acabaria fent cuallar una nova manera d'entendre l'art i la cultura: el noucentisme.

Per la nostra història això és interessant per que ens situa l'inici de la relació amb Júlia en un moment en que Casas comença a passar molt més temps a Barcelona, dedicat a l'ofici molt ben pagat de retratar a les senyores de la burgesia. Només la relació amb Júlia i la seva nova amistat amb Charles Deering el salvaran de l’avorrida rutina d'aquest món convencional.



Cartell del Jocs Florals 1908

Imatge Procedent de Cartells Antics  (Consulta 2017.11.08)



Retrats de Júlia 1910



Miss Oceànide, 1910



En aquesta imatge Júlia personifica la modernitat del vaixell del mateix nom que feia la ruta entre Le Havre i Nova York. El vaixell i l'ambient atlàntic acompanyen la figura de dona vestida amb una gran modernitat. Cabell curt, robes amples i còmodes, la camisa a quadros un xic masculina i l'abric com a gran conquesta de les dones d'aquest temps, ens parlen de una dona moderna, lliure, viatgera i poc convencional: l'aire fresc que representava la Júlia a la vida del pintor. 


Julia en boa i rosa, c. 1910, carbo i gouache
Imatge Procedent de  Cercle del Liceu  (Consulta 2017.11.10)

Aproximadament del mateix temps és aquests altre retrat on la força del dibuix, la gracia del posat i la importancia que es dona als complements el relacionen amb Thomas Lawrence.  

Retrats de la família Peraire




Retrat de Flora. 1926
Imatge Procedent de  Cercle del Liceu  (Consulta 2017.11.09)

Ramón Cases va pintar també un retrat de Maria Ricarte, la mare de Júlia i un del seu pare que no va arribar a conèixer, a partir d'una fotografia que guardava la mare.


Jaume Serra Hunter , Cunyat i gran amic de Cases


Jaume Serra Hunter es va casar amb Lluciana Peraire, germana de la Júlia. El casament va tenir lloc a finals del 1910 i Cases va fer de padrí del nuvi.  Aquest filòsof vinculat a la tradició lliurepensadora seria una prova més que desprès de la mort del pare, la Maria Ricarte i les seves filles continuaven en contacte amb aquesta cultura. Jaume Serra Hunter arribaria a ser un bon amic de Ramón Cases i a l'hora de la seva mort va ser un dels portadors del taut.

La torre del carrer Saragossa 114

Per desgracia, a dia d'avui no disposem de cap imatge de la torreta del carrer Saragossa 114. Tanmateix algunes imatges ens poden acostar a l'aire del carrer entre finals del segle XIX i començaments del XX.


En aquesta fotografia, datada del 1895, es veu la part de dalt del carrer Saragossa, des del carrer Putxet.  Mes avall s'intueixen les vies del tramvia 17 que girava cap a Julio Verne. Encara més a vall, a ma esquerra, a la cantonada amb el que encara es deia carrer de Sant Antoni de Pàdua, hi havia el número 114 (5). 




Encara que molt posterior, aquesta obra de Josep Amat també ens mostra el tram superior del carrer Saragossa tal com era al 1941.


Júlia Pareire a la literatura

Com no podia ser d'altra manera, l'onada d'interès que va despertar l'any Casas per la vida i l'obra del pintor i especialment l'exposició Júlia, el desig ha portat aquesta història a la vida cultural catalana i aquest interès s'ha plasmat en la literatura.

Roger Bastida és l'autor de La mirada de la sargantana (6), crec que la primera novel.la que s'ha escrit sobre la vida de Júlia. El mateix autor es preguntava en una entrevista: 


"com era possible que, amb tots aquells ingredients (un dels grans artistes del Modernisme, una noia que no es resigna a interpretar el paper que la societat vol imposar-li, la Barcelona del 1900…), no s’hagués dut a terme cap novel·la, pel·lícula o sèrie sobre allò? 

I em vaig posar a escriure - ens explica -Tenia vint-i-dos anys i el que en sortís no havia de ser més que un passatemps. No sabria dir si tenia pensat fer una novel·la." 

Però si: aquesta ha estat la seva primera novel.la i, segurament gracies en part a Júlia, ha tingut força èxit. Núvol n' ha publicat una crítica amb el títol de L'Eterna Júlia Peraire. També podeu fer un tast de l'obra aquí.

Pero aixó no és tot. El novembre d'aquest any un experimentat autor de novel.la històrica,  Xulio Ricardo Trigo, va guanyar el premi Lujan de novel.la històrica amb l'obra L'homenatge (7).  

Aquesta obra transcorre al Cau Ferrat després de la mort de Santiago Russinyol.  La Júlia, ja vídua de  Ramon Casas hi té un paper principal. Llegiu aquí la ressenya publicada a Núvol.


NOTES

(1) V.V.A.A., 2016, Ramon Casas, pintor de la vida moderna, Catàleg de l'exposició, Museu del Modernisme, Barcelona. Pàg. 94
(2) BASTIDA, ROGER, 2017,  La mirada de la sargantana , Ed . Columna, Barcelona
(3) Les llàgrimes de Sant Pere Imarge procedent de Museus de Sitges (consulta 9-11-2017)
(4) MENDOZA, C., 2014, Ramon Casas, Fundació Mafre , Barcelona, pag. 92
(5) Fotografia Procedent de AFB, publiacada a ARISA J., 2014, Apunts i records per a la història del barri: el carrer de Saragossa, Coses del Farró, nº 1
(6) Es tracta de la mateixa obra que hem citat a la nota 2. 
(7) Xulio Ricardo Trigo, 2017, L'homenatgeEd . Columna, Barcelona

27.9.16

La riera de Cassoles, un nom reivindicat


Al darrer número de Coses del Farró, la Plataforma Riera de Cassoles  va publicar un article sobre la mobilització del veïnat per canviar el nom de l'avinguda Princep d’Astúries pel de Riera de Cassoles (1). 

Arrel d'aquesta moguda i de l'acte que va tenir lloc el 27 de maig a la Casa Sagnier sobre el tema, es va evidenciar la necessitat de reunir i sintetitzar  el coneixement que tenim sobre aquest indret i, sempre diligent, en Pep Arisa va posar fil a l'agulla. 

Aquí teniu el producte del seu treball, publicat a El Jardí de Sant Gervasi del mes de Juliol  (2). Una magnifica síntesi que ens permet precisar molts noms i conceptes i, alhora, evocar els paisatges relictes que s'amaguen sota l'asfalt. Si el llegiu amb els ulls de la imaginació ven oberts us portarà des dels peus de Collserola fins al cor del Pla de Barcelona seguint el viatge que faria un petit gra de sorra arrossegat per les aigües de la pluja.  










Notes:

(1) Podeu consultar aquest article a la pàgina 31 de Coses del Farró nº 5
(2) Arisa, J. 2016, La riera de Cassoles, El Jardí de Sant Gervasi, nº 20, pag. 24

11.11.15

Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (2)


La que per mi és la millor novel.la de Mercè Rodoreda, Mirall trencat, comença amb una cita del novel.lista francès Saint-Réal:
"Un roman: c' est un miroir qu'on promène le long du chemin"
Reprenem dons, la nostra passejada pel barri, amb un mirall que reflecteixi la vida i l'obra de la nostra escriptora més universal, la Mercè Rodoreda.

Al post anterior - Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (1) - vam explorar els llocs de la infància de l'autora al barri. Una infància tant important per la seva obra.

En aquesta segona part recorrerem els espais que ens parlen d'una Rodoreda ja adulta, de la seva vida de casada, de la seva fugida a l'exili i del seu retorn a Barcelona i al barri. 


Les parades d'aquesta segona part son:

 9. La casa d'en Joan Gurguí, carrer Saragossa 16
10. La casa Sagnier, carrer Brusi 51-61
11. Un apartament on tornar, carrer Balmes 343




Com a la primera part, podeu completar la informació a la publicació "El Jardí perdut. Escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró", Coses del Farró, n3, que us podeu descarregar aquí.


9. La casa d'en Joan Gurguí


Uns anys després de la seva tornada d'Amèrica, quan l'avi Pere ja havia mort i la família ja havia acordat el seu casament amb la Mercè, en Joan Gurguí, el tiet de la Mercè, va fer arreglar una casa al carrer Saragossa, que la Marta Passarrodona situa al número 16 (1).  Era una casa amb planta i pis, i tenia un petit jardí. Més petita que el Casal Gurguí però amb més comoditats. Per exemple tenia l’aigua corrent. 

Al 1927 hi van anar a viure en Joan i la Mercè, encara solters, i els pares d'ella, l’Andreu i la Montserrat.

Tot i que la casa no li va agradar mai, durant els 10 anys que hi va viure es va casar, va néixer el seu fill, va estudiar i va començar a treballar i a escriure.

La nena que va viure al carrer Manuel Angelon s'ha convertit  ara en una jove rebel, que no accepta la seva condició de dona mal casada. Sovint s'escapa de casa per refugiar-se a l'habitació del terrat del vell Casal Gurguí, ara abandonat, i allà escriu i escriu, per saber qui és, per decidir qui vol ser. Aloma és el fruit d'aquest temps de recerca.

És en aquesta casa del carrer Saragossa que, al 1937, pocs dies després de la desaparició d'Andreu Nin el 16 de juny, es produeix la terrible escena que portarà a la ruptura definitiva entre la Mercè i en Joan Gurguí i que arrossegarà als seus pares i al seu fill a una ruptura familiar que durarà tota la vida.

De la història d'amor entre la Mercè i l'Andreu Nin no en tenim gaire informació fidedigna. La mateixa Mercè es va ocupar de destruir-ne totes les proves. El que hi ha són les versions que n'han donat les seves amigues, a partir de les seves confidències. Fos com fos, va ser una relació que no va durar gaire perquè quan feia poc temps que s'havien conegut i enamorat, ell va desaparèixer i va ser assassinat. 

L'angoixa per la desaparició d’Andreu Nin, que es fa pública el dia 22 de juny,  serà la que, paradoxalment, donarà forces a la Mercè, per una ruptura definitiva amb el seu marit/tiet. La M. Casals ho explica així:

“Mercè se’n va a veure al seu marit i va contar-li-ho tot. Joan Gurguí en un primer moment no se la va creure.  Ella, com a prova que deia la veritat, va ensenyar-li l’única carta d’amor que Nin li havia enviat. El marit, enervat, la hi agafa de les mans i l’estripa en quatre trossos que ella recollí de terra i guardà zelosament. L’endemà amb els seus pares i el seu fill, abandonava el carrer de Saragossa i tornava al casal de Manuel Angelon” (2)

Més tard confessarà a la seva amiga Anna Murià “vaig per la vida amb una carta estripada”(3)


A principis d'estiu del 37, en plena guerra, la Mercè torna a viure al Casal Gurguí. Des d'allà, al més de desembre rebrà el Premi Creixells; d'allà sortirà, a l'estiu del 1938, per anar a Praga al Congrés del Pen Club; allà morirà el seu pare, Andreu Rodoreda, víctima d'un atac de cor durant un bombardeig, el novembre del 1938 i finalment, la matinada del 21 de gener del 1939, serà d'allà d'on sortirà per enfilar-se al bibliobus de la Conselleria de Cultura de la Generalitat que s'emportava a un grapat d'escriptors catalans cap a l'exili.


El Bibliobus del Servei de Biblioteques al Front que va servir per portar alguns escriptors catalans des de Barcelona  al Mas Perxés de l’Agullana, des d'on es van ser evacuats cap  a França.

10. La casa Sagnier i el desaparegut Bosc de Can Brusi


Durant el llarguíssim període d'exili que seguirà a aquesta fugida, primer des de França i desprès des de Ginebra, Mercè Rodoreda escriu la seva obra amb la tinta dels records. Tot allò que ha viscut al Farró li serveix per crear un món literari propi. 

A poc a poc, consagrada per l'obra que la donarà a conèixer a nivell internacional, La Plaça del Diamant, anirà acumulant material per la seva gran obra de maduresa, Mirall trencat. 

Per trobar l'escenari principal d'aquesta obra, la torre dels Valldaura, haurem de travessar el carrer Balmes, sortir dels límits administratius del Farró, i arribar-nos fins a la Casa Sagnier, on hi va haver el Centre Cívic i ara hi ha el casal de joves.

La casa, que en el seu format original devia ser molt diferent de com la veiem ara, era el centre d'una gran propietat, mig parc, mig bosc, que arribava des de l'actual Plaça Molina fins on ara passa la Ronda General Mitre, i s'estenia entre la riera de Sant Gevasi, l'actual carrer Balmes, i  El Turó de Monteroles.

El matrimoni format per Lluís Sagnier i Nadal, president de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i Clementina Villavecchia i Busquets van comprar una casa per anar a estiuejar, que estava a la propietat de la familia Brusi, molt a prop de l'antic camí de Barcelona a la Bonanova.

El 1894 els Sagnier Villavecchia encarreguen al seu fill Enric, jove arquitecte de 36 anys, una primera reforma de la casa per tal de convertir-la en la seva residencia i pocs anys despés, al 1900, una segona reforma, gairebé total, que al converteix el la casa que avui coneixem.



La família d' Enric Sagnier el 1892, a l'època de la primera reforma de la casa.




La reforma que Enric Sagnier feu de l'edifici s'inclou en l'estil monumental.lista i eclèctic que l'arquitecte practicà abans del 1900. Les finestres, la galeria i els acabats de les torratxes, amb un cert aire medievalista, són els elements que trobem evocats a la torre de la Teresa, la protagonista de Mirall trencat.



Gracies a la col.lega bloguera Mª Trinidad Vilchez (4) he recuperat aquestes fantàstiques fotos que ens mostren la vida quotidiana a la casa: una família que tant podria ser la Sagnier…..com la Valldaura, imaginada per Rodoreda.

,




El bosc que envoltava la casa era ven visible des del darrera del Casal Gurguí. La Mercè ho recorda així:


"A  l’altra banda de la riera hi havia el parc abandonat del marquès de Can Brusi. Des del menjador es veia frondós d’arbres   centenaris.   Ple   de   rossinyols   a   les   nits   d’estiu.   Anava   de   la   plaça   Molina   fins   a   l’Ateneu   de   Sant   Gervasi,   a   tocar   del   que   ara   és   Mitre.   Al   capvespre se sentien crits de paons. Aquest parc, idealitzat, és el parc de la torre dels Valldaura. El jardí de tots els jardins (5)



Imatge de la Creu de Terme que hi havia al Bosc de Can Brusi (6)


D'aquest "jardí de tots els jardins" ens en queda ven poca cosa: el parc al voltant del Centre Cívic de la Casa Sagnier amb algunes palmeres centenàries, els jardins de l'Institut Montserrat, defensats pels veïns de molts intents de reducció, el parc del Turó de Monteroles i alguns pins aïllats entre els blocs de pisos del carrer Atenes. 

Cap allà seguirem per trobar la darrera casa de Mercè Rodoreda a Barcelona.


11. Un apartament on tornar, Balmes 343


L'estada de Mercè Rodoreda a l'exili,  és una història que no tractarem aquí (7). Una etapa que passa molt lluny del Farró, primer a França i després a Ginebra, i que està marcada per dificultats de tota mena: per la seva lluita constant per esdevenir, malgrat tot, una gran escriptora; per les seves baralles amb la família; i per la seva complexa relació amb l'Armand Obiols. 

Mentre tant, a Barcelona,  el Casal  Gurguí, s'ha convertit en una runa que amenaça amb caure per manca de manteniment. La família discuteix sobre la necessitat de vendre'l. La casa no val res, però el terreny que dona al carrer Balmes per la part del darrera, fa que se'n puguin treure força diners. Uns diners que, abans de la venda, ja son font de disputes entre ells.

L'hivern del 1962, l'any de la publicació de La plaça del Diamant, va ser molt fred. El dia de Nadal va caure una nevada extraordinària que va cobrir Barcelona amb una capa de neu de mig metre d'espessor. 


El carrer Balmes cantonada Pàdua, Nadal 1962 (8)


La teulada del Casal Gurguí no va poder suportar el pes de la neu i es va ensorrar deixant la casa completament inhabitable. 

El 1966 es publica El Carrer de les Camèlies que aconsegueix el reconeixement que l'actitud tancada, retrograda i sexista d'alguns escriptors catalans havia negat a La Plaça del Diamant. Efectivament, la concessió 
del Premi Sant Jordi (1966) i  del Premi Ramón Llull (1969) a El Carrer de les Camèlies suposa per la Mercè el reconeixement de la classe intel.lectual, que el públic feia temps li havia atorgat, i és potser la fita que li permet començar a pensar seriosament en un retorn al país. 

D'altra banda, la venda del Casal Gurguí i la mort de la seva mare el 1964, li permet disposar d'una herència personal que unida al seu èxit com a novel.lista li dona una autonomia i un benestar econòmic del que no havia gaudit abans.

El mateix any 1964 el Casal Gurguí és enderrocat i els terrenys s'utilitzen per fer una ampliació del Garatge Duplex - carrer Balmes 340, cantonada Pàdua - que havia estat construït el 1957 per l'arquitecte Ferres Puig.

Així dons, a finals dels anys 60 i primers dels 70 Mercè Rodoreda és finalment una escriptora d'èxit, amb una gran projecció internacional degut al seu èxit de públic i a la traducció de les seves obres a un gran nombre de llengües. En aquesta època viatja sovint a Barcelona i estableix contacte continuat amb els seus editors, especialment amb Joan Sales.  

Malgrat la mala relació amb la seva família, quan posa el peu a Barcelona torna al barri i procura hostatjar-se no gaire lluny del desaparegut Casal Gurguí. L'any 1966 Baltasar Porcel i Joaquim Moles acudeixen a visitar-la per fer-li una entrevista al desaparegut Hotel Gales a la Ronda General Mitre 150, entre Muntaner i Balmes (9).

Durant tot aquest temps escriu Mirall Trencat que serà una de les seves obres d'elaboració més lenta i, en cada viatge a Barcelona, el Bosc de Casa Brusi, mirall literari del Parc dels Valldaura, se li fa present.

Finalment decideix comprar un modern apartament per utilitzar en les seves vingudes a Barcelona, qui sap si amb l'esperança de convertir-lo en la residencia d'un retorn definitiu acompanyada de l'Armand Obiols. Així que, mantenint el seu pis de Ginebra i l'apartament de Paris que mai havia deixat, compra un pis al flamant edifici de recent construcció del carrer Balmes 343, al mateix lloc on vam començar aquest itinerari. 

Per les fotografies que es conserven a la Fundació Mercè Rodoreda sabem que aquesta compra devia ser l'any 1968 i que el pis corresponia a un primer dels que miren al carrer Atenes. La Mercè va preferir una finestra sobre els pocs arbres que quedaven del bosc de Casa Brusi, que la desolada vista de la teulada del Garatge Dúplex.


Mercè Rodoreda retratada als Jardinets del Carrer Corint al darrera de casa seva 
a l'època de la compra del pis, quan encara vivia a Ginebra (10) 


Tanmateix la vida encara li amagava una amarga sorpresa. El 1971 l'Armad Obiols mort víctima d'una estranya malaltia. A l'hospital de Viena la Mercè s'assabenta de l'existència d'una altra dona que també acudeix a tenir cura del malalt.

Així que quan torna a Barcelona ho fa sola i amb poca il.lusió. Durant uns anys es mou en el que ella en deia "el meu Triangulo de las Bermudas": Barcelona, Paris, Ginebra. En aquest temps és l'escriptora que la Marta Pessarrodona recorda invitant  a dinar al desaparegut Restaurant La Punyalada a altres joves escriptores com Montserrat Roig o ella mateixa.

Però la ciutat no li agrada i comença a passar llargues temporades a Romanyà de la Selva, a casa de la seva amiga Carmen Marrubia, fins que, finalment, el 1979 s'hi fa una casa, pren la nacionalitat espanyola i s'empadrona a Sant Feliu de Guixos. 

Fins al final de la seva vida (11) l'apartament del carrer Balmes li servirà per tenir un espai propi a Barcelona, un espai des d'on recordar les passejades amb l'avi per les torres de Sant Gervasi, l'olor del saüquer al jardí estret i llarg, el crits dels paons al capvespre; un espai que expressa de forma magnífica la tensió entre el món literari i la vida real d'una Mercè que, malgrat tota la documentació que va deixar, potser mai acabarem de conèixer de debó.

Vegeu també
El jardí perdut. Escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró, Coses del Farró, nº 3, Sant Jordi 2015. 


(1) PESSARRODONA, M.,  2005, Mercè Rodoreda i el seu temps, Rosa dels vents, Barcelona

(2) CASALS, M., 1991, Mercè Rodoreda. Contra la vida, la literatura. Barcelona, Edicions 62, pag. 75

(3) CASALS, M., Ob. Cit., pag. 77

(4) Blogg Mi vida y mi historia. Post 4 d'octubre del 2011. Casa Sagnier, carrer Brusi 51-61

(5) RODOREDA, M., 1974, Mirall trencat, Club Editor, Barcelona, p. 31

(6)NADAL, M., 2000, De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda. Ed. IEC i Ed. 62. Barcelona, 2000.

(7) Tota la vida de Mercè Rodoreda està àmpliament documentada a partir sobre tot de amplíssims epistolaris custodiats per la Fundació Mercè Rodoreda, de l'Institut d'Estudis Catalans. Aquesta documentació ha estat estudiada en profunditat per especialistes en l'autora com ara la Carme Arnau, autora de la primera tesi doctoral sobre la seva narrativa (1976), la Marta Nadal, , la Montserrat Casals i la Marta Pessarrodona. Aquest treball ha donat lloc a nombroses biografies i essaig on podreu completar la informació sobre l'etapa de l'éxili.

(8) La fotografia l'he trobat al blog Barcelona ahora i siempre.

(9) PORCEL, B., 1966, Mercè Rodoreda o la força lírica, Serra d'or, VIII, 3, 1966

(10)NADAL, M., 2000, De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda. Ed. IEC i Ed. 62. Barcelona, 2000.

(11)Va morir a l’hospital de Girona el 13 d abril de 1983

25.10.15

Putxet-Farró, un barri sense arquitectura?

Aquest cap de setmana s'ha celebrat el festival d'arquitectura de Barcelona que es coneix com a 48 h. Barcelona Open House.

Aquest festival segueix el moviment internacional que va començar a Londres al 1992. A Barcelona des del 2010 uns 150 edificis obren les seves portes durant un cap de setmana d'octubre per mostrar als ciutadans la seva arquitectura. Hi participen més de 900 voluntaris, 22 entitats col.laboradors i més de 100 propietaris públics i privats. 

La xifra de visitants a anat creixent a cada edició i al 2014 ja van ser 50 660 les persones que van dedicar un tems d'aquest cap de setmana a conèixer millor, per dins i per fora els edificis de la nostra ciutat.


Tanmateix, com es pot veure en aquest mapa, ni al Putxet ni al Farró hi ha hagut cap casa oberta. No deixa de ser estrany sent com és una zona amb un patrimoni arquitectònic més que notable.

Esperem que una propera edició el patrimoni arquitectònic del Farró i també el del Putxet s'hi vegin més reconeguts.