Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

8.5.14

Art Farró-Putxet, escalfant motors per dissabte

La Roser Busquets em rep amablement al seu estudi del carrer Francolí. La trobo enfeinada preparant el taller per les visites, seleccionant amb afecte els dibuixos que pensa regalar a cada visitant.

Per la porta vidriera que dona al jardí entra una llum de primavera que fa molt vius els colors de les obres de la Roser que ocupen obsessivament tots els espais. M'enamoro de la seva sèrie sobre els elements: l'aigua, l'aire, la terra i el foc i de les imatges de la tardor en les que les taques de groc tenen tanta vida que et fan oblidar els arbres que els serveixen de pretext.



La conversa és tant fàcil, les imatges tan potents, que gairebé m'oblido que avui he vingut perquè la Roser em parli de l'associació Art Farró-Putxet de la que és presidenta i que aquest cap de setmana organitza les 8e Jornades de Tallers Oberts Art Ferró-Putxet-

Vuit anys seguits de Jornades de Tallers Oberts són molts anys.

- A Barcelona els tallers oberts van començar a Ciutat Vella i al Poble Nou. Jo vaig veure els de Sarrià, ara fa uns 13 anys i vaig pensar fer-los aquí. Així que vam començar amb en David Moragues i la Montse Pla. Des del principi que sempre hem fet diverses activitats relacionades: una exposició col.lectiva a la Casa Sagnier, la Jornada de Tallers Oberts amb les parades a la Plaça Mañé i Flaquer pels artistes que no estan en condicions d'obrir els seu taller i Pintura al Carrer com a activitat de participació per les famílies. Calculem que cada any pels tallers passen unes 200 persones i per la placeta deuen ser moltes més. Moltes són del barri però també venen visitants d'altres zones de la ciutat.


Fins l'any passat les obres produïdes per Pintura al Carrer es penjaven als balcons, però ara això s'ha deixat de fer per les dificultats d'organització que comporta. En canvi s'han afegit algunes novetats com el fet que l'Espai Putxet organitza un itinerari guiat pels tallers oberts i també una xerrada sobre art.

La vida de L'Associació va molt lligada a l'organització d'aquestes activitats. És una associació informal que cada any fa una crida als artistes del barri que vulguin participar als tallers oberts. El nombre oscil.la entre 16 i 26, depèn dels anys. Els artistes fan una petita aportació econòmica per les despeses i també es rep una ajuda del Districte.

- Alguna vegada hem fet alguna altra activitat. Quan es van inaugurar els Jardins de La Tamarita vam organitzar activitats per infants. També vam fer una activitat molt bonica amb els avis del Centre de Dia de Vallirana. Vam animar als avis a pintar i les seves obres es van subhastar el dia de la Festa Solidària del Farró que es fa al desembre. Va ser tot un èxit.



Tanmateix la Roser  es mostra preocupada per la continuïtat de les activitats. La crisi apreta a tothom i als artistes també. Em comenta que paral.lelament a la bombolla inmobiliaria hi va haver com una mena de "bombolla artística". Es deia que el mercat de l'art era una bona inversió.

-Però això ja ho deia Picasso: l'art s'ha de comprar perquè t'agrada no com a inversió

Els preus es van inflar i de sobte, en començar la crisi, la gent que havia invertit en art es va trobar la seva adquissició devaluada. Els preus es van inflar i de sobte, en començar la crisi, la gent que havia invertit en art es va trobar la seva adquissició devaluada. Mentre parlem d’això penso que la notícia del dia és la subhasta d’obres d’art a Nova York per centeners de milions d’euros.



- Ara ningú compra res. S'ajunten molts factors. El joves decoren les seves cases amb molt pocs objectes o amb posters comprats a botigues low cost. Minimalisme o coses que costin poc i que es puguin canviar fàcilment.

Així que també hi ha una "decoració líquida" que diria en Bauman i l'art se'n resenteix.

-Aguanten els que tenen el taller de propietat i els que no viuen únicament de l'art, però dels altres n´hi ha molts que han plegat, com la galeria d'art que hi havia al carrer Francolí. La gent té feina a tirar endavant i això fa que no els quedi molta energia per participar en activitats col.lectives. Malgrat això els tallers participants s'han mantingut i recentment s'hi ha afegit la Fundació Teas.



Per això la Roser no es desanima. Tot al contrari, pensa que cal tirar endavant i replantejar-se a fons la forma d'organització per garantir la continuïtat del projecte.

- Ens cal engrescar gent jove a participar i trobar la manera de connectar-nos millor a altres entitats del barri. Sumar esforços i seguir innovant.

En el futur l'existència del Casal de Barri a la Vil.la Urània hauria de facilitar aquesta continuïtat, reforçant el paper dels artistes de l'Associació Art Farró-Putxet en les activitats artístiques relacionades amb el barri.

Però això ja es cosa d'un altre post. Per ara, des d'aquí volem convidar a tothom a calçar sabata plana, posar-se els ulls de mudar i sortir al carrer el dissabte al matí, disposats a gaudir de l'art i del privilegi de veure els llocs on es cuina.



Roser Busquets respón el QUESTIONARI FERRONENC

1.     De quin color és el Farró?   
Verd clar  
2.     Quin és el millor adjectiu per definir-lo? 
Tranquil
3.     Quin és el teu racó predilecte del barri? 
El meu jardí
                4.     Formula un desig de futur pel Farró. 
Que conservi el seu caràcter de poble dins d'una gran ciutat



1.5.14

Mercè Rodoreda: la princesa del Farró

La resposta a la pregunta d'aquest més - 8 encerts sobre 11 respostes- ens la dona la pròpia protagonista.


"Sóc filla de Sant Gervasi de Cassoles, d’un carrer estret i curt que, aleshores, anava del de Pàdua a la riera de Sant Gervasi i que es deia carrer de Sant Antoni; més endavant li van canviar el nom pel de carrer de París i, més endavant encara, pel de Manuel Angelon, que encara conserva." (1). 


La casa era propietat del seu avi matern, Pere Gurguí, que va batejar-la amb el nom de "Casal Gurguí". Era una casa acollidora i oberta a amics i veïns, on s'hi feien festes, actes poètics, jocs florals. 

Mª Saludes ens diu "Nascuda i educada per una família de lletraferits que li va saber transmetre un gran amor per la literatura…. Mercè Rodoreda escriptora va cultivar de viva veu o per escrit, la celebració constant d'aquella infantesa agombolada sobre tot per l'avi matern, Pere Gurguí" (2).

                         La casa de la família Gurguí al carrer Manuel Angelón, vista pel darrera

Aquest avi havia estat corresponsal de La Renaixença, amic personal de Verdaguer i va ser durant tota la seva vida un gran amant de la llengua. És amb ell amb qui Rodoreda es recorda passejant pels carrers del barri els vespres d'estiu, arribant fins a la placeta dels arbres o fins al carrer Elisa.

En aquesta fotografia veiem a la petita Mercè amb el seu avi.
  
"El meu avi era antiquari i tenia una botiga al carrer de la Palla. Quan es va retirar, va omplir la casa d’antiguitats. Hi havia tants plats antics, que no va tenir més remei que col·locar-los al voltant de la casa, per la part de fora. Quan feia molt de vent, els plats es movien, i feien molt de soroll. Sempre se’n trencava algun. La façana donava al carrer de Manuel Angelon, paral·lela al torrent de Sant Gervasi; per allí no passava gairebé ningú, a tot estirar mitja dotzena de persones l’any. Però tothom es parava a mirar els plats. Llavors, el meu avi els feia entrar perquè veiessin el bust d’en Verdaguer. Una vegada fins i tot va fer entrar una parella de guàrdies civils." (3) 

En els seus records d'infantesa l'escriptora insisteix en la importància que tenia per ella aquesta casa, el seu jardí i tot el que s'hi esdevenia. 

"He explicat més d’una vegada que el meu avi havia estat amic de mossèn Jacint Verdaguer. El que potser no he explicat massa és que el meu avi, quan mossèn Cinto va morir, va fer ampliar una fotografia de mossèn Cinto, al peu hi va fer posar unes lletres amb caràcters gòtics que deien Sant Jacint Verdaguer i la va fer emmarcar de negre i or. Quan venien visites noves, l’avi s’aturava a mig rebedor i, alçant el braç enlaire, assenyalava amb aire de triomf l’ampliació de la fotografia penjada a dalt de l’arcada que donava pas a l’avantmenjador i deia: jo l’he fet sant. Sant Jacint Verdaguer.

Al jardí de davant de la torre, l’avi hi va fer construir un monument al gran poeta; una muntanyola de pedres grosses, amb cassoletes plenes de terra per entremig, on vivien romanins i dragoneres i voltada per una cinta de ciment rosat que ondulava per damunt de les pedres i duia gravats els títols de les principals obres de Verdaguer. El Canigó, L'Atlàntida... A dintre del monument, que havia fet el jardiner Batlle del carrer de Septimània, hi havia aigua, hi flotaven nenúfars, hi nedaven tres o quatre peixos vermells, i a les nits d’estiu hi aücaven granotes."(4)
 

                 La família i uns veins retratats davant del monument a Jacint Verdaguer al casal Gurguí.

Aquestes descripcions ens porten l'aire de les cases del barri en aquell temps. Tanmateix si en Pere Gurguí ens ha se servir d'exemple, no sembla que a l'època es tingués gaire consciencia del Farró com a barri. L'avi solia anomenar a la menuda Mercè "la princesa del Putxet" i ella mateixa es refereix en diferents ocasions al Putxet com al seu barri. 


Una anomalia curiosa

Segons la seva partida de naixement, publicada per Portavella (5), Mercè Rodoreda va nèixer el 17 d'octubre del 1908 al carrer Rosselló, 158, principal, domicili dels seus pares Andreu Rodoreda i Sallen i Montserrat Gurguí i Guàrdia.  Aquest document contradiu així als biògrafs de l'escriptora i a ella mateixa, de manera que hem de pensar que es tracta d'una anomalia administrativa. Molt probablement el matrimoni Rodoreda Gurguí va tenir per algun temps el seu domicili al carrer Rosselló, sense que això impedís que fessin vida a casa dels pares de la Montserrat, especialment quan va néixer la seva filla.

El jardí perdut

Fins als 20 anys Mercè Rodoreda va viure en aquesta casa del carrer Manuel Angelon. La casa, i sobre tot el jardí, van quedar inscrits a la seva memòria com a un l'espai de poesia, felicitat i somni. 

En sortí el 1928 per casar-se a l'esglèsia dels Jossepets amb el seu oncle, Joan Gurguí, germà de la seva mare. L'avi ja havia mort i l'oncle havia tornat de l'Argentina relativament enriquit. Alguna cosa es va trencar aquell dia en els somnis de la jove Rodoreda, alguna cosa que la faria enyorar per sempre més aquell jardí i aquella casa que va perdre juntament amb la infantesa.

A moltes de les seves obres - Aloma, la Plaça del Diamant, Jardí vora el mar, Mirall trencat - la casa i el jardí són el personatge més important de la narració o, més ben dit, formen un escenari perfecte fora del qual cap dels personatges tindria sentit. Per això en la trama de moltes de les seves obres perdre la casa, perdre el jardí, equival a una ferida de la que el personatge no s'arribarà a refer mai més. 


 Aquesta dolorosa pèrdua és ben present al paisatge del Farró, especialment al carrer Manuel Angelon, per molt que una trista làpida, aferrada a la paret posterior del garatge de Balmes/Pàdua, ens recordi el lloc on hi hagué el "Casal Gurguí" i el seu jardí.


















MÉS POSTS SOBRE LA MERCÉ RODOREDA A AQUEST BLOG


Itinerarí Mercè Rodoreda al Farró (1)


Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (2)


El jardí perdut. Escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró, Coses del Farró, nº 3, Sant Jordi 2015. 



FONTS

(1) RODOREDA, M., 1991, La plaça del Diamant, Ed. 62, Barcelona, p.8

(2) SALUDES, A Mª, Juventut i República a: VVAA, 2010, Una novel.la són paraules. Vint invitacions a la lectura en ocasió del centenari de Marcé Rodoreda 1908-2008, Institució de les Lletres Catalanes, Generalitat de Catalunya, pag. 37

(3) NADAL, M., 2001, De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda, Ed 62, p. 40

(4) RODOREDA, M., 2008, Imatges d'infantesa a: Rodoreda M., Narrativa complerta, Barcelona, Ed. 62, 2 vol, pag.29

(5) PORTAVELLA, J. 2010, Els carrers de Barcelona: Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, Arxiu Municipal, Districte de Sarrià-Sant Gervasi. p.181



24.4.14

Sant Jordi 2014 al Farró

La festa més bonica de l'any pinta el barri amb colors de primavera. 

Aquest any la festa ha estat marcada per un esdeveniment important: ha sortit el número 1 de la revista Coses del Farró, editada per la Associació de Veïns i Comissió de Festes del Barri del Farró i col.laboradors, amb el suport  d'un bon grapat d'establiments del barri que s'hi anuncien.

En Jaume Baches, president de l'Associació m'explica que l'origen de la revista està en l'éxit que va tenir l'article d'en Pep Arisa sobre Les Joanes al programa de la Festa Major del 2013.  En Marc Pujol, vocal de l'Associació, em diu que la revista neix oberta a tothom i amb voluntat de continuïtat, tot i que, ara com ara, no podem saber amb exactitud quina periodicitat tindrà.



Des de primera hora del matí a la parada de l'Associació de Veïns la revista s'ha donat a cada persona que s'emportava una rosa i val a dir que la gent la rebia amb molta il.lusió.


El contingut d'aquest primer número és un ampli treball d'en Pep Arisa titulat Apunts i records per a la història del barri: el carrer de Saragossa. Començant pel cap d'amunt, en Pep ens acompanya en una llarga passejada Saragossa avall, en la que ens fa observar amb detall tots els elements del carrer i ens va explicant tot allò que no es veu i que ell ha investigat parlant amb els veïns i movent-se pels arxius de la ciutat. Per tots els que coneixeu el barri de fa temps aquesta passejada és un anar avançant entra les boires dels records que, gracies a les informacions precises i rigoroses, es van aclarint i prenen una nova nitidesa. 

Com que el treball de la Festa Major 2013 tenia per títol Apunts i records per a la història del barri: Les Joanes, imaginem que això forma part d'una sèrie i que aquesta història del barri s'anirà ampliant i n'anirem tenint nous capítols. Gracies Pep per fer tan bona feina.

                                                    En Pep Arisa signant exemplars de la revista

De tota manera, segons es diu a l'Editorial, la revista és oberta a les aportacions del tots els veïns i veïnes que s'animin a escriure les seves "Històries del Farró" i des d'aquí ens sumem  a aquesta crida. La revista la trobareu a les botiges, si es que no s'ha exhaurit.

Felicitats a tots per l'empenta i el coratge que vol una iniciativa d'aquest estil. Som un barri molt afortunat per tenir persones que l'estimen i que treballen per la seva cohesió i la seva memòria.

Pel demés la festa va omplir quietament els carrers de flors i de llibres. 



A la plaça Sant Joaquim, la Flor del Vent va aconseguir el que semblava impossible: fer una parada encara més bonica i divertida que la de l'any passat. 

Els amics de la Fundació Teas van vendre roses fetes per ells i van regalar "piropos" a tots els que les van comprar.





A la cantonada entre Mitre i Saragossa la llibreria Idees, que si no m'equivoco és la darrera que ens queda dins dels límits del barri, va muntar una esplèndida parada de llibres. 


I a la parada de l'Associació de Veïns hi va haver signatura de llibres per part d' autors amb diferents graus de relació amb el barri: Júlia Diez, Teresa Roig, David Vila, Sebastià Bennasar, Xavier Borrell.

Entre ells voldria destacar a Eduard Vicente autor d'un deliciós llibre de la col.lecció Barcelona. Carnet de Voyage, sobre El Putxet i el Farró.



Però d'aquest llibre espero parlar-ne amb més detall un altre dia.

14.4.14

L’art que dona sentit a la vida: la Fundació Teas.


Sempre que passava per davant de la seva porta  em feia riure el pingüí que tenen al logo, dibuixat al vidre. A la fi els vaig conèixer el dia de Tallers Oberts de l’any passat. Em va sorprendre la seva energia, el seu entusiasme, però sobre tot la qualitat artística dels seus treballs.

S'estan als baixos del petit xamfrà entre Mitre i Pàdua, on durant uns anys, alguns ho recordareu, hi havia hagut el restaurant La soupe a l’ognion. Els vaig volgué anar a conèixer i em van rebre la Milena i en Francesc.

La Milena és brasilera, va estudiar Belles Arts al seu país i va venir a Barcelona ja fa uns quants anys. Ara els ulls li riuen quan parla de la seva feina de monitora en aquest taller-escola per usuaris amb diversitat funcional. En Francesc té  22 anys i ja en fa tres que ve al taller. De primer no sembla gaire interessat en aquesta entrevista perquè té gana i vol anar a dinar, però m’acaba dient que el que més li agrada del món és venir al taller, a treballar de valent.




Teas, Taller Escola d'Arts Sumptuàries, va arribar al barri el 2009, coincidint amb la seva conversió en Fundació. Havia començat ara fa 39 anys com a Associació de Pares a un pis del carrer Valencia i poc després es van traslladar al carrer Aulèstia i Pijoan. Però gracies a la consolidació i gracies també a una important donació d’ Elsa Peretti, van convertir-se en Fundació i van comprar aquest local del Farró.

Són un grup de més 30 alumnes de 22 a més de 65  anys, que ocupen places la majoria concertades amb la Generalitat. Venen a treballar al taller cada dia de 9 a 5,30 h., excepte els divendres que pleguen a les 3 h. S’organitzen en dos grups diferents, segons les seves habilitats.  Fan esmalts i treballen altres tècniques com la ceràmica, la pintura sobre roba, el dibuix, els brodats. 

En Francesc em diu que també li agrada molt participar en les assemblees dels divendres on entre tots decideixen quines sortides faran o com s’organitzaran per anar a la piscina i per fer l’obra de teatre que preparen cada 2 anys

Anem a donar una volta pel taller. Taules amples i plenes de llum. M’ensenyen amb orgull les seves obres; aquests dibuixos són d’un conte que s’han inventat i ara l’il·lustren; aquí hi ha uns davantals pintats que preparen per l'exposició de Nadal; en aquells prestatges uns vols de ceràmica encara s’han d’acabar de coure al forn però ja mostren que seran molt bonics; d’un petit armari en surten les joies de la casa fetes amb esmalts de mil colors. 

Treballen per vendre les seves peces a l'expo de Nadal i també per encàrrecs. Ara estan fent una col·lecció de plats de ceràmica per l’hort de l' associació “Sol i Vida”,  i també uns petits clauers que seran el regal que fan uns nuvis als seus convidats. Tot molt personalitzat. 



La impulsora del projecte en el seu origen va ser Mariette Artigas, filla de Llorenç Artigues, que hi va treballar durant molts anys com a monitora. Ara és la presidenta de la fundació i continua inspirant aquest alè d’art i de creativitat que és present a tot el taller. 

La Milena m’explica que part del secret està en la formació multidisciplinar de les persones que atenen als usuaris: el director tècnic és psicòleg i al grup de monitors hi ha persones amb formacions molt diverses, però amb un fort contingut del món de les arts: ceramista, treballador social, belles arts, arteràpia, treball corporal, esmalts 



Em diuen que no tenen gaire relació amb el barri i que els agradaria tenir-ne més. Estant molt contents d’un projecte que van fer amb els avis del Centre de Dia del carrer Vallirana. Es deia A quatre mans i consistia en que un usuari començava un dibuix,  un avi el completava i al inrevés. 

Per Sant Jordi els trobareu a la seva parada, venent roses fetes per ells. Us suggereixo que us hi acosteu, els en compreu una i que us expliquin tot els que fan. Qui sap si els podeu acabar encarregant aquell objecte-preciós que mai heu trobat en lloc.


QÜESTIONARI FARRONENC RESPOST CONJUNTAMENT PEL USUARIS DE TEAS


1.    De quin color és el Farró? Vert
2.    Quin és el millor adjectiu per definir-lo? Lluminós
3.    Quin és el teu racó predilecte del barri? El Taller Teas i el Parc del Putxet
4.    Formula un desig de futur pel Farró. Tancar al tràfic General Mitre i al seu     lloc fer-hi un jardí amb arbres fruiters.  

9.4.14

El carrer Ample: un petit indret ple de records

Pujant pel carrer Saragossa, més amunt de Pàdua, a mà esquerra trobem un petit carrer peatonal que fa una estranya giragonsa, per unir Saragossa amb Mitre a l'alçada d'un triangle enjardinat que du el nom de Jardins de Josep Amat.

Dons veureu que aquest és un petit indret ple de sorpreses i records.




En primer lloc us sorprendrà saber que el primer nom d'aquest carrer va ser el de Carrer Ample. Segons ens explica Jesús Portavella (1) es va obrir abans del 1879 per comunicar el carrer Saragossa amb el carrer Putxet i anava a parar a la porta d’entrada d’un camí que conduïa a una de les torres de Felip Bertran, on més tard es va obrir el carrer Elisa. L'existència d'un grup de cases que ja estaven construïdes va condicionar el seu traçat irregular.

El fet de tenir un traçat en angle li donava més amplada que a la resta de carrers de la zona i per això se'n va dir El Carrer Ample.




La seva amplada va ser també el motiu per qual va ser escollit com a lloc de pas del tramvia, de tracció animal el 1878 i de vapor a partir del 1880, que unia l'Eixample amb la Bonanova. Aquest tramvia pujava pel carrer Saragossa, girava pel carrer Ample fins arribar al carrer del Putxet i allí girava a l'esquerra per seguir el seu camí cap a la Bonanova. 

El 1907 el nom del carrer Ample es va canviar pel de Julio Verne, nom que va ser normalitzat com a Jules Verne a partir del 1980. Però amb l'obertura de General Mitre, el carrer Jules Verne va quedar escapçat per la part de dalt i enormement reduït. Tanmateix la memòria del barri està molt lligada a aquest petit indret. 


Aquí és on, durant molts anys, va tenir la seva casa i el seu taller el pintor Josep Amat, un dels millors exponents de l'impressionisme català. Des del seu taller del carrer Jules Verne cantonada amb el carrer Puig Reig, Amat veia i pintava com canviava la llum sobre els jardins i els carrers del Farró. Els seus quadres suposen un dels millors testimonis del passat del barri i hi haurem de tornar moltes vegades (2).



Dues de les seves obres retraten el carrer Jules Verne. 

La del principi d'aquest post està datada al 1941 i ens mostra el revol de les vies del tramvia, que s'endevina al fons del carrer, girant a l'esquerra.  A la façana de l'esquerra la tercera casa correspondria a l'única que encara es conserva d'aquesta època.  Més amunt la cantonada del carrer Puig Reig i a l'altra banda del carrer, la casa del pintor.


 El segon quadre està datat d'uns anys abans , el 1939. Veiem el mateix tram de carrer però en la perspectiva inversa, mentre el tramvia puja cap al carrer Putxet. A ma dreta, la primera casa és la del pintor, cantonada amb el carrer Puig Reig. A mà esquerra veiem la línia d'arbres, que ara podem observar que l'arbrat actual reprodueix.

 En aquest planol de 1962 ( Plano de la ciudad de Barcelona / Ajuntament de Barcelona. 1962), on ja es veu l'alineació de la futura Ronda, veureu també com el lloc de trobada entre el carrer Jules Verne, el carrer Putxet i el carrer Elisa, just on ara hi ha els Jardins Josep Amat, dibuixa un espai imprecís que rebia el nom popular de "placeta dels arbres". 

Aquesta placeta no consta al Nomenclator municipal però és molt present al records dels veïns i també a la literatura.


Per exemple a la novel.la "Jardí vora el mar" (3), Mercé Rodoreda utilitza aquest indret com a escenari dels amors juvenils de l'Eugeni i la Rosamaria.



"A les nits d'estiu es trobaven al carrer d'Elisa, caminaven agafats de la mà fins a la placeta dels arbres i s'aturaven a sota dels pebrers."(pag.192)

 Així l'autora ens informa que els arbres de la placeta eren pebrers. I hi insisteix quan el pare de l'Eugeni fa passejar al jardiner sense nom pel nostre barri.


"-Passarem per dalt i farem la volta per la placeta dels arbres.
A la placeta es van aturar.
-Veu aquells pebrers? A sota, l'Eugeni i la Rosamaria s'hi havien fet un tip de festejar(pag. 176)

Però d'aquesta historia d'amor que es passejava des del carrer Ríos Rosas a la placeta dels arbres ja us en parlaré un altre dia.








FONS:
(1) Portavella, J. 2010, Els carrers de Barcelona: Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, Arxiu Municipal, Districte de Sarrià-Sant Gervasi.
(2) Per saber més sobre Josep Amat consulteu Entrevista als germans Amat a la revista Putxet Actiu
(3) Rodoreda, M., 1967, Jardí vora el mar, Club Editor, Barcelona



3.4.14

Premi Creu de Sant Jordi a un veí i a una veïna del Farró

Dèiem que el Farró es petit, però es veu que es veritat allò que "al pot petit hi ha la bona confitura". 

La notícia d'avui és que a la llista de premiats amb la  Creu de Sant Jordi del 21014 hi ha  dos veïns del Farró: el filòleg José Manuel Blecua que va començar la seva vida professional com a professor de l'Institut Menéndez y Pelayo, i l’actriu Vicky Peña, que va ser pregonera de la Festa Major del barri del 2013.

















Moltes felicitats a ells i també a tots els farronencs i farronenques per fruir del seu veïnatge.

  

1.4.14

Quants habitants té el Farró?


Renoi, aquesta vegada si que era difícil. Només han contestat   6 persones i d'aquestes nomès 3 l'han encertat.  

La resposta bona era -felicitats a aquells que ho heu encertat-: Molt poc més gran que Mongat.


I és que realment el Farró és molt petitó. Si ho mirem per les persones que hi viuen ens en farem el càrrec. Segons les dades estadístiques de l'Ajuntament de Barcelona del 2013 hi vivien  11.182  persones, de les quals 5.022 són homes i 6.160 son dones.


Això vol dir que de cada 100 barcelonins només el 0,6 (una mica més de mig) son del Farró.  

Amb dades del  IDESCAT (Anuari estadístic de Catalunya del 2013), el Farró (11.182 hab.) és una mica més gran en població que el municipi de Mongat (11.055 hab.) i una mica més petit que el de Pallejà (11.208 hab). 

Per fer-nos una idea del que això vol dir, també ens pot servir pensar que al nostre barri hi viuen unes 1.000 persones més que en tota la comarca de la Vall d'Aran (10.090 hab.) i unes 1.000 persones menys que en tota la Terra Alta (12.310).

Fins hi tot dins de Sarrià-San Gervasi, el barri del Farró representa molt poca població; de cada 100 habitants del Districte,  només 7,6 són del Farró.



POBLACIÓ ABSOLUTA. HABITANTS - 2013

TOTAL
HOMES
DONES
FARRÓ
11.182
5.022
6.160
SARRIÀ-SANT GERVASI
145.934
66.750
79.184

BARCELONA
1.614.090
765.471
848.619



Si senyor, el nostre barri és tant petit com formós. Un petit racó de Barcelona, que aprofita els gegants de les grans vies que el voregen per arrecerar-s'hi i fer-s'hi més recondit i secret.