El pregó de la Festa Major 2022

Ja ha començat la Festa Major! 

Avui al matí la plaça ha quedat guarnida i a la tarda, amb tota puntualitat, hi han fet la seva entrada els timbalers i timbaleres, dels més petits als més grans.

Tot seguit l'Ester ha presentat al nostre pregoner dient que aquest any, que és el 10è que aquests festers organitzen la Festa Major, han volgut tenir un pregoner que fos ferronenc, ferronenc: en Pep Arisa, cronista del barri i promotor de la revista "Coses del Farró".

A continuació hem tingut un pregó entranyable. Com era d'esperar, en Pep ens ha ofert un pregó ple de contingut sobre la història de la festa major del barri i ho ha fet amb un text ple de records, anècdotes i amb un tó senzill i de gran simpatia.

 

I pels que no hi ereu i us vingui de gust...aqui teniu el text complert del pregó amb il:lustracions i documents que ens ha proporcionat el mateix Pep.

Autoritats, membres de la Associació de Veïns i Comissió de Festes, veïns, veïnes, coneguts i nouvinguts, grans i petits, joves i vells, els i les... Bona nit a tothom !!! 

I molt bona Festa Major... !!!

Un any més, la animada cercavila per alguns carrers del barri i la traca que encendrem d’aquí a una estona, ens anuncien l’arribada al Farró de la Festa Major.

«Encetem la bota del racó, matem el pollastre i omplim de cava el porró...» que cantava La Trinca... Potser, alguns, feina tindríem ara per a trobar la bota del racó, matar un pollastre o saber on para el porró. Però, el que si tenim a l’abast són les nostres places i carrers i les ganes de participar i gaudir, amb els veïns, amics i coneguts de la nostra Festa Major.

Un veï de tota la vida

Per als qui no em coneixeu, soc en Pep Arisa... veí i “rot-llista” (volia dir, un dels “cronistes”) del Barri. 

Dic això perquè, de tant en tant, publico algun article en els Programes de la Festa Major, en la «magnifica» revista veïnal «Coses del Farró», que repartim un parell de cops l’any o en el, així mateix, «magnific» Blog -a Internet- «Finestres del Farró» de la, també, cronista, veïna i bona amiga farronenca, Araceli Vilarrasa. Són escrits, apunts o «batalletes» sobre el patrimoni, carrers, racons, detalls, personatges, records o vivències del Farró. Aquest barri que molts sentim tant proper i tant nostre.

No ens cansarem de dir -com, normalment, ho fem al parlar dels enamorats- que «conèixer (conèixer-se) és el primer pas per arribar a estimar...» i això, val per les persones però, també, per les comunitats veïnals, els barris, les ciutats i, fins i tot, els països. I aquest és un dels objectius de la nostra feina i dèria: explicar i difondre, en tots aquells mitjans i llocs on puguem, què és i com és el Farró, les seves «històries i coses», inquietuds i necessitats...

Els meus avantpassats (comento sovint en broma...) degueren ser alguns dels ibers que ja poblaven el cim del turó del Putxet... Potser no tant... però si que puc presumir, amb un cert orgull, de que la meva rebesàvia, ja l’any 1855 procedent de Calaf -del cor de Catalunya-, vingué a viure al Farró, concretament a una de les cases que hi havia en un dels primers vials urbanitzats del barri, el primitiu carrer anomenat -precisament- d’en Farró. 

Maria Oliveras a qui li deien Maria Negra, era la besavia d'en Pep.

 Autor desconegut. Arxiu de la familia. Segurament és de l'any 1932. Va morir el 1935.

Des de llavors, han estat set les generacions de la meva família, que hem nascut i viscut al barri: la rebesàvia, els besavis, els avis, els pares i oncles, el meu germà, les nostres parelles, els fills i els nets... Tots hem estat -i som encara ara- veïns dels carrers de Farró, de La Gleva i del Francolí....i n’estem ben satisfets i orgullosos.

Ara que ja m’he presentat i em coneixeu una mica més, tornem al principal tema que ens ocupa: La Festa Major !!.

La Festa Major, un ritual i celebració ancestral

En Joan Amades, el gran estudiós de les festes i tradicions catalanes, explica a “El costumari català”, que les festes majors són comunes al conjunt de pobles europeus i que tenen, encara que difereixin en els detalls, una mateixa naturalesa i origen. 

Aquest origen -continua dient el folklorista Amades- s'ha de buscar en les creences primitives a l'entorn de l'existència de divinitats o genis, que protegien les collites i per això, aquests, eren mereixedors -ni que només fos un cop a l’any- de l’agraïment popular. Això ens porta a l’inicial origen rural i pagès de Sant Gervasi i, en certa manera, amb la data -a començaments o a finals de l’estiu- quan un cop collits els cereals, les ametlles o el raïm -penseu que on, al nostres barris, ara hi ha carrers i illes de cases, antigament, era ple de camps i vinyes-, els pagesos es podien permetre uns dies de festa i descans. 

En Joan Amades ens explica, també -lligat amb la Festa Major-, un fet que els nostres afamats xarcuters del barri, podrien molt bé aprofitar. El poble de Sant Gervasi, com el de Sarrià, gaudia del privilegi de poder matar el porc per la seva Festa Major; és a dir, quasi dos mesos abans de la data en que era permès fer-ho a tothom (per Sant Martí, l’ 11 de novembre). Això atreia a un bon nombre de barcelonins i veïns dels altres pobles del Pla, que omplien hostals, fondes i cases de pagès, ansiosos de tastar els primers «bisbes», botifarres i llonganisses de la temporada... 

Ja ho sabeu reconeguts xarcuters del barri, podríeu fer doncs «La botifarra de la Festa Major» !!! Segur que us les trauran de les mans !!!

Però quan és la nostra Festa Major ?

La data, concreta, en que es celebra la Festa Major de Sant Gervasi és, també, polèmica: Pel juny o pel setembre ?. Pels sants Gervasi i Protasi, els bessons màrtirs, al voltant del 19 de juny ? o a tocar del 8 de setembre, coincidint amb l’antic aplec i festa de la Mare de Déu de la Bonanova ? 

Cada barri de Sant Gervasi i les seves associacions ho celebra -actualment- quan vol. El Putxet, la Bonanova, Les Tres Torres, Galvany, El Turó Parc,... la celebren el juny; mentre que aquí, al Farró, ho fem ara, a primers de setembre. 

Ens han deixat sols !!. 

Els dels altres barris, argumenten que, el juny, al final del curs escolar i abans de començar les vacances d’estiu, és un bon moment, millor que setembre, amb el mes d’agost pel mig. Per un altre costat, la Comissió de Festes del nostre barri diu (i crec que amb raó) que la Festa Major no s’ha de fer quan ens convé, sinó quan toca... i que, si bé a primers de setembre tenim el començament del nou curs escolar, la Diada i -certament- el mes d’agost pel mig, ells -previsors- procuren deixar enllestit gairebé tot el que te relació amb la Festa Major, el mes de juliol; perquè -evidentment- a l’agost també volem fer vacances... i, fins avui -i aquí en teniu la mostra- ens ha anat prou bé.

Tafanejant per arxius i hemeroteques, hem intentat esbrinar quina és -segons les cròniques- la data tradicional de la Festa Major de Sant Gervasi, i hem constatat que, històricament, la Festa Major es celebrava, des de les darreres dècades del segle XIX, el mes de setembre, a l’entorn de la Festa i Aplec de la Mare de Déu de la Bonanova, una de les Mare de Déu Trobades, -el dia 8-.

Un aplec rural que va anar creixent

Aquell inicial aplec rural, d’uns pocs vilatans i pagesos, amb l’arribada al barri de nous veïns, estiuejants, menestrals i petits burgesos, que fugien molts d’ells de l'atapeïda i llavors empestada Barcelona o, com la meva rebesàvia, cercant un futur millor, prengué un altre aire. Calien més espais. De la parròquia només en sortia la processó i s’hi feien els actes religiosos. La Festa Major s’escampà, doncs, per gairebé tots els barris del llavors creixent Sant Gervasi, pels carrers i places però, també, als jardins de moltes de les senyorials cases i als locals de les diferents entitats socials. 

La majoria de trobades i actes eren populars però, també -especialment en algunes societats- n’hi havia de refinats, exclusius i, fins i tot m’atreviria a dir, d’elitistes, adreçats només als socis i convidats.

Així va ser fins a la Guerra Civil que, com tantes altres coses, matà també la Festa Major. 

A la postguerra, es tornà a reprendre la Festa. Al Farró l’any 1943. Eren temps difícils: faltava un any per acabar la Segona Guerra Mundial; patiem els primers anys (el anys més, totalitaris, «blaus», repressius i negres...) de la dictadura franquista; cartilles de racionament; gent o familiars a la presó, represaliats o a l’exili; privacions, gana i estraperlo. Els veïns necessitaven una excusa o motiu per a sortir al carrer i, tot i que es sabien «vigilats», fer-se'l seu, confraternitzar, compartir el que tenien, ballar, riure, beure, fer xerinola, i, sobretot, oblidar i -sense, per raó de la festa, dormir gaire- «adormir», al llarg de nou dies seguits, les penúries de l’època. 

Cal fer, aquí, un record i homenatge a aquells veïns, valentes i valents, que recuperaren, llavors i en anys posteriors (com la nostra Comissió de Festes), la Festa Major !!! Aplaudim-los !!!

Les Festes Majors dels anys 50 i primers 60, les de quan jo era infant, potser perquè son anys que sé, no tornaran, són les que més emotivament recordo.

A partir dels anys seixanta, el gran creixement demogràfic i urbanístic de Sant Gervasi i, potser també, un canvi en els referents i preferències dels veïns de tota la vida i dels nouvinguts -recordeu que era un període amb un important creixement urbanístic al barri, el «desarrollismo», els 600, la televisió, les escapades de cap de setmana a la torreta a mig fer, al camp o a la platja- tot això, creiem, provocà que la Festa Major entrés en decadència. De fet, el 1962 desaparegué.

No va ser fins l’aparició dels primers ajuntaments democràtics, a finals dels anys setanta que, amb la implicació d’alguns moviments veïnals –al Farró el 1978-, es recuperà la Festa Major.

Com era -i és- la Festa Major ?

Des dels primers anys fins als anys trenta del segle passat, a més de l’Ajuntament, nombroses entitats de Sant Gervasi com l’«Ateneu de Sant Gervasi», el Saló «La Flora», el «Centre Familiar», el «Foment Cassolenc», el Centre Recreatiu «La Unió», la Societat coral «La Poncella», les colles de romeus «L’Antiga de Sant Gervasi» i «La Humorística», el «Centre Autonomista Català de Sant Gervasi», el «Club Republicà»... organitzaven, en motiu de la Festa Major, concerts, representacions teatrals, balls, conferencies, recitals de «zarzuela»,... També, un bon nombre de veïns i carrers organitzats en Comissions de Festes (Plaça de la Bonanova, carrer Major, Guillem Tell, Santjoanistes, «Colònia Beltran», Sant Eusebi, plaça de Mañé i Flaquer, Sant Felip, Lincoln, Vallirana, Septimània, plaça de Sant Joaquim, Francolí, ...) guarnien amb enramades, banderoles i «paperets i serpentines» les entrades i els vials d’alguns dels seus trams, les places i, en els llocs on l’espai i les autoritats ho permetien, hi muntaven envelats i castells de focs artificials...

Recordeu els envelats?. Els més joves segur que no. L’envelat era una carpa muntada sobre unes estructures de suport, semblant a les que es fan servir als circs, però amb la diferencia que l’interior es guarnia amb un cert luxe: garlandes, teles, llums, flors... Al mig hi havia una gran plataforma per al ball amb un escenari per a l'orquestra, al voltant de la pista, cadires i, fins i tot, llotges conegudes popularment com a «palcos». Tot un luxe i una molt bona oportunitat per al lluïment i, també per a les relacions i per a trobar parella...

Anunci d'un targetó publicitari del Ball de l'Envalat del Carrer de Francolí. Festa Major 1922.

En alguns barris de Barcelona (com Gràcia o Sants) i també en alguns pobles, els envelats han perviscut fins fa pocs anys.

Prop del nostre barri, algun dels grans espais on -abans de la guerra- s’hi muntaven envelats i castells de focs, pel que hem pogut esbrinar, eren: 

• on després seria el carrer de Balmes a tocar de la plaça Molina, prop de l’estació de Sant Gervasi
• a la plaça Cardona, ja al barri de Galvany
• al carrer Marià Cubí tocant amb Gal·la Placídia, llavors un descampat proper a l’estació de Gràcia
• a l’encreuament dels carrers de Sant Eusebi, Lincoln i el carrer del Carril (l’actual Via Augusta) a l’anomenada plaça de Lincoln, un petit i tranquil espai on s’hi va arribar a fer algun algun ball i castell de focs
• i, fins i tot -i aquest si, al cor del Farró-, hem localitzat un anunci i nota de premsa de la Festa Major del 1922 (ara fa 100 anys !!), que parlen d’un envelat al carrer de Francolí.

Anunci publicitari del Ball de l'Envalat de la Plaça Molina. 

Fragment del Programa de la Festa Major de 1933.

A l'envelat s’hi feien ballades a diferents hores (principalment a les tardes i vespres) i de diferents característiques. Per a totes elles, era important contractar una orquestra de renom perquè actués com a reclam. Sovint, com un mitjà més per a recaptar diners per als organitzadors (normalment les Comissions de Festes, formades per veïns i botiguers i, ocasionalment, algun puntual espònsor), s’hi feien uns balls molt especials:

• El ball de rams, que es ballava amb un petit ram de flors, naturals o artificials, que prèviament el ballador havia regalat a la seva parella.
• El ball del fanalet, que el ballador regalava a la seva acompanyant. El  ball durava fins que només en quedava un d’encès i la parella que el portava n’era la guanyadora.
• El ball robat o de l’escombra, s’anaven intercanviant les parelles a mesura que, un primer ballador solitari, anava robant -a canvi de l’escombra- la parella a un altre ballador.
• El ball de la patata, era un ball jocós que es ballava amb una patata sostinguda entre els fronts o entrecelles de la parella balladora. Hi havia veritables experts que feien lliscar el tubèrcul cara avall, provocant que fossis els nassos, primer i les galtes, desprès, els que abans de que la patata caigués, estiguessin en contacte.

Recordo aquests balls i d’altres ritmes que animaven a tothom -especialment als més balladors-: pasdobles, valsos, txa-txa-txas, sambes, boleros, roc & rolls, tangos, salsa; ... 

I a aquella parella agosarada -potser, cada any, la mateixa- que, plena d’entusiasme, era la primera en obrir el ball... i el poder, la canalla, anar a dormir tard, sense que a casa rondinessin.

Ho recordo, però no als envelats (quan jo era petit, al barri, ja no se’n feien), sinó als carrers i les places. I amb unes orquestres i conjunts que feien molt bé la seva feina. I la «barra» que la Comissió tenia muntada per a despatxar-hi cervesa, refrescos i -algun any- gelats... i on, els infants, ens hi gastàvem, en «polos» i Pepsi Coles, les quatre monedes que a casa ens havien donat. 

Després, per als més joves, es muntà a cada Festa Major una tarda o nit de música discotequera, fins i tot amb llums de coloraines i raigs làser que ajudaven a fer més real, festiu i caldejat l’ambient.

I els nens ?. La Festa Major era per a tothom, però penso que els nens i les nenes eren els qui més l'esperàvem. Un dels més dolços records que tinc de la Festa Major, son les activitats que vaig viure, dedicades als nens, als infants. 

Els berenars, amb algunes mares, noies i «membras» de la Comissió de Festes, amb aquells blancs i emmidonats davantals, servint-nos la xocolata, els melindros, l’entrepà amb pernil dolç o «salsitxó» i la Pepsi-Cola (que segurament, de franc o a bon preu, ho esponsoritzava)...

Normalment, el berenar culminava o es feia coincidir amb un petit espectacle: fent pujar, un parell de nens o nenes -els mes trapelles del berenar- dalt la tarima que feia d’escenari. Amb els ulls ben tapats, una tassa de xocolata al davant i uns xurros o melindros, tenien de donar-se el berenar l’un a l’altre... Imagineu la malicia que, a vegades, poden tenir els infants !!!. La cara, el cabell, el coll, les orelles i el «pitet» que els posàvem, acabaven, empastifats de xocolata i amb molt poca dins les respectives boques... 

De les festes infantils, en recordo:

• El pallassos. Els tradicionals «Carablanca» o «el llest», maquillat de blanc i dins d’un elegant i brillant vestit i l’«August» o «el tonto», extravagant, murri, trapella, liant i maldestre, vestit de qualsevol manera, una mica pengim-penjam, amb una americana que li anava grossa, uns pantalons d’exagerats quadres, el característic i postís nas vermell i les grans sabates.
• Les titelles. Segurament la primera representació teatral que molts infants hem gaudit... (Desprès vindran els, inevitables, festivals o representacions de l’escola...) Seguir el conte de les titelles, interactuar -innocentment- amb els personatges, tot esperant les garrotades al dimoni o al «dolent» son, encara ara, uns records que m’emocionen.

Recordo, així mateix, els jocs per a infants, sovint en aquesta mateixa plaça o en la de La Torre. 

• Les carreres amb sacs d’arpillera, avui impossibles de fer amb sacs de plàstic !!! 
• Trencar l’olla. Donar cops, amb un llarg bastó i amb els ulls tapats, a una olla de terrissa, plena d’aigua i amb una bossa dins amb llaminadures i petites joguines, penjada d’una corda.... Quin perill !!! (diríem ara) 
• Estirar la corda, primer formar els equips, desprès a veure qui pot més i, finalment, qui guanya.
• «La sortija» o l’anella, un joc que deien tenia origen medieval. Jo l’he vist fer amb bicicletes petites, d’infants. El jugador, muntat dalt de la bicicleta -com fi fos un cavall- i proveït d’un llarg pal que, després d’una curta carrera, tenia de fer passar, per aconseguir el premi, per dins d’una petita anella. Normalment hi participaven, en successius torns, quatre o cinc infants.

Aprofitant les fonts de les places, es feien i encara es fan, jocs d’aigua (o amb l’aigua...); a l’estiu ben divertits, però que obligaven a les criatures o als seus acompanyants, que hi acudissin amb roba de recanvi.

Durant uns anys es muntà, en alguna de les places, un gran castell inflable que, per la seva espectacularitat i novetat, era la delícia especialment dels més petits.

I gimcanes, tallers, «jocs del cau» (amb la participació d’algun agrupament escolta),... Temps, era temps...

Quan, gairebé a cada cantonada, hi havia una oficina d’alguna de les «Caixes», aquelles que es fundaren -no ho oblidem- pensant en la vellesa i per afavorir l’estalvi, aquestes esponsoritzaven l’anomenat «homenatge ala tercera edat» que la Comissió de Festes organitzava, un matí o una tarda, en atenció als avis i avies del barri. Se'ls lliurava un petit detall i, normalment, es feia coincidir l’acte amb un Concert de la Banda Municipal, una ballada de sardanes, l’actuació d’algun Esbart dansaire o d’alguna coral... recordeu els anomenats «Cors d’en Clavé»? Tinc la impressió que, des de fa uns anys, aquest «homenatge» ja no es fa. L’Associació de Veïns, certament, col·labora no un sol dia sinó tot l’any, amb el PROJECTE RADARS que te cura, d’una forma més continuada i permanent, dels nostres avis (especialment d’aquells que, d’una manera no volguda, viuen sols...). També tinc la sensació (i perdoneu l’atreviment) que, els avis i avies d’avui, la majoria molt eixerits, actius i ocupats, ja no som o ens sentim tant «vells» com els d'abans. I a alguns l’ «homenatge», potser, els incomodaria...

Completava aquesta programació de la Festa Major i segur que em deixo forces coses...

Les Havaneres i el rom cremat, una de les nits i activitats més esperades i concorregudes, amb grups de renom com Oreig de mar, Cavall Bernat -amb el mestre Ortega Monasterio - Port Vell, Llops de mar, Els pescadors de l’Escala, Xarxa, Rems, A cau d’orella,... i , avui d’aquí a una estona, els de Barca de Mitjana. Amb les emotives «El meu Avi» i, omplint la plaça amb el voleiar de mocadors, «La bella Lola».

Les curses populars i els campionats esportius d’escacs, de ping-pong, de dòmino o de futbito,... amb nombroses edicions i trofeus gentilesa d’alguns comerços o entitats del barri. 

La nit de revista, vodevil, o de Cabaret -el Paral·lel al Farró, anunciaven- que portaven al barri a algun artista ovedette de renom. 

El Cinema a la fresca... l’oportunitat i el gaudi de veure i/o rememorar velles pel·lícules a l’aire lliure, amb unes cadires potser un pel incòmodes, però a tocar de casa.

Les trobades i cercaviles de cultura popular; amb els trabucaires, bastoners, diables, gegantons i capgrossos vinguts, això si, d’altres barris de Barcelona. I, ja més endavant, els nostres, joves i, aquests si, farronencs: Capgrossos i gegantons de l’Escola Lys, el grup de timbalers Timbalys i els diables de Farró-Foc. Ara que parlem de gegants i gegantons, ens agradaria recordar que, per la Festa Major de Sant Gervasi el 13 de setembre de 1987, a la nostra plaça de Sant Joaquim batejarem els nous gegants del Districte: La Laieta i en Gervasi. I també, el 19 de juny de 1998 –coincidint amb la Festa Major de Sant Gervasi-, en aquesta plaça de Mañé i Flaquer, hi batejarem a En Manel, el gegantó del Putxet.

El Bateig del gegants de Sant Gervasi: La Laieta i en Gervasi a la Plaça de Sant Joaquim el 13 de setembre 1987. Fotos Pep Arisa

Els memorables sopars de Festa Major i de carmanyola, les costellades i botifarrades populars i els concursosde truites i de paelles on la participació, el veïnatge, la companyonia i la bona cuina ocupen, durant una bona estona les places i carrers del barri.

Els Concursos d’art: Pintura, Dibuix i Fotografia, promoguts inicialment per Art Farró i de llarga tradició al barri i a la nostra ciutat (el de fotografia -que porta el nom del nostre enyorat David Moragas- enguany, celebrarà la XII edició).

La Concentració i rua de 600, que sortint del lloc on tenen la seu del seu Club -a la Bodega Pàdua-, fan un simpàtic i original recorregut pels carrers del barri.

Una altra concorreguda activitat relacionada amb la nostra Festa Major, és l’anomenat Pescatapes. Una ruta popular -amb força jovent-, animada pels timbalers (i per tant, sorollosa), que recorre els diferents establiments -bars, tavernes i restaurants- del barri, per a tastar-hi les seves millors tapes, acompanyades d’alguna cosa per beure... Imagineu-vos com, alguns, acaben el recorregut !!!

I, abans de la Traca final, que tanca cada edició de la Festa Major, la -si fa calor- agradable Sifonada entre els membres de la Comissió i tots aquells que s’atreveixen a estar o passar per a la plaça. 

I fins l’any que ve !! 

Deia, fa uns anys -al primer número de la revista Coses del Farró, l’abril de 2014- que «... el nostre barri és un petit nucli de vells carrers i reduïdes places, encerclat pels alts edificis pantalla de General Mitre, Riera de Cassoles, Via Augusta i Balmes que, com una tanca, el limiten...». Una mena de primitiu i clos poblat –que alguns pregoners que m’han precedit, han comparat, penso que amb força encert, amb l’irreductible poblat gal d’en Astèrix-... Potser si que els farronencs i farronenques – i no només per la data en que ens hem entossudit a celebrar la Festa Major–, quan creiem tenir raó, som una mica cabuts i rebels...

Això, potser, ens dona, als que vivim i ens sentim del Farró, una singularitat especial i contribueix a enfortir i destacar el fet que -antics i nous veïns, joves i vells- ens sentim partícips i implicats en el nostre barri i membres -per a tot allò que calgui - d’una mateixa comunitat. 

Que la Festa Major i les altres activitats que, al llarg de tot l’any, es van organitzant al barri contribueixin a consolidar, renovar i enfortir aquest sentiment. Segur que serà així.

Moltes gràcies per la vostra atenció.

VISCA EL FARRÓ !!, 

VISCA SANT GERVASI !!, 

VISCA BARCELONA !! 

i VISCA CATALUNYA !! 

I QUE COMENCI LA FESTA !!

Diables del Farró 2019. Foto A. Vilarrasa

Comentaris

 

Agrairem molt que ens facis algun comentari i que, si és el cas, afegeixis els teus records o ens preguntis tot allò que trobes a faltar.

 

Finestres del Farró vol ser un blog de barri, obert a la participació de tothom.