La Casa Saperas és una casa amb bona sort. Des del 1879 presideix, esvelta i harmoniosa, la plaça Sant Joaquim. Si la mireu amb atenció, sobre els llindars de les portes que donen a Septimània hi podreu descobrir les fades del Farró.
El taller Soriano Camacho a la Casa Saperas
Quan al 2016 l’Elvira Soriano va triar aquest motiu per a la seva obra, encara no sabia que al cap de pocs anys les fades acollirien el seu estudi als baixos de la casa Saperas.
La Fada del Farró. Elvira Soriano, 2016. Grafit aquarel·lat sobre paper, 25 x 15 cm)[i]
FF.- Elvira, parla’ns de tu com a artista. Com vas començar?
ES.- Recordo que sempre se m`ha donat bé el dibuix, des de petita. També m’agradava molt la dansa i escriure, però vaig triar la pintura.
FF.- I et vas formar a fons.
ES.- Estudiar i formar-me com a artista, més seriosament, no vaig començar fins als 20 anys a acadèmies i a la Llotja, i després fent cursos professionals de Dibuix, Il·lustració, Aerografia i sobretot d'una manera autodidacta. Sempre he estat inquieta i m'agrada aprendre i investigar amb diferents tècniques.
FF.- Vas ser prou valenta per decidir que volies fer de l’art el teu ofici
ES.- Professionalment vaig començar treballant com il·lustradora freelance en editorials i publicitat, alternant amb encàrrecs de retrats i la creació de la meva obra. El meu primer Estudi el vaig muntar a casa, capitalitzant l'atur (1988).
Al 2006 vaig obrir l'Estudi del carrer Vallirana amb la idea d'aprofundir en la meva feina i donar algunes classes per pagar les despeses. Fins la crisis del 2008, una de les meves principals fonts d'ingressos van ser els retrats -en porto més de 100 fets- i vaig alternar el treball amb exposicions i Fires d'Art, però és difícil viure només de l’obra pròpia així què vaig començar a combinar la creació de la meva obra amb l'ensenyament i va ser un gran descobriment.
Sempre que puc intento participar en les iniciatives que em semblen interessants com la última que va organitzar el Museu Meam i la Galeria Artelibre "Tu mejor pintura" que és va fer durant el confinament amb una exposició virtual i, més tard, amb la edició d'un llibre recopilatori. Jo vaig participar amb el quadre "Refugi" juntament amb altres artistes.
Refugio. Elvira Soriano. 2020. Acrílic amb pols de marbre 80X80cm.
Reflexionant diria que el que més m'atrau del que faig és poder combinar la tasca solitària de crear i pintar amb la social d’intercanvi amb les persones que vénen a aprendre a l'Estudi, poder despertar la seva part creativa i compartir els meus coneixements perquè puguin créixer artísticament i gaudir-ne.
L’Art sempre m'ha acompanyat, segurament és responsable, en part, de la meva felicitat. És una necessitat i una manera de veure la vida i crec que ens fa millors persones i per això crec que és important que existeixi.
FF.- Com definiries el teu estil?
ES.- No sé si sé definir bé el que faig. Partint de la necessitat d'aprendre, la meva obra és figurativa i el dibuix sempre hi és present, amb més o menys protagonisme. No dubto a barrejar tècniques i materials, si s’escau i, sobretot, ha de dir alguna cosa, ha de transmetre. Tinc sèries diferents en las que vaig treballant segons el meu estat d'ànim, en totes intento expressar els sentiments i emocions que hi ha en mi i que m'acompanyen.
FF.- Diuen els grans experts en educació que la pràctica de l’art fa créixer l’anima, hi estàs d’acord? Què és el que aprenen els teus alumnes, grans i petits?
ES.- L'ensenyament ha estat un descobriment molt important per a mi! Estic totalment d'acord en què l'Art fa créixer l'ànima per això intentem, sobretot, ensenyar Dibuix I Pintura però també connectar amb un mateix i explorar la pròpia creativitat. A l Estudi els alumnes descobreixen que tot es pot aprendre i del que són capaços de fer o crear. Quan venen a les classes es senten molt a gust ja que sempre adaptem l'ensenyament al nivell de la persona i els fem créixer artísticament.
No tots busquem el mateix en l'Art, no és el mateix ensenyar a algú que vol dedicar-se professionalment que a algú que el té com a assignatura pendent. Veure com aprenen i creixen és molt gratificant.
A part dels cursos, organitzem tallers i monogràfics. Per a aquesta tasca, compto amb la col·laboració de l'artista plàstica Anna López, una excel·lent professora. He tingut molta sort de poder comptar amb ella en aquest camí d’anar fent escola, un camí que ja té 15 anys, així com altres talleristes que han passat per l’estudi col·laborant en els tallers infantils.”
FF.- Deveu haver passat per etapes diferents.
ES.- Vaig obrir l'Estudi del carrer Vallirana, al 2006, amb la idea d'aprofundir en la meva obra i donar algunes classes per pagar les despeses.
L'any 2008, Tot i tenir-ho tot en contra i que m’aconsellaven que no obris cap negoci nou a causa de la situació econòmica que ens venia, vaig llogar el local del carrer Francolí per poder agafar als alumnes que venien a demanar classes. Recordo que, en algun moment, vaig pensar que potser no era el moment, però el temps ha demostrat que sí era el meu moment. Vaig sentir que havia de fer-ho.
Hi ha molts records de l'inici. Tenim alumnes que venen des de fa 15 anys i això ens satisfà enormement. Formen part del camí que ha anat fent l'Estudi com escola. Hem tingut sempre el seu suport, per la qual cosa em sento molt agraïda i satisfeta. Hem fet amics, hi ha molt d'afecte i els hem vist créixer artísticament.
Tenim alumnes que van venir de petites i després han triat estudis de Belles Arts, Il·lustració, Disseny, etc. De vegades, quan són grans, tornen a l'Estudi per continuar el seu treball personal i també col·laboren en tallers i classes. D'alguna manera és la pedrera de l'Estudi.
He de dir que a l'Estudi sempre s’ha generat molt bon rotllo, la gent està molt còmoda i el que m'ha funcionat a nivell de matrícula ha estat el "boca a boca" .
Tinc molt bons records del carrer Francolí. Quan vam fer 10 anys i el Consell de Districte ens va permetre tancar el carrer, posar les taules i cavallets al carrer per fer la celebració. Vam organitzar més de 12 tallers diferents de gravat i pintura i de manualitats per a petits i grans. I gràcies als alumnes que van col·laborar vam poder celebrar-ho amb el barri. Va ser tota una Festa!
FF.- Però va arribar el moment de canviar de local.
ES.- L'Estudi com a empresa sempre ha tingut un creixement lent però continuat i en els moments més difícils ens hem mantingut com en l'actualitat.
El canvi de local es va anar gestant des de fa temps per la necessitat de més espai i d'unificar els dos estudis (el meu personal i el de les classes). Venir a la plaça Sant Joaquim va ser tot un encert. No podíem haver trobat millor espai. Crec que al final la Fada del Farró ens va atreure sota la seva custòdia.
El canvi ha anat molt bé per a tothom, ha estat una renovació i un créixer important. No massa perquè aquesta no és la nostra filosofia ja que volem seguir mantenint els grups reduïts i l'atenció personalitzada pel que fa a les classes, però si que necessitàvem una mica més de matrícula i aquesta ampliació de l’espai ens ha vingut molt bé. La gent del barri està molt còmoda i ens manifesten que es senten afortunades de què estiguem a la plaça de Sant Joaquim.
Després, el confinament ens ha obligat a tenir menys alumnes de nou, però estem contents pel canvi perquè a l'altre taller que era més petit no sé què hauria passat, la Fada ens va canviar de local a temps.
També he pogut fer la meva obra més visible i això també és important.
FF.- Un dels objectius del Finestres del Farró es contribuir a fer barri i crec que tu ets una farronenca que fa molt barri. Vas participar molt en els Tallers Oberts.
ES.- La meva experiència als Tallers Oberts va ser molt gratificant pel que fa al contacte amb les persones que van visitar el meu taller i vam poder compartir la meva obra, dialogar, etc. Encara que el meu Estudi sempre ha estat a peu de carrer i que aquesta comunicació ja existia, però va ser una manera de donar-se a conèixer a més gent.
Vaig ser-hi des del principi i vaig participar, cada any, en totes les activitats, projectes i exposicions organitzades per l'Art Farró, com els Tallers Oberts, exposicions a la Casa Sagnier, inauguració dels jardins de la Tamarita amb creació de tallers, el projecte a quatre mans al Centre de dia del carrer Vallirana, la Fira del Dibuix al Port Vell, Primavera Artística de Barcelona, etc.
FF.- I perquè creus que no ha tingut continuïtat?
ES.- Al meu entendre no hi ha hagut una continuïtat per falta d'empatia entre els participants que, per alguna raó, van anant marxant de l'Associació de l'Art Farró. Jo vaig continuar fins al final perquè ho considerava important i també per al barri, però no sempre em sentia còmoda i, en general, va haver-hi un desànim. Personalment, em va faltar la sensació de grup artístic.
FF.- Ja fa uns anys al Farró gaudim de l’oferta tallerista de la Vil·la Urània que treballa amb preus públics. Com veus la relació entre els tallers privats i l’oferta pública que fa el Centre Cívic.
ES.- La veritat és que no sé molt com és el funcionament dels tallers que es donen a la Centre Cívic Vil.la Urània.
Nosaltres fem cursos organitzats en 9 mesos on s'ensenyen les tècniques de Dibuix i Pintura, d'una manera clàssica perquè els alumnes puguin conèixer els llenguatges artístics i puguin trobar el seu propi. Cada alumne rep una ensenyança personalitzada i segueix la seva pròpia evolució i sempre en grups reduïts.
També oferim tallers i monogràfics per a aquells que vulguin provar o conèixer una tècnica específica com ara el gravat, figura natural amb model, aquarel·la, tallers de tinta, etc.
En relació a les instal·lacions de Vil·la Urània, he de comentar que abans podíem gaudir de la sala d'exposicions de la Casa Sagnier per fer la Mostra anual de treballs, però des que es va inaugurar la Vil.la Urània ens hem quedat sense sala per fer-ho. Es a dir, sense una sala per poder fer exposicions dels meus alumnes o dels artistes del barri, degut a que Vil.la Urània no en té . Això m'entristeix molt i poso de manifest que ningú hagi reparat en això quan s'estava projectant el Centre Cívic.
Actualment el barri del Farró té Centre Cívic però no té sala d'exposicions i ens veiem obligats a anar al Centre Cívic del Putxet que no és la millor opció per als alumnes ja que ho troben bastant lluny. Estan decebuts de tenir un Centre Cívic i haver de sol·licitar l’espai fora del Farró.
FF.- Parlem del nostre barri. A més a més d’artista i professora de Dibuix y Pintura, tu ets veïna del barri des de fa molts anys.
ES.- Vaig venir a aquest barri perquè uns amics em van deixar un pis, d’això fa 35 anys. Quan vaig arribar els caps de setmana estava desert, era com un barri fantasma. Després ha anat canviat, també perquè hi ha més joves que han triat aquest barri per viure. La gent en general crec que es sent a gust en aquest barri.
És un barri molt ben comunicat i, alhora, és com un poble, molt tranquil i familiar. És el que més m'agrada, té llocs encantadors, passatges, ... I aquí han nascut els meus fills i el fet de què podien anar a l'escola caminant per a mi era molt important.
El que menys m'agrada són alguns comportaments incívics com la manca de cura i neteja, en general, per part de algunes persones.
FF.- I al llarg d’aquests anys l’has vist canviar molt.
ES.- El barri ha evolucionat pel que fa a estar més poblat els caps de setmana que abans. Hi ha més activitat però s'han perdut molts petits comerços que hi havia i ara també se'n tanquen d'altres. Per contra, a causa de la pandèmia, hi ha la necessitat de reinventar-se i poden sorgir noves iniciatives perquè la gent col·labori amb el comerç del barri.
FF.- Com veus el futur?
ES.- El vull veure amb bons ulls. Més humà, menys egoista i més amable, més generós. Per la nostra part, a través de les classes intentem generar un ambient molt relaxat, construint un espai de creació per a qualsevol persona que vulgui venir. Hi ha molt flux humà.
FF.- Creus que et protegeix i t’inspira la fada del Farró?
ES.- Em sento estimada al barri i, sense pretendre-ho, em vaig trobar instal·lada sota d'ella.
FF.- Qui t’ho havia de dir! Això passa perquè a tu la inspiració sempre t’agafa treballant. Elvira, molt bona sort.
[i] L’Elvira Soriano, amb l’obra “La fada del Farró”, va protagonitzar El Racó de l’artista de Coses del Farro, nº 6, tardor , 2016, pàg. 47
Una entrevista molt interessant, m ha agradat molt!!! Vaig ser de les primeres alumnes que l Elvira va tenir al barri, en el primer local que va obrir al carrer Vallirana. En tinc molt bon record, l Elvira em va ensenyar a mirar la realitat d una altra manera. Molt bona entrevista, felicitats i gràcies per aquest blog tant interessant ☺️
ResponEliminaGràcies pel teu comentari
ResponEliminaAquesta entrevista a l'Elvira ens fa veure que al Farró tenim l'art d'una manera molt viva. Felicitats.
ResponEliminaTens tota a raó....
EliminaMolt bona entrevista!! La meva filla també ha aprés molt ambl’Elvira. És una persona molt sensible, que sap transmetre aquesta sensibilitat als seus alumnes. La seva obra figurista és delicada (penso en una obra que vaig veure d’una ballarina), té força (penso en els retrats on transmet les vivències de les persones i les infereix de realisme) i tenen molta energia. Penso que les institucions haurien de recolzar els petits artistes que donen vida als barris i penso que hauríem de valorar molt més els artistes que tenim al voltant i comunicar-los-hi la nostra admiració, i, moltes vegades, no ho fem per vergonya, i els admirem en silenci.
ResponElimina