@mitrebernapadua: històries del meu carrer

Vaig venir a viure a Mitre fa 64 anys. Davant de casa hi havia una placeta triangular amb dues acàcies immenses i sempre que havia de venir algú a casa o havíem de donar l’adreça al taxista havíem d'insistir molt:

- Mitre, cantonada Berna.

- Però senyora, si Mitre es allà al carrer Mandri

- No, no. Vosté vagi per Septimània, giri per Berna i allà hi ha unes cases de l’Avinguda General Mitre.

- Vol dir? Però si allà no n’hi ha cap d’avinguda

 I era veritat. Des de casa, a Pàdua no s’hi podia anar. Un mur escrostonat tancava la placeta, resseguint els jardins d’unes casetes abandonades, afectades probablement per la futura expropiació.   Baixant des del Putxet, la vorera dreta del carrer Berna es convertia en una barana de totxo esglaonada. que tancava la placeta. Al davant, la casa de Berna 14 era la mateixa que ara i a la planta baixa hi havia una “bodega” on els nens i les nenes que jugàvem pel carrer anàvem a compra “polos”. De cotxes no en passaven gaires i el carrer Saragossa era ple de botigues.

Després ja sabeu que va passar. L’avinguda no va ser avinguda, sinó que durant els primers anys 70 l’obertura de Mitre com a “autopista urbana” va tallar  de soca-rel tota relació entre  una banda i l’altre del carrer. Fins que la reforma “D’autopista a carrer” del 2007 no va enderrocar els passos elevats i va posar semàfors, la casa on abans hi havia hagut la bodega va ser un territori inaccessible des de casa meva.

Els que  llegiu aquest bloc ja sabeu que tinc la teoria que aquesta llarga separació ha quedat marcada en la consciència del veïnat, creant una distància entre el Putxet i el Farró que explica la forta identitat farronenca.

Doncs la història que avui us vull explicar és una història que esborra aquesta frontera. Durant els dies del confinament, amb una Ronda – que ara es diu així – inusitadament deserta i silenciosa, cada dia a les 20 h els veïns i veïnes d’aquest racó de món, hem sortit al balcó per aplaudir a tots els sanitaris i cuidadors: un moment màgic que ens tornava l’energia i ens feia sentir junts en la lluita contra el monstre invisible que ens ataca.

Aquesta màgia que s’ha donat a molts carrers, en el nostre cas es veia accentuada pel fet de passar en un carrer on degut al soroll i a la contaminació, els balcons i les finestres estan sempre deserts.

Però la màgia va créixer encara més. Un dels primers dies el veï de davant de casa va treure uns altaveus al balcó i després de l'aplaudiment ens va començar a oferir la seva música. Dues peces cada dia, molt ben triades. No hi ha faltat el Resistiré, però també l’ Hallelujah de Cohen, el Satisfaction del Rollings, el Happy de Williams o la Barcelona de la Caballé i en Mercury. Himnes de la contemporaneïtat. Músiques per  cantar i ballar, per fer-nos companyia, per espantar a la por.

L’endemà va penjar un rètol al balcó. @mitrepaduaberna. I això que és? Avia, això és una adreça de Instagram. En vaig haver d’aprendre a corre-cuita perquè allà he anat trobant a tots els meus companys de finestra, allà hem compartit fotografies i vídeos  i allà en @manujulian ens ha anat enviant les seves consignes d’actuació. 

-       Demà plourà, prepareu els paraigües

-       Porteu cassoles i tapadores que farem Rossini

Hem cantat junts sota la pluja, hem celebrat Sant Jordi, ha arribat la primavera. Per sorpresa, li hem cantat l’aniversari feliç al nostre DJ i ens hem acomiadat de la música el dia abans de poder sortir a passejar i recuperar el carrer.

Comencem la desescalada. Que ens vagi bé! I que aquesta experiència ens hagi fet descobrir moltes coses: que darrera les finestres que abans sempre eren buides, hi ha veïns i veïnes fantàstics i plens de solidaritat; que el cel pot tornar a ser blau; que els nostres nens tenen dret a un futur.

Per mi, l’experiència @mitrepaduaberna ha suposat tot això. Gràcies Manuel, gràcies Delia, gràcies als nens que viuen just a sobre d’on abans hi havia la “bodega”, gràcies a les noies del terrat que es retallaven contra el blau del cel, gràcies al jovent que ha ballat i saltat com ningú, gràcies als avis i avies que xerraven de banco a balcó.

Aquesta vegada sí que s’ha esborrat la frontera i, malgrat Mitre, hem recuperat alguna cosa d’aquella petita placeta de Sant Gervasi, que les excavadores s’havien endut i que ara ha tornat.