"Sóc filla de Sant Gervasi de Cassoles, d’un carrer estret i curt que, aleshores, anava del de Pàdua a la riera de Sant Gervasi i que es deia carrer de Sant Antoni; més endavant li van canviar el nom pel de carrer de París i, més endavant encara, pel de Manuel Angelon, que encara conserva." (1).
La casa era propietat del seu avi matern, Pere Gurguí, que va batejar-la amb el nom de "Casal Gurguí". Era una casa acollidora i oberta a amics i veïns, on s'hi feien festes, actes poètics, jocs florals.
Mª Saludes ens diu "Nascuda i educada per una família de lletraferits que li va saber transmetre un gran amor per la literatura…. Mercè Rodoreda escriptora va cultivar de viva veu o per escrit, la celebració constant d'aquella infantesa agombolada sobre tot per l'avi matern, Pere Gurguí" (2).
Aquest avi havia estat corresponsal de La Renaixença, amic personal de Verdaguer i va ser durant tota la seva vida un gran amant de la llengua. És amb ell amb qui Rodoreda es recorda passejant pels carrers del barri els vespres d'estiu, arribant fins a la placeta dels arbres o fins al carrer Elisa.
En aquesta fotografia veiem a la petita Mercè amb el seu avi."El meu avi era antiquari i tenia una botiga al carrer de la Palla. Quan es va retirar, va omplir la casa d’antiguitats. Hi havia tants plats antics, que no va tenir més remei que col·locar-los al voltant de la casa, per la part de fora. Quan feia molt de vent, els plats es movien, i feien molt de soroll. Sempre se’n trencava algun. La façana donava al carrer de Manuel Angelon, paral·lela al torrent de Sant Gervasi; per allí no passava gairebé ningú, a tot estirar mitja dotzena de persones l’any. Però tothom es parava a mirar els plats. Llavors, el meu avi els feia entrar perquè veiessin el bust d’en Verdaguer. Una vegada fins i tot va fer entrar una parella de guàrdies civils." (3)
En els seus records d'infantesa l'escriptora insisteix en la importància que tenia per ella aquesta casa, el seu jardí i tot el que s'hi esdevenia.
"He explicat més d’una vegada que el meu avi havia estat amic de mossèn Jacint Verdaguer. El que potser no he explicat massa és que el meu avi, quan mossèn Cinto va morir, va fer ampliar una fotografia de mossèn Cinto, al peu hi va fer posar unes lletres amb caràcters gòtics que deien Sant Jacint Verdaguer i la va fer emmarcar de negre i or. Quan venien visites noves, l’avi s’aturava a mig rebedor i, alçant el braç enlaire, assenyalava amb aire de triomf l’ampliació de la fotografia penjada a dalt de l’arcada que donava pas a l’avantmenjador i deia: jo l’he fet sant. Sant Jacint Verdaguer.
"He explicat més d’una vegada que el meu avi havia estat amic de mossèn Jacint Verdaguer. El que potser no he explicat massa és que el meu avi, quan mossèn Cinto va morir, va fer ampliar una fotografia de mossèn Cinto, al peu hi va fer posar unes lletres amb caràcters gòtics que deien Sant Jacint Verdaguer i la va fer emmarcar de negre i or. Quan venien visites noves, l’avi s’aturava a mig rebedor i, alçant el braç enlaire, assenyalava amb aire de triomf l’ampliació de la fotografia penjada a dalt de l’arcada que donava pas a l’avantmenjador i deia: jo l’he fet sant. Sant Jacint Verdaguer.
Al jardí de davant de la torre, l’avi hi va fer construir un monument al gran poeta; una muntanyola de pedres grosses, amb cassoletes plenes de terra per entremig, on vivien romanins i dragoneres i voltada per una cinta de ciment rosat que ondulava per damunt de les pedres i duia gravats els títols de les principals obres de Verdaguer. El Canigó, L'Atlàntida... A dintre del monument, que havia fet el jardiner Batlle del carrer de Septimània, hi havia aigua, hi flotaven nenúfars, hi nedaven tres o quatre peixos vermells, i a les nits d’estiu hi aücaven granotes."(4)
Aquestes descripcions ens porten l'aire de les cases del barri en aquell temps. Tanmateix si en Pere Gurguí ens ha se servir d'exemple, no sembla que a l'època es tingués gaire consciencia del Farró com a barri. L'avi solia anomenar a la menuda Mercè "la princesa del Putxet" i ella mateixa es refereix en diferents ocasions al Putxet com al seu barri.
Una anomalia curiosa
Segons la seva partida de naixement, publicada per Portavella (5), Mercè Rodoreda va nèixer el 17 d'octubre del 1908 al carrer Rosselló, 158, principal, domicili dels seus pares Andreu Rodoreda i Sallen i Montserrat Gurguí i Guàrdia. Aquest document contradiu així als biògrafs de l'escriptora i a ella mateixa, de manera que hem de pensar que es tracta d'una anomalia administrativa. Molt probablement el matrimoni Rodoreda Gurguí va tenir per algun temps el seu domicili al carrer Rosselló, sense que això impedís que fessin vida a casa dels pares de la Montserrat, especialment quan va néixer la seva filla.El jardí perdut
Fins als 20 anys Mercè Rodoreda va viure en aquesta casa del carrer Manuel Angelon. La casa, i sobre tot el jardí, van quedar inscrits a la seva memòria com a un l'espai de poesia, felicitat i somni.En sortí el 1928 per casar-se a l'esglèsia dels Jossepets amb el seu oncle, Joan Gurguí, germà de la seva mare. L'avi ja havia mort i l'oncle havia tornat de l'Argentina relativament enriquit. Alguna cosa es va trencar aquell dia en els somnis de la jove Rodoreda, alguna cosa que la faria enyorar per sempre més aquell jardí i aquella casa que va perdre juntament amb la infantesa.
A moltes de les seves obres - Aloma, la Plaça del Diamant, Jardí vora el mar, Mirall trencat - la casa i el jardí són el personatge més important de la narració o, més ben dit, formen un escenari perfecte fora del qual cap dels personatges tindria sentit. Per això en la trama de moltes de les seves obres perdre la casa, perdre el jardí, equival a una ferida de la que el personatge no s'arribarà a refer mai més.
MÉS POSTS SOBRE LA MERCÉ RODOREDA A AQUEST BLOG
Itinerarí Mercè Rodoreda al Farró (1)
Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (2)
El jardí perdut. Escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró, Coses del Farró, nº 3, Sant Jordi 2015.
FONTS
(1) RODOREDA, M., 1991, La plaça del Diamant, Ed. 62, Barcelona, p.8
(2) SALUDES, A Mª, Juventut i República a: VVAA, 2010, Una novel.la són paraules. Vint invitacions a la lectura en ocasió del centenari de Marcé Rodoreda 1908-2008, Institució de les Lletres Catalanes, Generalitat de Catalunya, pag. 37
(3) NADAL, M., 2001, De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda, Ed 62, p. 40
(4) RODOREDA, M., 2008, Imatges d'infantesa a: Rodoreda M., Narrativa complerta, Barcelona, Ed. 62, 2 vol, pag.29
(5) PORTAVELLA, J. 2010, Els carrers de Barcelona: Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, Arxiu Municipal, Districte de Sarrià-Sant Gervasi. p.181
Moltes gràcies per apropar-nos a l'univers del barri de la Rodoreda d'una manera tan senzilla, amena i ben documentada Araceli.
ResponElimina