Actualitat https://www.blogger.com/blog/page/edit/1887214646559939456/2741053002066028077

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pregunta del mes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pregunta del mes. Mostrar tots els missatges

5.6.14

Alumbrando hasta el amanecer


Aquest mes -quin desastre..- s’ha espatllat el link de l’enquesta i hem perdut els resultats. Quan això va passar n’hi havia uns 9 o 10 i, pel que jo recordo, pràcticament totes les respostes eren encertades: el carrer Saragossa és l'únic del barri que conserva els fanals modernistes.

La historia de l’enllumenat de les ciutat és d’allò més interessant. Especialment per la basarda que ens fa als urbanites d’avui imaginar una ciutat completament a les fosques. Tanmateix així va ser durant molt temps.

Fins al S. XVII no es produeix una il·luminació regular de la via pública a base de llanternes que eren fanals de vidre amb espelmes a l’interior. Solien situar-se a les finestres dels habitatges i eren els mateixos veïns els encarregats d’encendre-les, apagar-les i subministrar les espelmes necessàries. Es tractava dons d’un enllumenat de la via pública de caràcter privat.

A principis del S. XVIII comencen a aparèixer llanternes que es pengen de les façanes amb politges i cordes, i cap a mitjans de segle es canvien les espelmes per llums d’oli potenciats amb reflectors. En aquestes dates també comença el costum de penjar els fanals a uns 5 metres d’altura, suspesos amb cordes al mig del carrer.

Un segle més endavant és quan la il·luminació fa un gran salt endavant amb l’enllumenat amb gas. A Barcelona aquest s’inicia el 1842, amb la substitució de l’enllumenat d’oli que hi havia a Les Rambles per 53 fanals de gas (1).  El Diario de Barcelona d’aquell dia ( 3 de novembre del 1842) se’n feia ressò dient:

Las calles de Barcelona han estado cuajadas de gente. Al anochecer La Rambla ha aparecido alumbrada por la primera vez por el gas y el resplandor de los candelabros daba a este paseo el aspecto de una iluminación de fiesta.”

Però xarxa de gas encarà trigarà a estendre’s més enllà de l’eixample, especialment pel cost que el gas suposava per l’Ajuntament.

Els municipis del Pla, com Gracia o Sant Martí de Provençals, amb una forta empenta industrial ho tenen més fàcil perquè la demanda de les fàbriques fa més rentables les instal·lacions.
Però en el cas dels municipis residencials com Sant Gervasi la cosa és més difícil perquè la demanda privada és molt feble. Tanmateix  el 1866,
l’Ajuntament de Sant Gervasi acorda  substituir els fanals d’oli  per fanals de gas i en col.loca 176;  64 a la Bonanova,
 38 a  Lledó i 74 al Putxet. (2)
El nombre de fanals, així com el nombre de dies i hores en que aquests s’encenien era una conquista que els veïns es guanyaven pam a pam. N’he trobant dos exemples referits a Sant Gervasi molt il.lustratius.

El 2 d’agost del 1898, es a dir, només un any després de l’annexió, uns veïns inicien un expedient al Negociado de Fomento del Ajuntament de Barcelona (3)…..

“sobre las condiciones en que viene prestándose el alumbrado público por gas en los pueblos agregados a esta ciudad, resultando que  mientras en Gracia, S. Martin de Provençals, Las Corts, San Andrés del Palomar y Sans todo o parte del material alumbra hasta el amanecer en San Gervasi de Cassoles se apagan parte de los faroles a las diez o las once de la noche, según los meses, y los restantes a las dos de la madrugada…. “

Es curiós constatar la diligencia amb que aquest expedient passa per les informacions de diferents tècnic fins que el mateix 25 d’agost “el Ingeniero Jefe de Inspeccions Indústrial” informa de l’acord municipal del dia 19 d’agost  de que:

las 241 farolas existentes en la barriada, que fue pueblo de Sant Gervasi de Cassoles continúen alumbrado hasta el amanecer”.

Al mateix any, molt a prop del Farró, Enrique Casas, veí del carrer Brusi, presenta una instancia per demanar la col·locació d’un fanal entre el carrer del Carril i el de Sant Eusebi (4)….

que se halla falto del alumbrado correspondiente, quedando el centro de dicho trozo de calle completamente a oscuras en prejuicio de la moral y de la seguridad de los transeúntes y vecinos, como lo demuestra que en menos de un mes hayan sido asaltadas tres veces las tapias de los jardines por malhechores amparados por la falta de alumbrado”

Els fanals que avui veiem al carrer Saragossa hi van ser col·locats el 1912 corresponent ja a una ampliació de l’enllumenat que va afectar a tot el Pla.

Es tracta d’un fanal de ferro fos, molt comú, de disseny de inspiració francesa, que es defineix com a Fanal Mural amb globus penjat coronat (5). En el seu disseny cal destacar l’harmònica estructura de l’escaira amb la que s’agafa a la paret, sovint a l’alçada del primer pis; la corona que llueix al cim del globus i l’escut de la ciutat a l’anella. Aquest mateix tipus de fanal el podem veure al carrer Gran de Gracia, i al  carrer Princesa.
El mateix model de globus s’utilitzava com a base pels models amb dos i tres globus penjats que enllumenaven carrers més principals.
Fanals de la Plaça Sant Jaume


Amb el temps els fanals van ser adaptats per l'electricitat però aquest va ser un procès molt llarg. Jo encara recordo la figura del fanaler que engegava el gas, així que això debia durar fins als anys cincuanta.


FONTS:

(1)         Arroyo Huguet, m., La industria del gas a Barcelona 1841-1933, Ed. Serbal, 1996, Barcelona
(2)       Arisa, J., Apunt i records per a la història del barri: el carrer Saragossa, A: Coses del Farrò, n 1, Sant Josrdi 2014, AVV i Comissió de Festes del Barri del Farró i col.laboradors.
(3)         Comissions de Fomento. Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Años 1898-99, Expediente  nº 2727
(4)         Comissions de Fomento. Ayuntamiento Constitucional de Barcelona, Años 1898-99, Expediente nº 2805

(5)         Garcia, M., Els fanals de gas, nostalgia d’una Barcelona pretèrita, Catalana de Gas y Electricidad 1976







1.5.14

Mercè Rodoreda: la princesa del Farró

La resposta a la pregunta d'aquest més - 8 encerts sobre 11 respostes- ens la dona la pròpia protagonista.


"Sóc filla de Sant Gervasi de Cassoles, d’un carrer estret i curt que, aleshores, anava del de Pàdua a la riera de Sant Gervasi i que es deia carrer de Sant Antoni; més endavant li van canviar el nom pel de carrer de París i, més endavant encara, pel de Manuel Angelon, que encara conserva." (1). 


La casa era propietat del seu avi matern, Pere Gurguí, que va batejar-la amb el nom de "Casal Gurguí". Era una casa acollidora i oberta a amics i veïns, on s'hi feien festes, actes poètics, jocs florals. 

Mª Saludes ens diu "Nascuda i educada per una família de lletraferits que li va saber transmetre un gran amor per la literatura…. Mercè Rodoreda escriptora va cultivar de viva veu o per escrit, la celebració constant d'aquella infantesa agombolada sobre tot per l'avi matern, Pere Gurguí" (2).

                         La casa de la família Gurguí al carrer Manuel Angelón, vista pel darrera

Aquest avi havia estat corresponsal de La Renaixença, amic personal de Verdaguer i va ser durant tota la seva vida un gran amant de la llengua. És amb ell amb qui Rodoreda es recorda passejant pels carrers del barri els vespres d'estiu, arribant fins a la placeta dels arbres o fins al carrer Elisa.

En aquesta fotografia veiem a la petita Mercè amb el seu avi.
  
"El meu avi era antiquari i tenia una botiga al carrer de la Palla. Quan es va retirar, va omplir la casa d’antiguitats. Hi havia tants plats antics, que no va tenir més remei que col·locar-los al voltant de la casa, per la part de fora. Quan feia molt de vent, els plats es movien, i feien molt de soroll. Sempre se’n trencava algun. La façana donava al carrer de Manuel Angelon, paral·lela al torrent de Sant Gervasi; per allí no passava gairebé ningú, a tot estirar mitja dotzena de persones l’any. Però tothom es parava a mirar els plats. Llavors, el meu avi els feia entrar perquè veiessin el bust d’en Verdaguer. Una vegada fins i tot va fer entrar una parella de guàrdies civils." (3) 

En els seus records d'infantesa l'escriptora insisteix en la importància que tenia per ella aquesta casa, el seu jardí i tot el que s'hi esdevenia. 

"He explicat més d’una vegada que el meu avi havia estat amic de mossèn Jacint Verdaguer. El que potser no he explicat massa és que el meu avi, quan mossèn Cinto va morir, va fer ampliar una fotografia de mossèn Cinto, al peu hi va fer posar unes lletres amb caràcters gòtics que deien Sant Jacint Verdaguer i la va fer emmarcar de negre i or. Quan venien visites noves, l’avi s’aturava a mig rebedor i, alçant el braç enlaire, assenyalava amb aire de triomf l’ampliació de la fotografia penjada a dalt de l’arcada que donava pas a l’avantmenjador i deia: jo l’he fet sant. Sant Jacint Verdaguer.

Al jardí de davant de la torre, l’avi hi va fer construir un monument al gran poeta; una muntanyola de pedres grosses, amb cassoletes plenes de terra per entremig, on vivien romanins i dragoneres i voltada per una cinta de ciment rosat que ondulava per damunt de les pedres i duia gravats els títols de les principals obres de Verdaguer. El Canigó, L'Atlàntida... A dintre del monument, que havia fet el jardiner Batlle del carrer de Septimània, hi havia aigua, hi flotaven nenúfars, hi nedaven tres o quatre peixos vermells, i a les nits d’estiu hi aücaven granotes."(4)
 

                 La família i uns veins retratats davant del monument a Jacint Verdaguer al casal Gurguí.

Aquestes descripcions ens porten l'aire de les cases del barri en aquell temps. Tanmateix si en Pere Gurguí ens ha se servir d'exemple, no sembla que a l'època es tingués gaire consciencia del Farró com a barri. L'avi solia anomenar a la menuda Mercè "la princesa del Putxet" i ella mateixa es refereix en diferents ocasions al Putxet com al seu barri. 


Una anomalia curiosa

Segons la seva partida de naixement, publicada per Portavella (5), Mercè Rodoreda va nèixer el 17 d'octubre del 1908 al carrer Rosselló, 158, principal, domicili dels seus pares Andreu Rodoreda i Sallen i Montserrat Gurguí i Guàrdia.  Aquest document contradiu així als biògrafs de l'escriptora i a ella mateixa, de manera que hem de pensar que es tracta d'una anomalia administrativa. Molt probablement el matrimoni Rodoreda Gurguí va tenir per algun temps el seu domicili al carrer Rosselló, sense que això impedís que fessin vida a casa dels pares de la Montserrat, especialment quan va néixer la seva filla.

El jardí perdut

Fins als 20 anys Mercè Rodoreda va viure en aquesta casa del carrer Manuel Angelon. La casa, i sobre tot el jardí, van quedar inscrits a la seva memòria com a un l'espai de poesia, felicitat i somni. 

En sortí el 1928 per casar-se a l'esglèsia dels Jossepets amb el seu oncle, Joan Gurguí, germà de la seva mare. L'avi ja havia mort i l'oncle havia tornat de l'Argentina relativament enriquit. Alguna cosa es va trencar aquell dia en els somnis de la jove Rodoreda, alguna cosa que la faria enyorar per sempre més aquell jardí i aquella casa que va perdre juntament amb la infantesa.

A moltes de les seves obres - Aloma, la Plaça del Diamant, Jardí vora el mar, Mirall trencat - la casa i el jardí són el personatge més important de la narració o, més ben dit, formen un escenari perfecte fora del qual cap dels personatges tindria sentit. Per això en la trama de moltes de les seves obres perdre la casa, perdre el jardí, equival a una ferida de la que el personatge no s'arribarà a refer mai més. 


 Aquesta dolorosa pèrdua és ben present al paisatge del Farró, especialment al carrer Manuel Angelon, per molt que una trista làpida, aferrada a la paret posterior del garatge de Balmes/Pàdua, ens recordi el lloc on hi hagué el "Casal Gurguí" i el seu jardí.


















MÉS POSTS SOBRE LA MERCÉ RODOREDA A AQUEST BLOG


Itinerarí Mercè Rodoreda al Farró (1)


Itinerari Mercè Rodoreda al Farró (2)


El jardí perdut. Escenaris de la infància de Mercè Rodoreda al Farró, Coses del Farró, nº 3, Sant Jordi 2015. 



FONTS

(1) RODOREDA, M., 1991, La plaça del Diamant, Ed. 62, Barcelona, p.8

(2) SALUDES, A Mª, Juventut i República a: VVAA, 2010, Una novel.la són paraules. Vint invitacions a la lectura en ocasió del centenari de Marcé Rodoreda 1908-2008, Institució de les Lletres Catalanes, Generalitat de Catalunya, pag. 37

(3) NADAL, M., 2001, De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda, Ed 62, p. 40

(4) RODOREDA, M., 2008, Imatges d'infantesa a: Rodoreda M., Narrativa complerta, Barcelona, Ed. 62, 2 vol, pag.29

(5) PORTAVELLA, J. 2010, Els carrers de Barcelona: Sant Gervasi, Ajuntament de Barcelona, Arxiu Municipal, Districte de Sarrià-Sant Gervasi. p.181



1.4.14

Quants habitants té el Farró?


Renoi, aquesta vegada si que era difícil. Només han contestat   6 persones i d'aquestes nomès 3 l'han encertat.  

La resposta bona era -felicitats a aquells que ho heu encertat-: Molt poc més gran que Mongat.


I és que realment el Farró és molt petitó. Si ho mirem per les persones que hi viuen ens en farem el càrrec. Segons les dades estadístiques de l'Ajuntament de Barcelona del 2013 hi vivien  11.182  persones, de les quals 5.022 són homes i 6.160 son dones.


Això vol dir que de cada 100 barcelonins només el 0,6 (una mica més de mig) son del Farró.  

Amb dades del  IDESCAT (Anuari estadístic de Catalunya del 2013), el Farró (11.182 hab.) és una mica més gran en població que el municipi de Mongat (11.055 hab.) i una mica més petit que el de Pallejà (11.208 hab). 

Per fer-nos una idea del que això vol dir, també ens pot servir pensar que al nostre barri hi viuen unes 1.000 persones més que en tota la comarca de la Vall d'Aran (10.090 hab.) i unes 1.000 persones menys que en tota la Terra Alta (12.310).

Fins hi tot dins de Sarrià-San Gervasi, el barri del Farró representa molt poca població; de cada 100 habitants del Districte,  només 7,6 són del Farró.



POBLACIÓ ABSOLUTA. HABITANTS - 2013

TOTAL
HOMES
DONES
FARRÓ
11.182
5.022
6.160
SARRIÀ-SANT GERVASI
145.934
66.750
79.184

BARCELONA
1.614.090
765.471
848.619



Si senyor, el nostre barri és tant petit com formós. Un petit racó de Barcelona, que aprofita els gegants de les grans vies que el voregen per arrecerar-s'hi i fer-s'hi més recondit i secret.



28.2.14

Imatge del passat: El carrer Saragossa

La pregunta del mes arriba al final de la seva segona edició. Quin carrer és aquest tan arbrat i frondós que apareix a la fotografia?

Aquesta vegada hem obtingut 14 respostes, dues més que el mes passat i m'agradaria pensar que dotze han repetit perquè els agrada el joc. Les respostes han anat així.

Vallirana         4
Francolí           0
Saragossa      10
Septimània      0

Amb això els participants demostren que estan molt ben orientats perquè la inclinació del pendent i la visió del Turó del Putxet al final, fan evident que és un carrer vertical, de mar a muntanya.



La fotografia és de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona i en el seu registre es diu que és una fotografia de Josep Domínguez, feta entre 1930 i 1932 on es veu el carrer Saragossa a Sant Gervasi. 

Tanmateix la transformació urbanística és tant gran que costa molt trobar elements que s'hagin conservat.  La torre que tanca el carrer, avui desapareguda, és la que hi havia al costat de la Casa Beltran i on es diu que van viure alguns anys l'actor Julian Romea i la seva esposa, la actriu Matilde Diaz, que té un carrer al barri.


El que avui coneixem amb el nom de carrer Saragossa  va ser obert l'any 1849 i es va dir carrer de Sant Felip fins al 1907.

Ja vam veure al post dedicat al territori - Què és això del Farró? El territori - que és el carrer que estructura el barri verticalment, ja que suposa una via directe entre Gràcia-l'Eixample i El Putxet-Sant Gervasi. Aquesta condició de lloc de pas ha estat des de sempre la seva grandesa i la seva servitud, durant molts anys amb el pas del 17, el tramvia del Putxet, i actualment com a via principal de trànsit i servei. 

Als anys seixanta era un centre comercial ple de vida. Només entre Septimània i Pàdua hi havia un colmado, un forn, l'estanc, que encara hi és, una carnisseria, una drogueria, una papereria, la farmàcia que ha canviat de lloc, una botiga entranyable de plats i olles, la cordilleria que acaba de tancar. I encara me'n dec deixar alguna.

Moltes de les cases altes que hi veiem avui són fruit de l'onada d'especulació urbanística que va seguir a l'obertura de la Ronda i que juntament amb aquest caràcter de "via ràpida", li han fet perdre una bona part del comerç.

Tant de bo tot això pogués canviar i poguéssim recuperar almenys aquesta dolça línia de plataners que veiem a la fotografia. 


Per acabar, estic en condicions d'anunciar una gran primícia: l' Associació de Veins i Comissió de Festes del Farró  publicarà al programa de les festes de Sant Jordi d'enguany un llarg article del nostre veí Pep Arisa, que ja ens va delitar  amb el seu treball sobre Les Joanes, al programa de la Festa Major del 2013, sobre el carrer Saragossa. Així que esperem intrigats a la sortida del programa per saber-ne més i més."


31.1.14

D'on ve el nom de Farró?



Som al final del més de gener, així que toca tancar per primera vegada l'espai de participació del blog: la pregunta del mes.

Onze persones han contestat la pregunta, d'on ve el nom de Farró?. Per ser la primera vegada trobo que està molt bé. Així que moltes gràcies a tots els que heu tingut l'amabilitat i les ganes d'entrar en aquest joc. Anem a veure els resultats.



Del nom d'una masia que hi havia a prop de la Plaça Sant Joaquim 2
Del  nom del propietari dels primers terrenys que es van urbanitzar 5
Del nom d'un torrent que baixava pel carrer Vallirana 1
Del nom d'un cereal que s'hi va conreuar fins al S XIX 3

I…., si senyor, la que guanya és la bona! 


L'origen del nom del barri ve del cognom de Silvestre Farró. A primers del S.XIX aquest personatge era propietari d'una finca rural i hi va fer construir unes cases amb les façanes arrenglerades de manera que formaven un carrer que se'n va dir Farró i que és el que a partir del 1929 coneixem amb el nom de Sanjoanistes (Per cert que sobre el convent de les Joanes que va donar lloc a aquest canvi de nom tenim un magnífic article publicat per en Pep Arisa al Programa de la Festa Major de 2013).


Ens hem d'imaginar que el territori que avui és el Farró a les primeres dècades del S.XIX es trobava en un entorn plenament rural i que aquestes edificacions van suposar un dels primers nuclis urbanitzats del municipi, aleshores encara independent, de Sant Gervasi de Cassoles.

A l'impuls de la demanda, que va anar creixent a mesura que els mitjans de comunicació acostaven la zona a Barcelona, els propietaris de les finques rurals parcel.laven la seva propietat per vendre i construir en els solars resultants. Per fer-los accessibles havien de cedir terrenys per fer-hi carrers i per això es va estendre el costum de donar al carrer el nom del propietari.  Al mateix Putxet en tenim bons exemples com el carrer Beltran i el carrer Musitu o, en altres barris de Sant Gervasi, el carrer Brusi, Laforja, Santaló, Calvet. Tots tenen aquest mateix  origen.


En el cas del Farró, la capacitat de passar de nom d'un carrer a nom del barri ja ens parla de la voluntat del Farró de mantenir-se com a unitat. Una voluntat que també s'expressa en el manteniment d'una Festa Major pròpia.



Repeteixo, gràcies a tots els que heu participat, tant si l'heu encertat com si no, i a veure si els que responeu la pregunta del mes de febrer sou encara molts més.